Sóc una cabroneta

El twitter és ràpid, però no permet explicar històries. I jo necessito inagurar una nova categoria, on poso les meves dolenteries. Hi anava a posar "sóc cabroneta", però m'he contingut...

Fa una mica més d'un mes, vaig preguntar una cosa a algú que no és un superior meu, sinó un igual. Però estem a la mateixa organització, i sense ser el president, ha agafat el rol de president, i el verdader president el deixa fer. Com un ninot.

Aquest algú em va dir que fes el que volgués. Així que vaig anar al president i li vaig preguntar què havia de fer. Va dubtar. Li vaig dir que l'altre m'havia dit que fes el que volgués. I em va dir que fes el que volgués.

Així que jo, vaig fer el que vaig voler. Entre altres coses, perquè tots dos se'n van desentendre i no era un "fes el que vulguis, que segur que estarà bé", sinó que era un "no m'empipis amb aquestes xorrades teves. Es fa perquè s'ha de fer, però si no es fes, millor".

I, a la següent reunió, em vaig presentar amb tota la feina feta, tot organitzat, tot muntat, tothom avisat.

El president en funcions, només entrar per la porta, em va començar a acusar. Em va fotre una bronca de mil dimonis (Anna, això és el que et dec d'explicar de la reunió aquella, ja entendràs de què va, tampoc es tracta de que t'ompli el cap amb aquestes coses). I després va agafar el document i va començar a criticar, enfotent-se'n, i dient-me que no sabia què feia. Tot el que em va dir, jo li vaig rebatre. Era una reunió petita, però va quedar en evidència davant de tothom. No en va, el primer cop que vaig fer aquesta feina tenia 15 anys, i he rebut, durant els últims 15 anys, assessorament de diferents persones, les millors. Ell no fa ni 10 anys que està al món, i "organitzant" coses, en deu fer 3 o 4. De fet, el que fa no és organitzar, sinó manar que els altres organitzin i criticar, però mai l'havia vist criticar a ningú com ho ha fet amb mi. És clar que ja fa 3 o 4 anys que tenim enganxades, perquè ningú s'atreveix a dir-li res, i mica en mica es va fent l'amo de tot i fent que la resta de la gent siguin els seus titelles. I jo... jo no vull ser la seva titella. Així que...

Així que sóc dolenta, tot i que ell és tan idiota que ni se n'adona :-)

He tornat a fer la feina. Vaig tirar enrere el que havia fet. Vaig començar a desavisar a la gent, i a tornar-la a avisar. Perquè, és clar, després de deixar-lo en evidència, la cosa no podia quedar així i em va haver de fer canviar unes quantes coses... Per cert, segons la meva humil opinió (que va ser observada el dia de la reunió, amb raonaments que van fer que l'element es tornés de tots els colors de l'arc de sant Martí) hi sortim perdent (l'element no va trobar cap argument per rebatre el fet que hi sortíem perdent i em va donar la raó, però m'ho va fer canviar igual, per demostrar que té el poder, suposo).

L'altre dia vaig acabar de fer la feina, però no tenia ganes d'enviar la nova feina. Finalment, avui ho he fet.

I sí, sóc cabroneta.

Avui he enviat un mail d'aquells que pot semblar una ensabonada.

Però, un cop llegit, es pot rellegir en to irònic.

No és el primer cop que faig això aquesta setmana. Davant d'un atac, contesto amb un missatge molt amable, que pot ser llegit irònicament.

La pregunta és: el missatge és amable o irònic?

Sóc cabroneta, sóc cabroneta. Perquè no tenia cap intenció de ser amable. La versió que hagués fet si no hagués pensat en res hagués sigut un "aquí teniu el nou", i hagués pensat "i el proper cop, ho farà ta mare!"

Però últimament em dóna per aquestes coses... Jeje, ningú ha contestat. Conec un parell de destinataris del mail que es pixaran de riure, un altre que no entendrà res (no era a la reunió) i un que no s'enterarà de res, perquè pobret no hi arriba (ostres, com em passo, amb el pobre!!! A vegades és divertit, ser dolenta!!!) La resta, no sé si se n'adonaran, però m'és igual. Jo ja m'he venjat, encara que no s'hagi notat.

Ostres, em sento més cabroneta!!!

No ho necessito

Tot el dia penso en posts, però suposo que és una manera de pensar, de posar en ordre el que vaig veient. I alguns necessito escriure'ls, ja sigui en paper o ja sigui amb l'ordenador.

Però ara no necessito internet. Gens. Res.

Aquest matí veia com gent agafava el portàtil i feia servir la wifi de l'hotel. No he tingut cap temptació de demanar a ningú que em deixés el portàtil.

A l'hotel on sóc ara, just al cantó, hi ha un cyber. Ni per un moment he dubtat: no hi entrava.

Per què? Doncs no ho sé. A casa tinc gairebé sempre l'ordenador engegat, però ara estic de vacances. I... simplement, no vull. O simplement sé que si algú vol alguna cosa, si és algú important, ja sap el meu número de mòbil o té la manera de trobar el número de casa.

I si no és algú important, el que hagi de dir pot esperar uns dies.

I jo, sorprenentment, tot i tenir-ne ocasió, puc passar sense llegir posts i comentaris i sense mirar estadístiques.

O potser és que sé que si hi entro no podré evitar contestar, explicar, puntualitzar... i això també són vacances d'ordenador.

Tot i que tinc un parell o tres de persones a qui explicaria coses. Però no puc enviar sms. Bé, potser així també millor: aïllada de tot i de tothom, fent meditació (o no...)

Què t'ha passat?

Un avís: no estic trista. No, no ho estic gens. Estic molt contenta, però molt cansada. Tot i així, tinc una espineta, i avui no hi havia post, però... és que no puc evitar-ho.

Eres el meu nen. Et vaig conèixer de molt petit. Somreies. Venies i m'explicaves la vida. Cel.lebrava les teves petites victòries, i cada cop que en tenies una, venies corrents a explicar-m'ho. Eres un nen molt maco. Eres vergonyós, però em vas agafar confiança. Eres el meu nen. I, ho sé, hi ha la Nineta, que és de la meva família. Però després... després... després, fa dos o tres anys, el segon lloc l'ocupaves tu. Un nen que havia conegut feia poc, però que hi veia alguna cosa al darrere. Comprensió? Semblança? Una sensació de que arribaries lluny?

La teva mare em buscava, i em demanava consell. I em va demanar què havia de fer. Fa 3 anys. O potser 4. O potser 2.

Li vaig dir a la teva mare que el millor que podies fer era anar a on ets ara. Allà. Sí, allà. Amb aquella gent que fa anys i panys que coneixo, i que no sé què els he fet. No, no ho sé. Algun dia hauré d'agafar el toro per les banyes, plantar-me davant seu, i preguntar-los on és el problema. Em porto bé amb tothom. Tothom és amable amb mi. Tothom em somriu. Tothom. Menys ells.

I jo li vaig dir a la teva mare que anessis amb ells. Perquè era el millor per tu. Jo ho sabia. Ta mare ho sabia. Només li vaig dir que esperava que no acabessis com ells. Amb els fums pujats. Amb una xul.leria que no se la poden treure de sobre. Veus? Crec que sé quin és el seu problema. Jo sempre he aconseguit que haguessin de claudicar, que se'ls baixessin els fums. Sempre. Sempre.

Em vaig convèncer a mi mateixa que tu no eres així. No, tu no eres així. Les persones som com som, i la gent del nostre entorn ens condiciona. Ens fa canviar. Però no. Tu no. Tu no havies de canviar. Tu eres el meu nen.

Eres.

Aquest estiu ens vam veure. Ells no hi eren. I tu... tu continuaves essent el meu nen. Ja no em venies a explicar les teves petites victòries, i això és natural. Ho sé. Però continuaves essent aquell nen senzill que veia darrere d'aquells ulls ben oberts quan tenies 9 o 10 anyets i venia a preguntar-te com t'anaven les coses, deixant enrere la gent gran, la gent que tu, en aquell moment, pensaves que eren importants.

Però avui tu hi eres. Tu, i ells.

T'he dit hola, i has girat el cap.

Quan ells no et veien, m'has vingut a dir hola.

I t'he vingut a preguntar. He vigilat que ells no em veiessin, i t'he fet un gest. M'has contestat amb un altre gest, gairebé imperceptible. Però un d'ells se n'ha adonat. Jo m'he amagat. I t'he vist somriure alleujat quan has vist que no m'havien vist.

Però també t'he vist amb una posició de prepotència. Davant d'ells, és clar. Fent el que fan ells, és clar.

Ho sé. Ho sé. L'adolescència és dura. I jo també vaig fer alguna cosa d'aquestes quan era adolescent (i ells també eren adolescents). Però vaig tirar-me enrere. Vaig comprendre que havia de ser jo, i si ells no m'acceptaven...

Però ara et veig a tu i se'm trenca el cor. El meu nen. Eres el meu nen.

No. Ja no ets el meu nen.

El meu nen té un parell d'anys menys que tu. I somriu. I sempre es dóna de menys. Però el meu nen... un dia el van tractar de tonto, però gairebé em fa plorar. Tu hi eres. Et va fer un favor. Un favor gran. Un favor que... que anava a dir que jo no faria, però que m'acabo de recordar que sí que he fet. Fa un mes. Però jo sóc adulta i ell... ell és un nen.

I el meu segon nen és un altre. Un altre a qui a vegades ajudo a acabar els sudokus o els mots encreuats. Un nen com tu. Sou iguals. Però vau seguir camins diferents. Tu vas anar amb ells, i ell ha anat a un altre lloc. I ell continua essent qui era i tu... què t'ha passat?

Creixeràs, sé que creixeràs. I recorda una cosa. Una cosa molt important. Tu vas ser el meu primer nen. El primer. Després han vingut els altres dos. Però jo sempre hi seré. Com quan em truques algun vespre, perquè tens problemes amb els estudis. O quan venies plorant quan eres petit. O quan vens enfadat com vas venir aquest estiu, i vaig aconseguir fer-te riure.

Els nostres camins es separen a passos de gegant. Jo ho sé, i tu ho saps.

I ja no ets el meu nen, el meu preferit.

Però, tot i que sembli una contradicció, sempre seràs el meu nen.

Lliure

I, de cop, em sento lliure.

I m'encanta.

I no em sento culpable.

Ni engabiada.

Ni trista.

Lliure.

Només lliure.

Mirant endavant.

Sense mirar enrere.

Sense mals records.

Sense gent que em recordi que no em volen perquè no sóc prou bona.

Sense gent que em recordi que, en conèixer-me, en veure'm, han deixat de pensar que era persona.

Lliure.

Sense tristeses.

Amb tot un futur per davant.

Tot un cel per volar.

Tot un món per descobrir.

Tota una població per conèixer.

Per intentar, aquest cop sí, ser bona.

De veritat.

Sense peròs.

Amb llibertat.

Tinc un problema (o no)

L'altre dia en Dan parlava dels científics sexis. I, d'entre les fotos que va ensenyar d'exemples de sèries de televisió on, segons ell, els científics no eren massa agraciats, hi havia aquesta:



I jo ja vaig deixar clar que aquest noi, a mi, no em sembla pas lleig, ni poc agraciat, sinó tot el contrari.

No és cap secret que sóc de ciències, però no de ciències de la vida, sinó de l'àmbit de la tecnologia. I m'encanta aquest àmbit, i tot el que hi està relacionat, i per això, suposo, en Dan em va dir (no sé si seriosament o en broma) que a mi el que m'agradava era el que hi havia a la pissarra.

I jo vaig voler-li portar la contrària, així que vaig buscar fotos de l'element per internet. Després de veure unes quantes imatges en les que estava bastant... lleig? en vaig trobar una en la que estava mitjanament passable.



Però jo, a aquest noi, no el trobo guapo!!! I diria que és el mateix de la foto de dalt...

Així que vaig arribar a la conclusió que el que deia en Dan era veritat. Que a mi el que m'agradava, tot i no ser-ne conscient, era el que estava escrivint a la pissarra!

I, no ens enganyem, resulta que jo, de tant en tant, engego la tele. I l'acostumo a parar ràpid, a no ser que estigui molt cansada o tingui ganes de no fer res, o... bé, que passa un cop cada molt. Però si veig aquesta sèrie (la sèrie on hi surt aquest), m'hi quedo enganxada... i fins ara, el noi sempre m'havia semblat guapo. I a la foto de dalt de tot, m'ho segueix semblant.

Així que crec que tinc un problema... que ja m'agrada tenir. Perquè sí, perquè jo sempre em queixo de la gent que només mira l'exterior de les persones, i si he de ser sincera, algun cop m'ha fet por de fer el mateix, de només mirar l'exterior. Però ja veig que no. Ja veig que, tot i ser el caràcter d'una sèrie, i tot i saber que és mentida, el que fa la persona em fa tenir-ne una percepció diferent.

I sé, perquè ho sé, que una bona persona sempre em semblarà més maca físicament que una de dolenta. I que, possiblement, les persones que més s'assemblen a mi, més maques em semblaran. I això, pensant-ho fredament, és una avantatge.

A veure si ara hauré de donar un guix a tota la meva colla d'admiradors, a veure quin sap fer millor les integrals dobles i triples per calcular... el pes d'alguna cosa?

El primer dia!

Hola, em dic Maia i fa mooooooooolt que la Llum no em deixa passar per aquí... Llum, Llumeta, que em deixes fer un post?

Ahir la Llum em va acompanyar a la seva primera classe del curs del centre cívic. Quins nervis, mare meva! Que està més nerviosa quan ha d'anar a classe que quan n'ha de fer una!!!

Una hora i deu minuts abans de que comencés la classe, va agafar una motxilla i va anar al lavabo a canviar-se. Va sortir d'allà amb la roba ja d'anar a classe, i una hora abans de començar la classe sortíem de la feina, en direcció al Centre Cívic.

Al cap d'un quart d'hora, passàvem per davant del Centre Cívic amb el cotxe. La Llum al.lucinava de la velocitat a la que havíem arribat. Però quedava el més complicat: aparcar!

A prop del Centre Cívic (a partir d'ara, CC, que he d'anar saltant per les lletres i em fa mandra!) és impossible aparcar. Així que la noia va anar directa cap a un CAP on (encara) no hi ha massa pisos construits, i al ser un CAP, hi sol haver una mica de moviment de gent.

Em pensava que li agafava un atac! Quan ja no podíem fer marxa enrere, de cop, ens trobem en un embús. 10 minuts parades al cotxe. Va estar a punt de fer-me sortir perquè anés a mirar què passava! Érem a un quart d'hora a peu del CC, i la Llum té localitzada una zona amb aparcament fàcil a mitja hora del CC, però... però estàvem tancades en un carrer amb direcció obligada a la dreta, en total, uns 300 metres... i estàvem parades!

De cop, tirem una mica, i ens posem just davant del CAP. Un home surt del CAP i va directe a un cotxe. La Llum remuga. Hi ha dos cotxes al davant que podrien aparcar abans que ella. Ai! I es mira el cotxe. Està força encaixonat i el cotxe és una mica més petit que el de la Llum.

- Mira, Maia, si no puc aparcar... potser millor, perquè aquí el cotxe no hi entra ni en somnis! I, a més, és a l'esquerra! I ja saps que jo mai aparco en línia, perquè tots els aparcaments que trobo són en bateria...

Però el primer cotxe no aparca. I el segon tampoc. I, de cop, tenim a la Llum havent d'aparcar en un lloc petit. Amb una cua de cotxes impressionant al darrere. I uns paletes al carrer que comencen a mirar.

I què fa la Llum? Doncs no sé com s'ho fa, però sempre, quan ha d'aparcar amb pressió, ho fa bé. Sí, senyora! A la primera i sense maniobra.

Sortim del cotxe. Agafa l'mp3 i la veig somriure.

- Per què somrius?
- Escolta, escolta! M'ha saltat sola, jo no l'he fet saltar!



Arribem aviat, i a la porta ens trobem algú. Algú que no és del curs, però que, és clar, sembla que visqui en aquell CC.

Paguem i comencem a mirar.

- Llum, estàs segura del que fas? Tota la gent que hi ha aquí té edat de ser la teva mare! Fins i tot alguna té edat de ser la teva àvia!
- Calla, calla! I jo que patia més per l'altre curs que no pas per aquest!

Quan és l'hora, arriba més gent jove. Però jo apostaria una de les meves antenes a que la Llum és la més jove, amb diferència. Potser alguna en té 30 pocs, però totes semblen més grans...

Arriba el professor i, quan comença a parlar, veig com la Llum somriu.

- Aquest fa el mateix que tu el primer dia que et poses davant d'un grup. Li falla la veu! Està nerviós!!! Ostres, com se li nota!

Però, al cap d'un moment, fa el que fa la Llum. Passada la vergonya inicial, comença a parlar del que li agrada, i comença a agafar confiança. I, al cap d'un moment, ja no es nota que la veu li tremola i ja sembla que tingui confiança en sí mateix.

I llavors els fan presentar. Jo em miro a la Llum. I al.lucino.

Sí, al.lucino!

No l'havia vist mai presentar-se a davant d'un grup. Però ella sempre m'havia dit que no podia. Que no. Que li costava un munt.

Però no és el que veig. Veig a una noia segura, segura de sí mateixa, parlant alt, sense cap vergonya.

- Maia! Ostres! No m'hi havia trobat mai! No m'ha costat gens, de presentar-me! On és, la vergonya? Maia, estic molt contenta!!!

Del curs no en diré res. Potser algun altre dia. O no :-) Em va agradar el que feien, sobretot perquè vaig riure de les postures de la Llum i dels seus moviments!!! Noooooooooooo! No em censuris, Llum!!!

Quan vam sortir, em va dir una cosa:

- Genial. Per què no he vingut abans? Ja tinc ganes de que torni a ser dimecres! Dimecres que ve suposo que ja començarem "de veritat", i tot i que l'escalfament em costarà, sé que m'anirà bé. Però la resta... la resta és genial! Per què no vaig començar abans?

Com es sap?

Avui volia fer molta feina, però tinc el dia mooooooooooolt dispers. Així que aprofitem la dispersió...

Tinc tendència a fer els favors que em demanen. Sempre em surt de dintre fer les coses. Jo en dic ser idiota, i carregar-m'ho tot jo, però quan algú em demana alguna cosa, sempre hi acabo accedint. Sense pensar. M'ho hauria de fer mirar, perquè ho faig sovint, això, fins i tot quan no em demanen cap favor... Vull dir que em demanen una cosa, i dic que sí. Després, al cap d'una estona, potser penso que hauria d'haver dit que no, a vegades em dic que quina cara que té qui sigui, però ja he dit que sí, i ho acabo fent. Fins i tot moltes vegades m'acabo oferint...

Però no és això.

Quan anava al cole, jo sabia que el dia abans d'un examen, i el dia mateix de l'examen, tindria molts amics. Tothom em voldria parlar, i tothom voldria jugar amb mi. Però jo ja ho sabia. I, comptant amb com eren la resta dels dies, jo em deixava enganyar. O, simplement, ja sabia que era una amistat de conveniència, i que només venien per treure'n alguna cosa. I ja hi estava d'acord.

Però ara sóc gran. I el blanc o negre que tenia tan clar fa 20 anys, ara ja no ho és tant. Ara les coses tenen matisos, grisos, i, millor, tots els colors de l'espectre.

I, no ens enganyem, mai he sigut la reina del mambo. Ni la reina de res. Però, de tant en tant, surt gent que es porten bé amb mi. I quan no demanen res a canvi, a part d'amistat, doncs no hi ha problema. El problema és quan els fas un favor rere l'altre.

La pregunta és: com saber si són amics teus només pels favors o els favors és una cosa secundària?

Sí, pregunta difícil.

Em refereixo a que, si algú és amable, però li fas molts favors, i et demana moltes coses, com pots saber si és amable perquè ho és, o pels favors?

Sí, ho sé, és molt difícil de saber. Però, és clar, on està el límit entre ser "tonto" i ser "desconfiat"?

He sigut tonta. I no fa gaire. I hi he caigut de quatre potes. I quan he deixat de fer favors, m'han girat la cara i no m'han tornat a dirigir la paraula, com si tingués la peste. Va ser la única vegada que, després de dir que faria un favor, després de veure com després del meu sí, la cosa canviava radicalment, vaig donar una excusa. No està ben fet, però tampoc està ben fet que t'enganyin amb falses esperances.

Però, si la cosa no es gira, si l'altra persona continua essent amable, però sense passar-se, però cada cop demana més favors, i tu vas dient que sí... no ho sé, avui estic espessa i tinc l'impressió que estic una mica paranoica (o un molt). Però, després d'un parell de situacions, m'ha vingut això al cap i... com es pot saber?

Sí, es pot dir que no als favors. Però en aquella ocasió en què vaig dir que no, només deixava penjada a la persona que havia jugat amb mi. I ara deixaria penjada a molta més gent. I ja he dit que sí.

Però, de cop, em sento "atrapada". I ja se'm passarà, però avui porto un dia que... buf! Demano perdó als que m'han hagut d'aguantar.

Però la pregunta segueix aquí...