Telèfon

A casa hi ha tres telèfons. Un és el de telefònica, amb identificador de trucada. El segon, que està a l'habitació dels meus pares, també té identificador de trucada. Però el que em queda més a prop la major part del dia és un que no té identificador de trucada. No ho acostumo a fer, això de no despenjar depenent de qui truca. Sempre despenjo. Però hi ha moments, dies, en els que preferiries no parlar amb ningú. O, com a mínim, preferiries no parlar amb depèn de qui, que saps que posarà el dit a la llaga.

Però, és clar, aquests dies sona el telèfon. Estàs sola a casa. I l'agafes. Què has de fer, sinó? Però no saps si agafar-lo o no. Et planteges no agafar-lo i anar a veure qui ha trucat. Però, ai, si vas a veure qui ha trucat, la llumeta del telèfon desapareixerà i quan arribi algú a casa no podràs dir que no has vist que havia trucat algú i que per això no has trucat. Però et rebenta que sigui qui et penses que serà. I el telèfon segueix sonant. Però, i si és algú amb qui vols parlar? Però, i si és algú amb qui no vols parlar?

Hi ha dies en els que no parlaria amb ningú. Però sóc burra i continuo agafant el telèfon. Podria no agafar-lo, dir que era al lavabo, o dir que havia anat a fora i no l'he sentit. Però sempre l'acabo agafant. Encara que no tingui ganes de parlar. Encara que sàpiga (intuicions d'aquelles que es tenen a vegades) qui és la persona que truca. Encara que sàpiga que només truca per posar el dit a la llaga. Encara que...

Amb el mòbil faig el mateix. Si no el tinc a prop no l'agafo. Però quan és a prop... l'agafo. Encara que no tingui ganes de parlar. Encara que l'excusa "el tenia perdut a no sé on" seria molt fàcil (i certa un 99% de les vegades). Però l'agafo igualment.

Tot i així, per més mala bava que tingui qui estigui trucant (i per menys ganes que tingui jo de parlar amb ningú), hi ha una trucada que em sembla que recordaré tota la vida, perquè va ser pitjor que aquesta trucada amb mala bava que fa tan poc em va fer enfadar. Va ser el dia que es va morir l'avi. Jo me'n vaig enterar tard. Era fora i no em van voler trucar. Em va molestar. Però també ho vaig entendre. Sobretot després dels nervis que vaig agafar quan vaig arribar a casa, que per poc estampo el cotxe contra el garatge o contra el cotxe dels meus pares. És clar que també em va molestar que jo no sabés res, i que quan arribés a casa veiés arribar a una amiga de la meva mare i jo la saludés des del cotxe amb un somriure d'orella a orella. La mirada que em va tornar i la quantitat de cotxes que hi havia a prop de casa els meus avis van ser suficients perquè ningú m'hagués de dir res. Però parlava del telèfon. Deu minuts després d'arribar a casa, resaven un rosari. Jo hi vaig anar. Estava l'habitació més gran de casa els meus avis (que també és on hi ha el telèfon) plena de gent. Van començar a resar el rosari a l'hora en punt. Però, tal com diuen les lleis de Murphy, encara no s'havia acabat el primer parenostre que va sonar el telèfon. Qui es va haver d'aixecar a agafar-lo? Jo no era la que el tenia més a prop. Però després de veure que cap dels meus tiets ni dels meus cosins grans l'agafava, vaig anar-hi jo. Despenjo, i com si d'una broma pesada es tractés, em van preguntar si hi havia l'avi. En aquell moment, unes 20 persones de més de 60 anys, unes 15 de l'edat dels meus pares i uns cosins més grans que jo es van quedar en silenci, escoltant a veure què deia i esperant a que jo pengés per continuar amb el rosari.

- Eh... eh...

Em vaig quedar paral.litzada. No vaig saber què dir. Feia menys de mitja hora que m'havia enterat de la notícia. Sentia el silenci del rosari interrumput.

- Eh... és que s'ha mort.

I què havia de dir?

Era un metge, que havia de venir l'endemà a veure'l. La veritat és que jo em vaig quedar sense saber què dir, però ell...

Hi ha dies en els que no vols parlar amb ningú. O, com a mínim, que no vols tocar determinats temes. Hi ha gent, com jo, que som unes bledes assoleiades. Ningú es pot arribar a imaginar la ràbia que em fa. El problema és que, quan més la gent t'intenta animar, és pitjor. Molt pitjor. Ai, per què sóc tan bleda? Bleda i tonta. Però llavors penses en altres situacions, i penses que potser és millor la situació d'ara que altres situacions.

L'altre dia volia ser invisible. Volia desaparèixer. I, en un moment, vaig tancar una porta amb clau perquè no volia que ningú més em vingués a dir res. Ho agraia, però preferia que ningú em digués res.

I què va fer la tonta que escriu aquestes línies? Doncs exacte, a la primera persona que va trucar a la porta, vaig anar i vaig obrir. Però no volia desaparèixer? No volia ser invisible? No volia que ningú més vingués? Doncs sí, tot això. Però a la primera que algú em vol venir a dir alguna cosa, sense saber qui hi havia a l'altra banda de la porta, vaig jo i obro... I, és clar, es nota que la porta estava tancada amb clau. Obres la porta i et trobes amb una mirada. Algú que es pregunta per què havia tancat amb clau. Algú que no tenia la més mínima idea de per què estava tancada amb clau. Algú que continuarà sense saber-ne la causa. Però amb la cara que em va mirar, ja pagava...