Em coneix?

Arribo al lloc on he quedat. De cop, un home d'uns 40 o 50 anys se'm queda mirant, tot sorprès. Jo no el conec de res, la seva cara no em sona de res. Però alguna cosa em diu que ell sí que em coneix. Li dic hola, em diu hola, però com que no em diu res més, jo vaig a la meva.

Una estona més tard, quan ja sóc on he de ser, entra un noi.

- Aquell home d'allà fora diu que et coneix.

Ah, veus? No, si ja deia jo...

- Diu que es recorda de tu, de quan eres petita.

Ah, sí? Pel gest que fa quan diu "petita", dedueixo que parla de fa uns 15 o 20 anys. Si ara em coneix, és que no he canviat gaire, cosa que no sé si és bona o és dolenta...

- Bé, de fet diu que es recorda del teu pare...

Ei, un moment! Que es recorda del meu pare? M'assalten unes quantes preguntes: es recorda de mi i que sempre anava amb el meu pare? Es recorda del meu pare i com que jo me li assemblo tant ha deduit que jo sóc aquella nena petita? Una barreja de les dues? Al veure'm ha pensat que potser jo era aquella nena i ha preguntat?

Em quedo amb les ganes de sortir i preguntar-li. Però ara ja no puc sortir.

Miratges i oasis

Un dia penses en la realitat. O en el que tu creus que és realitat. O en alguna cosa per l'estil. I arribes a la conclusió que t'equivoques. Que el que penses que és real, només és un miratge. I penses que d'acord, que tens raó, que no has de creure més en els miratges. I te'n vas a dormir ben convençuda.

Al dia següent, com qui no vol la cosa, parles amb algú. Tu tens els teus esquemes, i t'imagines com són les coses, o com han sigut. No ets cap detectiu, però sovint les encertes. Només cal observar i pensar sobre el que s'ha observat, mentre la resta de la gent parla o fa altres coses. O sigui, la meva especialitat. Així que tens una idea al cap del que és la realitat.

Però la conversa et sorprèn. Moltíssim. Perquè això no t'ho esperaves. Perquè el que acabes de saber xoca frontalment amb la realitat que tu el dia anterior havies dit que era un miratge. I el miratge es converteix en... un oasi?

I ho consultes amb el coixí. Vas a dormir, per segon dia consecutiu, pensant en el tema: el primer dia pensant que busques un oasi on només hi ha miratges, i el segon dia pensant que, amb una mica de sort, els miratges es poden convertir en oasis.

I al tercer dia t'aixeques somrient. Pensant en miratges i oasis. I t'adones que tant li fa que pensis o que deixis de pensar: no en tens ni punyetera idea. No saps si hi ha miratges. No saps si hi ha oasis. No saps si el que et penses que són oasis en realitat són miratges. Ni si el que et penses que són miratges són oasis.

I el tercer dia, d'aquí a una estona, te n'aniràs a dormir pensant en quin sentit té tot plegat. Pensant que tant li fa. Pensant que algun dia, potser, trobaràs la solució. Però, és clar, si camines pel desert i busques oasis, només sabràs si hi ha realment oasis si en trobes un. Si no en trobes, mai podràs dir que no n'hi ha, només que no els has sabut trobar. I, per tant, mentre no trobis oasis, saps que en continuaràs buscant. Per més que et vagis trobant miratges pel camí. O potser no. De totes formes, tampoc tens la resposta.

La Heidi i el meu gos

Recordo que quan era petita mirava la Heidi. Ens sèiem amb ma mare al sofà, i ens posàvem a mirar la Heidi. En castellà, està clar. En aquella època només es podia mirar la Heidi (i qualsevol altra cosa) en castellà.

De la Heidi recordo moltes coses, malgrat que fa més de 20 anys que no n'he vist cap capítol. Aquell gronxador que hi havia al principi de tot, que era tan gran que arribava fins als núvols... La "señorita Rottenmayer" (o com s'escrigui, no tinc ganes de buscar-ho) cridant "Adelaida!" El Pedro amb una herba a la boca, estirat per les muntanyes mentre les cabretes van pastant. La Clara amb la cadira de rodes pel mig de les muntanyes...

Però hi ha dues coses que em recorden el meu gos. O que el meu gos me les fa recordar. La primera, en Niebla. Era un gos o una gossa? Perquè jo juraria que era un gos, però dient-se Niebla... I, per cert, si algú ho ha vist en català, com li diuen? En fi, que recordo el gos dormint tot el dia... però menjant mosques. Sí, sí, menjant mosques. Sempre em va fer molta gràcia. Un gos que no s'immutava per res, però a la que apareixia un insecte, queixalava l'aire i l'insecte desapareixia. El meu gos fa el mateix, tot i que no és tan tranquil com en Niebla. A la que apareix un insecte, de cop veus un moviment ràpid... i pam! Ja no hi ha insecte.

I la segona? Doncs les cabres de la Heidi. Bé, suposo que hauria de dir les cabres d'en Pedro. Quan s'acabava el capítol sortien les cabres fent uns bots de com a mínim dos metres. I per què em recorda això el meu gos? Doncs perquè el meu gos bota igual! Bé, no fa salts de dos metres, però quan està molt content es posa a botar. I ho fa exactament com recordo les cabres de la Heidi. La veritat és que fa molta gràcia.

Però no em feu cas. Amb els anys que fa que no veig un episodi de la Heidi, segur que ni en Niebla menjava insectes ni les cabres saltaven com el meu gos.

Paper i llapis

Quan era petita, sempre escrivia amb paper i llapis. Després vaig canviar el llapis pel bolígraf. Però m'encanta escriure amb llapis. No, amb llapis de mines no. Amb llapis dels de tota la vida.

La vida m'ha portat a no escriure gairebé mai sobre paper. Tot es fa a través d'ordenador. Jo em resisteixo i faig coses sobre paper, però sempre en boli.

Aquesta tarda he recuperat el paper i el llapis. He estat fent uns apunts amb paper i boli. Sí, coses que no em demana ningú, coses que no es necessiten per res, però que jo apunto, les guardo en un arxivador, i sé que són allà el dia que les necessiti.

Si aquella mestra que tenia quan era petita, que em va fer fer tants quaderns de cal.ligrafia, veiés que ara no faig servir mai la meva bona lletra... i que quan la faig servir, faig coses amb brut, i no escric bé...

Però avui no. Avui he fet servir aquella lletra de quan era petita. Aquella lletra que em permet escriure en paper quadriculat i fer servir totes les files. Encara recordo el mestre de cinquè: "Lluna, t'he dit mil vegades que escriguis una fila sí, una fila no! Deixa d'escriure a totes les fileres de quadres, que t'hi deixaràs la vista!"

Però ara no tinc cap mestre ni professor que em digui que no ho puc fer. I si la meva lletra dóna per escriure a cada fila, jo escric a cada fila. I em faig uns apunts perfectes. Bé, perfectes per mi. Apunts amb moltes coses, que diuen moltes coses innecessàries. Però jo sempre he sigut així: ho he escrit tot molt ben explicat, fins al detall, encara que sàpiga que he de tenir un problema molt gran de memòria per no recordar el més bàsic.

Però, sobretot, els apunts són tot el que es vulgui, menys esquemàtics. Si es busca alguna cosa, s'ha de llegir tot, ni que sigui per sobre. Res d'allò de veure el paper i tot esquemàtic. Mai n'he sabut. Ni de fer les coses esquemàtiques, ni de deixar cap tipus de marge. Però, encara que en sabés, tampoc ho faria. Mai he sabut llegir esquemes. Suposo que perquè tampoc mai n'he sabut fer. Jo sempre ho he hagut de posar tot molt ben explicat, amb moltes paraules. I és que si algun dia, per casualitat, algú em passava un esquema d'algun tema... jo el passava "a net", i hi posava tot el de l'esquema... però ben explicat!

I el llapis? Ai, el llapis! És que m'encanta, a part de posar-hi totes les explicacions que poso... posar-hi comentaris en llapis. Això sí, un llapis dels de tota la vida. Amb la punta ben feta. I a escriure!

Tard

A la radio sona l'hora en punt quan arribo al meu destí. Sempre hi ha aparcament, però avui no n'hi ha. Precisament avui, que havia de ser puntual, perquè he d'obrir la porta...

Dóno una volta. I dues. Finalment aparco. Arribo cinc minuts tard.

Arribo al lloc on vaig. Un passadís fosc m'espera. Vaig a obrir la porta, quan em surt una veu de la foscor. Una veu tan inesperada que em fa fer un bot i tot:

- T'estava esperant!

Veig la cara d'un nen, que se'm mira somrient. Em cau molt bé, aquest nen. Tot i que no en sé gairebé res. No conec els seus pares, sempre ve i marxa sol. Només en sé el nom de pila. Però té una cara que em sona. Penso que és familiar d'algú que conec. No seria gens estrany, això ja passa en els pobles. Quan anava a l'escola, érem uns 30 a classe, i d'aquests 30, 3 eren familiars meus... I no era la única: tothom era alguna cosa d'algú altre.

Obro la porta. No és una porta normal. És un tipus de porta metàl.lica com les de les botigues. Ai, que no sé explicar-ho millor. Jo ja li tinc la mida presa. Sé que s'ha de donar un cop sec, sinó la porta no s'obre. El nen, que ha vist obrir la porta més d'una vegada a altra gent, pensa que no podré i em diu que ja m'ajuda. Jo puc amb la meva part de porta, i després obro la seva part, després d'explicar-li com es fa. Ara, el proper dia, quan la vulgui obrir, ja podrà ensenyar als altres nens que ell pot i els altres no...

Mentre entrem, em diu que l'altre dia un amic seu va fer 10 anys. No entenc per què m'ho diu, així que no li dic res.

Passa una bona estona. Fins que necessito les dades del nen. El primer que li demano són els cognoms. Quan me'ls diu, em dic a mi mateixa "és clar!" Ja sé a qui s'assembla el nen. Un dels cognoms és el mateix que un nen que venia a l'escola amb mi. Serà un cosí? Un nebot? No en tinc ni idea. Però té la mateixa cara que aquell nen quan tenia 10 anys. Ho he vist tard, però ho he vist.

Poc després necessito la seva data de naixement. El nen somriu. I me la diu. Aleshores em pregunto quin dia és. I, exacte, el nen fa deu anys la setmana que ve! Somric. És tard, però al final he entès el comentari de l'amic que ha fet deu anys. I li dic: "Ei, la setmana que ve fas 10 anys, eh!" I ell somriu.

Sterkarm!

Vaig començar el llibre pensant que em parlaria d'elfs i de viatges en el temps. Com em podia resistir a un llibre en què la contraportada em prometia tot això? Per això, quan vaig començar a llegir i al cap de poques pàgines em vaig assabentar que els elfs no eren en realitat elfs, em vaig enfadar.

Però vaig continuar llegint. Al cap d'unes pàgines més, vaig pensar que el llibre m'explicaria una història d'una noia del segle XXI que vivia al segle XVI i vaig pensar si hauria d'abandonar el llibre.

Per sort, no ho vaig fer.

La història està a cavall entre el segle XVI i el XXI. Una empresa del segle XXI fabrica una màquina per viatjar en el temps (el Tub del temps) que permet viatjar exactament 500 anys enrere. Al principi del llibre diu que van a parar a una dimensió paral.lela, que no té a veure amb el present que hi ha ara al segle XXI, però llavors es passa el llibre amb la gent dient que els del segle XVI podrien ser els rebesavis d'algú. De totes maneres, aquesta idea d'anar justament 500 anys enrere és bona: tot el temps que passa en un segle, passa també a l'altre, i no es creen problemes degut a que si ara vaig més enrere o més endavant.

L'empresa del segle XXI vol anar al segle XVI per diferents motius, però, com sempre, el motiu bàsic són els diners. Vol arribar allà i explotar el petroli i altres energies que encara no han estat utilitzades. Però també vol crear una espècie d'agència de viatges i enviar a gent amb diners a respirar l'aire pur i fer turisme al segle XVI.

Tot seria perfecte per l'empresa excepte pels Sterkarm. Els Sterkarm viuen al segle XVI i, com és molt normal, lluiten perquè la gent que ve del segle XXI no els prengui la seva terra.

I aquí entra Andrea, una treballadora del segle XXI. L'envien a viure amb els Sterkarm. Quan comença el llibre, ella ja viu amb els Sterkarm. La veritat, a mi m'hagués agradat anar una mica més enrere en la història i saber com Andrea va ser acceptada pels Sterkarm, perquè després d'haver vist com són, em sembla que els primers temps havien de ser una mica difícils. És clar que quan comença el llibre ella ja és acceptada pels Sterkarm. I no només això, sinó que tothom dóna per fet que es casarà amb el fill d'un dels caps Sterkarm.

Al principi de tot del llibre, hi ha alguna pica-baralla entre uns i els altres. Tothom defensa el que és seu, però sense arribar a les mans. Però des de la pàgina 200 i poc fins al final (el llibre té 500 pàgines) és un no parar. És un d'aquells llibres que arribes a odiar, perquè se't tanquen els ulls i no pots parar de llegir, perquè la tensió no afluixa ni un moment. Que si ara uns ataquen als altres, que si ara els altres s'hi tornen, que si uns van amb pistoles i els altres els preparen una emboscada amb fletxes, que ara jo faig un hostatge, ara el fa algú altre.

I al mig de tot plegat, gent normal posada en condicions extremes. Explica una mica el que pensa la gent en general, centrant-se ara en un, ara en l'altre. Però bàsicament es centra en Andrea. Una noia normal, que va agafar una feina per anar al segle XVI perquè havia acabat la carrera i no tenia feina. Una noia que va escrivint sobre les costums dels Sterkarm, perquè vol escriure un llibre quan torni al seu temps. I una noia que ha estat acceptada pels Sterkarm i que viu amb ells, com si fos una Sterkarm més.

És inevitable posar-se al seu lloc. Quan la gent del segle XXI i la del segle XVI es comencen a barallar, i ella no sap què fer, perquè sap que, faci el que faci, estarà traint a algú: o bé a la seva gent, la gent del lloc on prové, o bé als Sterkarm, que són la gent que l'han acollit i que la tracten tan bé.

I, al mig de tot plegat, una pregunta: si es tanca el Tub per sempre, es quedarà al segle XVI o al XXI? Quedar-se al XVI vol dir renunciar a totes les comoditats del XXI, i no estem parlant de tonteries, sinó de coses com higiene, hospitals, absència de puces (com en diu ella)... Però tornar al XXI significa deixar Per (el fill del cap Sterkarm) i tornar a un lloc gris, on no és estimada com l'estimen els Sterkarm.

Pel mig, també, hi ha Per que li diu que es quedi. Li diu que no tingui por, que viurà molt bé, amb els Sterkarm. I que si algú li gosa posar una mà a sobre, ell el matarà. I Andrea pensa que el problema està precisament aquí: quan ell diu que si algú la molesta o li fa mal el matarà, no ho està dient metafòricament, sinó que ho diu seriosament. Molt seriosament. I jo hi afegeixo que, no només matarà a qui li faci mal, sinó que li tallarà el cap i el portarà a l'Andrea com a trofeig.

Així doncs, el llibre és un xoc de cultures, amb 500 anys de diferència. I no només xoc de cultures. Però, sobretot, gent que està al mig, que no sap com ha arribat a posar-se en situacions de vida o mort, i com intenten sobreviure de la millor forma possible. I acció. Molta acció.



Properament, en aquest mateix bloc...

No llevaba nada, ni siquiera un abrigo. Dijeron que no era necesario. Me permitieron conservar el jersey negro, menos mal. Y logré quedarme con la camisa; pensaba que me costaría un poco acostumbrarme a prescindir de ella. En el mismo pasillo, bajo el casco de la nave, donde nos agolpábamos, Abs me alargó la mano con una sonrisa de complicidad.
- Ten cuidado...
Ya había pensado en ello; no le estrujé la mano. Me sentía completamente tranquilo. Él quiso decir algo más, pero se lo impedí dando media vuelta, como si no hubiese advertido nada, y subí los peldaños hacia el interior.

Hi havia una vegada un poblet...

Aquests dies he estat desconnectada d'aquí... però no ho he estat del tot. He seguit treballant amb ordenadors.

Ahir em va venir al cap que, d'aquí a uns dies, desconnectaré del tot durant gairebé una setmana: cap tipus d'ordenador, ni per treballar ni per internet. Aniré a un poble petit, on descansaré una mica (o no).

I aleshores em vaig recordar del meu poblet. Era l'estiu de 1988. Jo tenia 9 anys, a punt de fer-ne 10. Estava en unes colònies per la Garrotxa. Un dia ens van dir que escrivísim una poesia i ens van deixar sols. La resta de nens va intentar-ho, però als dos minuts ja estaven jugant a no sé què. Jo em vaig asseure en un lloc apartat, pensant què escriuria. I allà, a la llunyania, vaig veure un nucli de 3 o 4 cases. Encara el recordo. I vaig començar a escriure una poesia (o alguna cosa que se li assemblava).

Per desgràcia meva, la poesia va guanyar el primer premi de no sé què. I dic desgràcia meva, perquè la recompensa va ser, bàsicament, llegir la poesia... l'últim dia de colònies, davant de tots els nens... i tots els pares!

No recordo la poesia. Recordo el paper, i que hi vaig fer un dibuix del poble, i a baix hi havia el que deurien ser 5 o 6 estrofes de 4 versos cadascuna. Però sóc incapaç de recordar res més que els dos primers versos. Tot i que ja m'agradaria, eh! Jo no conservo el paper, però segurament la meva mare sí. Les mares conserven tantes coses... Ara em decebria que no ho hagués fet, de conservar el paper, tot i que no sé si li demanaré. Segurament és una poesia infantil, que només té alguna rima fàcil, com la que recordo dels dos primers versos.

Estaria bé poder acabar el post amb la Lluna de 9 anys i la seva poesia. Però us deixo només amb els dos primers versos, esperant que ningú sigui massa crític. Jo... jo només tenia 9 anys!!!

Hi havia una vegada un poblet
de tota la comarca el més petitet.