Els problemes em persegueixen...

... i jo no sóc prou ràpida.

Si algú es fica en problemes dia sí, dia també, per què serà? Perquè la persona té molt mala sort? O perquè la persona és problemàtica?

Si ningú més té problemes, i sempre que hi ha problemes és la mateixa persona la que hi està pel mig, per què serà? Perquè la persona té molt mala sort? O perquè la persona és problemàtica?

Si a tot arreu hi ha bona harmonia, i quan es veu que hi ha algun "follón", sempre hi ha la mateixa persona pel mig, per què serà? Perquè la persona té molt mala sort? O perquè la persona és problemàtica?

Sempre he pensat que no era una persona problemàtica. Per més que de tant en tant digui "mala puta" per aquí (o més aviat ho escrigui), jo no m'acostumo a barallar amb ningú.

O potser hauria de dir que no m'acostumava a barallar amb ningú?

No crec en la mala sort. Tothom té la sort que es busca, d'una manera o d'una altra. Sí que hi ha cops de bona sort o de mala sort, de tant en tant, però si una cosa es repeteix massa sovint... aleshores és que no és mala sort.

Perquè no pot ser que algú que es troba en problemes massa sovint, només sigui per casualitat.

Ningú té tan mala sort de tenir un imant, que atregui a tots els problemes que l'envolten. I que sempre sigui la mateixa persona, la que atreu els problemes.

M'hauré de començar a plantejar que no és que els problemes em busquin a mi, i no sigui prou ràpida per escapar-me'n. És que jo busco els problemes. Sinó, no hi trobo l'explicació.

La primera

Surto del lavabo, quan una imatge em mira. Per què seran tan grans els miralls dels lavabos? Si no hi haguessin tants miralls, molta gent seria molt més feliç...

I llavors me'n recordo d'una persona i penso que en té bona part de la culpa. Fa temps que he d'aguantar-li les criaturades, malgrat que té edat de ser el meu pare. I a sobre se'n fot de mi!

Recordo la última que m'ha fet. La va liar i va fer una mala passada a gent que són amics meus. Bons amics, per ser exactes. Mentre la liava, i jo no era al lloc, algú li va preguntar si jo no era allà. Jo hagués posat pau. M'hagués posat seriosa i li hagués dit que allò no estava bé. Em pregunto per què jo he de sermonejar a un tio que té més de cinquanta anys, fent-li veure el que està bé i el que no està bé. Que no el van educar, els seus pares? Que no té ni un bri de sentit de la responsabilitat?

Vaig descobrir la mala passada per casualitat. No ho havia d'haver descobert, però ho vaig fer. Aquella persona que quan truca no vull agafar el telèfon, perquè et té un mínim d'un quart d'hora explicant-te no sé quina tonteria, va i "es va descuidar" de dir-m'ho!

Li vaig dir que no estava bé. Que això no es feia. I em vaig sentir com un capellà sermonejant a la gent. Llavors es va riure de mi, com sempre. Em va dir, com sempre, que vull fer les coses massa ben fetes i que no té importància. Que no té importància, diu? Va fer anar malament a tres persones, que havien d'estar fent altres coses, i per culpa seva, per culpa de la seva criaturada, no van poder fer. I, a sobre, eren amics meus. I, per acabar-ho d'adobar, l'única referència que tenen d'ell és que jo estic per sobre, que jo li explico com ha de fer les coses!

Em vaig sentir com una mare amb un fill adolescent: dient-li que el que feia no estava ben fet, que no ho tornés a fer. I ell es va comportar com un fill adolescent: se'n va fotre de mi a la cara, va anar amb els seus amics i encara se'n va fotre més de mi. I jo, com la mare de qualsevol adolescent, vaig saber que ho tornarà a fer. I em vaig emprenyar. Cosa que va fer que encara se'n fotés més de mi, i rigués més amb els seus amics. Només que jo no sóc mare i ell fa més de 30 anys que hauria d'haver deixat de ser adolescent.

El seu fill és pitjor. El seu fill és alumne meu, però no vol venir a classe. Li he dit cinquanta mil vegades al seu pare que no l'obligui a venir, que el nen no vol venir. Però ell sempre em diu i em repeteix que ha parlat amb ell i que es portarà bé. Jo no m'ho crec, i el pare se'n fot de mi. El fill arriba, amb el seu pare, i mentre el seu pare és allà mig es comporta (compte, i he dit mig!) Però el seu pare desapareix, deixant-me amb ell i uns 8 nens més. Llavors el nen em contesta, m'insulta, passa de mi, s'escapa de la classe i se'n va sol a jugar al carrer... i com que ell ho fa, tots els altres al darrere. Si li foto un crit, se'n riu de mi. Quan torna el seu pare, es torna a mig comportar, i si li dic alguna cosa al seu pare, em deixa anar que tampoc es porta tan malament, que sóc una exagerada i que els nens són nens i no puc pretendre que m'escoltin. Sí, ho he dit bé, que no puc pretendre que m'escoltin, així en general, no pas que al cap d'una estona es cansen i això: directament, no puc pretendre que m'escoltin! Són nens que en un parell d'anys estaran a l'institut, així que no són tan nens...

Podria continuar i continuar, però no ho faré. Que sortia del lavabo, deia. Una imatge em mirava. Una imatge amb uns cabells negres, almenys en un tros de cap. Ben negres. Com quan vaig néixer, amb els cabells negres, negres.

I allà estava. La primera. O, almenys, la primera que veig. Ressaltant entre la resta. Perquè sinó, si no hagués ressaltat, ja m'explicaràs com la podia haver vist, passant ràpid per davant del mirall, i sense ulleres.

Aleshores l'he aïllat, per assegurar-me que era de veritat. I sí, era de veritat. Ella, tota blanca, em saludava.

Ma mare diu que als vint-i-pocs anys s'havia de tenyir perquè tenia tots els cabells blancs.

El meu pare aquest any en farà cinquanta-cinc i gairebé no en té cap (ni entrades, ni res de res, conserva els cabells de fa vint-anys).

I jo... doncs jo dec ser un entremig. Ja en tinc una (almenys que hagi detectat, tot i que tampoc és que em dediqui massa a observar els meus cabells).

És clar que, amb un fill adolescent (ni que sigui un fill irreal i no desitjat) ja em toca, ja, de tenir canes!

No pot ser

Miro la notícia i no m'ho crec. No, no pot ser. El món s'està tornant boig! Bé, de fet ja fa temps que ho està...

Recordo quan anava a l'institut. L'ajuntament ens va subvencionar un autobús perquè hi poguessim anar. Com que no era educació obligatòria, no hi havia transport escolar, i havíem de donar les gràcies a l'ajuntament, que ens subvencionava l'autobús. Tot i que mai ho vaig entendre, perquè a primer pagava 3000 pessetes al mes, i a COU, 3500. Si això era subvencionat... no em puc pas imaginar el que hagués costat sense ser subvencionat!

Però me'n vaig de tema. Quan vius en un poble "pijo", la gent no acostuma a agafar l'autobús, així que jo sempre em quedava sola. Sola a l'autobús. I sola al camí des de l'autobús fins a l'institut. Que vaja, ja que era un autobús subvencionat, i que estava posat perquè la gent pogués anar a l'institut, i tots anàvem al mateix institut... ens podria deixar en algun lloc que no triguessim més d'un quart d'hora a arribar a l'institut. Vaja, dic jo. I això era al matí... la tornada era pitjor, però la deixaré per algun altre dia, que no ve d'aquí.

Deia que quan vius en un poble "pijo", comences a veure com la gent que t'envolta acaben anant tots amb la moto que els ha comprat el papa-president-de-no-sé-quina-empresa, mentre tu et quedes sola a l'autobús.

I després recordo els viatges en tren. Per què tan poca gent va anar a estudiar a Barcelona? Gairebé ningú. Els viatges eren solitaris, també. Perquè ningú que estudiés amb mi agafava aquell tren...

I les llargues caminades per la ciutat. Cada dia, tres quarts d'hora d'anar i tres quarts d'hora de tornar. Però és que la combinació de transport públic era dolentíssima, i per trigar uns 35 minuts amb transport públic, preferia trigar-ne 45 i anar a peu.

I deixar el cotxe lluny, a les afores de la ciutat, i anar a qualsevol lloc, sempre sola.

No ens enganyem: les persones que són despistades, ho són sempre. Tant si alguna cosa les distreu, com si no. Aquest matí he vist una persona que movia els braços enèrgicament. Feia estona que mirava en aquella direcció, i no veia que em cridava. I no tinc l'excusa de les ulleres, que les portava posades!

Jo sempre estic en un altre món. Distreta. No hi té res a veure amb el que porti o el que deixi de portar. I vaja, dic jo que de gent com jo n'hi haurà a tot arreu.

Ah, sí, i quants anys fa que existeixen els walkmans?

No pot ser.

Per més que vagi sense walkmans, mp3, ipod, radio, o el que sigui, hi ha gent que anirà despistada pel carrer. Perquè és la seva naturalesa. A mi no em distreu la radio. De fet, gairebé mai l'escolto. A mi em distreu el meu cap.

Un secret: m'agrada escoltar la radio, però moltes vegades és l'excusa perfecta. Sí, sí, l'excusa perfecta. Si vaig despistada i no veig algú, xoco contra alguna cosa o qualsevol altra cosa, dic que estava despistada amb la radio... Però si algú em pregunta quina radio escolto o quina cançó sonava o de què parlaven o... no sabré contestar. A vegades porto els auriculars posats, sense la radio posada, només per poder anar al meu rotllo, pensant en les meves coses, i que si algú em veu despistada, o parlant sola, o rient... es pensi que és pel que estic escoltant... Però no, normalment sóc jo. Ningú es xivarà a cap psiquiatra, no?

No ho entenc, això. Potser sí que hi ha gent que es distreu, però... segueixo dient que la gent que es distreu, es distraurà amb qualsevol cosa. I la que no es distreu, seguirà sense distreure's per més que escolti el que sigui.

O és que ara també voldran prohibir escoltar la radio mentre es condueix? (No, si us plau, això no! A mi em matarien d'avorriment!)

Tarannà

Llegeixo els comentaris al meu últim post i em quedo sorpresa. Aquesta és la imatge que dóno? La d'una persona que gairebé sempre corre d'aquí cap allà? No em lliga massa, perquè, quan ho vaig escriure, ho vaig fer pensant en que no hi hauria cap dubte (però cap ni un) sobre quina és l'opció que trio normalment.

A més, com sé que trobaré el llibre que buscava si no m'aturo a mirar? I com sé que em regalaran un llibre, si no em paro a comprar? I com sé que ma mare trigarà 20 minuts a venir-me a buscar, mentre jo espero en un lloc estratègic, on hi toca el sol, llegint un llibre? L'episodi del segurata del meu pare no diu res: sempre que hi vaig em passa el mateix. I això que ja em coneix...

Però llavors m'adono que també he sigut l'altra persona. Una persona que es comportava com diu l'escarabat en el seu comentari, cosa que em sorprèn bastant, perquè la idea aquesta no es correspon amb la idea que tenia jo de l'escarabat.

Durant una època, jo treballava lluny de casa. A dues hores de viatge. Anava sempre d'una banda a l'altra corrent. Quan arribava, gràcies a la fabulosa Renfe, que sempre anava tard, havia de córrer per arribar a l'hora a treballar. Quan sortia, i per no haver-me d'esperar una hora a l'estació (cosa que feia que el viatge es convertís en un viatge de 3 hores), havia de córrer per agafar el tren. Algun cop se m'havia escapat, cosa que em feia molta gràcia, però la majoria de vegades acabava entrant al tren, tota suada, després d'haver corregut els 1500 metres obstacles, seguits d'uns pocs minuts en metro, seguits dels 1000 metres amb doble d'obstacles, inclosa una màquina per marcar el bitllet de tren, que jo no podia utilitzar, perquè anava amb un abonament mensual que no es marcava, i havia de demanar que m'obrissin. Hi havia una mala puta (sí, he dit MALA PUTA) a l'estació que, si el tren estava a punt d'arribar, es feia la despistada, i es mirava l'abonament com si no sabés què era (quan estava farta de veure'm passar) i quan se sentia "és a la via ...", m'obria la porta i mirava com corria per acabar perdent el tren, perquè havia de córrer uns 200 metres i baixar unes escales i arribar al tren, que solia estar lluny de les escales, en menys de mig minut.

Quan em va sortir la possibilitat de treballar més a prop de casa, no ho vaig dubtar ni un moment. En aquella època, tenia una hora per dinar i treballava a 20 minuts de casa. Anava a casa a dinar, o sigui que arribava a casa, gairebé ni m'asseia a dinar, i tornava a marxar esperitada. Però... ai, senyor, la criatureta s'avorria. Com si no hi haguessin coses a fer. Marxar de casa a quarts de vuit del matí i tornar a les set del vespre, amb un breu dinar que no feia més que produir stress, resulta que era poc per la criatura.

Així que va decidir dedicar-se a fer altres coses. Durant uns mesos, s'aixecava a les cinc del matí per sortir a quarts de sis per anar a treballar. Va tornar a treballar lluny de casa. Agafava el primer tren que sortia de la ciutat. Arribava a la feina quan encara no hi havia ningú. No feia pausa ni per esmorzar ni per dinar. A mitja tarda, pujava en un metro i dinava (si se'n pot dir dinar) els cinc o deu minuts que passava al tren. Tornava a casa amb l'últim tren del dia, tren que havia d'agafar a corre-cuita, perquè sinó no arribava. Un parell de dies a la setmana tenia sort i es quedava a treballar prop de casa, però havia de fer un munt de feina. Tenia dos llits: el de casa i els seients de la renfe.

No va durar massa, així. Uns mesos i prou. Fins que va dir que prou, que ja n'estava farta.

I des de llavors es pren la vida amb parsimònia. Massa i tot.

Quan ha d'anar a algun lloc amb altra gent, sempre la miren malament, perquè a l'hora que tothom està d'acord de marxar, ella hi descompta un quart d'hora, per poder anar amb més tranquil.litat. I, és clar, llavors la gent que va amb ella sempre són els primers d'arribar. Però arriben sense stress, és clar.

Quan ha d'agafar el tren, sempre agafa un tren abans, si pot, del que hauria d'agafar. En comptes d'anar amb l'hora al cul, mirant el rellotge, agafant el metro corrent perquè no arriba a temps, va fins al lloc a peu, amb tranquil.litat, perquè li sobra temps.

Quan ha d'anar a algun d'aquests llocs que costa aparcar (i hi va un mínim de dos cops per setmana), surt amb temps de sobres per buscar un lloc sense tenir nervis, o si cal deixar el cotxe lluny i acostar-s'hi a peu. I, per si de cas troba un lloc a la primera i a prop d'on ha d'anar, porta un llibre al cotxe per llegir mentre espera que sigui l'hora.

I quan ha de tornar a casa i veu que, si corre, pot agafar el tren, té una conversa amb sí mateixa. D'una banda, aquella noia que anava corrent a tot arreu, i que no es podia permetre perdre un tren, perquè havia de ser a un lloc a una hora determinada, i si agafava el tren ja arribaria tard. De l'altra, la reina de la tranquil.litat. I és que molta gent em diu que mai em poso nerviosa, i que sempre vaig tranquil.la pels llocs.

- Va, vinga, afanya't, que encara ets a temps d'agafar el tren!
- Home, què vols que et digui...
- Que sí, que corre, que així arribaràs abans!
- I si torno a peu?
- A peu? Tu estàs boja? Però a peu no arribes al tren!
- "Bueno", i si no arribo, què passa?
- Que perdràs una hora!
- Però si hagués sortit 10 minuts més tard també la perdria, l'hora...
- Però no has sortit tard!
- Va, que així em paro a comprar llibres...
- A comprar llibres? Apa! Treballar, hauries de fer, en comptes de comprar llibres!
- Ja, però no puc treballar 24 hores al dia...
- I per què no?
- Perquè no és bo per la salut!
- Mira, l'entrada del metro: entra-hi!
- No!
- Sí!
- No!

I reconec que la majoria de vegades guanya la tranquil.la. Després em sento malament, perquè penso que podria haver aprofitat més el temps, en comptes d'anar amb tota la tranquil.litat del món, i podria haver aprofitat el temps per fer això o allò altre. Però el proper cop que em torno a trobar en la situació, guanya altre cop la tranquil.la.

Al cap i a la fi, ja ho diuen, que una de les coses impossibles en aquesta vida és aprofitar el temps. I em conec, i mai he sigut com algunes d'aquelles persones que sempre m'han envoltat, que fan deu mil coses, i estan tot el dia fent això o allò altre, i que posen nerviós a qui les envolta (o el fan sentir malament perquè es sent una persona vaga, per no ser capaç de fer tantes coses). I sé que, encara que arribi una hora abans, segur que m'acabaré entretenint en qualsevol cosa. I, posats a entretenir-se, millor entretenir-se passejant.

PD: Però també m'altero! Com coi es pot perdre una pilota a falta de 10 segons, quan es guanya de dos????????????? I d'aquesta manera, escapant-se la pilota de les mans!!!!!!!!!! I l'àrbitre, com pot pitar falta en atac quan està claríssim que no ho era?????????????????

Dues opcions

Surto al carrer i miro l'hora. És una mala hora. No és ni prou aviat ni prou tard. Si fossin 10 minuts abans, tindria clar el que he de fer. Si fossin 10 minuts més tard, també.

Faig un repàs ràpid a les dues opcions. Avui no tinc el cotxe a la ciutat, perquè quan m'he aixecat i he anat a marxar, he vist que el cotxe no em portaria enlloc. I, és clar, coses de la gent que viu lluny dels transports públics: o tens cotxe o necessites algú que et porti...

Primera opció:

Camina ràpid.

Més ràpid.

Mira l'hora.

Vés al metro.

Mira l'hora.

Enfada't perquè el metro no arriba a temps.

Puja al metro.

Posa't al vagó més proper a la sortida, al cantó de la porta.

Passa't tot el trajecte mirant el rellotge, com si mirar el rellotge fes que el metro corrés més ràpid.

Arriba a l'estació.

Surt corrent.

Puja corrent les escales mecàniques.

Corre pels passadissos.

Arriba a l'estació de tren.

Mira la via.

Més a prop. Maleeix el no portar les ulleres posades.

Baixa corrents al tren.

Asseu-te amb el temps just, mentre el tren comença a córrer.

Putos deltes.

Sí, sí, senyors de la renfe, que aquests trens poden ser molt còmodes pel que van estar fets, per fer de rodalies, però és que quan portes una hora al tren ja tens el cul quadrat. On són els deltes d'abans?

Ah, sí, i senyors de la renfe: PER QUÈ COLLONS CADA MATÍ HI HA GENT QUE HA D'ANAR DRETA AL TREN? QUE A GIRONA JA HI HA GENT DRETA!!! I estem parlant de dia rere dia. Sí, avui m'ha tocat a mi. Doncs mira que bé. Però... si CADA DIA hi ha gent dreta, no hi hauria d'haver algun vagó més?

Arriba a Girona.

Truca al papa. És clar, com que no tens cotxe...

Diu que el vagi a buscar a la feina.

Arriba a la feina, després de travessar mitja ciutat.

Baralla't amb el cap de seguretat del lloc on treballa, perquè no el vol trucar i no et vol deixar passar.

Truca'l al mòbil.

Sent com sona el telèfon del segurata.

Puja els cinc pisos a peu (com que no hi ha ascensor).

Espera't a que acabi de fer no sé què.

I apa, cap a casa.

Segona opció:

Camina tranquil.lament per la ciutat. Total, et sobraran tres quarts d'hora. Pots anar xino-xano.

Para't a mig camí a comprar llibres (què, sinó?) T'hi pots estar una bona estona, perquè el tren encara trigarà a sortir.

Compra més llibres dels que llegiràs abans de tornar a comprar-ne més. Troba un llibre que fa temps que busques: l'inici d'una pentalogia (existeix, la paraula?) que fa temps que busques, però que no has demanat mai. Perquè no vols començar més sèries de llibres, perquè llavors no les acabes i et queden històries penjades, o perquè quan llegeixes el segon ja no et recordes del primer. Però et pica la curiositat...

Somriu i dóna les gràcies pel llibre que et regalen, que saps que acabarà a la biblioteca del teu pare, perquè... bé, perquè tu tens una pila de llibres molt més interessants per llegir abans que aquest.

Acaba d'anar fins a l'estació xino-xano.

Arriba a l'estació 20 minuts abans de que surti el tren. Asseu-te en una cadira i inspecciona les noves adquisicions.

Torna a casa amb un Catalunya express.

Truca a la mama quan ets a punt d'arribar, que serà ella la que et vingui a buscar.

Espera 20 minuts a la porta de l'estació, perquè ella, com sempre, arriba tard. De mentres, recorda quan estudiaves a Barcelona, arribaves a l'estació i tot quedava ple de gent, que anaven marxant gradualment, mentre tu et quedaves sola. Recorda-ho, perquè avui passa el mateix.

Puja al cotxe de la mama, i cap a casa.

Qui matarà els gatets?

Aquest matí, mentre marxava de casa, he vist un gat enorme. Li costava de caminar, i m'he estranyat, fins que he vist que el gat en realitat era una gata i el que li passava és que estava embarassada, a punt de parir. I si no està a punt de parir, pobre gata, perquè ja estava enorme.

I mentre esperava que l'alarma de casa s'acabés de posar, m'ha vingut una pregunta al cap: Qui matarà els gatets?

Sí, ho sé, amb aquesta pregunta em guanyaré uns quants enemics, perquè els gatets petits són macos i suposo que no està ben vist que els gatets acabats de néixer siguin sacrificats. Jo també pensava així... fa uns anys. Així que anem a fer una mica d'història.

Quan jo vaig néixer, vaig viure durant un temps a una casa de pagès. A la casa no hi havia gats. No n'hi ha hagut mai. Almenys no n'hi ha hagut en el sentit de tenir els gats com a animals de companyia. A una de les cases on vaig a donar classes particulars, tenen un parell de gats a dintre del pis, com a animals de companyia. A mi això sempre m'ha sorprès molt. A casa, els gats són gats de carrer, se'ls dóna menjar de tant en tant, però no són de casa. Si vénen, doncs es menjaran les rates, i si no vénen, doncs ja s'espavilaran per trobar menjar on vulguin. Mai s'ha anat al veterinari per cap gat, mai cap gat ha tingut nom, ni cap d'aquestes coses. Quan veig algun gat que té nom propi em sobta molt, de la mateixa manera que em sobta anar al veterinari amb el gos i trobar-hi algú que hi porta el gat (i ja no parlem de la gent que hi porta conills o altres animals).

Eren altres temps, i la porta de la casa de pagès sempre estava oberta. I sempre, vol dir sempre. Els gats entraven i sortien sempre que volien. I jo, que acabava de néixer, sempre tenia gats pel voltant. Un dia uns amics de ma mare van venir a veure'm. Ma mare em va treure i em va ensenyar als amics. Acte seguit, la gata que corria per allà, va agafar els seus gatets i també els va ensenyar als visitants.

Vaig anar creixent, sempre envoltada de gats. Però no eren gats de casa, malgrat que sempre estaven per casa. A les fotos que tinc de petita, gairebé sempre hi ha algun gat. En algunes era bona nena i només els volia amanyagar. Però en una es veu un pobre gat, assegut a la meva falda, i jo apretant les dents i estirant-lo ben fort (o com a mínim, a la cara es veu com feia molta força). Encara no sé com els gats no m'esgarrapaven de dalt a baix.

Vaig anar creixent, fins que vaig descobrir que l'avi matava els gats acabats de néixer. Només matava els gats que aconseguia descobrir a la primera setmana de vida. Quan havien crescut una mica, els deixava viure. Recordo que sempre, per aquesta època, es passava el dia pels voltants de casa, vigilant les gates, a veure quina paria, i a veure si trobava el lloc on havia parit.

Mai vaig saber com els matava. Ni ho vaig voler saber. Jo, que quan a casa encara es matava el porc, el dia en qüestió, a les 5 o 6 del matí, em posava a sota els llençols, tapant-me el cap amb el coixí, per no sentir cridar a la pobre bèstia. Jo, que quan ma mare mata conills o polles marxo per no haver-ho de veure. No podia pas preguntar com s'ho feia, això de matar els gatets.

Quan arribava aquesta època, sempre li deia el mateix, al meu avi: "I per què els mates?" Però ell només reia i no em contestava. Ma mare sempre em deia que no els podíem deixar viure tots, perquè els gats es reproduien molt, i no hi podia haver gaires gats voltant per casa. Que uns 8-10 gats era un bon número, però que més no n'hi podia haver.

Van passar els anys i més o menys ho vaig entendre. Estava clar: no es podien deixar viure tots els gats, perquè si els haguéssim deixat viure, el nombre de gats hagués augmentat exponencialment. Un cop cada dos o tres anys, el meu avi no trobava alguna camada de gats (no sé si expressament o perquè les gates els sabien amagar bé) fins que no eren prou grans, i llavors ja no els matava i els gats vivien per reemplaçar els gats que desapareixien.

Segueixo sense saber quants gats hi ha a casa, i quins són aquests gats. Els gats van i vénen, i sovint desapareixen un temps i després tornen. Però sovint, quan penso en els gats i en l'avi, penso en un gat negre que corria per casa. Un dia, un cotxe el va atropellar i va quedar malferit. L'avi li va donar un cop al cap per rematar-lo i el va enterrar al camp. Una setmana més tard, va veure el gat negre corrent per casa. Va anar allà on l'havia enterrat i va veure que s'havia desenterrat! El gat va córrer per casa durant molt més temps. I és que és ben cert, això de que els gats tenen 7 vides. Bé, aquest com a mínim en tenia 4: va sobreviure a un atropellament, un cop al cap i un enterrament!

I aquest matí he vist a la gata embarassada i m'he preguntat qui mataria els gatets. La meva mare (que no té problemes a matar conills i polles, i que mata rates a cops d'escombra) mai ha sigut capaç de fer-ho. I jo menys. El meu pare... el meu pare és dels que hagués posat el cap a sota el coixí quan matàvem el porc, però no va poder fer-ho mai, perquè es necessitava gent a l'hora de matar-lo.

He explicat mai aquell cas d'aquella dona que li va tocar un xai a una rifa i com que no s'atrevia a matar-lo, el va tancar al garatge, mentre intentava atropellar-lo amb el cotxe per matar-lo?

Qui matarà els gatets?

A les fosques

Us recomano el vídeo que em va deixar en Lem l'altre dia en un comentari. És boníssim. No és un "a les fosques", però és un "en silenci".



Si jo fos la responsable d'una central elèctrica, ara mateix estaria dels nervis. Segons sembla, les centrals elèctriques funcionen depenent de l'energia que es consumeix. O sigui, que si gastem molta energia, fabricaran molta energia; i si no en gastem gaire, doncs en fabricaran menys.

Per aquí i per allà he sentit que hi ha la possibilitat que, si tothom tenca els llums, les centrals elèctriques detectin la falta de demanda d'energia i que es puguin arribar a aturar, o gairebé. I més quan a les 8 del vespre la majoria d'oficines i llocs de treball estan parats. És clar que queden algunes fàbriques, que són les que més energia gasten, però...

La pregunta és: d'aquí a una estona, quan les centrals baixin la seva producció d'electricitat i de cop la gent torni a engegar els llums... podran aguantar tota la llum que se'ls demandarà?

Jo, per la meva banda, i com li he dit a en Zinc aquest matí, tinc dues possibilitats. Totes dues destinades a satisfer la meva curiositat. Però no les podré satisfer totes dues, malauradament, perquè són incompatibles.

La primera, consisteix a mirar al cel. Mai estem del tot a les fosques, i els 5 minuts d'avui (potser més?) faran que es pugui mirar el cel sense gaire contaminació llumínica, i veure les estrelles molt millor. Ja tinc les ulleres preparades per veure-ho tot nítidament. La llàstima és que m'ha semblat que, quan venia cap a casa, hi havia núvols.

La segona, consisteix a mirar a la ciutat. Observar la ciutat més propera a casa, a veure si es nota una disminució de la llum. Es veu moltíssim, la llum, des de casa, i podria ser curiós observar si la llum disminueix.

I bé, demà ja miraré a veure si trobo imatges del cel fetes a aquesta hora. Segur que n'hi ha. Segur que internet està plagat d'elles. Una imatge d'ahir i una d'avui amb les diferències (esperem).

Sé que segurament no serveixi per res. Però tinc curiositat per saber si les centrals elèctriques aguanten o no. Jo, per si de cas, ja he escrit això ara i em guardo les coses que acostumo a fer aquesta hora per després... si és que hi ha llum!

Segurament sí que n'hi haurà. Havent-ho previst, segur que les centrals elèctriques tenen algun mecanisme per no aturar-se. I si no és així... doncs estarem a les fosques tota la nit, que no ens farà cap mal. Una mica de foscor sempre va bé. I sempre quedarà la radio...

(Per cert, fa dos dies que parlo d'actualitat... ja ho canviaré, ja, que no m'agrada massa...)