Amb un cinturó

Ahir obro el diari i em trobo aquesta història que ha costat tants euros sobre les talles de les dones i els diferents tipus de dona segons siguin més amples o més estretes d'una banda que d'una altra. Em miro els dibuixets i estic per queixar-me amb qui se'm posi per davant. Que dius que has fet això per evitar anorèxies? Perfecte! Doncs ara m'acabes de definir tres tipus de dona, i acabo de veure entrevistes amb unes quantes dones, amb cara de resignades, a qui es veu que sap greu no poder ser les "bones", o sigui, diàbolo. Perfecte! Encara no has fet res de res i ja has carregat a 2/3 de la població femenina amb un complexe més que fins ara no tenia, o com a mínim no sabia que tenia. Oh! Això sí que és fer les coses ben fetes!

I llavors em pregunto si això era necessari. Realment era necessari? Jo fa temps que em queixo. I em queixo perquè és molt difícil trobar roba. Sí, molt difícil. Fins que no vaig anar al Brasil, sempre havia tingut un complexe: mai m'havia pogut comprar una camisa entallada. Vaig anar al Brasil amb una talla 42, i en aquella època, una camisa entallada, perquè m'anés bé de pit, aquí havia de ser de la talla 48. Però, és clar, si era de la talla 48, només era entallada de pit. Està clar. I això per no parlar dels problemes que tenia amb els pantalons. I... amb un munt de roba, que no hi ha forma de que em vagi bé.

A Brasil vaig descobrir tot un món. Vaig descobrir que em podia comprar una camisa entallada de la talla 42, que m'anava molt justa de pit, però que cordava. Vaig descobrir que em podia comprar uns pantalons sense que se'm fessin bosses o semblés que anessin a petar per una banda o per l'altra, depenent de si agafava una talla o la superior. Naturalment, i donat que la roba era molt més barata i tota m'anava bé, vaig tornar amb una maleta plena de roba fins a dalt. I ara parlo en sèrio, he estat temptada de tornar a Brasil... només per comprar-me roba! Que vaja, puc fer la broma de que tinc tipus de brasilera, però no cola. No, ara no cola. Si perdo els quilos que m'he posat els últims dos anyets, i torno a la talla 42, llavors sí que cola que tinc cos de brasilera... No, ni així!

El més curiós de tot és que a Brasil vaig parlar molt amb una noia brasilera, que era just el contrari que jo. No feia pit, ni malucs, ni res de res. Aquesta noia havia estat a Catalunya i coincidia amb mi: a Brasil sempre trobava roba, però a Catalunya no. No? Em va sorprendre molt que ella tampoc trobés roba que li anés bé a Catalunya. I això que, com jo, no era massa exigent. La pregunta és, doncs, a qui li va bé la roba d'aquí?

He anat a altres llocs, després de Brasil. En tots els llocs m'he comprat alguna cosa de roba. Que si m'he deixat una jaqueta, que si mira que maco que és això... I això que aquí mai aniria de compres, perquè em poso dels nervis. Cosa que em recorda que avui li he promés a ma mare que aniria a comprar roba interior, que ja estem al febrer, i són les rebaixes grosses, i en compro per tot l'any. Però me'n vaig de tema.

Sempre m'ha sorprés molt que aquí costi tant trobar roba "normal", però a la resta de llocs que he estat no sigui així. Realment feia falta un estudi tan car per dir això? Que sí, que hi ha dones que són quadrades, això ho sap tothom. Ara els en diuen cilindre. I què? I llavors hi ha dones, amb més o menys forma. Unes fan pit, i les altres no. Uau! I aquest estudi ha costat tants euros? Les que fan pit es diuen diàbolo i les que no, campana. Que ja em perdonaran, però les campanes sempre havien sigut peres, i les diàbolo... Em guardo l'opinió sobre el nom i el que significa, perquè tinc pressa i seria llarg.

Realment en aquest país hem de ser tan especials que hem de definir això d'aquesta forma, perquè els fabricants o qui sigui faci roba normal, quan a la resta de països la cosa funciona sense aquest estudi tan car?

Ah, i què hi té a veure el cinturó? Doncs que tenia curiositat. Volia saber quin dels tres tipus de dona era jo. I aquí ve la meva queixa, altre cop: si a mi, que des de fa tant de temps se me'n refot el que digui la moda, i les talles, i no sé quantes coses més, he tingut curiositat per saber què sóc, què passarà amb la gent obsessionada per talles i mesures?

Segueixo, que ja m'he queixat prou. Que, a falta de cinta mètrica, he agafat un cinturó que corria per casa. Perquè, de fet, tampoc calia saber les mides al mil.límetre. Primer he mirat el contorn de pit. El cinturó, pobret, no arribava. Li faltaven un parell o tres de dits. Després he mirat la cintura. I està clar que el cinturó arribava (faltaria més, sinó no el podria utilitzar!) Li sobrava més o menys un pam. I després he anat al maluc. Li tornaven a faltar un parell de dits per poder donar la volta.

I això què vol dir? Doncs, segons la definició que han fet, vol dir que jo sóc diàbolo. Oh, quin gran descobriment! Sí, i què? Em segueixen sobrant els mateixos (passo de posar el nombre) quilos que abans de comprovar-ho. Segueixo tenint el mateix cos que fa una estona. I aquesta tarda, si ma mare m'arrossega a comprar roba, seguiré tenint el mateix problema de sempre. Però, ah, sóc diàbolo. I això vol dir que sigui de les bones? Doncs no. La majoria de campana o cilindre no es canviarien per mi. Encara que tinguin una petita coseta a dintre perquè algú els ha dit que no són... de les bones?

Espero que tot això dels tres tipus de dona serveixi per alguna cosa. Perquè molt em temo que fins que no deixin de fer estudis cars que només serveixen per crear complexes i es proposin posar-hi remei fent alguna cosa de profit, no es resoldrà el problema.

Maleïda cançó!

Fa uns anys, hi havia una cançó dedicada a una noia que es deia com jo que es va fer molt famosa. Era horrible. No m'agradava gens. No m'agradava la cançó, però tampoc m'agradava que tothom me la cantés, només perquè... perquè què? Quina forma d'agafar mania a una cançó!!!

Afortunadament, feia molt de temps que no la sentia. Ni per la radio, ni ningú que me la cantés. Però...

Ahir, tornant cap a casa, la vaig sentir per la radio. La versió en italià. La veritat és que la versió en italià encara té mitja gràcia, però en castellà no la suporto. Bé, ja és normal que de tant en tant surti alguna cançó antiga. No em vaig preocupar més fins que...

Fins que aquest matí l'he tornat a sentir. La versió en italià un altre cop. Comptant que aquesta emissora només l'escolto al cotxe i tampoc passo tantes hores al cotxe, i que no és una emissora que acostumi a posar cançons antigues... No, no pot ser. No pot ser que tornin a intentar posar de moda aquesta cançó. És massa casualitat que la senti dos dies seguits. No, no la vull tornar a sentir. I no vull que ningú me la torni a cantar.

Per què no em dic d'una altra manera? Per què aquesta cançó no la dedicava a una altra noia amb un altre nom?

No, d'acord, no m'enganyaré a mi mateixa. El pitjor de tot no és que la vulguin tornar a posar de moda. El pitjor de tot no és que algú me la canti algun dia (cosa que, ja he dit al principi, em fa molta ràbia).

No, el pitjor de tot és que... és que... El pitjor de tot és que se m'ha enganxat la punyetera cançó. No me la trec del cap. I a sobre, en castellà.

... i 1000!

Avui fa precisament 3 anys, 3 mesos i 3 dies que, després d'haver-me passat uns dies mirant blogs d'altra gent, vaig decidir que per què no n'obria un.

No sabia on anava. Encara ara segueixo sense saber on vaig. Escric, escric, escric, i sovint penso que hauria d'haver escrit molt menys.

M'ha fet gràcia esperar fins avui per fer aquest post número 1000. No, de fet no és que m'hagi fet gràcia. És que no volia que fos un post depriment, almenys el 1000 no volia que fos depriment. I aquest parell de dies m'han anat molt bé.

1000? De veritat he escrit 1000 posts? No m'ho puc creure! 1000 posts! Si em sembla que no sé comptar fins a 1000. El que està clar és que no hi he comptat mai, fins a 1000. Segurament hi hagi un munt de números de l'1 al 1000 que no hagi dit mai en veu alta, i que ni tan sols hagi pensat conscientment. Però el post amb aquest número existeix. Se'm fa estrany.

Bé, podria comptar fins a mil, però a número per segon hi estaria més d'un quart d'hora. Em sembla que no val la pena.

1000? Buf!

Per què ens agrada cel.lebrar els números rodons? Encara recordo el dia que vaig cel.lebrar els meus 10000 dies de vida. Queden molts dies fins que pugui tornar a cel.lebrar un nombre de dies rodó, si és que hi arribo!

Des que em vaig adonar que arribaria als 1000 posts em vaig posar a pensar. Vaig pensar en tota la gent que ha anat apareixent i desapareixent. I em va venir una frase al cap. "L'amor se'n va, però ella es queda." Aquests dies he tingut un record per gent que han marxat i que no n'he tornat a saber res. Què se'n deu haver fet de ...? I de ...? És clar que jo també he fet un parell de salts de blog. Però miro enrere i m'agradaria que alguna d'aquestes persones veiés els meus 1000 posts. No, tots 1000 posts no, sinó aquest post, el que fa 1000. 1000? Com he arribat fins aquí?

1190 dies. Surto a post gairebé diari. Em sembla que estic una mica malalta. Una mica massa, vull dir.

Al principi volia ser anònima del tot. Però vaig sortir a la llum (ejem... no tornaré a fer acudits dolents...) He de reconèixer que he conegut cara a cara a cinc blocaires. Sí, cinc. No sé si són pocs o són molts. Només puc dir que, dels cinc, tres van desaparèixer amb una velocitat més o menys ràpida des d'aquell moment. Un 60%... Definitivament, és una gran ajuda per la meva autoconfiança, ja de per sí a dalt de tot...

Ahir vaig anar a parar a un post (a veure qui és el maco que el troba, entre els 1000!) on un anònim (es pot parlar d'anònims en el món blocaire, on molts ho som, més o menys?) es ficava amb mi. Va ser un dia molt dolent. El post era molt depriment. Tenia raó d'escriure allò, no em posaré a dir el perquè. L'anònim em deia que per què era tan infeliç, que si de veritat em feia feliç mostrar tota aquesta infelicitat. El primer que vaig pensar va ser que vaja, el que em faltava per sentir per acabar-me d'animar. Però he de reconèixer que tenia tota la raó del món. Per què hi ha més posts infeliços que feliços? Realment sóc tan infeliç? No, no m'ho vull plantejar.

I a partir de demà o de quan sigui començaré a comptar. 1001, 1002, 1003... I, què? Segueixo com el primer dia, escrivint dia a dia, quan tinc alguna cosa per explicar. O no.

Sé que podria fer el propòsit de semblar més feliç. Però sé que no el compliria.

3 anys, 3 mesos i 3 dies. 1000 posts. Sempre m'ha agradat comptar les coses. No negaré que he factoritzat el 1190. M'ha agradat més la factorització de 1189, però eren 3 anys, 3 mesos i 2 dies... no podia pas ser!

Aquests dies he volgut recordar una mica aquella noia que escrivia fa 3 anys. Però suposo que és una cosa que hagués hagut de fer jo sola. Ara, abans no arribi als 10000, tinc temps :-)

També he pensat que m'agradaria marxar. Marxar i tornar a començar. Un altre lloc, un altre nom. 1000 posts aquí i recomençar en un altre lloc, des de l'1. Des del complet anonimat. Però la gent em reté. A més, a qui vull enganyar? On em puc amagar i que ningú em reconegui? Ja ho vaig intentar un cop i... D'acord, no ho vaig intentar del tot, però gairebé. I...

Tot i així, sovint tinc ganes de deixar aquesta caseta i obrir-ne una altra. Avisant, és clar. Una mica com tenir una joguina nova, un nou lloc.

De fet, fa un parell de dies que tinc una joguina nova. Però em sembla que no ens entendrem pas... Com es pot posar un límit de 140 caràcters? Que no has començat a dir res i ja comença a estar allò de tots colors i no et deixa escriure més!!! No, ara seriosament, crec que això dels 1000 posts m'ha de fer moderar. És més, tenia una cosa pendent, així que m'he de moderar una mica a partir d'ara. Que sinó no hi ha manera! Ja he reduit la lectura, però suposo que hauré de reduir també l'escriptura.

Però això és tot un altre tema. Avui és el post 1000. Encara no em crec que hagi arribat fins aquí. Segur que el blogger està equivocat i en realitat en porto molts menys. Segur. És que... 1000 posts? Mare meva!

Dos, un...

El post passat hauria d'haver tingut el PD de dos. Donat l'èxit dels PD, hauria passat del dos, i de l'u (i em sembla que fins i tot del que ve després de l'u). Només que el dos era aquest post.

Potser no sembla un gran post, no.

Potser sembla infantil.

Potser només s'hi veu el conte.

Potser només s'hi veu la conclusió final.

Però no. Aquest post és molt més. Només de llegir-lo m'entra pell de gallina pensant en per què el vaig escriure. És un post especial. Molt especial. Encara que només jo sigui capaç d'apreciar-ho.

I ja només em queda l'u. L'u també està triat pensant el que feia, i el que vol dir l'u.

I, per sort, ja s'han acabat els PD. Almenys durant una bona temporada.

I, ara que ja he arribat a l'u...

Avui m'han vingut al cap dos fets patètics de la meva vida.

El primer va ser en una ciutat europea. Tenia 13 anys. Anàvem al viatge de final de curs de vuitè. Jo no volia anar-hi, però m'hi van fer anar. No volia anar-hi, perquè des del moment en què vaig dir que hi aniria, al cole semblava que tingués la peste. Cap nena se m'acostava a menys de 10 metres, i si jo m'hi acostava, fugien. Cap nena volia compartir habitació amb mi. Perquè compartir habitació amb mi significava que la Gemma, la que llavors portava la veu cantant, les excluiria del grup. Els vuit anys d'EGB la Gemma em va fer la vida impossible, però aquells últims mesos de vuitè havien estat especialment durs.

Vaig acabar compartint habitació amb dos satèl.lits de la Gemma. Recordo que, en aquella època, elles dues em feien molta pena. Em sabia greu per elles. Em sabia greu que quedessin excloses del grup només perquè jo havia anat al viatge de fi de curs i algú les va obligar a estar a la mateixa habitació que jo.

Jo veia coses, però feia veure que no les veia. La primera nit vaig fer veure que m'adormia. Em vaig posar al llit i vaig fer veure que dormia. No feia ni un parell de minuts que havia tancat els ulls que una nena li va dir a l'altra: "Vinga, anem! Ja s'ha adormit. Anem a la festa, que ja ens n'hem perdut prou estona."

El segon va ser en una ciutat africana. Tenia 21 anys. Anàvem al viatge de final de carrera.

Estava contenta d'anar-hi. No m'agradava el lloc, però volia anar-hi. També compartia habitació amb dues noies. Però aquest cop no em sentia malament. De fet, em sentia molt bé amb elles.

Un dia vaig sortir al balcó. I no sé què va passar, però em vaig quedar tancada a fora. Vaig estar-m'hi tres o quatre hores. Sort que tenia una radio i em vaig anar entretenint amb la radio. Després de passar-me tot el matí allà, una d'elles va sortir al balcó i allà em va trobar. Pel comentari que va fer, ni tan sols s'havien adonat que jo no era enlloc.

(D'acord, aquest segon tros no l'hauria d'haver escrit, i demano perdó per haver-ho fet. M'ho vaig passar molt bé allà, però aquesta història es va quedar gravada al cervell, i surt de tant en tant.)

A vegades m'agradaria ser com la Gemma. Llavors penso que no, que no vull ser com la Gemma. Però...

Però sovint penso que puc desaparèixer durant força temps. I que quan algú em trobi, simplement dirà un "ah, eres aquí", i no li donarà més importància, com si hagués sigut a on havia de ser tota l'estona.

Invisible, com sempre, naturalment.

L'advocat del diable

Avui hauria d'estar feliç. Molt feliç. Avui és un dia per ser feliç.

Avui estic orgullosa de mi mateixa, cosa que no és massa fàcil. Però avui puc estar molt orgullosa de mi mateixa.

A més, avui les coses ens han sortit molt bé.

Però...

Per què la felicitat mai no pot ser complerta?

Per què una petita cosa fa que t'enfonsis i que tot el que ha tingut de bo el dia quedi en segon terme, només per aquest mal rotllo que t'ha entrat?

Per què he de fer d'advocat del diable? No m'agrada. No, no m'agrada. Per què he de defensar algú que no crec que tingui raó?

I per què he de ser precisament jo? Jo, la que he de fer trucades a tort i a dret intentant arreglar una cosa que algú altre ha fet malament.

Un algú altre que s'ha enfadat amb mi, malgrat que jo no he fet res mal fet.

Ara estic esperant que soni el telèfon. Merda. Ja fa molta estona que hauria d'haver sonat. Moltíssima.

Si no hagués d'esperar a que sonés el telèfon, agafaria i trucaria jo. Directament. Trucaria i ja estaria fet. I llavors suposo que estaria una mica més tranquil.la. O no, però no tindria aquest neguit que tinc a dintre.

Però no. He d'esperar a que soni el telèfon. I després fer d'advocat del diable.

Quina manera més trista de passar un diumenge a la tarda que hauria de ser un gran diumenge!

Amb mal rotllo. Esperant que soni el mòbil. Per què no sona? I esperant que soni, per després entrar en un mal rotllo amb qui truqui, i després continuar amb mal rotllo amb algú més, i encara més mal rotllo amb algú més. Per després... perquè després el "diable" (si sabés que li dic així, em mata!) segueixi enfadat amb mi.

Coi de diable! Per què em fiques sempre en aquests merders? Per què no em deixes assaborir els bons moments? Per què no podria tenir un diumenge a la tarda de verdadera felicitat?


PD: Tres.

La política

Entro al gimnàs i ja me'n vaig directa a la bici. Sí, a la bici. Sí, jo que vaig dir que no faria bici en un gimnàs, que la bici era per anar pel carrer.

Però, no ens enganyem, la bici és l'única cosa que el peu em permet, i encara si no forço massa. I com que no vull passar-me més mesos sense fer res, amb les conseqüències que té, doncs faig bici. Quin remei.

De cop, veig una dona. La cara em sona. De què em sona la cara?

Llavors me'n recordo. No l'havia vist mai al natural, però he vist la seva cara en cartells publicitaris uns quants cops, quan s'acosten eleccions. Sé quina cara fa i no em costa saber que és ella.

No li dic res. Ella no em coneix. Ella no em pot conéixer. Per què m'hauria de conéixer? No ens hem vist mai, i si jo la conec és perquè he vist la seva cara penjada.

Me n'oblido. Fins que una estona més tard, quan vaig a pentinar-me, se m'acosta i em diu hola.

No, no només em diu hola. Em diu pel nom.

I jo me la miro i em pregunto de què em coneix. Me la miro i penso que me l'imaginava més alta, i quan penso això, m'adono que no havíem parlat mai.

No és fins una estona més tard que m'adono que, malgrat no haver coincidit mai, em coneix. I em coneix pel nom.

I no sé per què, em fa il.lusió. Em pregunto de què em deu conéixer. Vés a saber. Deu haver vist alguna foto meva en algun lloc. O qui sap.

Però, no sé, que algú així em conegués sense haver coincidit mai, m'ha fet pujar l'ego. I això no és massa fàcil :-)


PD: Quatre.