Fa uns dies va ser l'aniversari d'una noia que va néixer el mateix any que jo. La vaig felicitar i la seva resposta va ser una cosa de l'estil: "No són res més que un pas cap als 30". Vaig estar a punt de dir-li exagerada, però vaig callar.
No havia passat ni una setmana, que va ser un altre aniversari. Encara no sé per què el meu cap s'entesta a recordar tots els aniversaris i sants (els que m'han dit algun cop, és clar) i s'oblida d'altres coses més importants. En fi, doncs deia que va ser un altre aniversari i just abans de trucar vaig fer un petit càlcul per saber quants anys feia la persona en qüestió. 30.
En aquell moment em va entrar una espècie de mareig. Per poc que caic de la cadira on estava asseguda. El mateix mareig que em sol entrar sovint, quan penso en on sóc i on pensava que seria a la meva edat. El mateix mareig que m'entra alguns dies quan vaig a dormir i penso en determinades coses. El mateix mareig que em va entrar ahir quan vaig rebre una carta (sí, sí, una carta de paper) d'una persona que fa uns 2 anys va "desaparèixer". Una persona que va néixer 13 dies abans que jo (sí, altre cop em recordo d'una data, tot i que feia molt de temps que no sabia res d'aquesta persona, malgrat que havia intentat mantenir el contacte). Una persona que m'explicava la seva vida i em feia pensar en que sóc lenta, però de veritat. El mateix mareig...
Crec que sí, que sóc lenta. De fet, fins i tot ara vaig unes hores retrassada. Fa un temps, vaig anar de viatge a un lloc. Uns dies abans, i com que em feia il.lusió, vaig agafar un rellotge que tinc aquí al cantó de l'ordenador i el vaig posar a l'hora del país on anava: 4 hores menys que aquí. Finalment, quan vaig arribar al país, no vaig canviar l'hora del meu rellotge. Però aquell rellotge que havia canviat d'hora s'ha quedat marcant l'hora d'aquell país. Arreglar-lo em costaria menys de 15 segons. Però no ho faré. Cada cop que el veig em fa somriure.
Després del parèntesi, torno a la persona que va fer 30 anys. La vaig trucar. Com ja m'imaginava, em va deixar anar alguna frase de que ja tenia 30 anys i alguna cosa per l'estil. Però em va deixar pensant. Ella sempre ha sigut abans que jo. Però jo vaig just a darrere seu. Quan ella hi arriba, jo sóc la següent. No hi ha ningú proper entre ella i jo: primer altra gent, després un descans, després ella, després jo. Darrere meu hi ve altra gent, però ella i jo estem tan seguides...
Ara ja no diria exagerada a aquella noia que en va fer 28.
dimarts, 7 de març del 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
10 comentaris:
Per mi els pitjors van ser els 25. Quan arribes per primer cop a estar més aprop dels 30 que dels 20 comences a patir. I ara que estic a poc més de mig any dels 30 ni hi penso... és com si fes molt temps que ja els tingués!
I per cert, això de recordar coses "poc importants" a mi em passa amb els segons cognoms de la gent que vam fer junts EGB. Nom, primer cognom i segon cognom els dic tots de "carrerilla". Quina manera de desaprofitar memòria...
Ja ja. No et preocupis gens pels 30! Despres era pitjor!!!!
Sera! volia dir "sera pitjor"
Només 30? Un número ben poca cosa.
Dan, pere... crec que si retrocediu una mica en el temps m\'entendreu.
Zinc, a mi els 25 no em van pas afectar. De fet, ni els 25, ni els 26, ni els 27. A mi el que em va afectar va ser veure que algú altre en feia 30. No, si gaire normal no ho és, ja ho sé. De fet, jo ja estic més a prop dels 30 que dels 25...
Jo també recordo nom i dos cognoms de tota la gent que va fer l\'EGB amb mi...
suposo que acceptar el pas dels anys en un/a mateix/a depèn molt del caràcter que tinguis.
Aquest any en faré 32 i encara tinc a la porta de la nevera les espelmes dels '30'; em costa d'acceptar-ho, ves.
Tabata
Qui dia passa any empeny diuen, i d'aixo es tracta d'anar endavant. Si un el vol quedar per sempre jove vol dir que no arrivara a vell..... i suposo que es perdria moltes coses.
Ostres, Tabata, doncs em sembla que ja va essent hora... Però sempre pots dir que en tens 20 i 12.
Tens tota la raó, Bob, però és que a vegades m'espanto jo soleta.
Tot te avantatges i inconvenients... Em quedo mil vegades abans amb el solarist que aquest any fa els 30 que amb el que en tenia 23 o 25...
I aquestes hores? :-)
Jo també prefereixo la Llum que aquest any en fa 28 que la que en tenia 21 o 23 (és el mateix, no?). Però prefereixo la Llum que aquest any en fa 28, afegida a la Llum que fa uns anys pensava que seria la Llum amb 28 anys.
Em sembla que m\'he embolicat una mica...
Publica un comentari a l'entrada