Miss Campiona

Havia començat a escriure un post. El títol era "Jo perdo, tu guanyes". Però ha sonat el telèfon. He hagut de marxar. I mentre conduia, m'he vist a mi caient a una piscina i intentant sortir-ne. Tota envoltada d'aigua, intentant treure el cap. I llavors me n'he recordat.

Fa molt temps (no vull comptar quants anys), els meus pares em van enviar a unes colònies. Fins aquí, res d'estrany. Només que, en comptes d'enviar-me a les colònies que organitzaven al meu poble, amb els nens dels pobles de per aquí, que anàvem tots al mateix col.legi, em van enviar a unes colònies diferents.

Eren unes colònies on només hi havia nenes. Hi havia tres grups de nenes: unes d'un poble del Maresme (no recordo quin), unes d'un barri de Barcelona (tampoc el recordo) i unes altres d'un altre barri de Barcelona.

Les nenes dels tres grups es coneixien entre elles. Era inevitable que es formessin els tres grupets. I jo, allà al mig, sense conèixer ningú i sense saber per quin grup decidir-me.

Quan van arribar els meus pares i em van preguntar què tal m'havia anat, jo només recordava dues coses: la primera, els grups que estaven ja formats i jo allà al mig, que no sabia ni què hi feia, ni què hi havia de fer. La segona, una cançó. Jo no he mirat gairebé mai la tele. En aquella època, entrenava 4 hores al dia i anava al cole, així que la tele no era una cosa que acostumés a mirar. A més, en aquella època, antena 3 i tele 5 es veien ja des de Barcelona, però a casa encara no havien arribat. Totes (i quan dic totes, vull dir absolutament totes) les nenes es van passar les colònies cantant la cançó d'uns dibuixos animats que jo no sabia ni que existissin. I malgrat que no els he vist mai ni he sentit mai la cançó, em sembla que encara seria capaç de cantar la cançó. O, com a mínim, la tonada: "Oliver, Benji, los magos del balón..." Sí, ja paro.

Això és el que em va passar pel cap de dir-los als meus pares quan em van preguntar què tal. Però jo vaig somriure, vaig dir que bé, i em vaig quedar callada.

Van fer una festa de comiat. Just abans d'acabar la festa, van començar a donar premis a totes les nenes. A cada nena li donaven un títol "miss no sé què", "miss no sé què més". Van anar passant les nenes, una darrere l'altra. Jo veia que jo no sortia, i vaig començar a pensar que no em donarien cap premi, que s'havien descuidat de mi. Que com que jo era la nena que anava sola, que no pertanyia a cap grup, doncs m'havien oblidat.

Però no va ser així. Vaig ser la última. Just a darrere dels premis "grossos" de "miss simpatia" i "miss guapa". Jo vaig ser "miss campiona".

Tant mirar a les altres nenes com anaven juntes, com jo era un bitxo raro al seu cantó, com només feien que parlar de la tele, em vaig oblidar del més important: d'adonar-me que jo també tenia coses bones. D'adonar-me que vaig guanyar totes les competicions que vam fer, perquè encara que jo fos de les més dolentes d'entre tots els que entrenàvem 4 hores diàries, aquelles nenes que no entrenaven eren molt més lentes que jo i guanyava totes les curses per mitja piscina d'avantage. Em vaig descuidar d'adonar-me que sí, que jo no reia ni explicava acudits quan jugava al dòmino, però com que el meu pare i el meu avi m'havien ensenyat a comptar, tothom volia venir amb mi, perquè jo sempre guanyava. Em vaig deixar d'adonar-me de moltes coses.

I sí, avui podria escriure un post que es digués "Jo perdo, tu guanyes". Però sé que, en algun lloc, hi ha la miss campiona. Seguríssim. I a qui li importa que no sàpiga la cançó dels dibuixos animats si guanyo totes les partides que jugo al dòmino? A qui li importa que jo no sigui de cap dels tres grups si guanyo totes les curses? Sí, a mi m'importa.

Però ara el que em fa falta és trobar quin és el meu dòmino, quines són les meves curses. I sí, en algunes coses perdo. I sí, hi ha coses que fan mal.

Però, al cap i a la fi, ningú no em pot treure el fet que vaig ser, i mentre ningú em tregui la corona seguiré essent, miss campiona.