Enveja

Sí, ho reconec, a vegades tinc enveja. Enveja de gent que aconsegueix coses que jo no aconsegueixo. Normalment és enveja de gent que tenen "don de gente", que diuen. Perquè jo no sóc així. Perquè jo sóc tot el contrari. Però...

Podria parlar de dues persones. Dues persones que van entrar a la meva família fa relativament poc temps. Dues persones que tenen aquest do. D'aquelles persones que només de parlar es posen a tothom a la butxaca. D'aquelles persones a qui tothom troba maques, simpàtiques, que cauen bé a tothom... Però no pots dir a tothom el que espera sentir, quan parles amb gent molt diversa, i a un dir-li blanc, perquè vol sentir blanc, i a l'altre dir-li negre, perquè vol sentir negre. Perquè un dia et trobaràs el que vol sentir blanc i el que vol sentir negre a la vegada, sortirà el tema i... Prefereixo ser la Llum. Callada. Que quan parla diu la veritat. La Llum a qui tothom diu que és seca (i no em refereixo a que estigui prima). La Llum que escolta. La que no cau simpàtica a tothom. Però la que té la consciència tranquil.la, perquè no està enganyant, ni manipulant, ni res que se li assembli. Aquestes dues persones ja no em fan enveja. De fet, una de les dues ara em fa bastanta pena. Sí, d'acord, no s'ha portat amb gaire ètica. Però, tot i així, em fa pena.

Podria parlar d'una altra persona. D'una persona que em fa enveja perquè sap tant de fer la pilota, que té a tothom a la butxaca. Sí, fa enveja. Fa enveja quan veus la diferència de tracte de depèn de qui amb ella i amb mi. Perquè a mi no em surt de dins, això de fer la pilota. Sóc incapaç. Però avui no em fa enveja. Perquè... el perquè me'l guardo per mi. Però no té veure amb aquesta persona, sinó amb una altra. Amb una altra a qui tampoc li agrada fer la pilota. I ho deixaré aquí, perquè, si cal, ja en parlaré més endavant.

I, per acabar, també podria parlar d'una altra persona. Simpàtica, és clar. Sempre fent brometes. D'aquesta persona el que em feia enveja era la relació que tenia amb segons qui, sempre fent brometes per aquí, brometes per allà. Però avui ja no em fa enveja. Perquè sí, d'acord, pot ser una persona molt bromista, molt simpàtica, molt el que vulgui. Però és una persona altiva. Em recorda les meves companyes de col.legi. Totes elles molt simpàtiques, molt divertides, molt maques, molt de l'èlit. Tothom bavejant per elles. Però elles sempre van estar tancades en el seu món elitista, on només hi entrava qui elles volien, qui era com elles. A la resta, ens despreciaven, només perquè no érem prou el que sigui que no arribessim a ser prou. De petita, me les mirava i em feien enveja. Però ara ja no. Com no em fa enveja aquesta tercera persona.

Perquè sé que jo sóc com sóc. I a tothom li agrada que l'altra gent l'aprecii. A tothom li agrada caure bé a l'altra gent. Però només vull caure bé a la gent a qui pugui caure bé la Llum de veritat.

Sí, sé que miraré a altra gent i pensaré que ja podria ser jo així. Però, a mida que vaig creixent, aquestes enveges em duren menys. A mida que vaig creixent, cada cop m'adono que no seré mai com tota aquesta gent. Però cada cop tinc més la seguretat que, si algú se m'acosta, serà per mi. No pel paper que interpreti. No perquè digui una cosa que no penso.

I sí, em seguiran fent enveja tota aquesta gent. Però no avui. I, el dia que me'n facin, em durarà poquet. Perquè, en realitat, no vull ser com cap d'aquestes persones. Que són millors que jo? Doncs potser sí, però no m'importa. Jo sóc com sóc.