El cub de Rubik i altres cosetes

Fa temps (no tant com el que hauria de fer) em preocupava el que la gent pensés de mi, i intentava comportar-me com una espècie de model prestablert. I ja veieu a la Lluna de l'institut arribant a casa i posant-se a jugar amb la consola, però a l'institut ningú no sabia que en tenia. La Lluna llegint llibres "de cole" no obligatoris, quan la resta de la gent estava jugant. I llavors no ho deia, que els havia llegit.

Ja fa temps (menys del que hauria de fer) que no m'importa el que la gent pensi de mi. No m'importa que es pensin que sóc rara. Al cap i a la fi, qui defineix qui és normal?

No acostumo a mirar la tele. M'avorreix. Sóc incapaç d'asseure'm al sofà si és que no estic fent alguna cosa. Necessito una cosa a les mans per anar fent. I, una de les coses que puc fer, són puzzles. N'hi ha uns que són en 3 dimensions, i que van molt bé perquè tenen una mida reduida i es pot anar fent, davant de la tele. No és que la miri massa, però en situacions "familiars" s'ha de fer... Com quan vaig a casa els meus avis, o quan venen els meus tiets a casa. A vegades venen a dinar, es queden tota la tarda al sofà, i llavors ja es queden a sopar. I s'estan allà, sense fer res, tota la tarda. He de reconèixer que em posen nerviosa.

I llavors, si no em puc escapar, és quan em comencen a prendre per rara. No puc estar sense fer res. Faltaria més! A vegades agafo una llibreta i faig coses. Coses xul.les, però que gran part de la humanitat no sap apreciar. En fi... O faig un puzzle en 3d. O un braçalet per la Nineta. O figures de papiroflèxia. O... qualsevol cosa manual, que m'entretingui.

Un lloc especial tenen els viatges llargs en autocar o en cotxe. No puc llegir, que em marejo. I alguna cosa he de fer amb les mans, o em torno boja. És llavors quan m'emporto una de les meves joies de la meva col.lecció de jocs. Bé, m'emporto algun arjeu, això està clar. Però... també m'emporto el cub de Rubik.

I ara quedaré molt malament, però fa temps que no m'importa el que pensi la gent de mi. Si ara em donessin un cub de Rubik, no el sabria resoldre en segons, com aquests que fan competicions, ni en minuts, com una persona normal de les que té el cub de Rubik com un tresor. A mi em costaria molt més. Perquè el tinc per això: em costa resoldre'l, i així passo una llarga estona. I no intento saber resoldre'l ràpid, ni intentar recordar-me'n, perquè sé que qualsevol altre dia hauré d'agafar un altre cotxe o un altre autocar i necessitaré entretenir-me durant una bona estona (com més temps, millor!)

Fa temps (no tant com n'hauria de fer) que no m'importa dir que un dels meus tresors més preuat és el cub de Rubik... i que trigo més d'una hora a resoldre'l!!!

I, canviant completament de tema (o no), fa temps que no m'importa dir que m'he passat més de mitja hora buscant una informació per internet... i finalment l'he acabat trobant :-)

I, canviant radicalment de tema (ara sí), aquest matí he vist que posen una pista de gel a la Plaça Constitució, des de dissabte fins al dia de Reis. Oh!!! Si us plau, vull que se'm curi del tot el peu abans de Reis per poder-hi anar a patinar! Si us plau! Ho puc demanar com a regal de Reis? Seria el millor regal que em podrien fer! Si us plau! I, ja de pas, si els Reis em porten algú (qui sigui) que m'hi acompanyi, serà més divertit que patinar tota sola. No pujo a uns patins de gel des de que... des de que patinava al cole, dues hores per setmana, sobre rodes, en una extraescolar, i ens van portar a patinar sobre gel. I sí, necessito que el peu estigui del tot curat, perquè segurament caigui i... Però no està aquí, la gràcia?

La persona del somriure

Giro per allà on el passadís fa el revolt. I per poc xoco amb algú. Algú que també anava pel passadís, en direcció contrària, i per poc xoca amb algú.

Vaig a demanar perdó. Però aixeco el cap, i em trobo una cara que fa el mateix que la meva: passa d'un mig somriure a un somriure divertit.

- Hola.
- Hola.

I cadascú segueix pel seu camí.

No sé qui ets. No sé com et dius. No sé què fas. No sé exactament on treballes. Ets la persona del somriure. I prou.

T'havia vist algun cop per aquí, poquet, diria que fa poc que ets per aquí. O potser no tan poc, que el temps passa molt ràpid.

Ja fa temps que per poc xoquem. Tot i que potser no tant. Vaig sortir del lavabo, despistada. Tu hi volies entrar. I per poc xoquem. Ens vam posar a riure, i cadascú pel seu cantó. El mateix dia, una mica més tard (de fet, al següent cop que vaig anar al lavabo), quan jo en sortia, tu hi tornaves a entrar. Casualitats. Però quan et vaig veure, just al mateix lloc, just al següent cop que vaig al lavabo, i que ens trobem exactament en la mateixa situació... no vaig poder-ho evitar i em vaig posar a riure. Tu també.

Ens creuem sovint. No sé amb quina freqüència, però sí que sé que em creuo amb tu molts més cops que amb la resta de la gent.

Quan et veig, ja em poso a riure. I penso que deus passar-te el dia donant voltes, perquè ets la persona amb qui més em trobo. I ric per la situació, perquè sempre ens creuem, i al final ja sembla catxondeig. Però segurament tu pensis el mateix, perquè quan em veus, ja et poses a riure. Això si no xoquem.

No xoco amb ningú més. Només amb tu. Està clar que si ets la persona amb qui més em trobo, les possibilitats de xocar també són més altes, però és que amb l'altra gent no xoco!

Segurament tinguem els ritmes vitals iguals i necessitem anar al lavabo al mateix temps, i per això sempre ens creuem. I segurament anem pel mateix camí, i per això xoquem.

Però, per què negar-ho? M'agrada trobar-te pels passadissos. Ets una cara somrient. Ets la cara sempre somrient, que sempre diu hola, i que sempre em fa somriure.

Algun dia et preguntaré qui ets i què fas aquí. De moment, però, seguiré rient cada cop que et vegi, i dient "hola", gairebé al mateix temps que tu rius i dius "hola", quan em veus.

Recaiguda

Com es pot estar avui a dalt de tot i l'endemà a baix de tot?

Com es pot passar en un moment de una sensació tan bona a una de tan dolenta?

No, segueixo amb el meu optimisme. Potser no tant com ahir, tot i que... qui pot estar optimista a la meva situació? Em dec haver pres alguna cosa que no hauria d'haver fet.

Ahir el vespre em vaig plantejar que aviat ja podria tornar al gimnàs, a intentar fer bici, o alguna cosa per l'estil. No, a córrer no encara, que encara no estava bé del tot. Però ja estava molt millor. Prou millor com per plantejar-me tornar al gimnàs.

Tot i que avui no era un bon dia per fer-ho. Avui era la prova de foc. Avui m'havia de passar moltes més hores de peu que les que m'he passat els últims dies. I... estava segura que me'n sortiria.

Però no. Quan ja havia fet les hores normals, ja estava fatal. Molt pitjor que qualsevol altre dimarts. I és que ahir, dilluns, també vaig fer moltes més hores del que és normal en mi pels dilluns. I suposo que ja portava arrossegant el sobresforç d'ahir.

Després he pogut descansar una estona. I llavors he tornat a classe. Massa estona seguida. I més quan el peu ja no podia més.

Ha sigut un dia d'aquells en què m'he transformat. Estava allà davant i no hi havia temps. Només jo, el que explicava, i unes ganes boges d'explicar com és de maco el que explico. Jo m'anava emocionant sola, fins que ha arribat un moment que he vist unes quantes cares de "aquesta tia està ben boja". Vale, sí, estic boja, i què?

He acabat. Estava com en trànsit. I suposo que em dec haver mogut més del que seria normal per l'estat del meu pobre peu. I llavors... llavors el peu m'ha dit que prou. No seguia ni a la de tres. Com el primer dia. Com quan el portava embenat i m'havia d'anar aguantant pels llocs per caminar. Com fa un mes i mig.

El pitjor de tot ha sigut agafar el cotxe després. A sobre, el tenia en un lloc amb pendent, amb el cotxe de davant i el de darrere sense haver deixat un espai raonable. I quin peu m'ha de fer mal? Exacte, l'esquerre! Faltaria més! Treure el cotxe d'allà ha sigut... i això per no parlar de la gràcia que m'ha fet trobar-me la ciutat plena de cotxes i passar-me mitja hora de primera-para-primera-para-primera-para...

Suposo que hauré de fer el tractament xungo. Altre cop metges. Altre cop anar cada dia a un metge diferent, o al mateix lloc, per fer un tractament. Altre cop...

I arribo a casa. I em diuen d'algú que va tenir el mateix que jo i que en tres dies se li havia curat. Doncs que bé. A mi ni amb tres cops quinze dies.

I ara estic asseguda, de la forma que em fa menys mal, i no puc aguantar el dolor. I sé que no m'he d'autocompadir.

Per dintre estic optimista. I em dic a mi mateixa que demà m'aixecaré i podré baixar les escales saltant.

Però m'adono que potser hauria de ser realista. I anar a demanar hora pel tractament. Ja fa una setmana que em va véncer el plaç del metge de que ja se m'hauria d'haver curat. He anat esperant, dient que ja es curarà i que vaig millorant. Però no, ja torno a estar al principi.

Ara mateix donaria el que fos per haver-me trencat algun ós. Pim-pam, està trencat i en tens per no sé quants dies. Perfecte. Veus una llum al final dels dies, i fins i tot pots anar comptant els que queden.

No suporto no saber res. No suporto no poder-hi fer res. No suporto no poder mirar un calendari i posar una data de finalització. I, ara mateix, no suporto el dolor.

Optimisme

Aquest matí he fet el ronso. Feia molts dies que necessitava fer el ronso. I avui ningú m'ha dit res perquè fes el ronso. I ara... ara estic plena d'optimisme.

De la mateixa manera que la persona que escriu un blog amic deia que avui començava desembre, per mi avui comença el gener. Serà un gener molt llarg, perquè durarà més de dos mesos. Però s'acabarà amb una cosa acabada, espero que abans de finals de gener (i així potser no arribarà a durar dos mesos).

Em sento optimista, i no en tinc raó. O sí, però el cap em diu que no.

Aquesta setmana tinc una reunió on estaré al mig de dues bandes. Jo formo part de les dues, me n'he volgut mantenir al marge, però no me n'he pogut mantenir. I ara rebo de cada banda, com a membre de l'altra. Una mica com quan era petita i al cole era la "xarnega", i llavors anava a casa els meus avis i era "la catalana" (tot dit despectivament, està clar).

Però m'adono que no m'importa massa. Tinc l'optimisme dins meu. Una mica pel gener. Avui venia a treballar, feia vent, i em sentia bé. Em sentia bé al cotxe amb la cançó de dalt. I em sentia bé en general.

I em sento bé ara. I sé que tinc un flotador. Ahir algú es va adormir, perquè havia sortit de festa. És de la meva edat i és feliç. Jo, en canvi, em vaig portar bé, però no vaig tenir un bon dia. Valeeeeeeeeeeeee... no estava concentrada, perquè tenia el cap vés a saber on (valeeeeeeeeeeeeee, jo sé on tenia el cap, a sobre el coll, per descomptat! - valeeeeeeeeeeeeeeeee, el tenia uns 3 o 4 metres lluny d'on l'hauria de tenir -). Però jo vaig rebre una bronca impressionant, tot i fer el que vaig poder (valeeeeeeee, si no hagués tingut el cap a 3 o 4 metres ho hagués fet millor, però si el cap marxa, marxa). I penso que no té dret a dir-me tot el que em va dir, només perquè vaig tenir un mal dia (o el cap a 3 o 4 metres).

Però somric. Podríem dir que... tenir el cap a 3 o 4 metres no és perillós. Gairebé es pot agafar amb les mans. Tenir-lo a 150 quilòmetres...

Tinc ganes d'anar a la platja. Seran unes vacances, una mica de tot, encara que no pararé. I...

I estic optimista. Espero estar-ho la resta de mes de gener. Sé que potser és massa temps seguit per estar optimista. Però primer ve la platja, després marxo a casa els avis (que no en tinc ganes, sobretot per les 12 hores de cotxe, però que també em serviran per trencar), pel regal que he de fer a algú especial (me l'he de currar molt, que he de quedar molt bé, però la meva part dolenta em diu que ha de ser alguna cosa que a ell li agradi molt i a la seva dona gens, i això ja és més difícil...), per la il.lusió dels nens el dia de Reis i... per tot plegat!

Comença el gener. Avui he fet moltíssim el ronso. Però tindré molta feina. Així que estaré una mica absent, tot i que suposo que no d'escriure. Quant més treballo, més idees em surten per fer posts. Però no sé si passaré massa per les altres cases o llegiré massa mails. El gener m'agrada, però s'ha d'acabar aviat, que ja toca!

I... espero estar optimista tot el gener. El porquet aquest d'aquí al cantó m'hi ajuda, tot i que el vaig posar per una altra cosa totalment diferent, però ara em recorda... Ara em recorda alguna cosa que passarà algun cap de setmana de gener (del de veritat). Una cosa que em fa molta il.lusió i que potser sigui la raó per la que estic tan optimista. Serà gairebé l'únic dia de cap de setmana que em prengui lliure. Però... serà un gran dia, això segur!

I ara ja n'hi ha prou, de fer el ronso!!!

Del que no n'hi ha prou és de seguir somrient! A veure si recupero el meu cap (quan de temps triga un cap, a tornar, de 150 quilòmetres lluny?) i em poso a treballar!!!

El cap embolicat

Però com representa que m'he de concentrar, jo, ara?

Estic cansada. Buf... Que cansada que estic!

Ostres, el post d'ahir m'encanta. Per què? Doncs perquè sóc jo. Però... va, és igual.

M'agrada el moviment amb la mà. No sé per què, em fa somriure, o riure directament, d'aquella forma que em surt de dintre, i que no puc fer res més que somriure.

Oh! El nen (noi?) que té 13 anys està molt simpàtic amb mi. Ja seria hora! Ai, avui no he vist a la seva germana. Serà per això? Serà perquè avui no m'ha vist parlar amb el seu pare? No, sí que m'hi ha vist parlar. I més d'un cop.

Avui no he tingut temps de parlar amb ningú :-( Bé, sí, amb el pare del nen, i prou. Però... avui no he fet "vida social", i el meu pare torna a estar emprenyat. Va, ja s'ho farà.

El millor regal del dia han estat els nens. Més que el moviment de mà que em fa riure (o potser no, ho he de decidir, encara...). Dinar familiar. No en tenia ganes. Però, quan he arribat, tots els nens han vingut en desvandada. I tots contents. Tots volien estar al meu costat :-) Ai, i als nens no se'ls pot obligar!

M'agrada fer trenes a les nines.

M'agrada com aquella nena es mira el mirall després de que li hagi fet una trena d'arrel.

M'agrada aquell nen que se m'asseu a la falda i no em deixa ni moure. I que es posa a plorar si no el deixen seure al meu cantó.

Oh, s'ha escapat un altre cop :-(

Però el pitjor de tot no ha sigut que s'escapés. Ai, quina vergonya, mare meva. I així representa que m'he de concentrar?

Ai, que burra que sóc! És que no entenc les coses ni a la de tres!

Mmm...

Em sap greu, mai sortirem junts a cap foto. Perquè tu només et deixes fotografiar per mi, i jo només em deixo fotografiar per tu...

M'agrada haver-te de fer un regal. M'ho passaré tan bé buscant coses... fins i tot més que ahir!

Ahir???????? Va ser ahir que vaig anar a comprar els regals? Ostres, sembla que faci anys!

Oh, el regal li ha agradat molt :-) I el vaig triar jo :-)

Oh, per què ha marxat? Per què avui no he parlat amb ningú? Per què no m'he pogut explicar davant de...? Ai, mare, quina vergonya!

Tinc el cap embolicat. Podria continuar durant hores. No em centro. Ai, tot em bull. No sé pas què dic i què no dic, i les coses passen pel cervell a la velocitat de la llum.

Ummmmmmmmm... Necessito... no sé què necessito!

Aquella nena de vint-i-molts anys

Baixo a la ciutat al matí. He de comprar dos regals, per dues persones especials. La primera, fa 65 anys. La segona, en fa 30.

Primera parada a una botiga molt petita, però que no puc deixar d'entrar-hi mai. Al principi, mòbils penjats, i sé que me'n compraria uns quants. Jocs d'arjeu. Trencaclosques. Més jocs d'arjeu. I més coses d'aquestes que valoro tant. Em compraria més de mitja botiga. Però, al final, em modero i només compro una part d'un dels regals.

Segona parada a la llibreria Geli. Un llibre a l'aparador. Mirada severa de ma mare. D'acord, no compraré res...

Tercera parada, el paradís. Dues persones esperant a dintre. Ja han començat a ensenyar el que volen comprar. Jo vaig a poc a poquet. Ja he ullat una coseta a l'aparador... Jo escullo. Comprem. I mentre acaben de decidir... em fixo en unes quantes cosetes.

Oh! Una capsa amb tot un ejèrcit èlfic! Oh! Que macos!!! Miro el preu... 160 euros... Ai, potser és massa car. Però... què no donaria jo per l'exèrcit èlfic? Ai!

Oh! Un Rubik's Revolution! Si us plau, que algú em tregui d'aquí!!! O compraré tota la botiga!!!

Oh! Cotxes teledirigits. Això em recorda el que he vist quan he entrat... deixa'm que vagi a donar un cop d'ull!

Oh! Planetes que brillen a la foscor. I en forma de caricatures. Oh, que maco que està Saturn! I la Lluna! I... 8 euros? Apa, cap al sac.

Ah, mira, ja està acabant d'embolicar...

- Escolta, aquests helicòpters teledirigits que teniu aquí, quan valen, més o menys?

Se'm mira amb cara estranya.

- Són per un adult. Estàs pensant en un adult?
- Sí.
- Quin tipus d'adult?
- Per mi...

Se'm mira de dalt a baix. Em fan una demostració. Vull un helicòpter. He de tenir un helicòpter d'aquests. He... no puc passar sense un helicòpter d'aquests! 200 euros que valen, els condemnats! Però...

Un nen al.lucina amb la demostració. Penso que li sortiran els ulls de les òrbites. I a mi també. He de tenir un helicòpter d'aquests, i tant que sí!

Sortim. No sé quants cops dic la paraula helicòpter durant el camí fins a la següent botiga. Ma mare em deu maleir els óssos. Però és que aquell helicòpter... De cop torno a tenir 12 o 13 anys i faig córrer cotxes teledirigits. Però una cosa és un cotxe, i una altra... Oh, quants cops surt la paraula helicòpter al post? Menys dels que he pensat, i tot i així, molts cops.

Entrem a una altra botiga de joguines. Compro una altra part del regal. I... oh!

En Legolas a sobre d'un cavall! I en Gandalf! Ai, jo els vull! Vull tenir-los i jugar amb ells!

I més arjeu. Oh! Aquest no l'havia vist mai i...

I val més que surti de la botiga. Crec que tinc un problema. Un problema molt greu amb les joguines.

Oh, mira aquell Tintín! Oh! I el coet d'Objetivo: la Luna! I el capità Haddock! Oh, que algú em tregui d'aquí!!!

Oh, no pot ser! Un vaixell per muntar! I una maqueta de trens!

Si us plau, Lluna, comporta't, que tens gairebé 30 anys!

No, no puc comportar-me! Sóc una nena. Una nena a qui li agraden els jocs. I els helicòpters! Una nena que no pot sortir a comprar en aquesta època. I, si a sobre, entra a llocs on venen joguines...

Un dia vaig llegir, no sé on, que per dintre tots tenim sempre la mateixa edat. Jo crec que tinc uns 12-13 anys. I així em comporto. Vull un helicòpter! I el Rubik's Revolution! I l'exèrcit d'elfs! I un Scalextric. I...

Guaita-la com corre!

Vaig tard. Tardíssim. Tinc un cap que... Per què sóc tan despistada? Ja no surto mitja hora abans, perquè ja puc anar a ritme normal, i quan sóc a mig camí... m'adono que no porto el que he de portar.

Torna. Ràpid. Que arribes tard. Deixa. Agafa. Torna a marxar.

I quan començo a anar cap on he d'anar sento una veu:

- Guaita-la com corre!

Em giro. La que corre sóc jo. Bé, no corro del tot, però gairebé. Jo corro! I ni me n'he adonat. He hagut d'anar de pressa i he pogut córrer. I no m'ha fet mal. I m'he posat a córrer, perquè ho necessitava. Perquè havia de córrer per arribar.

I amb quatre centímetres de taló!!!

D'acord, quatre centímetres no són massa. Però per mi sí que ho són...

Estic tan contenta, que em passo l'hora següent anant a tot drap pels llocs.

D'acord, les sabates m'estan matant! No portava talons perquè em maten. Però m'hi hauré d'acostumar...

"Guaita-la com corre!" I el pronom "la" es refereix a mi!