Aparcament

Surto aviat de la feina. Tinc el convenciment que avui arribaré aviat, podré aparcar, i me n'emporto unes coses per treballar abans no hagi d'anar a l'altre lloc. Il.lusa de mi!

Arribo al meu destí quan falten uns 20 minuts per l'hora que hi he de ser. Falta el més complicat: aparcar. Vaig al lloc on acostumo a aparcar. Res. Dóno la volta de rigor, a veure si pel camí hi trobo alguna cosa o si algun cotxe ha marxat. Res. Com que tinc temps, dóno una segona volta, a veure si hi ha més sort. Pel camí em trobo dues persones conegudes: una va amb bici (quina enveja!) i l'altra a peu (encara més enveja!)

Ja han passat 10 minuts i m'adono que avui no tindré sort. Avui no podré aparcar a la zona "coneguda" i m'adentro a la zona "desconeguda". Fa temps que busco l'entrada a un descampat, però no la trobo. Avui la trobaré. Encara tinc temps i no hi ha aparcament.

Vaig per un carrer, però em trobo un carrer tencat, el següent és direcció prohibida i el següent torna a estar tancat. Trobo un aparcament, però està massa lluny del meu destí. Així que em torno a acostar al lloc on he d'anar.

Torno a provar el lloc del principi, però res. Així que provo un altre carrer. Ja només em queden cinc minuts. Segur que tornaré a fer tard, i la feina sense fer!

Provo un carrer nou. Em porta directament al descampat. Ole! És més, m'arrisco a anar fins al final i trobo un lloc perfecte: just al costat de la vorera, a menys de 30 metres d'on he d'anar. He aparcat el cotxe. No arribaré tard. I quan surti, entraré al cotxe de seguida i amb un moment hauré sortit d'aquí.

Il.lusa de mi!

Quan acabo, surto amb un somriure a la cara. Veig el meu cotxe ben a prop. De seguida marxaré i vinga, cap a casa falta gent!

Però de seguida el somriure em marxa de la cara de cop. I em ve a la ment el dia del Mercadona. Sí, el dia del Mercadona. Encara no tenia cotxe propi i anava amb el cotxe de la meva mare. Era un dissabte al matí i jo havia quedat per anar a fer no sé què. Com que no trobava aparcament enlloc més, vaig deixar el cotxe a davant del Mercadona. Gran error, el meu! Em vaig despistar de l'hora i vaig arribar just al Mercadona: tenia el temps just per tornar a casa i deixar-li el cotxe a ma mare, que havia d'anar a treballar. Em sobraven només 10 minuts. Però bé, 10 minuts són molts i no havia de passar res. No havia de passar res?

Quan vaig arribar al cotxe aquell dia, em vaig trobar que gairebé no podia entrar. Per la banda del conductor, el cotxe del cantó s'havia acostat tant que fins i tot havia hagut de plegar els retrovisors (el del seu cotxe i el del meu). No podia desplegar el retrovisor, perquè l'altre cotxe estava massa a prop. Per l'altra banda, vaig poder entrar fent uns quants malabarismes. Però, és clar, entrar al cotxe no era el pitjor problema. El pitjor problema era treure el cotxe d'allà... sense retrovisor! Quan vaig veure que se m'acabava el temps i que no seria capaç de treure el cotxe jo sola, vaig mirar al meu voltant. I, segons sembla, tinc un àngel de la guarda o alguna cosa semblant. Just en aquell moment una parella de cinquanta anys arribava al Mercadona. La dona entrava i l'home li deia que ho sentia molt, però que és clar, amb el gos no podia entrar. Que li sabia molt de greu, però que és clar... Mentre la dona entrava, ell es quedava a la porta amb cara d'avorrit. Jeje, aquesta és la meva: està avorrit, la dona estarà una estona allà dintre... Vaig posar cara de bona nena i li vaig deixar anar alguna cosa com: "Escolti, no em podria ajudar a treure el cotxe? És que m'han aparcat molt a prop i no puc". Ell em va guiar. Jo vaig arribar just a temps a casa perquè ma mare pogués anar a treballar. I quan vaig marxar, la dona encara no havia sortit del Mercadona.

Però d'això ja en fa uns quants dies. I avui era avui. Estava amb un somriure que em marxa de la cara de cop. Un cotxe aparcat a tocar el meu pel cantó. Uns pals fent de mur perquè no me'n vagi a la vorera (prometo que si no hi haguessin hagut els pals, marxo per la vorera). I un puto cotxe aparcat a darrere el meu, a molt poca distància, de forma que no podia fer marxa enrere sense que estigués al meu camí. Tot això amanit per un terra de descampat ple de bonys. Però això no és tot. Faltaria més! Un parell de nois en un cotxe esperant a veure si algú marxa d'algun aparcament per poder aparcar. I un taller mecànic amb els mecànics que tenen poca feina (no haurien d'haver tancat ja?) a l'altra banda de carrer. Ens consolarem i pensarem que almenys no són paletes...

Entro al cotxe. Ni tan sols miro a l'altra banda de carrer. Veig els dos nois del cotxe que es posen bé mirant cap a on tinc jo el cotxe mentre comencen a fer brometes. Tinc la temptació de marxar i tornar al cap d'una estona. Però, a on aniria?

Intento treure el cotxe. Però sóc una patata. A hores d'ara m'imagino que el catxondeig de qui llegeixi això serà similar al dels dos nois, que han deixat de xerrar de les seves coses per dedicar-se a riure's de mi. Així que m'estalvio els 10 minuts d'agonia que he passat intentant treure el cotxe d'allà, mentre la gent que passava per la vorera se'm mirava: alguns reien, alguns amb cara de "sort que no sóc jo" i d'altres només feien alguna mirada fugaç.

Passats els 10 minuts, un dels dos nois s'ha acostat i m'ha dit que si necessitava ajuda. "No, què va, si puc treure el cotxe d'aquí amb els ulls tancats, no et sembla?" M'ha anat indicant, però tot i així ha costat bastant. Ha costat tant, que al final s'ha acostat l'altre noi i tot per ajudar-me. L'escena havia de ser divertidíssima: jo a dintre el cotxe que no sabia ja ni com posar-m'hi. A una banda del cotxe, el noi més jove, que em parlava de tu. A l'altra banda un altre noi, que havia de ser més gran que jo, que m'anava dient "señora esto o señora lo otro". I jo vinga a donar les gràcies.

Durant els 10 minuts fatídics ha passat un noi que parlava en català per la vorera i m'ha dit de burra cap amunt. No li he fet ni cas. Just quan acabava de passar aquest noi, ha sigut quan els altres dos s'han decidit a venir-me a ajudar. El que ha vingut primer, negre com el carbó i amb una vestimenta bastant africana. El segon, amb pinta de paquistaní o similar. Al lloc on acostumo a anar cada setmana, hi ha gent que en diu "Àfrica" en to despectiu. Però, malgrat el catxondeig inicial, que suposo que era inevitable, ni el català de la vorera, ni els mecànics de l'altra banda m'han ajudat. Els que m'han ajudat han sigut els "africans". Sense la seva ajuda potser encara estaria allà, fent maniobres, a veure si podia treure el cotxe. És clar que segurament aquests dos encara deuen riure.