Un matí qualsevol...

Sona el despertador. M'aixeco i me'n vaig directa a esmorzar (què, sinó?)

Em recordo d'una panera que em van regalar aquest cap de setmana (o me la vaig guanyar, no sabria dir-ho...) i en trec un fuet boníssim.

Quan acabo d'esmorzar ja sóc sola a casa. Encara no són dos quarts de set. Em vesteixo i marxo.

Avui ja és clar, cosa que vol dir que veig el que m'envolta. Quan passo pel cantó del tros de bosc on hi ha eucaliptus, veig un dels arbres que ha caigut. Deuria caure dilluns, el dia que va fer tant de vent i va ploure tant. M'entristeix veure que ha caigut en direcció al bosc, perquè no ha caigut del tot: està caigut sobre un altre arbre, que ja no s'aguanta dret del tot. Em recorda als circuits de dominós que feia quan era petita, el problema és que això són arbres. Penso que si hagués caigut en direcció a la carretera, ja l'haurien tret, però així es quedarà molt de temps així, mig penjat, a punt de caure.

Continuo amb els meus pensaments. Aquest cap de setmana vaig anar a una altra festa infantil d'aniversari. Pares, mares, nens... i jo. Vaig descobrir que era la única adulta que sabia fer braçalets i trenes d'arrel. No sé si és bo, si és dolent, si no n'hauria de saber, o si les mares o els pares n'haurien de saber. Prefereixo més no pensar-hi, que els nens, quan volen alguna cosa d'aquestes, ja em venen a buscar a mi. Que s'ha de fer un treball manual? Ja els tinc a buscar-me. El que ells no saben és que jo sóc una destralera.

No me n'adono i ja sóc a la ciutat.

Primer semàfor: paro el mòbil. Ha dormit tota la nit al cotxe, i per això miro si hi ha alguna trucada perduda o algun sms. Però no sé ni per què em molesto a fer-ho.

Segon semàfor: agafo les coses i les intento posar a sota el seient de l'acompanyant. Em maleeixo els óssos pensant que he de tirar el seient endavant, perquè així no hi arribo. Però mai hi penso.

Tercer semàfor: obro la bossa del gimnàs i en trec la tarjeta.

Aparco al gimnàs i entro.

Em col.loco en una cinta. Arriba una noia i me la miro. La conec. Però no sé de què. Segueixo corrent mentre la miro. Ella està d'esquenes, però estic convençuda que la conec. Fins que me'n recordo. Era la meva altra jo a la guerra. Primer jo n'agafava uns i ella els altres, i després ens canviàvem els "enemics".

Acabo de córrer i se m'acudeix que estaria bé que em controlés les pulsacions. Ho faig de la forma de tota la vida: dit al coll, sis segons i multiplicar per deu. No és exacte, però dóna una idea de com estic. 180. Buf. Em sembla que m'he passat! Deixo passar mig minutet. 150. Anem bé. Deixo passar un minutet més. Les teles, que a aquesta hora encara fan notícies, marquen l'hora amb minuts i segons i va molt bé. 100. D'acord, ja m'he recuperat. Me'n vaig.

Pel camí em trobo una iaia, que sol venir sovint a aquestes hores. Li dic hola, i em torna un somriure. Fa 3 anys que ens creuem pel gimnàs i mai hem passat de hola i un somriure, però sempre ens diem hola i somriem, com si ens coneguessim de tota la vida.

Torno al cotxe.

Primer semàfor: la tarjeta del gimnàs a dintre la bossa, per demà.

Segon semàfor: obro el cendrer del cotxe, i apareixen un rellotge, unes arrecades, un anell...

Tercer semàfor: em poso el rellotge, les arrecades, l'anell...

Quart semàfor: poso la mà a sota el seient del condutor. Em maleeixo els óssos, perquè el seient està a darrere de tot. He de pensar a tirar-lo endavant.

Cinquè semàfor: engego el mòbil. Miro si es queixa d'alguna trucada perduda. No sé per què em molesto.

I ja sóc a lloc. Encara no són 2/4 de 9. I per mi ja és mig matí.

Post-it's i esmorzars

El cel torna a amenaçar tempesta. I si hi ha tempesta, l'ordenador es tenca. Un llamp es va carregar un dia la font d'alimentació d'un ordenador, i un altre, un mòdem. Si llampega, queda tot desconnectat. No és el mateix viure a ciutat que viure en un lloc on no hi ha gaires cases.

Aquests dies, però, en els meus dos últims posts s'hi han generat dues converses, que no són gaire comuns en aquest blog. Més que res, perquè com que jo només apareixo per aquí algun que altre cop al dia, normalment només als vespres, tampoc hi ha ocasió.

Per començar, el tema post-it's (o com coi s'escrigui). Que no, que no m'atreveixo a deixar un post-it al llibre. Que estem parlant d'un poble petit i segurament ja conegui el pare/cosí/tiet o el que sigui del nen. I segona, que el pare segur que és massa gran. No veig a un nen de menys de 12 o 13 anys llegint aquest llibre... i això porta a un pare massa gran. Que no! A més, que sóc una cagada. No m'atreveixo a fer les coses.

El segon tema és el tema de l'esmorzar. És un dubte filosòfic que he tingut molt de temps. Si vas a fer esport quan hi ha gent que encara dorm, a primera hora del matí, has d'esmorzar abans o després d'anar a fer esport? Jo sempre esmorzo abans. Quan m'aixeco, tinc gana. I si anés a fer esport sense haver menjat res, segur que sortiria d'allà mig marejada. Però és que, a més, em passa una cosa molt rara. Després de fer esport passo unes quantes hores en les que sóc incapaç de menjar res. Sí, he dit hores. Puc sortir del gimnàs a les 8 del matí, i a les 12 encara sóc incapaç de menjar res. Beure sí, és clar, però només de veure menjar, ja m'agafa alguna cosa. I pensar en menjar... buf, què va! Si al gimnàs han col.locat un bar just a la sortida, i al matí fa oloreta de pa, però jo passo i aquella olor, si l'hagués d'olorar més d'un parell de minuts, em faria vomitar i tot.

Ai, quin post tan prescindible. Però és que sinó hagués hagut d'escriure molt als comentaris, i ja fa molts dies que no escrivia cap post.

Ja ho tinc! Està clar! Com no se m'havia acudit abans? Ja sé què posar al post-it! Que què hi posaré?

"Si has de fer esport de bon matí, tu què creus: s'ha d'esmorzar abans o després?"

Sóc una il.legal

Ahir vaig anar a la biblioteca. Sempre vaig a la biblioteca el dia que he d'anar al poble gran, i així aprofito el viatge. Ara que diuen que em volen treure la gasolinera a la que vaig normalment, perquè no en volen cap a dintre de la ciutat, potser hi hauré d'anar més sovint, al poble. Però ara em fa mandra fer els set o vuit quilòmetres de més, per anar al poble, i intento aprofitar el viatge quan hi vaig.

És una biblioteca de poble, cosa que vol dir que és petita, i que no hi ha gaire gent. Com que fan activitats, serveix una mica de guarderia, i sempre que hi vaig m'hi trobo només a nens de l'escola i algun pare. A part dels pares i de la bibliotecària, no hi sol haver mai ningú de més de 9 o 10 anys.

Ahir se m'acabava el termini per tornar un llibre. El problema és que encara no l'he acabat. Així que vaig anar a la biblioteca perquè me'l renovés.

La bibliotecària se'm va mirar, em va tornar el llibre, i em va dir:

- No te'l puc renovar.

Em vaig estranyar, perquè sempre m'havia renovat els llibres sense cap problema.

- És que me l'han demanat. I ara no te'l puc renovar. Me l'hauries de tornar i demanar-lo per quan el tornin...

Jo em vaig quedar amb el llibre a la mà i li vaig donar, pensant que segurament no podria tornar a agafar-lo fins d'aquí a un mes o vés a saber quan.

La bibliotecària se'm va mirar i em va dir:

- Jo no he vist res. Tu no m'has tornat el llibre. Emporta-te'l, i ja el tornaràs quan l'hagis acabat. Jo diré que encara no me l'han tornat, i cap problema.

Ara algú espera un llibre que tinc jo. Un llibre que segurament torni la setmana que ve.

Però sóc una il.legal. I una mica incívica, perquè algú (segurament un nen, perquè a més el llibre és per nens) està esperant el llibre.

Això em passa per llegir llibres amb massa demanda. O per llegir el primer llibre d'una trilogia, de la que venien el tercer per sant Jordi, i estava a totes les parades. Un llibre (el tercer) que vaig veure comprar a molts pares sense adonar-se que era el tercer, i que llavors el pobre nen es deuria queixar de que no havia llegit els altres dos.

Però em ve una pregunta al cap. El dia que se m'acaba el préstec, sempre vaig a la biblioteca. O a tornar el llibre o a renovar el préstec. La bibliotecària ja em fa els préstecs de forma que els hagi de tornar el dia que vaig al poble. Però, si no l'he acabat, em renova el préstec sense problema. I si algú l'ha demanat, em diu que marxi, sense deixar el llibre.

La pregunta és: té sentit que vagi a la biblioteca el dia que toca?

Eleccions, cartells i anar a dormir

Sóc una persona de matins. Al matí m'aixeco a l'hora que faci falta, i rarament sóc al llit més enllà de les vuit del matí, encara que no em posi el despertador i sàpiga que puc dormir tot el matí. Al matí obro els ulls i ja no els puc tornar a tencar. Al matí m'aixeco amb molta energia. I m'agrada fer coses als matins.

Però això fa que als vespres també tingui ganes d'anar a dormir aviat. Jo, als vespres, no sóc ningú. Per més tard que m'aixequi, jo als vespres sempre tinc son.

Necessito dormir les meves hores. Si no dormo prou hores, sóc una espècie de zombie, que no sap el que es fa. Però, per més tard que vagi a dormir, entre les 7 i les 8 obro els ulls. I ja no els puc tornar a tencar.

Hi ha qui em diu que estic boja per aixecar-me al matí per fer esport. Però jo seria incapaç de fer-ne a la tarda-vespre. Les meves cames no podrien fer res. Al matí, l'esport em dóna energia, encara que sembli una contradicció.

Als vespres sempre segueixo el mateix "ritual". I no em cansa, perquè m'agrada. Sopo aviat. Vinc aquí, a l'ordenador, una estoneta (o una estona llarga). Llavors me'n vaig al llit, llegeixo una estona, i em poso a dormir a una hora a la que la major part de la gent d'aquest país encara dóna volts pel món.

Sé que, en cert sentit, vaig al contrari de la resta del món que m'envolta. Que jo mai m'enganxaré a les sèries que fan als vespres a la tele, perquè quan fan les sèries jo ja estic en el meu ritual de lectura pre-son, o de son directament. Però tampoc m'importa. Jo sóc així, i m'agrada aixecar-me de bon matí. Si anés a dormir massa tard, no podria aixecar-me tan aviat, o aniria zombie tot el dia.

És per això que quan a un il.luminat se li acudeix posar una reunió un dia al vespre, a una hora a la que jo normalment ja he sopat, i que ja estic davant de l'ordenador, m'enfado. Ofereixo diferents alternatives, però a tothom li sembla anar bé a aquella hora.

És per això que, quan al mateix il.luminat se li acudeix arribar mitja hora tard, encara m'enfado més. Amb aquesta mitja hora hagués pogut anar a sopar. O, simplement, fer alguna altra cosa interessant. Però no, el senyor havia de fer esperar mitja hora a una dotzena de persones. Per què? Doncs perquè li va donar la santa gana.

És per això que, quan comença a dir coses que no tenen sentit i es passa més d'una hora queixant-se per una cosa que no té sentit, encara m'enfado més. Perquè només faig que pensar que m'he aixecat abans de les 6, que he marxat de casa fa més de 15 hores i que encara no hi he tornat, i que he d'estar aquí, amb la son que tinc, escoltant com diu tonteria rere tonteria. Com té una dotzena de persones dient-li que no té raó, i ell repeteix el mateix argument, que ja li hem tirat per terra cinquanta-dos mil tres-centes vint-i-quatre vegades, perquè li tornem a tirar per terra una vegada més.

Fins que, a tres quarts de dotze ens deixa, a mitja reunió, i amb tot per decidir, perquè fins al moment només s'ha parlat del tema que ell volia, que a sobre, ha quedat sense decidir. I jo sóc l'única que s'emprenya. Perquè sé que si avui s'hagués decidit, ja estaria tot, però el proper cop, haurem de tornar a sentir el seu argument sense sentit, i li demostrarem de set-centes vint-i-vuit mil maneres diferentes que no té raó.

I la pregunta és: on pot anar un il.luminat un dijous al vespre, poc abans de les 12 de la nit?

A penjar cartells electorals.

La pregunta és: on els va penjar? I cartells electorals de qui?

He intentat buscar a internet quants partits es presenten al meu poble, però no me n'he sortit. Barcelona és fàcil. Fins i tot Girona. Per cert, he vist a més d'una persona que es queixava de les fotos de la Mayol. Això és que no heu vist la foto de la Pagans.




Jo, aquest matí, l'he vist en una parada d'autobús i per poc tinc un accident del sustu. I no és que jo sigui molt maca, i molt res, però la més bona ha sigut quan he vist un cartell de lluny i m'he dit: "quin és aquell candidat?" Estava convençuda que era un home, fins que m'hi he acostat més i he vist que era... la Pagans.

Per cert, i mirant el cartell (la ciutat està atestada de Pagans), la dona no té un nom massa polític, que diguem... m'he adonat que si se li posa un apòstrof ben posat... potser no tindria tants de vots. O potser més, mai se sap.

Total, que ja no sé què estava explicant... Ah, sí, els cartells i l'il.luminat. Quan vaig tornar a casa, estaven penjant cartells. Però eren els del partit que actualment hi ha governant. Tradicionalment hi ha hagut sempre un partit a l'oposició, que era una barreja de dos partits. Vull dir que, com passa a molts pobles petits, la majoria són independents i un parell pertanyen a algun partit. En aquest cas, la majoria són independents i un parell o tres pertanyen a dos partits, i es presenten en coalició.

Però ara ja no sé qui es presenta. Perquè he sentit dir que es presenta algú de l'altre partit (amb les sigles de l'altre partit, i els primers tots d'aquest partit). No crec que els dos partits s'hagin separat i facin dues llistes. Però, si van junts, i tots són de l'altre partit, per què penja cartells de la competència, encara que vagin amb mitja coalició?

I la pregunta més important: tant si hi ha dos partits que es presenten com si n'hi ha tres, on coi va posar la propaganda l'il.luminat? Aquest matí he vist 8 cartells pel poble. I jo me'ls anava mirant, a veure si sortia de dubtes. Però... tots 8 eren del partit que hi ha ara al govern!

Abans d'una hora tornaré a veure a l'il.luminat. Ahir es va posar amb mi, amb bastanta mala llet, com sol fer sempre. Ell em resoldria el dubte. Però no li penso pas preguntar. I pobre d'ell que intenti fer-se el simpàtic. Per culpa d'ell, vaig anar a dormir 3 hores més tard del que hi vaig normalment, aquest matí no he tingut esma d'aixecar-me per anar al gimnàs, i vaig zombie perduda. No sé ni si el que dic té sentit.

El problema és que sé que contratacarà amb el d'ahir. Al cap i a la fi, per aconseguir que callés, tothom li va donar la raó (fins que va marxar, que van dir que no) menys jo. Però fent això, l'únic que aconsegueixen és tornar-hi d'aquí un temps.

Però a mi no em convencerà pas!

És més, sempre havia votat el partit en coalició. Però si ell hi està pel mig, no tindré cap dubte: votaré als altres. Perquè ja se sap, als pobles, i sobretot als pobles petits, és més important la persona que no pas tenir un il.luminat a l'ajuntament!

Vol venir al meu món

Diu que vol que la porti al meu món. No entenc res de res. Ella sempre ha dit que li agrada tenir els peus a terra. No vol pujar a una nau feta per la gent com ella, i ara vol pujar a la meva?

Diu que es fia de la meva nau. Que si la meva nau ha fet un camí tan llarg, segur que és segura. Però no entenc per què les coses de fora han de ser bones i les de casa no.

No em volia deixar parlar tan aviat, diu que li treuré el lloc. Jo, treure-li el lloc! Si sóc molt petita! I, ara que hi penso, ella és massa gran per entrar a la meva nau. Suposo que això la convencerà.

Ja he après a escriure. És molt fàcil! Ara ella està en una reunió. Sé que no voldria ser-hi, que s'avorrirà moltíssim, o això ha dit. Ja li he dit que l'acompanyaria, com aquests últims dies, que m'amago fàcilment, però ha dit que m'avorriria molt.

Escriure cansa bastant. He d'anar saltant de tecla en tecla, i així vaig prement-les. I no sabeu com costa escriure tecla! He de fer un salt tan llarg, que gairebé no hi arribo! Però ha sigut molt pitjor escriure fàcil! Un cop ho he escrit, he pensat que potser no ho era tant, de fàcil...

Moltes gràcies pels comentaris que heu anat deixant. Ella diu que aquesta història meva i seva és molt normal, que els llibres estan plens d'històries com aquesta, i que aquesta no té res de nou. Diu que la nostra història no té massa interès per la resta de la gent.

Però jo... jo li seguiré prenent el teclat. Li he agafat el gust, a això d'explicar el que em passa! I com que això és interactiu, i la gent em diu coses, si algú em vol fer alguna pregunta, li contestaré el que vulgui saber del meu món (sempre i quan ho pugui explicar) i sempre que ella em deixi... Sobretot ara que ja sé què és una civilització. El proper cop que parli, Tirai, ja t'explicaré de quina civilització vinc!

Aparcament

Casa meva, o la casa del costat, tant li fa, havia sigut una casa de pagès. En cert sentit, continua essent una casa de pagès, pel simple fet que hi ha gallines, conills i un parell d'horts. Ara ja no hi ha altres animals, i els camps els conrea algú altre, però continua essent una casa de pagès.

I, com a bona casa de pagès que és, té una era. El que passa és que ara l'era ja no és el que era (ho sento, és que era massa fàcil). Ara, a l'era hi juguen els nens i s'hi aparquen els cotxes.

Ningú ha dit mai on s'havien d'aparcar els cotxes, però tots, quan aparquem el cotxe a l'era, el deixem al mateix lloc, i tots els cotxes aparcats en bateria. Per què? No ho sé. Tothom ho fa així, i ja ningú es pregunta el perquè. Si arribés algú i aparqués diferent, llavors qui arribaria al darrere no sabria on aparcar.

De totes formes, els habitants de les cases deixem els cotxes a dintre el garatge, normalment. Només els deixem a fora de tant en tant.

Avui, quan he arribat a casa, he hagut de somriure. La nineta m'ha fet somriure, tot i que no hi era.

Al lloc on deixem els cotxes, hi havia aparcats, en bateria, uns quants vehicles. Tots molt ben arrenglerats. Tots gairebé tocant el límit. Tots amb la mínima distància entre ells, de forma que n'hi cabessin el màxim possible en el mínim espai. Però cap tocava el del cantó.

Hi havia un cotxe de bateries, una bici, un tricicle, un patinet, un altre tricicle, un altre patinet, i un cotxe petit, sense bateries.

Maia

Hola, em dic Maia. Estic aquí, mirant com aquest ésser està davant d'una pantalla lluminosa, mentre fa algunes coses amb els dits i m'escolta. Diu que escriu el que jo dic, però no sé què vol dir escriure, ni sé què passa quan es mouen els seus dits, ni res de res.

Avui aquest ésser em parlava d'aniversaris i números rodons. No entenc què vol dir, amb això de números rodons. Crec que vol dir que són un múltiple del seu número de dits. Però, és clar, per mi aquesta no seria una edat rodona (tot i que no sé si se'n pot dir edat rodona).

Jo tinc tres braços. Crec que ella en diu braços, però no sé si això meu també se'n diuen braços, o si se'n diuen d'alguna altra forma. Tinc dos braços amb mans que em serveixen per agafar coses, i hi tinc quatre dits a cada mà. L'altra mà, la del tercer braç, només en té tres, de dits. Ella diu que m'hi falta el polze, però la resta dels que són com jo tampoc el tenen, aquest polze. Al cap i a la fi, tinc dues mans per agafar coses, com ella. No serà ella la que té un braç de menys?

Ara riu. Em diu que tots els de la seva espècie tenen només dos braços. Diu que no li falta cap braç. Me la creuré. Tot i que jo només l'he vist a ella.

Vaig arribar aquí que tot estava fosc. Vaig veure una llumeta, i m'hi vaig acostar. I ens vam trobar. Diu ella que ara ha passat un dia. Entenc el que vol dir amb dia. I amb any. I amb aniversaris rodons. Em diu que fa temps que només fa que veure aniversaris rodons a tot arreu, que només fa que felicitar a gent pels seus aniversaris rodons.

Jo li dic que els meus dits són molt més fàcils per comptar. A part dels números petits, els grans sempre els pots dir amb un número exacte de mans. Ara mateix, ella té una mà grossa i una petita de mans grosses d'anys. Fàcil, no? I el proper cop que sigui el seu aniversari, farà dues vegades una mà petita de mans petites i una vegada una mà petita de mans grosses.

Torna a riure. Diu que no entén com una civilització (aquesta paraula no l'entenc, però ja m'ho explicarà) tan avançada com la meva pot comptar d'aquesta manera tan caòtica (això també m'ha d'explicar què vol dir).

Em parla de joguines i no l'acabo d'entendre. Diu que des d'avui té una nova joguina. M'ha explicat que els nens juguen amb joguines, m'ha explicat què són els nens. El que no entenc és: per què, si ella no és una nena, juga amb joguines?

Diu que és una joguina per comunicar-se. Entenc què vol dir amb comunicar-se. Jo era al seu cantó quan l'ha provat. Però no funciona massa bé. A més, hi ha una cosa que no entenc. Ella ha buscat el rodó. Ara no sé per què riu. Li fa gràcia que digui a algú "el rodó", però si és el que fa un aniversari rodó, per què no li puc dir rodó?

El que no entenc és per què li fa gràcia tenir una joguina per comunicar-se, troba el rodó, i simplement no estableix comunicació.

Hem de parlar de moltes coses, hi ha moltes coses que no entenc, i moltes preguntes que li he de contestar. Diu que sóc una mina, que podrà explicar moltíssimes històries amb mi. De moment, però, me l'emporto amb mi, per avui.