Consultori sentimental, Llum SL.

Sóc a la feina. Estic tan tranquil.la fent les meves coses quan una cosa em crida l'atenció. És una pantalleta a la part inferior dreta de la pantalla que em diu que algú m'està dient hola.

Miro la part inferior de la pantalla. Miro el ninotet amb una senyal de prohibit el pas. Maleeixo els óssos al ninotet: quan tinc això, la gent que em fa gràcia que em diguin alguna cosa callen (perquè ja són la gent que tenen una certa consideració pel que vol dir el ninotet) i aquella gent amb qui no acostumo a tenir massa ganes de xerrar, solen xerrar. I com que sempre contesto...

Però ella no és una pesada. Té uns quinze anys. Fa un temps li vaig enviar una cosa i em va agregar al messenger. De tant en tant em diu alguna cosa, però no ens coneixem massa. Algun "hola, com va?" de tant en tant i això és tot. Per això em sorprèn l'hola quan estic "no disponible".

Contesto. Com sempre. I llavors em fa una pregunta. Una pregunta d'aquelles que et fa tanta por. A mi em fa pànic que me la facin:

- Et puk fer una question?

Quan em pregunten això, jo ja tremolo. Perquè, què els has de dir, que no? I, és clar, quan han preguntat, llavors... tu els has donat permís per fer-te la pregunta. I si t'ho han preguntat abans, és que no era una pregunta que t'agradés. Però, és clar, dius que sí.

- Imagina't ke surts amb un noi.

Ui, noia... Una pregunta d'aquest tipus? Però que no saps a qui estàs preguntant? Vas malament, noia! Molt malament! Vés a preguntar a algú altre, que el consell que et pugui donar jo serà dolent el 99% de les vegades.

Però segueixo llegint:

- I ke el noi t'agrada molt.

Continuo llegint.

- Però el noi trenca amb tu pk li agrada molt una altra noia.

Buf! Pobra noia! Em sap greu.

- Imagina k ara akesta altra noia vol parlar amb tu. K faries? Parlaries amb ella?

Escric un "doncs" a la pantalleta del messenger, mentre em penso el que li contesto. Ella veurà que jo estic escrivint, i que per tant ja li estic donant una resposta. Com que suposo que la resposta serà llarga, no s'estranyarà que trigui una estoneta a escriure. Ella no sap que de petita els meus pares em van portar a un curset de mecanografia i des dels 10 anys escric a ritme de secretària de les d'abans. Ella no sap si trigo a contestar perquè m'estic pensant què dir o si és perquè estic buscant les lletres al teclat :-) Ella no sap...

De mentres, penso què li dic. Sí, d'acord, l'altra noia no en té cap culpa (o sí, però si vol parlar amb ella, m'imagino que va de bona fe). Però, d'altra banda, siguem sincers: si fos jo, no voldria saber res de l'altra noia. Vull dir que no voldria parlar amb ella i fer veure que som amigues. No, no. Encara que ella no en tingui cap culpa. Però no li vull dir això a una noia de 15 anys. Però tampoc li puc dir que parli amb ella com si res. Així que opto per la solució sincera:

- doncs (sí, això ja ho tenia escrit) l'altra noia no en té cap culpa i no es mereix que no vulgui parlar amb ella, però em sembla que no tindria humor per parlar amb ella, tot i que suposo que és el que hauria de fer.

De veritat, per què em demaneu consells? Si jo sempre faig les coses malament. Si us dóno un consell, serà un mal consell.

Ella està escrivint. Porta una estona escrivint. Quan rebo la resposta em sorprèn d'allò més. Sí, ella no m'ha dit cap mentida. M'ha posat en una situació i jo m'he muntat la història, però realment no m'esperava la resposta.

- Ah, així ja entenc pk no vol parlar amb mi.