Puc demandar a Ausonia?

Aclariment 1: No, no penso denunciar a Ausonia, però us agrairia que, des del meu humil blog (no des de cap lector rss), cliquessiu a l'enllaç, per si algú d'Ausonia es digna a passar per aquí... Tot i que, de ganes de denunciar-los, no me'n falten...

Aclariment 2: Sé que és un post que la meitat de població no entendrà, o el que sigui. No importa. Jo l'escric. Perquè si no l'escric, rebento. Perquè estic molt cabrejada. Perquè... coi, perquè sí, carai!!!

La història comença un dia a la tarda. M'acaba de venir la regla i he d'anar a classe. Fins aquí, una cosa que he fet moltíssimes vegades abans que avui. Però, no ens enganyem, amb alguna amiga professora hem comentat algun cop que una de les coses que fa més por que pugui passar a classe és precisament que et taquis quan ets a classe, tu no te n'adonis, i tota la classe ho vegi. I ho diu algú que va caure de culs de la manera més tonta davant d'una classe. I crec que preferiria tornar a caure de culs 10 vegades que no que em passés això.

Els alumnes estaven molt riallers. Cada cop que em girava, per escriure alguna cosa a la pissarra, quan em tornava a girar, estaven allà, rient. Mala senyal.

Així que, just sortint de classe, vaig al lavabo.

La sort és que portava texans. I que els texans són gruixuts i no va traspassar.

Però... al lloc on va traspassar és un lloc on hi havia compresa!!! Així que la vaig inspeccionar. I sí, al lloc on va traspassar, la compresa tenia un forat!!! Sí, un forat! El tros de matèria enganxosa (i impermeable) tenia un foradet... Un foradet que jo no havia vist en posar-me la compresa, però un foradet que podia haver fet molt més mal. Al cap i a la fi, jo només vaig ser 2 hores a classe, i m'acabava de venir la regla, així que era fluixeta encara i...

Doncs res, que vaig pensar que era problema meu.

I vaig arribar a casa. L'endemà (o sigui, avui) era un dels dies més durs de tot l'any, si no el que més. Començava a donar classe a les 9 del matí i acabava a les 7 del vespre. Pel mig, tenia un descans de dues hores: una l'ocupava en una reunió, i l'altra era per dinar. Tenia un segon descans de dues hores, totes dues ocupades per una reunió. Total, que no tenia temps de res, ni per hòsties, ni per preocupar-me de la regla i de les compreses, i de la mare que les va parir.

Així que suposo que és d'imaginar el cabreig he agafat quan, després de córrer una estona, em dutxo, i obro una compresa d'aquesta marca que portava i... I observo que té 3 forats. I aquí, qui no llegeixi en diagonal, haurà observat que no he dit foradet. He dit forat.

El problema? Que al matí havia agafat 3 compreses: una estava a la bossa del gimnàs i les altres dues al cotxe.

Així que pujo al cotxe, patint, esperant que el quart d'hora o vint minuts que trigaré a arribar a la feina i entrar al lavabo no sigui massa temps pels forats de la compresa.

És clar que llavors tinc un altre dubte. Bé, a part de preguntar-me per què no passen aquestes coses quan sóc a casa (les que he obert a casa no tenien cap problema), em pregunto una altra cosa. De les dues que tinc, quantes estaran bé?

Malauradament, és el dia en què la regla és més forta. A part de totes les hores de classe, a les 7 acabo, estic una estona més a la feina, i després vaig a un curs. He de fer dos canvis pel mig, o petarien, però... després de canviar-me al matí, ja només em podré canviar un cop durant tot el dia... i comptant que les dues estiguin bé. I si les dues estan malament? Tinc 3 hores seguides de classe!!!

No, no pot ser. Vull dir, que jo compro les compreses perquè facin un servei, però si no puc confiar-hi... No, no demandaré a Ausonia, però des de que em va venir la regla als 10 anys (i en tinc 30!) que he fet servir Ausonia. Des d'avui, em canvio de marca.

Total: de les dues compreses, una estava bé i l'altra malament... A les 9 del matí em poso la que està bé. En condicions normals, tindria dues compreses meves a punt per canviar-me durant el dia.

I què tinc?

Tinc dues compreses que no he fet servir perquè estan defectuoses a la basura, i tot un dia per davant, amb la regla fortíssima, moltíssimes classes (i ja he dit quina és la cosa que em fa més por de les classes!), i una mala llet i unes ganes de demandar a Ausonia, que em sembla que no cal ni que expliqui!

Aclariment 3: Sí, estic dinant davant de l'ordenador i acabo d'escriure això mentre dino. Però és que NO podia callar. Apa, me'n vaig a classe... i no sé. Encara em queden 8 hores per voltar per aquest món de Déu i... aghhhhhhhhhh!!!!!!! Demandaria a Ausonia!!!

Caminant amb la Mama

Tinc un blog que només puc veure jo. I per què serveix un blog que només puc veure jo? Doncs precisament per això: per posar-hi coses que només puc veure-hi jo :-D

En aquest blog només hi publico dos posts per setmana, tots els diumenges al vespre. És possible que alguna setmana hi publiqui tres posts. Però no més.

El primer tipus de posts són els que tenen l'etiqueta de "propòsits". 3 propòsits per setmana, que en principi m'han de fer millor. Sí, només 3. 3 i prou. 3 són suficients com per no ser massa pocs. I més de 3 ja seria exigir massa.

Són coses senzilles. Coses que no són massa difícils de complir, però que necessites algun estímul per fer-les. Estímul? Bé, alguna raó.

Per complir-les no em dono cap premi, només el premi de la satisfacció personal. I el premi de poder escriure un post amb l'etiqueta "progressa adequadament", en comptes de "necessita millorar".

Un dels propòsits d'aquesta setmana era que avui havia d'anar a fer la volta. Una volta que faig normalment corrent. Una volta que, com que no sóc als matins a casa, fa molt que no feia i que... vaja, que no és res que costi, més enllà de l'hora que estic per fer-la, però que posar-s'hi pot fer mandra. Sobretot quan fa temps que no t'hi poses.

Però aquest matí plovia, feia molt mal temps i... i he convençut a ma mare: no hi vaig al matí, però a la tarda hi anirem tu i jo.

A la tarda plovia, i ma mare tenia molta mandra. Però hi ha d'anar. És part de la recuperació que ha de fer. I, com que jo m'ho havia proposat, l'he estirat i hem anat les dues a donar la volta.

No, no ha sigut el mateix que fer-la corrent, però també ha sigut una volta més llarga, que és 1 Km més llarga que la que jo acostumo a fer corrent... així que suposo que puc dir-me a mi mateixa que he complert el propòsit.

Però ara hem tornat i estic contenta. Ella també. Jo, perquè he agafat una idea per una nova ruta que evita el meu principal problema: una casa amb gossos lliures, que et persegueixen si passes corrent. I ella perquè plovent no hagués anat a caminar.

Hi tornaré. Sola, a córrer. Per la volta encara més llarga. I amb la Mama. Amb servidora fent-li de llebre, ha fet la volta amb 10 minuts menys que fent-la sola... i ni tan sols s'ha adonat que caminava més ràpid!

Un altre d'aquells petits moments per conservar.

Me'n vaig a estudiar...

Que cadascú és com és, ja ho hauríem de tenir clar. I jo, que fa uns quants dies que no sé com m'ho faig, però només faig que sentir i llegir coses que no hauria d'haver sentit o llegit, he hagut de fer un esforç considerable per repetir-m'ho a mi mateixa, per dir-me que jo sóc com sóc, que sempre ho he sigut, i que no per això he de ser millor o pitjor (sobretot pitjor) que un altre.

No, jo no sóc divertida. Mai he volgut ser-ho. O sí? No, no sóc una persona del que la gent considera divertida. Però... això no vol dir que no em sàpiga divertir. Vol dir que no em sé divertir de la manera que es diverteix l'altra gent. O, d'alguna altra manera, que el que diverteix a l'altra gent, a mi m'avorreix. Vol dir que no em diverteixen les coses que representen que m'han de divertir. Per què? Qui ho ha dit? Diverteixen a tothom? O hi ha molta gent que fa veure que es diverteix amb aquestes coses, per no ser un bitxo raro? Per no ser titllat de raro? D'avorrit? Per no quedar-se en un racó?

Jo em sé divertir. Però la meva forma de divertir-me no inclou l'alcohol. Almenys a dintre del meu cos. Els altres que facin el que els doni la real gana.

Qui no s'ha divertit mai jugant a l'Uno? Jo sí. A l'Uno, o a qualsevol joc de cartes. Un dia, al tren, hi havia dues noies que jugaven a cartes. I ho feien amb unes poques ganes, amb un avorriment...

No, no sóc una persona divertida. Però hi ha determinada gent que em coneix. Em coneix com "l'explicadora d'acudits". Sí, això. Jo sempre callo. Mai em faig veure. I no deixo que els altres em mirin. Però quan agafo confiança, i hi ha l'ambient correcte... vaja, que és difícil fer-me parar.

Ein? Que qui és la noia del paràgraf anterior? Sí, sóc jo, i no m'estic venent. Simplement, explico un fet. Un fet que segurament moltes persones com jo hem viscut.

Que jo no parli no vol dir que tingui opinió.

Que no em begui una ampolla del que sigui no vol dir que no em sàpiga divertir.

I unes quantes més que no penso posar.

Ara me'n vaig a estudiar. Sí, a estudiar. Un dissabte a la tarda. Per una cosa que mai em donarà de menjar. Un hobby. Un hobby al que hi he dedicat moltes hores a la meva vida. Però sí, vaig a estudiar. I, estudiant, m'ho passaré molt bé. Em divertiré molt.

Tot i que, potser, el que passa és que, com que no em sé divertir, qualsevol cosa em sembla divertida...

Per cert, algú s'ha adonat que a partir d'ara tots els meus blogs, antics i nous, són aquí mateix? (ha sigut divertit posar-los tots aquí... :-D)

Diners

Estic millor. Ahir vaig anar a dormir a les 9 (em fa vergonya i tot). Ara són les 6 del matí i fa estona que dono voltes. L'esquena em mata, la cremada segueix tenint molt mala cara i tot jo estic fatal. Però estic millor que ahir i suposo que ja és alguna cosa.

També estic millor econòmicament. La jo tramposa ahir només es va gastar 60 euros. Vaig comprar-me una ampolla gran d'aigua amb gas que, com que no m'agrada i a més estava calenta, va complir dos objectius: no en vaig beure gaire i, al ser amb gas, feia que no em baixés la pressió. A migdia vaig caure i em vaig comprar un Nestea. Però només un en tot el dia. Vaig dinar, i vaig sopar. Em vaig comprar una bossa molt xul.la: "Un gatto non dormirebbe mai su un libro mediocre". I un clauer. I una gorra-visera (és que, com que tinc poc cabell, també m'havia cremat el cap). I un llibre.

Sense fer trampes, vaig gastar 130 euros, però 70 els vaig pagar amb la tarjeta i aquests no compten a l'hora de mirar els diners que em queden. Vaig comprar tot de samarretes per portar a la gent. Buf... Com odio comprar coses per la gent, que després no en farà cas, però que si no els portes res s'enfaden. M'agradaria poder ser lliure i comprar només aquelles coses que sé que faran il.lusió, com el llibre de pasta per ma mare. Aquest cop li ha tocat a ella, a Brasil li va tocar al meu pare. Però, no sé, el protocol és el protocol, i com l'odio!

Ja s'acaba

Em trobo malament. Potser hauria de dir que em trobo fatal.

Les cremades m'estan matant. Desprenen tanta calor que, ajuntades amb la calor de fora, m'estan matxacant.

Els peus no em fan mal, miracle! Bé, de fet aquesta tarda una bamba m'ha fet una llaga en un peu, així que...

Però això són mals menors. Aquesta nit m'ha costat molt de dormir de mal d'esquena. Pensava que era el llit, però avui a mig matí m'he adonat que era culpa de la bossa. Bossa en bandolera i amb molt de pes, sempre del mateix cantó. Em fa pànic posar-me a dormir, tot i el cansanci. Entre el mal d'esquena i les cremades, tornarà a ser una bona nit.

Algú em va dir un dia que quan jo em queixo de mal és que realment fa mal. Acabo de parlar amb casa i no he dit res. Al cap i a la fi, què poden fer?

Però no és l'únic que em fa mal. Algú va llegir al twitter una setmana abans de marxar que tindria sort i que la regla se m'avançaria i em deixaria tranquil.la? Donc era perquè ja feia 2 o 3 dies que tenia síndrome pre-menstrual. Quants més dies dura la síndrome dels nassos (que molt divertida no és), pitjor és la regla. La senyora ha aparegut avui.

No m'he drogat mai per la regla. Va en contra de la meva religió. Però ara... ara em partiria i m'encongiria del tot. Sol anar bé. Llàstima que em faci tant de mal l'esquena!

Aclariment: he començat a escriure a veure si m'animava. No tinc ànims de llegir el llibre que està tan interessant. No tinc forces per escriure més. Potser demà?

Promeses

Quants cops m'he dit: "Això no em tornarà a passar?"

No ho sé.

I aquí estic, envoltada de papers, intentant acabar unes coses que han d'estar demà.

Ahir ma mare em va dir que si no anava al curs, ella m'obligaria a anar-hi.

Però ja veig que al vespre no podré anar al curs. Perquè em faltaran coses per fer.

I em sap greu. Campanera, em podria dir.

Però també em podria dir a mi mateixa que hi ha coses més importants.

És clar que és una línia que no hauria de travessar. És allò de que el primer cop que fas una cosa, aleshores...

De totes formes, i sense voler ser creguda, als dos cursos que vaig, fa dies que m'avorreixo una mica. Quan es repeteixen coses del dia anterior o de dos dies anteriors, unes quantes vegades, i jo ja les tinc superades, ja sé com es fan.

Però d'altra banda m'agrada anar-hi, i sé que si un dia no hi vaig, aleshores ja hauré creat un precedent i...

I vull anar-hi, però sé que no podré.

I no vull no anar-hi, perquè m'agrada, i perquè no m'ho vull perdre.

I si avui tingués 30 hores?

He d'escollir, sí. I està clar. Si he d'escollir, el primer és la feina.

És clar que si estigués malalta tampoc podria anar-hi i no passaria res.

Buf... vaig a veure si avanço. Tot i que, al ritme que vaig, no podré anar-hi :-(

Això sí, em faig una promesa: no faré cap més campana. Faré veure que avui no ha existit. Faré veure que no. Faré com si no hagués fet cap campana.

I no em donaré més raons per poder tornar a fer campana.

Buf... no, és que no hi puc anar!

O sí?

Ai! Que dura que és la vida!!!

Torno a ser jo

Aquest és el quart post que escric avui. Bé, té trampa, perquè he arribat a l'hotel, m'he posat after sun, m'he rentat els peus, que estaven fets pols (he caminat unes 10 hores sota el sol, avui!) i m'he posat a escriure. I els he escrit tots, un darrere l'altre. Aquest ja és el 17è post del viatge. Si no escrivís cap post més, i en publiqués un cada dia, me'n vaig com a mínim a l'agost. No voldria esperar tant a publicar-los, però...

Ah! Una bona notícia. He sortit de l'hotel a les 7 del matí. He caminat tot el dia. El sol em matava i podia caminar un màxim de 2 hores seguides. Després descansava 10 minuts o un quart d'hora i apa, a tornar a caminar (els descansos eren una o dues parades de l'autobus). He de dir que, quan he arribat, he sentit una mica de mal al peu... però no al que em va martiritzar fa uns mesos, sinó a l'altre! Només ha sigut un moment, però m'ha fet molta il.lusió pel que significa: el peu està curat del tot! No fa pas gaire, un dia que vaig haver de caminar 2 hores seguides, encara em va fer mal...

Però el post no anava d'això. El post anava de la sensació que he tingut després d'escriure els anteriors posts. Torno a ser jo. No sé quan vaig deixar de ser-ho, o si vaig arribar a deixar de ser-ho. Però en aquests posts escrits en llapis i paper torno a ser jo.

I no hi ha ningú al món que se'n pugui alegrar més que jo mateixa.

Espero que, quan publiqui això, encara sigui jo.