Quan decideixes que ja en tens prou, que ja se t'ha acabat la paciència, que no vols esperar més...
... aleshores no passen ni 24 hores que reps la resposta que esperaves, i que has decidit que ja no vols rebre.
Sempre és així, veritat?
Però fer veure que se t'ha acabat la paciència no serveix perquè arribi la resposta.
La resposta només arriba en el moment en què ja no t'importa. En el moment en què preferiries no rebre-la, perquè ja has decidit que no dones més oportunitats al que sigui, que ja n'estàs fins on sigui.
I llavors, quan reps el que volies rebre... aleshores no voldries haver-ho rebut!
dimarts, 29 d’abril del 2008
dilluns, 28 d’abril del 2008
Visca les finestres!
No és un bon dia. Acabo d'esborrar d'una memòria (tant li fa quina) la forma de contactar amb algú. Com si no la tingués a la meva memòria, a la que tinc a dintre al cap, a la única memòria que no es poden esborrar les coses només prement un botó.
Vaig amb cotxe cap al meu destí. M'espera una adolescent enamorada (buf! Ja només em faltava això!) i penso que no tinc dret a sentir-me així. No, no puc sentir-me així, perquè... és igual, el perquè.
Però hi ha coses que fan mal. Encara que qui sigui no se n'adoni. En fi, qui sigui pot contactar amb mi sempre que vulgui, jo no ho faré pas més.
I m'acosto al meu destí. El lloc on no hi ha aparcament mai. Ni tan sols em molesto a entrar en un lloc petit on... ostres! Dos aparcaments!!!
Just acabar d'aparcar comença la cançó. I em quedo, asseguda al cotxe, escoltant. Al final em convertiré en fan d'aquesta noia! I és que la música potser no em diu massa, però sento la lletra i no puc evitar que m'emocioni. La lletra d'aquesta cançó, d'una altra que vaig posar un altre dia, i d'alguna altra que he sentit.
Però avui era el que necessitava. Precisament el que pensava (més o menys).
I segur, segur, seguríssim, que en algun lloc no hi ha una finestra. Ni una gran finestra amb vistes al mar. I tant que no! Segur que en algun lloc hi ha un castell, amb una paret tota de vidre, des de la que es veu una gran i preciosa vall.
I, havent-hi això, qui vol una finestreta petita i fosca?
Per si ningú ho havia notat, això és el regne de la llum. De la llum groga :-)
diumenge, 27 d’abril del 2008
Divagació d'un diumenge a la tarda, sola a casa
Diumenge passat em vaig prometre que no em tornaria a passar el mateix. D'acord, veure que algú t'ha punxat una roda pot enfonsar-te, però si marxes de casa, i fas coses, te n'oblides una mica. Però si et quedes a casa, sense res més a fer que feina i pensar en la roda punxada, el més normal és que acabis sense fer res, pensant, i que et sentis malament per la roda, pels pensaments, i a sobre et sentis culpable perquè no has fet res, i podries haver anat a... a on sigui!
Així que ningú m'havia convidat, però em vaig convidar jo mateixa. "Mira, el diumenge vindré". Vaig veure una cara rara, però ningú em va dir que no hi anés, així que... així que vaig decidir que no em quedaria a casa, pensant.
I ha sigut una sort. La Maia té pendent d'explicar com van les obres, però no sé si ho tornarà a fer. A casa calien unes obres, des de finals dels anys 90. Però la casa és nova, i amb l'hipoteca i tota la resta, no ho hem pogut fer fins ara. És una obra grossa, que no és barata precisament, i per això hem trigat uns 10 anys a tirar-ho endavant. Per això els paletes fa tant de temps que van i venen, intermitentment.
I, per això, quan he marxat aquest matí i he vist la gamberrada que ens han fet, m'he posat de molt mala llet. I he agrait marxar, i no quedar-me a casa, i estar amb gent que em distreien. Perquè espero que només sigui una gamberrada, tot i que les destrosses ja les han fet. Espero que només sigui una gamberrada, perquè tota la família està en contra de les obres, i no només la família. Gent del poble que fins i tot van anar a queixar-se a l'ajuntament, a veure si teníem permís d'obra... I no estem fent res de l'altre món, només una cosa molt normal, que fa 10 anys no vam tenir diners per fer. 10 anys més tard acabem finalment la casa on fa 10 anys que vivim i... i per què ens ho han de fer malbé uns (espero que) gamberros?
Per sort, durant el matí m'he oblidat completament de la gamberrada. He arribat amb dubtes, pensant què passaria. Però he somrigut, m'han somrigut, i ha sigut un gran matí. D'aquells que fan història.
Tornava cap a casa i pensava que aquell lloc s'ha convertit una mica en la meva segona casa. M'agrada la gent que hi ha, i em sento estimada. Sempre em tracten molt bé, sempre sóc ben rebuda, i sempre tenen un somriure per mi. De tant en tant em volen estirar més del que és possible, però tots sabem que jo em quedaré on sóc. Tot i així, sempre hi ha la brometa, de si em vull canviar de casa. I és que en aquella casa hi estic tan bé!
Fins i tot m'han convidat pel dia 1. Quan m'ho han dit, he pensat en una blocaire. Més que res, perquè són els seus dominis. I podria dir el lloc, i ella segur que somriuria quan ho veiés. Em pensaré si li dic o no, que vaig als seus dominis :-) Perquè jo m'amago, però em sembla que ella també ho fa una miqueta :-) I fins aquí puc llegir! O escriure...
Al principi he pensat que potser m'hauria de quedar a casa. Però tornava amb el cotxe, i m'ho he passat tan bé, aquest matí, sense fer res d'especial! Bé, potser no és que m'ho hagi passat bé, sinó que he sentit que estava en un lloc on hi encaixava, sense problemes, sense sentir-me intimidada, sense...
Quan he arribat a casa, ja ni recordava la gamberrada. Però, és clar, ha sigut acostar-se a casa i veure-la.
En aquell moment he tingut clar que dijous, dia 1 de maig, aniré on sigui. I, on millor estaré, serà allà. Amb la mateixa gent que he estat avui.
Així que ningú m'havia convidat, però em vaig convidar jo mateixa. "Mira, el diumenge vindré". Vaig veure una cara rara, però ningú em va dir que no hi anés, així que... així que vaig decidir que no em quedaria a casa, pensant.
I ha sigut una sort. La Maia té pendent d'explicar com van les obres, però no sé si ho tornarà a fer. A casa calien unes obres, des de finals dels anys 90. Però la casa és nova, i amb l'hipoteca i tota la resta, no ho hem pogut fer fins ara. És una obra grossa, que no és barata precisament, i per això hem trigat uns 10 anys a tirar-ho endavant. Per això els paletes fa tant de temps que van i venen, intermitentment.
I, per això, quan he marxat aquest matí i he vist la gamberrada que ens han fet, m'he posat de molt mala llet. I he agrait marxar, i no quedar-me a casa, i estar amb gent que em distreien. Perquè espero que només sigui una gamberrada, tot i que les destrosses ja les han fet. Espero que només sigui una gamberrada, perquè tota la família està en contra de les obres, i no només la família. Gent del poble que fins i tot van anar a queixar-se a l'ajuntament, a veure si teníem permís d'obra... I no estem fent res de l'altre món, només una cosa molt normal, que fa 10 anys no vam tenir diners per fer. 10 anys més tard acabem finalment la casa on fa 10 anys que vivim i... i per què ens ho han de fer malbé uns (espero que) gamberros?
Per sort, durant el matí m'he oblidat completament de la gamberrada. He arribat amb dubtes, pensant què passaria. Però he somrigut, m'han somrigut, i ha sigut un gran matí. D'aquells que fan història.
Tornava cap a casa i pensava que aquell lloc s'ha convertit una mica en la meva segona casa. M'agrada la gent que hi ha, i em sento estimada. Sempre em tracten molt bé, sempre sóc ben rebuda, i sempre tenen un somriure per mi. De tant en tant em volen estirar més del que és possible, però tots sabem que jo em quedaré on sóc. Tot i així, sempre hi ha la brometa, de si em vull canviar de casa. I és que en aquella casa hi estic tan bé!
Fins i tot m'han convidat pel dia 1. Quan m'ho han dit, he pensat en una blocaire. Més que res, perquè són els seus dominis. I podria dir el lloc, i ella segur que somriuria quan ho veiés. Em pensaré si li dic o no, que vaig als seus dominis :-) Perquè jo m'amago, però em sembla que ella també ho fa una miqueta :-) I fins aquí puc llegir! O escriure...
Al principi he pensat que potser m'hauria de quedar a casa. Però tornava amb el cotxe, i m'ho he passat tan bé, aquest matí, sense fer res d'especial! Bé, potser no és que m'ho hagi passat bé, sinó que he sentit que estava en un lloc on hi encaixava, sense problemes, sense sentir-me intimidada, sense...
Quan he arribat a casa, ja ni recordava la gamberrada. Però, és clar, ha sigut acostar-se a casa i veure-la.
En aquell moment he tingut clar que dijous, dia 1 de maig, aniré on sigui. I, on millor estaré, serà allà. Amb la mateixa gent que he estat avui.
dissabte, 26 d’abril del 2008
Vull ser com tu!
Sabia que apareixeria. Bé, no ho sabia, però m'ho podia imaginar. Havia d'aparèixer, perquè... perquè... perquè és així.
Apareix, i torno a tenir aquella sensació. Una cosa al cap que em diu "vull ser com tu", i m'ho repeteix un cop rere l'altre.
Un record. El record d'aquesta persona dient-me que era com jo, i que va aconseguir sortir de la closca, i s'ha acabat convertint exactament en el que jo voldria ser.
M'agradaria saber el que sap, m'agradaria haver fet tantes coses, tenir aquesta disciplina... tot plegat!
Algú ens posa en el mateix sac. I jo penso que s'ho prendrà malament. Al cap i a la fi, hi ha diferències evidents. Però no, no s'ho pren malament.
Però, tot i així, recordo el dia que ens vam veure per primera vegada. Estava amb l'Anna i va irrompre en el lloc on érem. Vam riure moltíssim, i es va convertir en un personatge gairebé mític. Tenia sobrenom, perquè no sabíem com es deia, i encara ara, a vegades, em fa por dir-li pel sobrenom que només coneixem l'Anna i jo. Res despectiu, però quedaria malament...
He perdut el compte de tots els favors que m'ha fet. La majoria, no els hi he demanat jo. Jo he necessitat alguna cosa, i algú li ha demanat, ha fet els favors, i ni tan sols li he pogut donar les gràcies.
Ja estant més a prop, li he de donar les gràcies per les vegades que m'ha volgut integrar a la conversa. I, malgrat que jo sempre acabo ficant la pota, hi torna, hi torna, hi torna... Suposo que no deu saber què vol dir deixar-me estar per inútil.
Però el que sempre penso, quan està a prop, és "vull ser com tu". "Jo, de gran, vull ser com tu". "Jo, quan hagin passat els pocs anys que ens portem, i tingui la teva edat, vull ser com tu." Però vaig massa enrere. No puc arribar a on és, ni amb els anys que em porta, ni potser, en tota una vida. Perquè ens assemblem molt, però jo sempre vaig un pas (o un quilòmetre) enrere.
I, de cop, estem parlant. I, com que no hi ha gent al voltant, aconsegueixo tenir una conversa sense problemes. Aconsegueixo parlar i tot! I, a sobre, no em parla de les coses que sap que no voldré parlar. Com diu l'Anna, ha de tenir algun brot psicòtic, o alguna cosa per l'estil, perquè no pot ser que algú sigui tan amable, però sense ser pilota; tan treballador, però amb una vida activa fora de la feina; cal que continui?
D'acord, estem parlant. I li explico una cosa. Una cosa que compartim, i que jo pensava que també feia. Se'm mira, es posa a somriure, i em diu:
- Jo de gran vull ser com tu!
El primer que penso és "quins collons! Se'n fot de mi!" Però no, m'ho explica, i no, ho deia de veritat.
Apareix, i torno a tenir aquella sensació. Una cosa al cap que em diu "vull ser com tu", i m'ho repeteix un cop rere l'altre.
Un record. El record d'aquesta persona dient-me que era com jo, i que va aconseguir sortir de la closca, i s'ha acabat convertint exactament en el que jo voldria ser.
M'agradaria saber el que sap, m'agradaria haver fet tantes coses, tenir aquesta disciplina... tot plegat!
Algú ens posa en el mateix sac. I jo penso que s'ho prendrà malament. Al cap i a la fi, hi ha diferències evidents. Però no, no s'ho pren malament.
Però, tot i així, recordo el dia que ens vam veure per primera vegada. Estava amb l'Anna i va irrompre en el lloc on érem. Vam riure moltíssim, i es va convertir en un personatge gairebé mític. Tenia sobrenom, perquè no sabíem com es deia, i encara ara, a vegades, em fa por dir-li pel sobrenom que només coneixem l'Anna i jo. Res despectiu, però quedaria malament...
He perdut el compte de tots els favors que m'ha fet. La majoria, no els hi he demanat jo. Jo he necessitat alguna cosa, i algú li ha demanat, ha fet els favors, i ni tan sols li he pogut donar les gràcies.
Ja estant més a prop, li he de donar les gràcies per les vegades que m'ha volgut integrar a la conversa. I, malgrat que jo sempre acabo ficant la pota, hi torna, hi torna, hi torna... Suposo que no deu saber què vol dir deixar-me estar per inútil.
Però el que sempre penso, quan està a prop, és "vull ser com tu". "Jo, de gran, vull ser com tu". "Jo, quan hagin passat els pocs anys que ens portem, i tingui la teva edat, vull ser com tu." Però vaig massa enrere. No puc arribar a on és, ni amb els anys que em porta, ni potser, en tota una vida. Perquè ens assemblem molt, però jo sempre vaig un pas (o un quilòmetre) enrere.
I, de cop, estem parlant. I, com que no hi ha gent al voltant, aconsegueixo tenir una conversa sense problemes. Aconsegueixo parlar i tot! I, a sobre, no em parla de les coses que sap que no voldré parlar. Com diu l'Anna, ha de tenir algun brot psicòtic, o alguna cosa per l'estil, perquè no pot ser que algú sigui tan amable, però sense ser pilota; tan treballador, però amb una vida activa fora de la feina; cal que continui?
D'acord, estem parlant. I li explico una cosa. Una cosa que compartim, i que jo pensava que també feia. Se'm mira, es posa a somriure, i em diu:
- Jo de gran vull ser com tu!
El primer que penso és "quins collons! Se'n fot de mi!" Però no, m'ho explica, i no, ho deia de veritat.
dijous, 24 d’abril del 2008
Velocitat de creuer
Quan em poso a córrer, hi ha una velocitat que jo en dic "velocitat
de creuer". La velocitat de creuer és una velocitat que em permet
córrer tota l'estona que vulgui, sense treure el fetge per la boca. A
més, és la velocitat a la que puc baixar per recuperar-me quan he
forçat massa, per recuperar altre cop la respiració. En dic velocitat
de creuer perquè em permet "viatjar" tota l'estona que vulgui.
Sóc conscient que la meva velocitat de creuer és molt baixa. Després
d'uns mesos lesionada, costa tornar a agafar la forma, però és que a
més, jo sempre he sigut molt lenta. La mala notícia és que aquesta
velocitat de creuer és la més difícil d'augmentar. La bona notícia és
que si, com jo, es comença d'una velocitat molt dolenta, és molt més
senzill anar millorant, si ja estàs a prop d'una velocitat bona...
llavors és més difícil.
Fins ara, la meva velocitat de creuer era uns set coma alguna cosa
Km/h. I feia temps que era aquesta. Podia córrer tot el que volgués,
si volia una hora, doncs una hora, però sempre a aquesta velocitat,
que està clar que no és massa alta. Quan augmentava a 8 Km/h (o 9, o
10) de seguida perdia la respiració, i havia de tornar als ditxosos
set coma alguna cosa Km/h.
Des de fa uns dies que estava intentant augmentar aquesta velocitat
de creuer, que em semblava molt baixa. Així que, quan em posava a
córrer, directament hi posava 8 Km/h. I vinga, a córrer. Cada dia
augmentava una miqueta més el temps que em passava en aquesta
velocitat, però sempre acabava baixant, d'una forma o una altra, als
ditxosos set coma alguna cosa Km/h.
Però avui no. Avui he començat a córrer, i quan me n'he adonat,
portava molta estona corrent a 8 Km/h. Però, el que ha sigut millor de
tot és que no em faltava l'aire, ni he necessitat baixar a l'antiga
velocitat de creuer.
Encara em queda molt camí per recórrer. Encara em queda demà,
comprovar si augmentant la velocitat com acostumo a fer a intervals,
puc recuperar la respiració baixant a 8 Km/h. I encara em queda pujar
la velocitat de creuer fins a uns 10 Km/h, que crec que no és una fita
massa ambiciosa, ni tan sols per mi.
Però avui estic contenta. Perquè sembla que no, però els números
rodons (o els números exactes) sempre tenen alguna cosa de
psicològics. I des de que he tornat, estava per sota dels 8 Km/h, i no
aconseguia millorar. I avui sembla que ho he aconseguit! Així que avui
toca cel.lebrar-ho! Demà ja comprovaré si realment els 8 Km/h s'han
convertit en la meva velocitat de creuer!
de creuer". La velocitat de creuer és una velocitat que em permet
córrer tota l'estona que vulgui, sense treure el fetge per la boca. A
més, és la velocitat a la que puc baixar per recuperar-me quan he
forçat massa, per recuperar altre cop la respiració. En dic velocitat
de creuer perquè em permet "viatjar" tota l'estona que vulgui.
Sóc conscient que la meva velocitat de creuer és molt baixa. Després
d'uns mesos lesionada, costa tornar a agafar la forma, però és que a
més, jo sempre he sigut molt lenta. La mala notícia és que aquesta
velocitat de creuer és la més difícil d'augmentar. La bona notícia és
que si, com jo, es comença d'una velocitat molt dolenta, és molt més
senzill anar millorant, si ja estàs a prop d'una velocitat bona...
llavors és més difícil.
Fins ara, la meva velocitat de creuer era uns set coma alguna cosa
Km/h. I feia temps que era aquesta. Podia córrer tot el que volgués,
si volia una hora, doncs una hora, però sempre a aquesta velocitat,
que està clar que no és massa alta. Quan augmentava a 8 Km/h (o 9, o
10) de seguida perdia la respiració, i havia de tornar als ditxosos
set coma alguna cosa Km/h.
Des de fa uns dies que estava intentant augmentar aquesta velocitat
de creuer, que em semblava molt baixa. Així que, quan em posava a
córrer, directament hi posava 8 Km/h. I vinga, a córrer. Cada dia
augmentava una miqueta més el temps que em passava en aquesta
velocitat, però sempre acabava baixant, d'una forma o una altra, als
ditxosos set coma alguna cosa Km/h.
Però avui no. Avui he començat a córrer, i quan me n'he adonat,
portava molta estona corrent a 8 Km/h. Però, el que ha sigut millor de
tot és que no em faltava l'aire, ni he necessitat baixar a l'antiga
velocitat de creuer.
Encara em queda molt camí per recórrer. Encara em queda demà,
comprovar si augmentant la velocitat com acostumo a fer a intervals,
puc recuperar la respiració baixant a 8 Km/h. I encara em queda pujar
la velocitat de creuer fins a uns 10 Km/h, que crec que no és una fita
massa ambiciosa, ni tan sols per mi.
Però avui estic contenta. Perquè sembla que no, però els números
rodons (o els números exactes) sempre tenen alguna cosa de
psicològics. I des de que he tornat, estava per sota dels 8 Km/h, i no
aconseguia millorar. I avui sembla que ho he aconseguit! Així que avui
toca cel.lebrar-ho! Demà ja comprovaré si realment els 8 Km/h s'han
convertit en la meva velocitat de creuer!
dimecres, 23 d’abril del 2008
La caçadora negra
Tinc una caçadora negra que no em poso gaire. D'una banda, hi ha el problema del guix: quan més fosca és una peça de roba, més es noten les marques de guix. I, de l'altra, no ens enganyem: em va un parell de talles petita. Me la vaig comprar que m'anava bé, però...
Així que la porto en èpoques com aquesta. Vaig en màniga curta, però si estic asseguda llavors tinc fred, i me la poso. No me la puc cordar, però només la necessito per tapar-me una mica els braços i prou.
Me la vaig comprar fa 3 anys, i en aquella època m'anava bé, i la portava sovint. Però sempre l'acabo deixant de portar. Però mai recordo el perquè.
Avui l'he deixat a sobre del seient del cotxe, quan volia tornar a casa. I, d'alguna manera, he tocat una cosa dura a dintre d'una butxaca de les que quedarien a l'altura del pit, per dir-ho d'alguna manera. Un paper? Una tarjeta d'alguna persona?
He obert la cremallera, i he vist que hi havia un recordatori d'aquests que donen als enterraments. M'he quedat ben sorpresa. Sí, el negre fa d'enterrament, però... de qui vaig anar a l'enterrament i em vaig posar el recordatori a la butxaca?
L'he obert i hi he vist el nom de l'avi. I he recordat que el vaig posar allà perquè no sabia on posar-lo, i a les mans l'estava rebregant de mala manera.
Me l'he quedat a les mans una estona. I he pensat què n'havia de fer. No, no el puc pas llençar. Però tampoc sé on guardar-lo. No sé on posar-lo.
Així que l'he tornat a posar a dintre de la butxaca. He tancat la cremallera. He engegat el cotxe, i he marxat.
Llavors m'he adonat que, durant aquest temps, la caçadora ha passat per la rentadora. Ma mare el va veure, el va treure i el va tornar a posar allà? I no em va dir res? No em va preguntar per què el guardava precisament allà? El que passa és que no m'atreveixo a preguntar-li.
I també m'he adonat perquè m'agrada tan poc posar-me-la. Per què es queda a l'armari, tot i ser bona i encara semblar nova (com que gairebé no l'he portat...)
Sé que hauria d'aixecar el cul i anar-lo a treure d'allà. Per mi, però també per ma mare.
Però és que si el trec... no sé on posar-lo!
Així que la porto en èpoques com aquesta. Vaig en màniga curta, però si estic asseguda llavors tinc fred, i me la poso. No me la puc cordar, però només la necessito per tapar-me una mica els braços i prou.
Me la vaig comprar fa 3 anys, i en aquella època m'anava bé, i la portava sovint. Però sempre l'acabo deixant de portar. Però mai recordo el perquè.
Avui l'he deixat a sobre del seient del cotxe, quan volia tornar a casa. I, d'alguna manera, he tocat una cosa dura a dintre d'una butxaca de les que quedarien a l'altura del pit, per dir-ho d'alguna manera. Un paper? Una tarjeta d'alguna persona?
He obert la cremallera, i he vist que hi havia un recordatori d'aquests que donen als enterraments. M'he quedat ben sorpresa. Sí, el negre fa d'enterrament, però... de qui vaig anar a l'enterrament i em vaig posar el recordatori a la butxaca?
L'he obert i hi he vist el nom de l'avi. I he recordat que el vaig posar allà perquè no sabia on posar-lo, i a les mans l'estava rebregant de mala manera.
Me l'he quedat a les mans una estona. I he pensat què n'havia de fer. No, no el puc pas llençar. Però tampoc sé on guardar-lo. No sé on posar-lo.
Així que l'he tornat a posar a dintre de la butxaca. He tancat la cremallera. He engegat el cotxe, i he marxat.
Llavors m'he adonat que, durant aquest temps, la caçadora ha passat per la rentadora. Ma mare el va veure, el va treure i el va tornar a posar allà? I no em va dir res? No em va preguntar per què el guardava precisament allà? El que passa és que no m'atreveixo a preguntar-li.
I també m'he adonat perquè m'agrada tan poc posar-me-la. Per què es queda a l'armari, tot i ser bona i encara semblar nova (com que gairebé no l'he portat...)
Sé que hauria d'aixecar el cul i anar-lo a treure d'allà. Per mi, però també per ma mare.
Però és que si el trec... no sé on posar-lo!
Estic EMPRENYADA
Si hagués fet aquest post fa mitja hora, abans de caminar els tres quilòmetres que separen la Rambla del meu lloc de treball, el post hagués sigut molt més dur. Però, és clar, després dels 3 quilòmetres, el solet i tot plegat... doncs el post serà més suau. Però no vull deixar de queixar-me...
En un post una mica més avall, posava que estava contenta, perquè ara les parades de la Rambla de la ciutat havien canviat. Feia tres o quatre anys que tot era molt millor. I m'agradava. Però... però m'equivocava.
Crec que amb qui més estic enfadada és amb mi, per ser tan ingènua. Com podia pensar que havia canviat?
Fa anys, a les parades de la Rambla només s'hi trobaven best sellers, llibres mediàtics i els llibres que estaven de moda en aquell moment. No m'interessaven ni uns ni els altres, així que vaig aprendre a passar de la Rambla i gairebé no tenia ganes d'anar-hi.
Els últims dos o tres anys vivia al paradís. Jo hi veia llibres que no m'agradaven, però a totes les parades (o gairebé totes) hi havia un trosset dedicat als llibres fantàstics i de ciència ficció. Oh! Allò era el paradís!
I jo, ingènua de mi, vaig pensar que la cosa havia canviat. Que s'havien adonat que hi havia d'haver una mica de tot, que no calia posar només best sellers, llibres mediàtics i els llibres de moda.
Avui, quan he arribat a la Rambla, he vist que només hi havia best sellers, llibres mediàtics i llibres històrics (i de conspiracions, o com es digui aquesta cosa que està ara de moda).
I on són els llibres fantàstics? On són els llibres de ciència ficció?
Enlloc.
A totes les parades hi havia els mateixos llibres. He recorregut la rambla ràpidament.
Només he trobat una llibreria, la llibreria Empúries, que tenia alguna cosa semblant a un raconet amb llibres fantàstics. D'acord, sóc injusta: a totes les parades tenien un llibre fantàstic: l'últim Harry Potter. Però, és clar, aquest ja el vaig acabar a l'estiu...
Així que he decidit que aniria a l'Empúries i hi compraria TOTS els llibres que volia comprar. Quan els hi he donat a la noia, ha anat a sumar, i ha tornat dient-me que eren 61 euros, amb una cara que semblava que volia dir que havia comprat molt. Doncs mira, des de principis d'any m'he gastat més de 61 euros en llibres, i amb el que m'han descomptat, encara podré anar a l'fnac a comprar-me un altre llibre...
Però només vull fer una reflexió. Per què a les parades només hi ha els llibres de cuiners que surten per la tele, ex-segons entrenadors del Barça, i altres coses semblants? Són els únics que es venen? La veritat, no m'estranya. Que per què? Doncs perquè si algun dia les llibreries es dediquessin a posar-hi un altre tipus de llibres, el dia de sant Jordi, què vendrien? Exacte! El que hi posessin.
I tots, com xaiets, aniríem a fer el que tothom fa. Qui decideix què comprem? I si en comptes del que hi havia, hi hagués hagut, com l'any passat, tot ple de llibres de fantasia, què hagués comprat la gent? I els xaiets? Hem de comprar tots els mateix? I, el més important, comprem tots el que volem o el que ens inciten a comprar? I qui decideix que tots hem de comprar algun d'aquests títols que ocupaven gairebé una quarta part de totes les parades? Per què aquests? Per què no d'altres? Per què TOTES les llibreries han decidit treure els mateixos llibres?
Estic emprenyada. Sí, emprenyada. Trobo a faltar la Rambla de Barcelona. Allà almenys no és tan descarat. Allà almenys hi pots trobar de tot. Perquè, i ja em podeu creure, he comprat TOTS els llibres fantàstics que he trobat i que no tenia ja a casa.
I n'he fet prou amb 61 euros...
En un post una mica més avall, posava que estava contenta, perquè ara les parades de la Rambla de la ciutat havien canviat. Feia tres o quatre anys que tot era molt millor. I m'agradava. Però... però m'equivocava.
Crec que amb qui més estic enfadada és amb mi, per ser tan ingènua. Com podia pensar que havia canviat?
Fa anys, a les parades de la Rambla només s'hi trobaven best sellers, llibres mediàtics i els llibres que estaven de moda en aquell moment. No m'interessaven ni uns ni els altres, així que vaig aprendre a passar de la Rambla i gairebé no tenia ganes d'anar-hi.
Els últims dos o tres anys vivia al paradís. Jo hi veia llibres que no m'agradaven, però a totes les parades (o gairebé totes) hi havia un trosset dedicat als llibres fantàstics i de ciència ficció. Oh! Allò era el paradís!
I jo, ingènua de mi, vaig pensar que la cosa havia canviat. Que s'havien adonat que hi havia d'haver una mica de tot, que no calia posar només best sellers, llibres mediàtics i els llibres de moda.
Avui, quan he arribat a la Rambla, he vist que només hi havia best sellers, llibres mediàtics i llibres històrics (i de conspiracions, o com es digui aquesta cosa que està ara de moda).
I on són els llibres fantàstics? On són els llibres de ciència ficció?
Enlloc.
A totes les parades hi havia els mateixos llibres. He recorregut la rambla ràpidament.
Només he trobat una llibreria, la llibreria Empúries, que tenia alguna cosa semblant a un raconet amb llibres fantàstics. D'acord, sóc injusta: a totes les parades tenien un llibre fantàstic: l'últim Harry Potter. Però, és clar, aquest ja el vaig acabar a l'estiu...
Així que he decidit que aniria a l'Empúries i hi compraria TOTS els llibres que volia comprar. Quan els hi he donat a la noia, ha anat a sumar, i ha tornat dient-me que eren 61 euros, amb una cara que semblava que volia dir que havia comprat molt. Doncs mira, des de principis d'any m'he gastat més de 61 euros en llibres, i amb el que m'han descomptat, encara podré anar a l'fnac a comprar-me un altre llibre...
Però només vull fer una reflexió. Per què a les parades només hi ha els llibres de cuiners que surten per la tele, ex-segons entrenadors del Barça, i altres coses semblants? Són els únics que es venen? La veritat, no m'estranya. Que per què? Doncs perquè si algun dia les llibreries es dediquessin a posar-hi un altre tipus de llibres, el dia de sant Jordi, què vendrien? Exacte! El que hi posessin.
I tots, com xaiets, aniríem a fer el que tothom fa. Qui decideix què comprem? I si en comptes del que hi havia, hi hagués hagut, com l'any passat, tot ple de llibres de fantasia, què hagués comprat la gent? I els xaiets? Hem de comprar tots els mateix? I, el més important, comprem tots el que volem o el que ens inciten a comprar? I qui decideix que tots hem de comprar algun d'aquests títols que ocupaven gairebé una quarta part de totes les parades? Per què aquests? Per què no d'altres? Per què TOTES les llibreries han decidit treure els mateixos llibres?
Estic emprenyada. Sí, emprenyada. Trobo a faltar la Rambla de Barcelona. Allà almenys no és tan descarat. Allà almenys hi pots trobar de tot. Perquè, i ja em podeu creure, he comprat TOTS els llibres fantàstics que he trobat i que no tenia ja a casa.
I n'he fet prou amb 61 euros...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la