L'altre dia, xerrant, xerrant, em vaig trobar explicant una cosa. I vaig dir que feia molt de temps. Aleshores em vaig posar a pensar. Vaig haver de dir que feia 20 anys! Jo, explicant una cosa, que feia 20 anys que havia passat, i que no tenia noció de que fes tant. Em vaig mig espantar i tot. 20 anys!
Avui m'he posat a pensar en els anys que conec a l'Anna. Avui l'he vist. Ha arribat un moment en què, quan ella anava a dir alguna cosa, jo sabia què em diria. Quasi aquella sensació de que li podria acabar les frases.
Em recorda també una persona que vaig veure fa un o dos dies. Sap que em fa ràbia, però per això m'acaba les frases. O que, quan hi discuteixo alguna cosa, abans que jo li pugui dir alguna cosa, ja em contesta el que jo li anava a dir. No, no és divertit. Per mi no.
Fa un o dos dies que algú va veure com em feia una d'aquestes coses. Com que ens mirava sorprès, li vaig deixar anar: "Quants anys fa que ens coneixem?" I, amb tota la cara, em va deixar anar: "Quants anys tens?" Quina gràcia que em fa. Només que bé, jo tinc 27 anys, però en fa 28 que ens coneixem, si és que se'n pot dir conèixer que la meva mare embarassada de mi anés a conèixer al fill d'una amiga que acabava de néixer.
Sí, l'Anna. Que aquests 27 o 28 encara no arriben a 30 i no seria el títol del post, tampoc. Aviat ja farà 10 anys que ens coneixem (no em matis, ja sé que em vas dir l'altre dia que no ho volies comptar, però totes dues sabem que darrere del "no ho vull saber" hi havia dues noies que ho van comptar en silenci, i que van pensar coses similars, o no?)
Sembla mentida que ja hagin passat 10 anys. Han passat tan ràpid, aquests 10 anys! Fa 10 anys Barcelona era aquella ciutat on ens van portar al zoo amb l'institut i un colom se'm va cagar a sobre. La ciutat on havia anat a veure algun dia els jocs olímpics i els paralímpics. La ciutat on vaig anar a veure com el Barça guanyava una lliga gràcies a un penalt fallat per en Djukic (sí, jo era al camp, això no m'ho podrà pas treure ningú). I prou.
Fa 10 anys que vaig regularment a Barcelona. Crec que en aquests 10 anys no he passat més d'un mes i mig seguit sense posar-hi els peus. Fa 10 anys que m'he fet un fart d'anar d'un lloc a l'altre. El meu rècord està en 12 dies seguits anant i venint cada dia (sense descansar el cap de setmana, s'entèn).
10 anys.
20 anys.
Com passa el temps!
dilluns, 10 de juliol del 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
4 comentaris:
I tant Llum, com passa el temps!!! Ei, i que per molts anys pugui anar passant!!! ;-)
Per mi el moment crític és quan estàs parlant amb algú (no amb un nen, sinó amb algú que ja ha arribat a la vintena) i li acabes dient allò de no, tu encara no havies nascut! ...
Tota la raó, Zinc. A mi, això, de moment només m'ha passat amb una noia que en aquell moment tenia 18 anys. I sí, això toca la moral...
Doncs a mi em fa molta gràcia el fet que no calgui ni acabar les frases perquè t'entenguin, trobo que és una complicitat tan gran...ami em passa molt amb persones molt properes és clar!
A vegades fa gràcia, però quan tu ets incapaç de fer el mateix, puja la mosca al nas.
Publica un comentari a l'entrada