50 euros

Nota: Aquest post era el post de la nit. L'he escrit al matí, quan he arribat (no ho hauria de fer, però també he arribat molt aviat). Avui no hi havia d'haver hagut més post que aquest. Però avui he rebut dues notícies. Una de bona, que no m'esperava, i realment volia que passés, fins i tot l'altre dia em van preguntar. Estava segura que no s'acabaria produint. I encara no és segur, però... però mira, m'ha fet il.lusió. I segur que sí, segur que sí, ha de ser que sí!!! Pels volts de sant Joan ho sabré... La segona, ja me l'esperava. De fet, n'estava mig segura, però jo mateixa em deia que no. Un d'aquells flaixos que no vull tenir, però que hi són. Avui n'he tingut la confirmació. La primera part, la bona notícia, fa referència a la vida professional. La segona, la "mala notícia", fa referència a la vida personal, o de les relacions personals. La veritat és que no m'esperava notícies avui dilluns, però si m'haguessin dit que hi hauria una notícia de cada, una de cada terreny, hagués encertat quina era cadascuna. Per no perdre la costum. Al vespre més. Al vespre contestaré els comentaris. I... i suposo que algun post caurà. Una de les dues coses ha de caure. El que ara em ve al cap és una pregunta: quan arribi el vespre i estigui sola a casa, i hagi preparat el que he de preparar per la bona notícia (o una petita part), però estigui sola a casa i hagi de donar senyals de vida a la persona portadora de la mala notícia (que vaja, alguna cosa suposo que li he de dir...), a l'hora que normalment escric els posts (normalment no ho faig mai a la feina), què predominarà? La bona notícia? O la dolenta?

M'aixeco tard, perquè he d'anar a posar gasolina. Sí, he d'anar a posar gasolina, el pitjor dia des de fa moooooooooolt de temps.

I aviso. Tothom es pot queixar. Tothom es sent de les seves coses. Jo també. Així que... em queixo!

No tinc cap gasolinera del camí de casa a la feina. En tenia una, però resulta que l'han tancat. Oh! Això vol dir que m'he de desviar per poder posar gasolina. En concret, la que em queda més a prop de casa em fa desviar uns 3 quilòmetres. Així que vinga, aquest matí m'aixeco i em disposo a anar a la gasolinera aquesta.

Ma mare em diu que m'ho agafi amb paciència, que hi ha cua a les gasolineres. Cua a les gasolineres? Ni que la regalessin, la gasolina... Vaga de transportistes? Va... si total, què? A la gasolinera on vaig, com a molt hi hem coincidit dos cotxes a la vegada...

Mentre baixo, amb un bitllet de 50 euros al seient del copilot, somric. I somric per no plorar. L'últim cop que vaig portar el cotxe de ma mare a posar gasolina hi vaig posar 3000 pessetes. Quan vaig arribar a casa, ma mare em va mirar amb cara de pòquer: i ja t'hi han cabut? Sí, m'hi han cabut!

Amb el meu cotxe sempre havia posat 30 euros. Vaig passar de posar les 3000 pessetes al cotxe dels meus pares als 30 euros al meu cotxe, que sembla el mateix, però no ho és, ni molt menys! Al principi omplia el dipòsit. Però cada cop es quedava en menys, i en menys... fins que avui he decidit posar-hi 50 euros. Perquè, és clar, si he d'acabar amb la reserva de gasolina, un dia al vespre, sense possibilitat d'anar a cap gasolinera, i portant-los per corbata perquè no puc posar gasolina enlloc... val més que el moment trigui més. Però 50 euros... no, no m'hi cabran!

I arribo a la gasolinera. Quina és la meva sorpresa quan, a la gasolinera on no hi ha mai cua, on no hi ha mai ningú, hi ha... 20 cotxes fent cua!!! Que sí, que he tingut temps de comptar-los tots. D'això i de molt més.

De mentres, sentia la radio. Que si vaga de transportistes. Que si volen ajuts del govern. Ajuts del govern? I qui els pagarà?

Ahir vaig signar la declaració de la renta. Al paper que em van donar al lloc on treballo, posava que durant l'any passat havia pagat aproximadament un 23% del que he cobrat a hisenda. I es diu aviat. Sí, ja ho sé, no tinc hipoteca, ni fills. Ho sé.

Hipoteca? I qui em donaria una hipoteca?

Un petit secret: quan em vaig comprar el cotxe, valia uns 2 millons de pessetes. En vaig pagar un al comptat, i el segon en un any més. Però, és clar, per això havia de demanar un crèdit. Tenia una feina de mileurista. El contracte se m'acabava cinc mesos més tard. Els bancs no em volien donar el crèdit, i el crèdit per pagar el cotxe el van demanar els meus pares, que els dos tenen contracte indefinit, i no van tenir problemes. Però a mi ningú em donava un trist crèdit d'un milió de pessetes per comprar-me un cotxe.

Ara estic més o menys igual. El meu contracte té data de caducitat. Una data que cada cop és més propera. I no sé què passarà quan arribi al final. No sé si podré renovar el contracte, si me n'aniré de potes al carrer, si trobaré alguna altra cosa, si... I el rellotge va fent tic-tac, tic-tac, tic-tac. I cada cop sona més fort. I, com passa amb els rellotges, arriba un moment en què ja no pots deixar de sentir el tic-tac. Encara que ho vulguis.

No, ningú em donaria una hipoteca. A part de que, jo sola, no podria pagar res. Com pot algú que cobra poc més de 1000 euros pagar-ne 800 o 900 d'hipoteca? Que vaja, o visc just al cantó de la feina o...

50 euros de gasolina. Uns 40 litres. I? Doncs em durarà dues setmanes. A molt estirar, dues setmanes i mitja. I això que jo no em moc gaire, només vaig de casa a la feina, i de la feina a casa.

Ah, sí! Estava amb hisenda. Els dissabtes faig un treball perquè vull. La persona que se'n cuida va lluitar perquè em paguessin alguna cosa. Jo li vaig dir que ho seguiria fent, sense cobrar. Però va aconseguir que em paguessin uns 200 euros a l'any. 200 euros per unes 7 hores al mes no és massa, i tampoc ho necessitava.

No sé què ha passat. No ho sé. Però es veu que a la feina estava neta, no hagués hagut de pagar res. Però per aquests 200 euros vaig passar el tram i... i... i...

... he de pagar gairebé 500 euros a hisenda! Jodete, lorito. Algú ho troba just? Jo no!

Que sí, que puc tenir fills o hipoteca, i resultarà que m'alleugiran els impostos. Doncs que bé! Però hipoteca no en puc tenir, i fills...

I ara resulta que els transportistes demanen ajudes. Què? L'any que ve hauré de pagar el 25% del sou d'impostos perquè ells puguin tenir ajudes? Jo, que de qualsevol forma em gasto uns 100 euros al mes en gasolina, i només són per anar a treballar? Que els caps de setmana no surto mai, i si ho faig, normalment no és amb el meu cotxe. I sempre que hi ha transport públic, jo hi vaig! O a peu!

I què en faran? Un company de feina es va comprar una tele de plasma amb els famosos 2500 euros. Que vaja, jo crec que això ajudarà molt al seu fill petit, sobretot en els seus primers anys de vida!

I de mentres, jo anar pagant...

Ah, mira, ja em toca! 50 euros. Hi cabran?

Malauradament, sí.

L'arbre

Estem al jardí amb la meva mare. Ella intenta fer un forat. Li dic que ja ho faré jo. No té els braços com per agafar un tràmec i posar-se a fer un forat. A mi també em costa. Està a ple Sol, la terra està molt dura, i està plena de pedres.

Una mica més enllà, un arbre. Un arbre que em va regalar una de les meves ties quan vaig fer 26 anys, i que havia estat plantat, però amb les obres va anar a parar a un test. I ara, tot i no estar acabades les obres, el replantem. Jo faig forat, ma mare m'ajuda. O era al revés?

I, de cop, no sé si pel Sol o pels efectes d'haver dormit poc, veig una imatge. Sortim de dintre de casa. Porto una nena petita de la mà. És molt blanca de pell, però té les galtes ben vermelles. És rosseta i porta un parell de cuetes i va vestida de vermell. Té un parell d'anys, com a molt, tres. Passem pel caminet que tot just fa un mes que està fet, i la resta ja està tot arreglat. Al final, hi ha l'arbre.

I em veig a mi mateixa dient-li:

- Mira, Laia, aquest arbre el vam plantar entre la iaia i jo.

I el puzzle és...

Bien! Bien! La Llum fa dos dies que no té post! Però té el puzzle molt avançat, així que JO faig el post! I és que, d'això... volia dir que estic una mica gelosa... D'això, passa molta estona amb aquesta cosa que en gripaublau va endevinar que era una fada i que la Laia ja fa dies que sap! I a mi em té abandonada :-( Però encara queda un tros per saber i... i la Llum em deixa fer el post avui. Bien!!!

Aquest matí, la cosa no estava gaire diferent que la setmana passada...



Però aquesta tarda, després de dinar, la bona noia s'hi ha posat i... i ho ha deixat ara. Bé, ha fet alguna altra cosa pel mig. El problema és que ara ja hi ha poca llum, i ho ha hagut de deixar. Però, tot i així... tot i així... Bé, n'ha fet una foto.

Per cert, abans que ho digui ningú: sí, la foto és dolentíssima. Que sort que té una bona càmera, que si la càmera fos dolenta, no es veuria res de res!!!



Com va dir, ja té tot el fons fet. Ja només falta... ja només falta la part del centre. La fada i... i el que hi ha als dos forats.

Demà l'acaba. Fer el tros que li queda no li costarà més de mitja hora, perquè, ara sí, tot són colors diferents, i es fa fàcil i ràpid.

Però m'ha dit que... m'ha dit que us deixa una setmaneta perquè penseu què és el puzzle. A veure si algú ho endevina. De moment, sabem que falta una cosa aquí, i que no és una fada:



I, a l'altre forat, a part de la fada, hi ha alguna altra cosa. Ni que sigui pel context, potser algú ho endevina...



El cap de setmana que la Llum dirà el què.

El meu cotxe

Aquest matí, mentre anava cap a la feina, he vist un noi que anava a peu. El noi treballa en un edifici que està a cinc minuts a peu del meu, i estava a una mica més de mitja hora a peu de la seva feina. Així que he parat i he mirat el seient que estava al cantó del meu...

M'he posat a pensar quan va ser l'últim cop que algú es va asseure en aquell seient. Divendres sant. Des de llavors, el seient ha aconseguit ser l'amo de...

• Un mp3 i un mp4. L'mp3 hi era perquè ahir se'm va acabar la bateria de l'mp4 i fins al cotxe vaig estar escoltant l'mp3. I, és clar, va acabar tirat a sobre del seient, fins avui, que l'havia d'agafar. L'mp4 hi era perquè li he deixat aquest matí, quan he entrat al cotxe.
  
• Un mòbil, que he mirat en un semàfor i no m'ha donat temps de tornar-lo a endreçar.
  
• Una jaqueta, que fa un mes que passejo: del cotxe, al penjador. I del penjador, al cotxe. L'últim cop que algú se la va posar va ser la Clara, ara deu fer 3 o 4 setmanes. Però jo, vinga a passejar-la.
  
• Una bossa amb el dinar.
  
• Un paraigües que és al cotxe per si de cas.
  
• I el rei de tot plegat: llibres.
  

Sí, al seient del copilot hi havia llibres. El noi fins i tot m'ha pres una mica el pèl. Hi havia exactament cinc llibres, que juntament amb els 4 que hi havia al seient de darrere, m'han fet pensar seriosament que avui hauria de fer una mica d'endreça del cotxe, que ja està bé!!! Com que no hi puja mai ningú, el cotxe va acomulant coses, i coses, i coses... I... arribarà un moment que no hi podré entrar ni jo.

Però el fet m'ha fet pensar (com no?) D'una banda, en el fet que sóc una desorganitzada. On s'ha vist, tan de desordre? El més fotut del cas és que jo sé exactament on és cada llibre, i si algú me'n toca algun i me'l mou una mica de lloc, ho noto...

Però també m'ha fet pensar en el que signifiquen els llibres. Quanta gent porta tants llibres al cotxe?

Suposo que diu molt de mi (a part del fet del desordre). No sóc una persona que faci depèn de quines coses. No sóc una persona que faci coses que fa d'altra gent, o coses que es consideren normals. Però tinc el cotxe ple de llibres, vés quina cosa!

Si m'assec...

He començat amb molta energia, tot i que sabia que acabaria rebentada. Rebentada? Bé, suposo que rebentada és poc.

Tres hores i mitja més tard, he tingut la possibilitat de seure. Allà hi havia una cadira, feia tres hores i mitja que corria d'una banda a l'altra, sense parar. I la cadira em deia "seu, vine, seu!"

Però no m'he assegut. Perquè sabia que si m'asseia, ja no em tornaria a aixecar. Em quedaria asseguda i no podria aixecar el cul de la cadira.

He acabat la feina, i ara tinc una pila de feina (i mai més ben dit) que espanta i tot! Que la volia posar dintre d'un calaix (la pila) i el calaix era massa petit!!!

Fa una estoneta que he arribat a casa, no gaire. I ara he agafat la butaca on acostumo a seure. I aquí estic, a la butaca.

Només tinc una pregunta: quan tindré prou valor per aixecar el cul d'aquí? Perquè, la veritat, un cop asseguda, qui em farà aixecar? Encara que només sigui per canviar la butaca pel llit... Encara que només sigui per canviar l'ordenador per un llibre...

Crec que hauria d'haver anat directament al llit...

No eres tu!

Definitivament, no eres tu. No eres tu a qui anava dedicat el post d'ahir. No eres tu qui esperava que tornés. No, no eres tu.

Però m'has fet pensar. M'has fet pensar en el que m'ha semblat que tornessis, i suposo que la persona del post d'ahir tindria la mateixa reacció que jo, si fos jo la que tornés.

Vas desaparèixer fa uns mesos. Molts mesos. Durant un temps vaig intentar conservar el contacte, fins que vaig entendre que no volies saber res de mi. No em va costar massa, però si uns dies. A vegades sóc lenta. D'altres, molt lenta. Però ho vaig entendre.

Quant fa? Un parell de mesos? Quatre mesos? Em vas prometre una cosa. Jo no et vaig creure. Em sentia malament per no creure't, però ja sabia que no ho compliries. I no ho vas fer. Vas marxar, i em vas ignorar.

I sí, em va saber greu.

Però una cosa a dintre meu et va oblidar. Sé que és dur. Sé que sóc molt dura, i potser això et fa pensar que no tinc cor. Potser sí. Però vas marxar, em vas ignorar, i em vaig oblidar de tu. Ho vaig fer de la millor manera possible: vaig pensar en altres coses i vas acabar desapareixent del meu cap.

I ara tornes. Apareixes. Fas una brometa i et penses que pots tornar, així com així.

I jo et contesto, seca.

I sé que et penses que estic enfadada. Però no ho estic. Simplement...

Simplement ets com una persona a qui acabo de conèixer. No m'interessa què fas, perquè és com si no sabés res de tu. No m'interessa el que dius, perquè no sé de què va. No m'interessen les teves brometes. No, no m'interessa res del que em diguis. No, no estic enfadada. Simplement, se me'n refot.

I sé que ho trobes estrany. Sé que no sóc aquella noia que sempre reia, i que deia hola amb un somriure a la boca. Tampoc sóc aquella noia que venia a preguntar-te coses. Perquè no m'interessa el que m'has de dir.

De tot aquest assumpte només em preocupa una cosa. La pregunta interior que em faig de si no tinc cor. Sí, fa uns mesos m'ho vaig passar malament. I ara... ara tant se me'n dóna. Les teves brometes no em fan gràcia, i ni tan sols tinc curiositat per saber per què em vas ignorar i per què has tornat. I em sembla que això és el més greu de tot plegat, el més dur de tot el post.

Em pregunto si la persona del post ahir tindria la mateixa reacció davant meu. Suposo que sí. O potser no. Potser no hi ha gent amb tan poc cor com jo.

I, no sé. Tot això no vol dir que no pugui tornar a interessar-me pel que fas, o pel que deixes de fer. Però sé que ja res no serà com fa uns mesos, això per començar. I, per acabar, doncs mira: "Hola, em dic Llum", i a partir d'aquí, ets una persona que acabo de conèixer, no tinc cap record de tu.

A vegades...

El post estava molt clar quan anava cap al cotxe, a peu. El tenia claríssim. La mitja horeta caminant m'ha fet estructurar unes idees, però... però ara, quan em trobo davant de l'ordenador, no les sé escriure. Però sé que ho he de fer. Ho he de fer, perquè sinó em perseguirà, i no vull que em persegueixi. El problema és que ara mateix em sembla a la vegada una tonteria i una cosa massa personal (he dit massa personal? Jo?) Però també sé que m'anirà bé, o no.

A vegades tinc la temptació de buscar-te i dir-te alguna cosa. A vegades somio desperta i m'imagino que et trobo pel carrer. I, tot sovint, penso que és el millor que em podria passar.

A vegades penso que m'agradaria trobar-te, que veiessis que sóc un desastre, com ho he sigut sempre, i que m'ho demostressis amb alguna mirada o algun comentari. No, no ho vas fer mai. Sabies que jo era un desastre, però mai em vas fer sentir com un desastre. Mai. I això no pot ser. No hi ha ningú així. Hauries d'aparèixer i fer-me veure que no ets així. Perquè coi, després em trobo amb gent normal, veig que veuen que sóc un desastre i...

No, no és això. A vegades me'n recordo dels meus grunyits. Els meus grunyits cap a tu cada cop que em deies alguna cosa. Al final ja els predeies i te m'anticipaves, de forma que jo acabava encara grunyint amb més força. Sé que sabies que no ho feia amb mala fe. És que no podia! Em sortia de dins. I, no sé per què, tinc la sensació de que si ara mateix et tingués al davant i et posessis a provocar com ho feies, jo grunyiria. Però també tinc la sensació que t'acabaries anticipant al meu grunyit. I ho sé, això no es fa. Vist amb perspectiva, crec que va ser potser la única cosa que em va portar l'adolescència: aquests grunyits. A vegades m'agradaria que apareguessis i que em diguessis que era una imbècil, i que no saps com podies suportar els meus grunyits. Però ho feies. Sempre eres allà. I m'agradaria tornar-te a veure i que no em suportessis.

A vegades m'agradaria que ens trobessim per casualitat, com amb la Roser. I que em deixessis tirada enmig de la pluja, mentre espero una hora a que surtis de la feina per anar a dinar. I que no surtis mai. I que m'enviis un mail una setmana més tard dient que te'n vas descuidar i que no portaves el mòbil a sobre. No, això no m'ho esperava de la Roser. Tampoc m'ho espero de tu. Però la gent canvia, la Roser m'ho va demostrar. I... i m'aniria bé que tu també haguessis canviat!

A vegades m'agradaria retrobar-te, tants anys després. Només per veure que has canviat.

No suportaria que siguessis essent tu. I ho sé, no pots seguir essent tu. Han passat molts anys. Massa anys? I segurament la meva memòria no és massa bona.

M'agradaria que la xul.leria et dominés, així seria molt fàcil. Però sé que hauries d'haver canviat moltíssim.

M'agradaria... A vegades m'agradarien tantes coses!

Sovint penso quina cara se't quedaria si un dia agafés, intentés buscar el teu telèfon o el teu mail i et truqués o t'enviés un mail. A vegades m'agradaria fer-ho i comprovar que no et recordes de mi. Seria tan fàcil...

Ah! Però suposo que no. L'altre dia vaig veure un amic teu. Està igual que fa deu anys (quinze anys?) Em va conèixer, i es va recordar de mi. Els dos teníem pressa. Però els dos ens vam dir pel nom. Els dos ens recordàvem l'un de l'altre. Si hagués tingut temps li hagués preguntat si sabia alguna cosa d'algú d'aquella època. No vaig tenir temps. Em pregunto si em parlaria de tu. Em pregunto si encara esteu en contacte.

A vegades em pregunto tantes coses!

M'agradaria tornar-te a veure. D'una banda em fa por, perquè sé que qui sóc et decebria. Però, de l'altra, m'agradaria tornar-te a veure. Tot i que, segura de que et decebria, m'agradaria que també em decebessis a mi. Sí, és una esperança molt egoista. Però això faria més bones a les persones que m'envolten.

O no. Sovint penso que hi pot haver gent així. I n'hi ha. Buf... ho sé. Fa uns mesos en vaig trobar una. I no, no vaig grunyir. Però em sento fatal, perquè sé que, tot i no grunyir, vaig acabar fent el mateix.

A vegades em pregunto per què m'he de tancar a dintre la meva closca. Però això és un altre post, un post que podria escriure qualsevol altre dia, que avui ja m'estic allargant massa.

M'agradaria tornar-te a veure, i amb tot aquest post, he sigut incapaç de dir el perquè. Necessitaria cinquanta posts com aquest, i suposo que encara no acabaria. Suposo que necessito valor, perquè si una casualitat no s'ha donat en tants anys, no es donarà. Però... però no ho puc fer. Em prendries per boja, i suposo que sí que m'importa el que pensis de mi.

I, és clar, també tinc curiositat...

(He tancat els comentaris. Estic bé. Però crec que no sóc capaç de llegir-los.)