... ara la Lluna no hi és, si vols pots deixar el teu missatge.
Claudi, sí, ja sé que ahir em vas dir que comentaríem el partit i altres coses. Però sé que no em trobaràs a faltar. Segurament ni t'adonis que no hi sóc.
Just, ja sé que normalment t'explicava què tal el matí, però ha sigut un desastre. I dels grossos. I, de fet, tampoc t'importarà que no hi sigui. O no t'hauria d'importar.
Víctor, sé que trucaràs. I, si vols que et digui la veritat, prefereixo no ser-hi. L'altre dia et vas passar tant amb els teus comentaris masclistes que un nen de 14 anys es va haver de posar a davant meu i dir-me que tranquil.la, que millor et deixava com a un idiota. Sé que trucaràs, que em tindràs molta estona al telèfon, i que només faràs que explicar acudits dolents, intentant-te fer el graciós (hi ha alguna cosa pitjor que algú que no té gràcia intentant-se fer el graciós?), i deixant anar comentaris masclistes i de molt mal gust, si és que no tens a la dona a prop. Deixa el teu missatge. M'alegraré de no ser-hi.
Robert, sé que em voldràs explicar com ha anat tot. Però... ja m'ho explicaràs un altre dia. Tampoc crec que em trobis a faltar.
Mmmm... per què no hi ha noms de noia?
Me'n vaig al meu refugi. Tornaré... d'aquí a unes hores. I sé que ningú m'haurà trobat a faltar.
diumenge, 11 de març del 2007
dissabte, 10 de març del 2007
Tarda de dissabte
L'objectiu d'aquest post és que els posts anteriors baixin i es perdin en el temps.
De la mateixa manera que la tramuntana ha vingut, s'ha endut tots els núvols, i afortunadament, mig ha marxat (o sinó ja seria camí del psiquiàtric), aquest post s'ha d'endur tot el que hi ha als altres posts.
Tampoc tinc res a explicar.
M'he passat la tarda llegint, he començat un llibre que volia començar feia uns dies, tot i que en tinc dos més a mig llegir.
He intentat llegir a fora, però la tramuntana m'ha fet tornar a entrar.
També he fet endreça.
He fet algunes coses que tenia pendents de feia temps.
I he pres una decisió. Jo crec que és la decisió correcta, i no crec que ningú em porti la contrària, però si algú em porta la contrària, m'és ben igual, perquè faré exactament el que crec que he de fer. Em presentaré allà. Aixecaré el cap (si puc), mirant als ulls. I li diré per què em molesta el detall. Perquè jo no vull problemes, i el detall em podria portar problemes, tot i que no és a mi a qui més problemes podria portar. I no vull ser la causant de problemes, sense cap fonament, i sense que jo en tingui la culpa.
He dit.
Ara només em falta venir aquí, d'aquí a unes hores, dies, o quan sigui que hi hagi d'anar (que sé perfectament quan serà) i convèncer-me a mi mateixa que el primer que he de fer és això.
I punt.
De la mateixa manera que la tramuntana ha vingut, s'ha endut tots els núvols, i afortunadament, mig ha marxat (o sinó ja seria camí del psiquiàtric), aquest post s'ha d'endur tot el que hi ha als altres posts.
Tampoc tinc res a explicar.
M'he passat la tarda llegint, he començat un llibre que volia començar feia uns dies, tot i que en tinc dos més a mig llegir.
He intentat llegir a fora, però la tramuntana m'ha fet tornar a entrar.
També he fet endreça.
He fet algunes coses que tenia pendents de feia temps.
I he pres una decisió. Jo crec que és la decisió correcta, i no crec que ningú em porti la contrària, però si algú em porta la contrària, m'és ben igual, perquè faré exactament el que crec que he de fer. Em presentaré allà. Aixecaré el cap (si puc), mirant als ulls. I li diré per què em molesta el detall. Perquè jo no vull problemes, i el detall em podria portar problemes, tot i que no és a mi a qui més problemes podria portar. I no vull ser la causant de problemes, sense cap fonament, i sense que jo en tingui la culpa.
He dit.
Ara només em falta venir aquí, d'aquí a unes hores, dies, o quan sigui que hi hagi d'anar (que sé perfectament quan serà) i convèncer-me a mi mateixa que el primer que he de fer és això.
I punt.
Tramuntana
La tramuntana em desespera. O, almenys avui, la tramuntana em desespera. Estic cansada. M'he passat tota la nit escoltant com la tramuntana picava contra la meva habitació, que dóna al nord. La tramuntana em fa posar nerviosa. Xiula, i xiula, i no te'n pots escapar.
Els ulls em pesen. Tot just quan aconsegueixo dormir, un familiar truca a casa. L'únic dia que podia dormir al matí des de fa més d'un mes, i l'últim dia que podré dormir fins que arribi Setmana Santa. I aviat, molt aviat, ja ha sonat el telèfon i no he pogut tornar a dormir. Estic cansada i sé que no faré res de bo en tot el dia. Encara no són les 11 i ja sé que el dia serà una merda. Almenys si el Barça...
No, millor que no desitgi res, que sóc gafe i tot em surt malament. I, a sobre, ara mateix sóc incapaç de concentrar-me en res. Tornaria a dormir i dormiria tot el dia, però sé que seguiria atontada igual. O nerviosa per la tramuntana. O qualsevol altra cosa.
M'agradaria tornar a la meva tarda de divendres. Vaig marxar de casa convençuda de que era un complet desastre. I ho sóc. Per què tothom aconsegueix coses i jo en sóc incapaç? I no, no és mala sort. És que el problema està en mi. No es pot tenir tan mala sort durant tan de temps. Durant tota la vida, vaja. Un cop, d'acord. Dos, també. Fins i tot podríem dir que deu també. Però tota la vida... tota la vida no és mala sort. Tota la vida és que el problema és meu, i no de l'altra gent.
Però primer vaig tenir una conversa amb un nen:
- Fes màgia!
- No en sé.
- No?
- No.
- Doncs...
- Sí, ja ho sé, aquell senyor en sap. Després que vingui i li demanes que en faci.
- Qui li va ensenyar? Un pallasso?
- No. Li va ensenyar un mag.
- Els mags no existeixen!
- Ah, no?
- No!
- Però els Reis existeixen!
- Sí.
- I no són mags?
- No.
- No?
- No fan màgia, és que venen de nit!
Una estona més tard, portava a un nen a casa seva. Viu a 10 minuts d'on érem. Anàvem pel carrer i es posa a mig córrer. Jo, caminant ràpid. I ell, corrent més ràpid. Fins que li vaig dir que jo també podia córrer. Així que vaig acabar, amb un nen de 6 anys, corrent pel carrer del poble on vaig créixer, fent curses a veure qui corria més ràpid. Fins que... fins que vaig passar per davant del bar del poble, just en el moment en què s'obria la porta i en sortia un home. I entre l'arrencada que portava, que anava vigilant el nen, i que no volia que el nen em guanyés, me'l vaig emportar per davant. "Perdona", li vaig dir. Llavors es va girar, per veure que era un antic company de col.legi, que no veia des de vuitè... Al principi em vaig enfadar amb mi mateixa, però llavors vaig pensar que què carai, així que vam avançar-lo i vam tornar a córrer amb el nen, a veure qui corria més...
Més tard m'esperava una sorpresa. Una gran sorpresa. No recordo quan va ser l'última vegada que havia rigut tan a gust. Riure tant i tant... fins a plorar. Amb mal de panxa i tot de tan riure.
Vaig tornar a casa a temps perquè ma mare em demanés consell per un problema que tenia a la cuina. Això sí que és el món al revès. Ella demanant-me consell a mi per cuinar alguna cosa? Ai...
Vaig anar a buscar una llimona al llimoner. A casa mai falten llimones, i mai en comprem. Necessites una llimona i l'únic que has de fer és sortir i agafar-la de l'arbre.
I vaig anar a dormir pensant que era idiota. Perquè ho sóc. I la tramuntana m'està tornant boja. No em puc concentrar. Potser hauria d'agafar els trastos i anar-me'n a donar un volt. A dalt, a la muntanya. O a baix, a la ciutat. Però sé que hauria de donar explicacions.
Demà a la tarda, però, estaré tota la tarda sola a casa. I com que ningú preguntarà res, me n'aniré al meu refugi. Només espero que no estigui massa concorregut per ser diumenge a la tarda...
Els ulls em pesen. Tot just quan aconsegueixo dormir, un familiar truca a casa. L'únic dia que podia dormir al matí des de fa més d'un mes, i l'últim dia que podré dormir fins que arribi Setmana Santa. I aviat, molt aviat, ja ha sonat el telèfon i no he pogut tornar a dormir. Estic cansada i sé que no faré res de bo en tot el dia. Encara no són les 11 i ja sé que el dia serà una merda. Almenys si el Barça...
No, millor que no desitgi res, que sóc gafe i tot em surt malament. I, a sobre, ara mateix sóc incapaç de concentrar-me en res. Tornaria a dormir i dormiria tot el dia, però sé que seguiria atontada igual. O nerviosa per la tramuntana. O qualsevol altra cosa.
M'agradaria tornar a la meva tarda de divendres. Vaig marxar de casa convençuda de que era un complet desastre. I ho sóc. Per què tothom aconsegueix coses i jo en sóc incapaç? I no, no és mala sort. És que el problema està en mi. No es pot tenir tan mala sort durant tan de temps. Durant tota la vida, vaja. Un cop, d'acord. Dos, també. Fins i tot podríem dir que deu també. Però tota la vida... tota la vida no és mala sort. Tota la vida és que el problema és meu, i no de l'altra gent.
Però primer vaig tenir una conversa amb un nen:
- Fes màgia!
- No en sé.
- No?
- No.
- Doncs...
- Sí, ja ho sé, aquell senyor en sap. Després que vingui i li demanes que en faci.
- Qui li va ensenyar? Un pallasso?
- No. Li va ensenyar un mag.
- Els mags no existeixen!
- Ah, no?
- No!
- Però els Reis existeixen!
- Sí.
- I no són mags?
- No.
- No?
- No fan màgia, és que venen de nit!
Una estona més tard, portava a un nen a casa seva. Viu a 10 minuts d'on érem. Anàvem pel carrer i es posa a mig córrer. Jo, caminant ràpid. I ell, corrent més ràpid. Fins que li vaig dir que jo també podia córrer. Així que vaig acabar, amb un nen de 6 anys, corrent pel carrer del poble on vaig créixer, fent curses a veure qui corria més ràpid. Fins que... fins que vaig passar per davant del bar del poble, just en el moment en què s'obria la porta i en sortia un home. I entre l'arrencada que portava, que anava vigilant el nen, i que no volia que el nen em guanyés, me'l vaig emportar per davant. "Perdona", li vaig dir. Llavors es va girar, per veure que era un antic company de col.legi, que no veia des de vuitè... Al principi em vaig enfadar amb mi mateixa, però llavors vaig pensar que què carai, així que vam avançar-lo i vam tornar a córrer amb el nen, a veure qui corria més...
Més tard m'esperava una sorpresa. Una gran sorpresa. No recordo quan va ser l'última vegada que havia rigut tan a gust. Riure tant i tant... fins a plorar. Amb mal de panxa i tot de tan riure.
Vaig tornar a casa a temps perquè ma mare em demanés consell per un problema que tenia a la cuina. Això sí que és el món al revès. Ella demanant-me consell a mi per cuinar alguna cosa? Ai...
Vaig anar a buscar una llimona al llimoner. A casa mai falten llimones, i mai en comprem. Necessites una llimona i l'únic que has de fer és sortir i agafar-la de l'arbre.
I vaig anar a dormir pensant que era idiota. Perquè ho sóc. I la tramuntana m'està tornant boja. No em puc concentrar. Potser hauria d'agafar els trastos i anar-me'n a donar un volt. A dalt, a la muntanya. O a baix, a la ciutat. Però sé que hauria de donar explicacions.
Demà a la tarda, però, estaré tota la tarda sola a casa. I com que ningú preguntarà res, me n'aniré al meu refugi. Només espero que no estigui massa concorregut per ser diumenge a la tarda...
divendres, 9 de març del 2007
Tota dona...
Fet: Sóc IDIOTA. Sí, IDIOTA amb majúscules. Perquè sí, perquè sempre ho he sigut, i perquè, mal que em pesi, sempre ho continuaré essent. Hi ha coses que no es curen amb el temps, que deia no sé qui.
Fet: Sempre, i sempre vol dir sempre, vaig de bona fe. I no em serveix intentar pensar que aquest cop no, perquè sempre me l'acaben fotent. Sempre m'enganyen. Si algú vol enganyar algú... que em vingui a enganyar a mi, que SEGUR que hi cauré de quatre potes. I perquè de "potes" només en tinc quatre, que si en tingués 10, hi cauria de 10 potes.
Fet: No m'he emprenyat massa, perquè al cap i a la fi... doncs no en tinc ni idea del perquè. Si fins i tot he comentat la jugada. Però... tot i això, dec estar més susceptible del que hauria d'estar, perquè ja m'ha dit algú que ja ha vist que estic una mica mosquejada. Una mica?????????????? D'acord, estic més mosquejada del que vull admetre, però és que m'he sentit una mica.... idiota. Bé, una mica no, molt idiota.
Va, ho explico: em convencen perquè faci una cosa. Dic que sí. I llavors em surten amb un detall que no es sabia abans. Bé, que jo no sabia abans. Un detall que no afecta al que faig jo, però que no veig bé. No per mi, sinó per algú altre. Vull dir que no em sento a gust amb aquest detall, perquè jo no sóc... en fi, millor ho deixem. I llavors, al cap d'una estona, em demana que si ho faré.
Collons! No t'he dit que sí?????????????????
Vale, no li he dit així, però no m'agrada que juguin amb mi. I em sento bastant com si haguessin jugat amb mi. Aquest fet de: et demano una cosa, dius que sí, a la que dius que sí, et dic un detallet, i després de dir-te el detallet et torno a demanar que si ho faràs. I llavors què has de fer? Perquè ja has dit que ho faries. En fi, que m'embolico jo mateixa. I aquest post no hauria de veure la llum. Però fa tants dies que no dic res...
I m'he recordat d'una cosa que em van enviar ahir, perquè era ahir. El vaig agafar i el vaig esborrar. Però avui, després de saber el detallet, he agafat i he anat directa a la paperera a veure si encara el podia recuperar.
I és que a mi, els powerpoints, sempre em fan venir una mica de no sé què... Però avui aquest el contesto. Perquè em dóna la santa gana.
D'acord, i perquè estic mosquejada.
I sí, ja ho sé, vaig dir que no tornaria a escriure un post mosquejada. Però ja que acabo d'intentar escriure el què i he vist que, en escriure-ho, em mosquejava, doncs apa, admetem-ho: ESTIC MOSQUEJADA. Però estic mosquejada perquè sóc IDOTA, entre altres coses.
Toda mujer debería tener...
Ai, que comencem bé...
... Un antiguo amor con el que pueda imaginar volver... Y uno que le recuerde lo lejos que ha llegado...
El segon també ha de ser antic amor? O ha de ser actual? Si és actual, per què has de somiar amb l'anterior? I si no ho és, per què t'ha de recordar com has arribat de lluny? Ho sento, però no ho entenc.
... Suficiente dinero para poder alquilar su propia vivienda, si alguna vez lo quiere o lo necesita...
He de reconèixer que ahir no ho vaig entendre. Em vaig posar a pensar per què vols llogar la teva vivenda, si després no tindràs on viure? Ara he entès que és que tingui la suficient independència com per poder anar a viure sola, de lloguer. Però... aquest powerpoint està fet ara, o fa 10 anys? Perquè ara és una mica (només una mica!) més complicat...
...Algo perfecto que ponerse, si la cita de sus sueños quiere verla en una hora...
Doncs anem bé. Perquè al meu armari hi ha alguna cosa... només que... bueno... jo... d'això... volia dir... que vaja... que en l'últim any la meva roba s'ha fet petita... bueno, la roba no s'encongeix... però no m'entra... i si la roba no m'entra i no s'ha encongit... D'això... i només tinc quatre coses que encara m'entren... Sé que hauria de comprar-me roba... però vaja, que em nego a fer-ho... Com pot ser que m'hagi passat un any amb aquesta roba que no em va bé a l'armari...?
No estava cabrejada, jo? Doncs res, que si em vol veure en una hora, que s'esperi! És clar que el meu problema (la idiotesa, i altres coses) no s'arreglen en una hora...
...Una juventud que está contenta de dejar atrás...
Y un pasado “jugoso” que contar a sus nietos...
A veure: si estàs contenta de deixar enrere la juventut... segurament és que no t'ho vas passar massa bé. I si no t'ho vas passar massa bé, tampoc crec que ho expliquis als néts!
Jo, als meus néts, en cas de tenir-ne (això és l'acudit del post amb mala llet), no els podria explicar res...
...Un juego de destornilladores, un taladro y un sujetador negro de raso...
Que em perdoni, però no hi veig la relació entre les eines i els sostens. Segur que ha d'estar tot a la mateixa frase? És que no em lliga. Què els fas, als sostens? Un forat amb el "taladro" i hi claves un clau i el treus amb el "destornillador"? Ho sento, però és que no li trobo el sentit.
...Un amigo que siempre le hace reír...
Mira, d'això sí que en tinc! Només que si avui me li presento i li dic: "Sóc idiota", ja en sé la resposta: "Ja ho sabia, i què més vols?"
Y uno que la deja llorar...
Home... si de cas es tractaria de tenir una espatlla sobre la que plorar, perquè això de que et deixi plorar sona una mica dur...
...Un juego de platos, un juego de copas de vino y la receta para una comida que haga sentirse honrados a sus invitados...
Amb la recepta sola no en fas prou... també cal saber fer-la, no?
...Sentir que controla su destino...
Sobretot quan no hi ha detallets pel mig...
TODA MUJER DEBERÍA SABER...
Buf, amb la meva ignorància, ja riuré...
...Cómo enamorarse sin perder la cabeza...
Perdona, però no hi estic d'acord. A no ser que parlis literalment, que no es tracta d'anar decapitant a la gent, tampoc!
...cómo dejar un trabajo, romper con un amante y enfrentarse a un amigo sin perder la amistad...
Això de deixar un treball està bé saber-ho. Jo... aquell cop... ho vaig fer fatal... bueno... d'això... ja se sap... El primer cop... El proper cop... segurament ho faci millor... si és que hi ha proper cop...
Això de trencar... en fi... millor no comento res. I això dels amics...
D'acord, reconec que aquí té raó, el powerpoint. Però, què coi, aquest powerpoint és per deprimir a les pobres noies que som idiotes o què??????????? Qui collons s'ha inventat aquest powerpoint? A la paperera directament!!!
...cuándo intentarlo con más ahínco ... Y cuándo dejarlo...
El què?
... Que no puede cambiar la largura de sus piernas, la anchura de sus caderas o el carácter de sus padres...
Ja et dic jo que si torno a anar al gimnàs 5 dies a la setmana i la resta vaig a córrer i menjo poquíssim, sóc capaç de canviar l'amplada de les meves caderes! Almenys de forma que em càpiguen segons quins pantalons que ara no em queben.
...que su niñez puede que no haya sido perfecta, pero que ya ha terminado...
El que no tinc tan clar és que hagi acabat la meva adolescència. Quan em ve una mare i em diu que té una filla o un fill a l'edat del pavo, jo penso: "Ostres, mira, com jo!"
...cómo vivir sola, aunque no le guste...
Això amb el pis que s'ha pogut llogar sola amb el que diu més amunt, no?
...en quién confiar, en quién no y por qué no debería tomárselo a mal...
Avui em ve que ni pintat. Però... sóc incapaç de saber en qui puc confiar i en qui no. La gent sovint enganya... I vale, intentaré no prendre-m'ho a mal...
...Dónde ir..., Ya sea a la cocina de su mejor amiga, o a un acogedor refugio de montaña, cuando su alma necesita consuelo...
Des d'aquí asseguda veig un lloc perfecte, i que m'encanta. Però està a 20 minuts en cotxe més un parell d'hores a peu. Ho sento, però avui no tinc temps... M'encanta el lloc, malgrat no hi he estat massa vegades. Des d'allà es veuen com a mínim 6 comarques. Està a la frontera entre tres comarques, o gairebé. I està molt a prop de casa meva. Des d'ara prometo que aquest estiu, o a la primavera, o quan sigui, un dia agafaré la motxila i hi aniré. Segurament sola. Perquè ningú m'hi voldrà acompanyar. És massa esforç, les dues hores de caminar. Però així també estaré més tranquil.la.
Com a segona opció tinc un altre lloc elevat. Des d'allà es veu tota una ciutat. Però me'l callo, perquè és el meu lloc...
...lo que puede lograr o no lograr en un día, en un mes, en un año...
I el que no es pot aconseguir, què? Ja no val la pena intentar-ho? Apa, home!
ENVÍA ESTO A TRES MUJERES
tendrás suerte todo el día.
ENVÍA ESTO A SEIS MUJERES,
tendrás suerte todo el año..., Pero si no lo haces...
Que sepas que quien te envió esto, te quiere y te desea lo mejor
Per variar...
De totes formes, si jo ho penjo a internet... és com si ho enviés a més de sis dones?
En fi, ho sento.
Ho sento per aquest post tan llarg i infumable.
Sento haver tornat a escriure un post cabrejada, tot i que quan l'he començat a escriure no sabia que estava cabrejada.
Sento haver-me rigut del powerpoint (i per més coses que no he escrit).
I sento haver ignorat a qui m'ha demanat perdó. Perquè estava massa cabrejada. D'acord, ho reconec. I no he sigut capaç de dir el que dic sempre, que tranquil, que no passa res. Perquè no és veritat. Perquè estic cabrejada.
Mmm... crec que hauria de fer delete. Però no ho faré. A la merda.
Sóc idiota.
Molt idiota.
I em sento fatal per ser incapaç de fer coses que tothom és capaç de fer... excepte jo.
I no fa falta que culpi a ningú més.
La culpa és meva, i només meva.
Fet: Sempre, i sempre vol dir sempre, vaig de bona fe. I no em serveix intentar pensar que aquest cop no, perquè sempre me l'acaben fotent. Sempre m'enganyen. Si algú vol enganyar algú... que em vingui a enganyar a mi, que SEGUR que hi cauré de quatre potes. I perquè de "potes" només en tinc quatre, que si en tingués 10, hi cauria de 10 potes.
Fet: No m'he emprenyat massa, perquè al cap i a la fi... doncs no en tinc ni idea del perquè. Si fins i tot he comentat la jugada. Però... tot i això, dec estar més susceptible del que hauria d'estar, perquè ja m'ha dit algú que ja ha vist que estic una mica mosquejada. Una mica?????????????? D'acord, estic més mosquejada del que vull admetre, però és que m'he sentit una mica.... idiota. Bé, una mica no, molt idiota.
Va, ho explico: em convencen perquè faci una cosa. Dic que sí. I llavors em surten amb un detall que no es sabia abans. Bé, que jo no sabia abans. Un detall que no afecta al que faig jo, però que no veig bé. No per mi, sinó per algú altre. Vull dir que no em sento a gust amb aquest detall, perquè jo no sóc... en fi, millor ho deixem. I llavors, al cap d'una estona, em demana que si ho faré.
Collons! No t'he dit que sí?????????????????
Vale, no li he dit així, però no m'agrada que juguin amb mi. I em sento bastant com si haguessin jugat amb mi. Aquest fet de: et demano una cosa, dius que sí, a la que dius que sí, et dic un detallet, i després de dir-te el detallet et torno a demanar que si ho faràs. I llavors què has de fer? Perquè ja has dit que ho faries. En fi, que m'embolico jo mateixa. I aquest post no hauria de veure la llum. Però fa tants dies que no dic res...
I m'he recordat d'una cosa que em van enviar ahir, perquè era ahir. El vaig agafar i el vaig esborrar. Però avui, després de saber el detallet, he agafat i he anat directa a la paperera a veure si encara el podia recuperar.
I és que a mi, els powerpoints, sempre em fan venir una mica de no sé què... Però avui aquest el contesto. Perquè em dóna la santa gana.
D'acord, i perquè estic mosquejada.
I sí, ja ho sé, vaig dir que no tornaria a escriure un post mosquejada. Però ja que acabo d'intentar escriure el què i he vist que, en escriure-ho, em mosquejava, doncs apa, admetem-ho: ESTIC MOSQUEJADA. Però estic mosquejada perquè sóc IDOTA, entre altres coses.
Toda mujer debería tener...
Ai, que comencem bé...
... Un antiguo amor con el que pueda imaginar volver... Y uno que le recuerde lo lejos que ha llegado...
El segon també ha de ser antic amor? O ha de ser actual? Si és actual, per què has de somiar amb l'anterior? I si no ho és, per què t'ha de recordar com has arribat de lluny? Ho sento, però no ho entenc.
... Suficiente dinero para poder alquilar su propia vivienda, si alguna vez lo quiere o lo necesita...
He de reconèixer que ahir no ho vaig entendre. Em vaig posar a pensar per què vols llogar la teva vivenda, si després no tindràs on viure? Ara he entès que és que tingui la suficient independència com per poder anar a viure sola, de lloguer. Però... aquest powerpoint està fet ara, o fa 10 anys? Perquè ara és una mica (només una mica!) més complicat...
...Algo perfecto que ponerse, si la cita de sus sueños quiere verla en una hora...
Doncs anem bé. Perquè al meu armari hi ha alguna cosa... només que... bueno... jo... d'això... volia dir... que vaja... que en l'últim any la meva roba s'ha fet petita... bueno, la roba no s'encongeix... però no m'entra... i si la roba no m'entra i no s'ha encongit... D'això... i només tinc quatre coses que encara m'entren... Sé que hauria de comprar-me roba... però vaja, que em nego a fer-ho... Com pot ser que m'hagi passat un any amb aquesta roba que no em va bé a l'armari...?
No estava cabrejada, jo? Doncs res, que si em vol veure en una hora, que s'esperi! És clar que el meu problema (la idiotesa, i altres coses) no s'arreglen en una hora...
...Una juventud que está contenta de dejar atrás...
Y un pasado “jugoso” que contar a sus nietos...
A veure: si estàs contenta de deixar enrere la juventut... segurament és que no t'ho vas passar massa bé. I si no t'ho vas passar massa bé, tampoc crec que ho expliquis als néts!
Jo, als meus néts, en cas de tenir-ne (això és l'acudit del post amb mala llet), no els podria explicar res...
...Un juego de destornilladores, un taladro y un sujetador negro de raso...
Que em perdoni, però no hi veig la relació entre les eines i els sostens. Segur que ha d'estar tot a la mateixa frase? És que no em lliga. Què els fas, als sostens? Un forat amb el "taladro" i hi claves un clau i el treus amb el "destornillador"? Ho sento, però és que no li trobo el sentit.
...Un amigo que siempre le hace reír...
Mira, d'això sí que en tinc! Només que si avui me li presento i li dic: "Sóc idiota", ja en sé la resposta: "Ja ho sabia, i què més vols?"
Y uno que la deja llorar...
Home... si de cas es tractaria de tenir una espatlla sobre la que plorar, perquè això de que et deixi plorar sona una mica dur...
...Un juego de platos, un juego de copas de vino y la receta para una comida que haga sentirse honrados a sus invitados...
Amb la recepta sola no en fas prou... també cal saber fer-la, no?
...Sentir que controla su destino...
Sobretot quan no hi ha detallets pel mig...
TODA MUJER DEBERÍA SABER...
Buf, amb la meva ignorància, ja riuré...
...Cómo enamorarse sin perder la cabeza...
Perdona, però no hi estic d'acord. A no ser que parlis literalment, que no es tracta d'anar decapitant a la gent, tampoc!
...cómo dejar un trabajo, romper con un amante y enfrentarse a un amigo sin perder la amistad...
Això de deixar un treball està bé saber-ho. Jo... aquell cop... ho vaig fer fatal... bueno... d'això... ja se sap... El primer cop... El proper cop... segurament ho faci millor... si és que hi ha proper cop...
Això de trencar... en fi... millor no comento res. I això dels amics...
D'acord, reconec que aquí té raó, el powerpoint. Però, què coi, aquest powerpoint és per deprimir a les pobres noies que som idiotes o què??????????? Qui collons s'ha inventat aquest powerpoint? A la paperera directament!!!
...cuándo intentarlo con más ahínco ... Y cuándo dejarlo...
El què?
... Que no puede cambiar la largura de sus piernas, la anchura de sus caderas o el carácter de sus padres...
Ja et dic jo que si torno a anar al gimnàs 5 dies a la setmana i la resta vaig a córrer i menjo poquíssim, sóc capaç de canviar l'amplada de les meves caderes! Almenys de forma que em càpiguen segons quins pantalons que ara no em queben.
...que su niñez puede que no haya sido perfecta, pero que ya ha terminado...
El que no tinc tan clar és que hagi acabat la meva adolescència. Quan em ve una mare i em diu que té una filla o un fill a l'edat del pavo, jo penso: "Ostres, mira, com jo!"
...cómo vivir sola, aunque no le guste...
Això amb el pis que s'ha pogut llogar sola amb el que diu més amunt, no?
...en quién confiar, en quién no y por qué no debería tomárselo a mal...
Avui em ve que ni pintat. Però... sóc incapaç de saber en qui puc confiar i en qui no. La gent sovint enganya... I vale, intentaré no prendre-m'ho a mal...
...Dónde ir..., Ya sea a la cocina de su mejor amiga, o a un acogedor refugio de montaña, cuando su alma necesita consuelo...
Des d'aquí asseguda veig un lloc perfecte, i que m'encanta. Però està a 20 minuts en cotxe més un parell d'hores a peu. Ho sento, però avui no tinc temps... M'encanta el lloc, malgrat no hi he estat massa vegades. Des d'allà es veuen com a mínim 6 comarques. Està a la frontera entre tres comarques, o gairebé. I està molt a prop de casa meva. Des d'ara prometo que aquest estiu, o a la primavera, o quan sigui, un dia agafaré la motxila i hi aniré. Segurament sola. Perquè ningú m'hi voldrà acompanyar. És massa esforç, les dues hores de caminar. Però així també estaré més tranquil.la.
Com a segona opció tinc un altre lloc elevat. Des d'allà es veu tota una ciutat. Però me'l callo, perquè és el meu lloc...
...lo que puede lograr o no lograr en un día, en un mes, en un año...
I el que no es pot aconseguir, què? Ja no val la pena intentar-ho? Apa, home!
ENVÍA ESTO A TRES MUJERES
tendrás suerte todo el día.
ENVÍA ESTO A SEIS MUJERES,
tendrás suerte todo el año..., Pero si no lo haces...
Que sepas que quien te envió esto, te quiere y te desea lo mejor
Per variar...
De totes formes, si jo ho penjo a internet... és com si ho enviés a més de sis dones?
En fi, ho sento.
Ho sento per aquest post tan llarg i infumable.
Sento haver tornat a escriure un post cabrejada, tot i que quan l'he començat a escriure no sabia que estava cabrejada.
Sento haver-me rigut del powerpoint (i per més coses que no he escrit).
I sento haver ignorat a qui m'ha demanat perdó. Perquè estava massa cabrejada. D'acord, ho reconec. I no he sigut capaç de dir el que dic sempre, que tranquil, que no passa res. Perquè no és veritat. Perquè estic cabrejada.
Mmm... crec que hauria de fer delete. Però no ho faré. A la merda.
Sóc idiota.
Molt idiota.
I em sento fatal per ser incapaç de fer coses que tothom és capaç de fer... excepte jo.
I no fa falta que culpi a ningú més.
La culpa és meva, i només meva.
dilluns, 5 de març del 2007
Segones oportunitats
Crec que hi hauria d'haver una segona oportunitat. Potser m'equivoqui. Però aposto per una segona oportunitat... si en tinc ocasió.
Les condicions han sigut molt desfavorables, avui. I això que jo em pensava que seria just el contrari. Però és clar, mai se sap.
Un dels problemes és que jo sóc com sóc. Per què coi he de ser així? Per què he de baixar el cap? Per què no miro a la gent a la cara? Sóc incapaç d'aguantar la mirada de la gent, i per això parlo mirant al terra. Intento aixecar el cap, però miro al terra. I quan més vull aixecar el cap, quan més m'interessa aixecar el cap, més miro al terra i més espai personal necessito. Perquè... no sé per què. Perquè em van fer així, o perquè jo em vaig fer així.
Tot i així, tinc la sensació que el fet que hi hagi una segona oportunitat està a les meves mans. El que està clar és que si jo no vull, no hi ha segona oportunitat.
Tot i que no sé, no li trobo massa sentit. O potser sí. Vull dir que, segurament, les condicions continuaran essent desfavorables els propers dies. I jo seguiré essent incapaç de mirar a la gent a la cara, perquè sóc així.
Però m'agradaria veure si tot funciona en cas de que les condicions no siguin desfavorables.
I millor me'n vaig a dormir, que em farà més bé que estar aquí divagant.
Les condicions han sigut molt desfavorables, avui. I això que jo em pensava que seria just el contrari. Però és clar, mai se sap.
Un dels problemes és que jo sóc com sóc. Per què coi he de ser així? Per què he de baixar el cap? Per què no miro a la gent a la cara? Sóc incapaç d'aguantar la mirada de la gent, i per això parlo mirant al terra. Intento aixecar el cap, però miro al terra. I quan més vull aixecar el cap, quan més m'interessa aixecar el cap, més miro al terra i més espai personal necessito. Perquè... no sé per què. Perquè em van fer així, o perquè jo em vaig fer així.
Tot i així, tinc la sensació que el fet que hi hagi una segona oportunitat està a les meves mans. El que està clar és que si jo no vull, no hi ha segona oportunitat.
Tot i que no sé, no li trobo massa sentit. O potser sí. Vull dir que, segurament, les condicions continuaran essent desfavorables els propers dies. I jo seguiré essent incapaç de mirar a la gent a la cara, perquè sóc així.
Però m'agradaria veure si tot funciona en cas de que les condicions no siguin desfavorables.
I millor me'n vaig a dormir, que em farà més bé que estar aquí divagant.
diumenge, 4 de març del 2007
Trossets de cap de setmana
Tu creus que tinc alguna possibilitat?
Em fa gràcia que m'ho pregunti. Més que res perquè no estic massa acostumada a que m'ho preguntin. Però em fa gràcia perquè si m'estàs demanant una cosa i jo dubto, preguntar-me si tens alguna possibilitat... em sembla com una mica surrealista. I més en la situació. No ho sé, se'm fa estrany.
I aquí hi ha dues respostes... Una la que es diu, i l'altra la que es pensa. O no era així? Ummm...
Doncs ara no sé si he quedat que hi aniria o si he quedat que no. Mare meva, que burra sóc!
Per què dino tan aviat? A aquesta hora no tinc gana!
Ostres, quin cotxe tan alt! Per pujar he de fer un salt... I per baixar, no toco al terra i he de saltar també!
Ai, aquest menjar, quina bona pinta que té... És clar... Fa 6 hores que he intentat dinar... o ho he fet veure. Ja és hora de que tingui gana!
Jaja... m'estan tractant com una reina! És clar que sóc diferent... jeje.
Gol del Barça! I a sobre penalt a favor seu... el partit ja és nostre! No cal que miri com acaben, ara que ja he arribat a casa... millor me'n vaig a dormir, que demà m'he d'aixecar molt aviat... o no tant, però no massa tard.
Que bé que s'hi està al llit... Quina hora és? Encara tinc un quartet més per somiar. Però jo mai recordo els somnis, així que, què coi estic dient?
Al final no he dormit. Però, total, a vegades val més somiar despert que somiar adormit...
Vodka. Connecting people.
No té res a veure amb el post (i tota la resta del post està relacionada), però m'ha fet gràcia.
- Què, algú va veure el Barça?
- Calla tu!
Ui... Si s'ha produit aquesta conversa... Ai... Però com pot ser que perdés?
De fet, a qui li importa? (D'acord, a mi d'altres dies, però avui m'és igual).
Acabo d'escriure un sms d'exactament 160 caràcters.
Fa moltíssimes hores que no toco cap ordenador...
Mira, em conviden a prendre alguna cosa :-) (convidar-me és un dir...)
Em fa gràcia que m'ho pregunti. Més que res perquè no estic massa acostumada a que m'ho preguntin. Però em fa gràcia perquè si m'estàs demanant una cosa i jo dubto, preguntar-me si tens alguna possibilitat... em sembla com una mica surrealista. I més en la situació. No ho sé, se'm fa estrany.
I aquí hi ha dues respostes... Una la que es diu, i l'altra la que es pensa. O no era així? Ummm...
Doncs ara no sé si he quedat que hi aniria o si he quedat que no. Mare meva, que burra sóc!
Per què dino tan aviat? A aquesta hora no tinc gana!
Ostres, quin cotxe tan alt! Per pujar he de fer un salt... I per baixar, no toco al terra i he de saltar també!
Ai, aquest menjar, quina bona pinta que té... És clar... Fa 6 hores que he intentat dinar... o ho he fet veure. Ja és hora de que tingui gana!
Jaja... m'estan tractant com una reina! És clar que sóc diferent... jeje.
Gol del Barça! I a sobre penalt a favor seu... el partit ja és nostre! No cal que miri com acaben, ara que ja he arribat a casa... millor me'n vaig a dormir, que demà m'he d'aixecar molt aviat... o no tant, però no massa tard.
Que bé que s'hi està al llit... Quina hora és? Encara tinc un quartet més per somiar. Però jo mai recordo els somnis, així que, què coi estic dient?
Al final no he dormit. Però, total, a vegades val més somiar despert que somiar adormit...
Vodka. Connecting people.
No té res a veure amb el post (i tota la resta del post està relacionada), però m'ha fet gràcia.
- Què, algú va veure el Barça?
- Calla tu!
Ui... Si s'ha produit aquesta conversa... Ai... Però com pot ser que perdés?
De fet, a qui li importa? (D'acord, a mi d'altres dies, però avui m'és igual).
Acabo d'escriure un sms d'exactament 160 caràcters.
Fa moltíssimes hores que no toco cap ordenador...
Mira, em conviden a prendre alguna cosa :-) (convidar-me és un dir...)
divendres, 2 de març del 2007
Ja és primavera... a ca la Lluna
Ho sé, ho sé, només pel títol ja em mereixo que es tenqui el navegador i que ningú llegeixi el post. Sí, però, i què?
Anant...
Em paro al semàfor de cada dia. Hi ha semàfors que, no saps per què, sempre et trobes tancats. I aquest és un d'ells. Avui m'hi he tornat a trobar al senyor Jaume.
El senyor Jaume és un senyor que fa uns 20 anys que conec. Ara deu tenir uns 70 o 80 anys. Me'l vaig trobar prop del semàfor dimecres. No vaig veure què feia, perquè el semàfor es va posar verd i jo vaig marxar. Dijous me'l vaig tornar a trobar. Vaig estar a punt de dir-li hola, però vaig veure que vigilava amb molta atenció un parc. Avui he vist què vigilava: un gos. Avui ha arribat amb el gos lligat d'una cadena, l'ha deslligat, i mentre el gos corria per l'herba, ell el vigilava. El semàfor s'ha posat verd i jo he marxat.
Al següent semàfor m'he trobat un parent, que tampoc m'ha vist.
I mentre anava cap a la feina, m'he posat a riure. M'he posat a riure perquè la cançó em feia gràcia, però perquè en aquell moment he sabut que havia d'escriure un post i penjar la cançó. Perquè sí.
I jo reia mentre ballava al cotxe. M'he parat en un semàfor i... ai! Algú conegut em mirava amb una cara... En fi, tant li fa. Total, jo no feia res mal fet! Només reia i ballava!
Però ara resulta que m'he baixat la cançó, però no la puc posar enlloc perquè els llocs de pujar cançons no em deixen registrar...
Tornant...
Des del cotxe veig una noia que va amb una samarreta sense mànigues. Sense mànigues! Que som a principis de març!
Però miro el cel. Fa solet. Fa un bon dia. I decideixo que ja és primavera a ca la Lluna (apa, ja m'he avançat al Corte Inglès... o no, jo què sé!)
I com que és primavera, apujo un grau la temperatura del climatitzador del cotxe. No sé per què ho faig. A l'hivern està a 22 graus. A l'estiu a 23. No sé si és una bona temperatura, i no sé per què la canvio. Però sempre ho he fet així.
I segueixo somrient. Perquè és primavera. Perquè... perquè sí.
I passo per davant d'una escola. Un nen se'm creua per davant del cotxe. No és un pas de vianants, és pel mig del carrer. Freno. Ell passa amb tota la parsimònia. Deu tenir uns 10 anys i em mira desafiadorament. Un amic li diu que s'afanyi, i ell encara passa amb més parsimònia. Em recorda un vídeo. Em dic que arribaré a casa i el penjaré aquí... val la pena fer clic!
Torno cap a casa i sé que ja és primavera.
I somric.
Però no per la primavera...
Anant...
Em paro al semàfor de cada dia. Hi ha semàfors que, no saps per què, sempre et trobes tancats. I aquest és un d'ells. Avui m'hi he tornat a trobar al senyor Jaume.
El senyor Jaume és un senyor que fa uns 20 anys que conec. Ara deu tenir uns 70 o 80 anys. Me'l vaig trobar prop del semàfor dimecres. No vaig veure què feia, perquè el semàfor es va posar verd i jo vaig marxar. Dijous me'l vaig tornar a trobar. Vaig estar a punt de dir-li hola, però vaig veure que vigilava amb molta atenció un parc. Avui he vist què vigilava: un gos. Avui ha arribat amb el gos lligat d'una cadena, l'ha deslligat, i mentre el gos corria per l'herba, ell el vigilava. El semàfor s'ha posat verd i jo he marxat.
Al següent semàfor m'he trobat un parent, que tampoc m'ha vist.
I mentre anava cap a la feina, m'he posat a riure. M'he posat a riure perquè la cançó em feia gràcia, però perquè en aquell moment he sabut que havia d'escriure un post i penjar la cançó. Perquè sí.
I jo reia mentre ballava al cotxe. M'he parat en un semàfor i... ai! Algú conegut em mirava amb una cara... En fi, tant li fa. Total, jo no feia res mal fet! Només reia i ballava!
Però ara resulta que m'he baixat la cançó, però no la puc posar enlloc perquè els llocs de pujar cançons no em deixen registrar...
Tornant...
Des del cotxe veig una noia que va amb una samarreta sense mànigues. Sense mànigues! Que som a principis de març!
Però miro el cel. Fa solet. Fa un bon dia. I decideixo que ja és primavera a ca la Lluna (apa, ja m'he avançat al Corte Inglès... o no, jo què sé!)
I com que és primavera, apujo un grau la temperatura del climatitzador del cotxe. No sé per què ho faig. A l'hivern està a 22 graus. A l'estiu a 23. No sé si és una bona temperatura, i no sé per què la canvio. Però sempre ho he fet així.
I segueixo somrient. Perquè és primavera. Perquè... perquè sí.
I passo per davant d'una escola. Un nen se'm creua per davant del cotxe. No és un pas de vianants, és pel mig del carrer. Freno. Ell passa amb tota la parsimònia. Deu tenir uns 10 anys i em mira desafiadorament. Un amic li diu que s'afanyi, i ell encara passa amb més parsimònia. Em recorda un vídeo. Em dic que arribaré a casa i el penjaré aquí... val la pena fer clic!
Torno cap a casa i sé que ja és primavera.
I somric.
Però no per la primavera...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la