dimecres, 28 de juny de 2006

La cosa serà llarga...

... que consti que he avisat! Llarga i inconnexa, però potser m'aclaro. Bé, segur que no, però és igual. Jo no ho llegiria (i he avisat).

Crec que ja he trobat el problema. El que passa és que em sembla que la solució no està a les meves mans. O, com a mínim, no sé com resoldre-ho. Ho he intentat, però n'he estat incapaç. Cada cop que ho intento i veig que no aconsegueixo, em fa caure avall, i més avall. Així que deixo d'intentar-ho. No depèn de mi i he fet tot el que he pogut, així que deixo de somiar en coses que no hauria de somiar, i a veure si em centro en el que m'he de centrar. Avui aquest post estaria ple de cançons. Últimament només faig que pensar en cançons, tot em recorda tal cançó o tal altra. Però no en posaré durant uns dies, almenys, que de moment ja n'hi ha prou amb les dues que he posat.

Avui, mentre dinava sola (amb els meus pensaments, però sola) no he pogut evitar somriure. Segones oportunitats, diuen. Quan va arribar, jo no la coneixia de res. Una persona propera a mi em va dir alguna cosa de l'estil que aquella noia no li queia bé. Quan la vaig conèixer, ja estava disposada a que no em caigués bé. Sí, ja sé que no s'han de fer aquestes coses, que perquè algú altre em digui que no li cau bé, no vol dir que a mi no m'hagi de caure bé. Però qui és el que no ha conegut mai a una persona tenint ja una predisposició a que no li caigués bé? Perquè algú altre te n'ha dit alguna cosa dolenta, perquè has vist alguna cosa feta per aquella persona que no t'agrada, perquè... per moltes raons.

Unes hores més tard, en el mateix lloc on havia dinat sola al migdia, estàvem ella i jo, despotricant de tot. Uns anys més gran que jo, però amb els mateixos problemes. Avui no hem despotricat gaire. Només una mica. Devem fer por, quan ens ajuntem les dues. Avui li hem preguntat a un si volia venir amb nosaltres i no s'ha atrevit. Per què serà?

A l'hora de dinar pensava en el que em va dir aquella persona que la coneixia abans que la conegués. Pensava en què hagués passat si li hagués fet cas. En totes les bones estones que m'he passat xerrant amb ella i rient, en totes les vegades que jo li he fet de psicòloga o ella a mi, en totes les vegades que li he dit "tu rai, que ja..." (substituint els punts suspensius per coses del tipus que ja té una casa on viure, que no és a casa dels pares), i ella m'ha contestat "sí, és clar, però tu encara ets una nena". I no, no és gaire més gran que jo. Uns anyets i prou. No sé exactament quants anys té, sis o set més que jo.

Al cap d'un temps, la persona que m'havia dit que no li queia bé, em va dir que li sabia greu. Quan ella havia arribat, gairebé no es coneixien. Em va dir que tenia una mala opinió d'ella, que s'havia equivocat al jutjar-la a primer cop d'ull. Ara són bones amigues.

I, canviant completament de tema, la resposta al que em passa m'ha vingut de cop. Algú m'ha fet una pregunta i jo l'he contestat. I, mentre contestava, m'he adonat del que em passava. Em passa que trobo a faltar una cosa. Em dóna la impressió que trobo a faltar un miratge, però el trobo a faltar igualment.

Podria parlar del temps. O de les prioritats. O... no sabria com dir-ho. Tothom té molta feina. Jo tinc la sort (o la desgràcia) de no tenir res a fer als vespres, per això escric. Podria aprofitar el temps per fer alguna cosa de profit, però em dedico a això. Podria treballar més als vespres, que ja em convè. Però aquesta és una discusió que he tingut molts cops amb mi mateixa, i que no penso tornar a tenir, almenys avui. Avui penso i escric, que no sé si és massa bona idea, però és el que hi ha.

Deia que tothom té molta feina. Però tothom té un moment per allò que vol fer. I sempre em repeteixo amb el mateix, però si realment vols fer una cosa, per més feina que tinguis, la faràs. És una qüestió de prioritats. Si mai trobes temps per fer-la, és que t'importen més altres coses que aquella.

Són més de les nou. Però me'n vaig a treballar. Fins a les 11 o les 12. Potser una mica més. Fa dos dies que espero una resposta, que no ha arribat. Ni arribarà. Però no m'hi penso preocupar més. No és el primer cop. Ja he vist que aquesta persona sempre té massa feina, i no pot donar una resposta que li costaria mig minut de donar.

Des d'aquesta tarda que espero una altra resposta. Aquesta arribarà, un dia d'aquests. Però era avui que, si no arriba a ser per la noia amb qui hem despotricat a la tarda, m'hagués passat tot el dia sense parlar amb ningú. Era avui el dia que estava per terra. El dia que la resposta arribi, doncs ja no tindrà importància que arribi. Era avui que esperava que arribés.

Avui només ha arribat una carta al meu nom a casa. A l'adreça, el número de la casa estava posat en números romans. No he pogut evitar somriure. Des de quan els números de les cases es posen en números romans? Perquè el de casa és molt fàcil: al meu "carrer", si és que se'n pot dir carrer, només hi ha quatre cases (i el quatre no vol dir que n'hi hagi poques, sinó que vol dir que n'hi ha només quatre). Però, què passaria en un carrer de Barcelona? Faria gràcia veure alguna carta dirigida a una adreça del tipus Diagonal DCLXXXIX, per exemple.

Aquest cap de setmana he quedat per conèixer algú. No sé pas com em deixo enredar d'aquesta manera. Realment, em podria quedar a casa a treballar, no sé què hi vaig a fer. Però ja havia dit que hi aniria, i ara no em faré enrera. Si vaig dir que ho faria, ho faré. Tot i així, per això pensava avui amb la noia amb la que despotriquem. No conec a aquesta persona, però ja sé que em caurà malament. Sí, ja ho sé, tothom es mereix una oportunitat. Sí, ja ho sé, quina bona predisposició que tinc. Sí, ja ho sé, per això millor em quedaria a casa. Però, qui sap, potser m'equivoco. I, al cap i a la fi, a mi també m'agradaria que algú em donés alguna oportunitat. Al cap i a la fi, si no hagués donat una oportunitat a la meva amiga, m'hagués perdut un munt de coses.

9 comentaris:

pere ha dit...

És terrible la qüestió dels prejudicis, la facilitat amb que jutgem sense conèixer, els amors i els desamors a primera vista... Què t'he de dir que no sàpigues? És la història de la humanitat i dels individus. Aquest no és el problema, però, el problema és que sovint quan volem refer les passes que em fet ja no tenim oportunitat.

(aquest dies vaig pensar: a veure si la llum se'ns uneix el dissabte, encara que ja sabia que no seria així)

Llum ha dit...

Ai, pere, ja saps que a la Llum li agrada massa amagar-se. La Llum va veure el teu post i per un moment se li va passar pel cap... però tanta gent nova de cop seria massa per la Llum.

A més, la Llum té la temptació de dir que no a la persona de l'últim paràgraf. El problema és que ja li va dir que no fa uns dies a causa d'una força major, i no és seriós. Però és que la Llum té molta, molta feina, aquest cap de setmana. I ja només li faltava anar a perdre el temps coneixent algú que ja sap que no li caurà bé (o potser sí?)

La Llum tornarà per aquí dimarts, possiblement. De mentres, queda un post inconnex i sense cap sentit al davant de tot (em fa vergonya i tot).

La Llum diu adéu, el primer és el primer, i ja sap que si volgués tindria temps per venir per aquí, però vol fer unes quantes coses aquests dies i ja ho explicarà (o no) quan torni el dimarts.

La Llum se'n va. Desapareixo fins dimarts!

Zincpiritione ha dit...

Fins dimarts!!!! (però què passa, que tothom se'n va????)

solarist ha dit...

Amb això del carrer... ahir em van parar unes guiris que preguntaven pel carrer "Pere IV" i no vaig poder evitar preguntar "Peter the Fourth?" hahahaha...

Llum ha dit...

Bé, Zinc, ja veus que no me'n vaig del tot. Us mig vigilo... Però només un momentet, eh!

solarist, no ho he entès. Què et van dir? Iv? Vull dir, com si no fos un número, com si fossin lletres?

Mira, les guiris ja saben més de Barcelona que jo. Ni idea que hi hagués un carrer a Barcelona que es digués Pere IV...

El que mai et vaig dir ha dit...

Jo sempre caic malament d'entrada perquè tinc aquell posat altiu dels miops que es resisteixen a les ulleres.
Què hi farem!
A vegades això de trencar els prejudicis es converteix en un autèntic esport de risc.

Llum ha dit...

Jo també tinc aquest posat, elquemaietvaig dir. En fi... I jo no només caic malament d'entrada, sinó que hi caic d'entrada, i més tard, i més tard...

(Avui no és un bon dia, en aquest sentit. En fi).

El que mai et vaig dir ha dit...

a mi em caus bé. d'entrada.

Llum ha dit...

Gràcies.