dissabte, 4 de març del 2006

La felicitat mai no és completa

Fa poc més de vint-i-quatre hores estava feliç: la primavera havia tornat, era divendres a la tarda, les coses materials tornaven a funcionar amb normalitat i semblava que tot s'havia quedat en un petit avís.

Però la felicitat mai pot ser completa. I quan creus que tot va bé (o gairebé tot) pim, pam, pum, focs artificials (i no dels bons, precisament).

Divendres, a les 17:55 (minut amunt, minut avall): comença la desesperació. Divendres a la tarda/vespre a la merda. Normalment em serveix per desconnectar, per no pensar en res. Però no, després dels focs artificials, qualsevol pensa en alguna altra cosa.

A partir d'aquí (i deixant de banda els focs artificials) segueix la pitjor tarda de divendres que recordo en molt de temps. Per començar, uns nens petits i maleducats que espatllen una cosa de la que jo en sóc responsable i quan m'emprenyo amb ells, perquè els havia dit que sota cap concepte toquessin allò, el seu pare els agafa per banda i els diu que no es preocupin, que continuin jugant amb allò, que no passa res. Que no passa res, dius? Mira, arribo a fer jo això de petita i ho faig un cop, no hi torno, perquè de la rajada de crits que em cau i el posterior càstig, no em queden ganes de tornar-hi en la vida! És més, per culpa dels teus nens, jo tindré problemes. I em dius que no els digui res als nens? Els dius als nens que no passa res? Ho sento, però jo dimiteixo. Ja us ho fareu!

I encara no eren les 7...

En fi, després d'escriure tot això ja m'he quedat més tranquil.la! Però queden més coses: altres nens que trenquen altres coses, gent gran que no respecten res, gent a qui dius una vegada i una altra que no poden fer una cosa i ho fan dia rere dia, un fill de sa mare fent comentaris misògins (no, masclistes no, misògins), gent que es compromet a una cosa i donen el meu telèfon (perquè la feina la faci jo, és clar), coses que jo tenia ordenades i algú les remena i es perden...

- Sembles mosquejada, Llum.
- Mosquejada, jo? Per què?

Si fins i tota la "primavera" em toca els nassos. Des d'ahir a la tarda que fa un vent terrible. M'he passat tota la nit sentint el vent. He vist totes les hores al despertador. Crec que l'estona que he dormit més ha sigut de la 1 a 2/4 de 2. Això sí, tenia una felicitat: és dissabte, el dia de la setmana que em puc aixecar més tard. Que bé! Almenys una bona notícia.

Però no em feu cas. Fa dies que no dormo, per una raó o per una altra. I això de que s'espatllin les coses (i pensar en el temps que perderé per arreglar-les o per tenir-ne de noves) em posa dels nervis. Demà serà un altre dia. Espero no tenir tanta son. Probablement aquest post l'hauria d'esborrar (o no publicar directament), però m'he quedat tan descansada...

... no com aquest matí. 7:30 al rellotge. Un so molt conegut... i no precisament el del vent.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

vinga anima't noieta!!!!

Anònim ha dit...

Gràcies, imma.

Estava pensant si esborrar el post o no. En fi, un mal dia el pot tenir tothom. A veure si demà és millor.