Demà hauria de ser dilluns

Sí, demà hauria de ser dilluns. Avui sembla diumenge. Estic farta de festes i festetes. Potser perquè aquest any és el que recordo, però no vull cap dinar familiar més i cap festa més fins d'aquí a mooooooolt de temps. Serà per això que els primers mesos de l'any tenen tan poques festes? Perquè ja tothom n'està fins als nassos?

Avui sembla diumenge. Diumenge a la tarda. Potser serà pel dinar familiar? El dinar de reis que fem cada any? Aquest any, però, tothom ha fugit per cames. Em podria posar irònica i comentar certs aspectes. Però no ho faré. Ni tan sols l'ironia, es mereix el dinar.

Potser és que estic cansada. Com puc estar tan cansada si només he fet que rebre nens que venien a buscar regals (i que estaven farts d'obrir paquets) i dinar? Sí, són les 7 del vespre i només he fet això.

Però demà ja hauria de ser dilluns. Hauria de sonar el despertador a primera hora del matí.

Ja estic farta de les festes!

Amb ulls de nena

M'agrada mirar fotos del flickr. A vegades vaig a les fotos més interessants dels últims dies. N'hi ha que són molt bones. D'altres no em criden gens l'atenció. Però per aquelles que m'agraden, val la pena passar-s'hi de tant en tant.

I, de cop, el trobo. Allà està. El porquet. Un porquet com el que solia veure dibuixat a les pissarres. Tothom sabia qui els dibuixava. Sempre dibuixava porquets. I sempre els mateixos porquets.

Miro a qui pertany la foto i m'emporto una decepció. La foto és d'una noia suïssa.

Què se'n deu haver fet? El google (sant google) em diu quatre dades insubstancials. Bé, me'n diu més de quatre, però no les suficients com per satisfer la meva curiositat.


- Nena, munta els fanalets.
I la nena els munta.
- No funcionen.
- Com que no funcionen?
- Mira...
- Doncs jo els he pagat per bons...
- Ai...
- Ai què?
- Que hi van dues piles?
- Sí, és clar.
- És que només n'hi posava una...

- Mireu els fanalets!
- Què és això?
- Quin t'agrada més?
- Aquest!
- Veniu, veniu...
I els nens venen fins a la part més fosca de la casa. Allà obro els fanalets i veig com se'ls il.luminen els ulls.
- Jo vull, jo vull, jo vull!

Arribo en cotxe de treballar. Falta poquíssim perquè passin els reis. Ells ja corren pel carrer. Paro un moment el cotxe per obrir la porta del garatge. En un moment se m'omple el cotxe de nens.

Una maneta m'agafa la mà.
- I quan vindran?
- Ara, de seguida.

- Mira, mira, ja venen!
- On?
- Allà.
I mentre se'ls mira, algú em pica a l'esquena. Em giro.
- Mira!
I ella no es gira.
L'agafo i la giro. Els ulls li surten de les òrbites. Es queda mirant, sense fer res.
- Para la mà.
Segueix mirant. Li agafo la mà. Li donen els caramels. Segueix mirant sense fer res.
- Digues gràcies.
- Gràcies.
Apa, i ara els caramels a la butxaqueta.

Omplim la butxaqueta fins que ja no n'hi queben més.

Anem a donar la carta.
- Hi vas sola?
Els ulls encara no estan a lloc.
- Vols que t'hi acompanyi?
No em diu res, però m'agafa de la mà.

No sap obrir la bossa de caramels...
- M'ho obres, Lluna?

M'agradaria tornar a mirar el món amb els ulls d'aquesta nena, ni que fos per una nit.

M'agradaria no haver-me passat una estona mirant fotos del flickr, quan hi ha mil i una coses més interessants o necessàries per fer.

M'agradaria no trencar la promesa de com a màxim un post al dia... però ja fa dies que estic apurant moltíssim.

Però ja sóc gran, i l'únic que puc fer és intentar mirar amb ulls de nena, com aquesta nena. I mirar a veure si trobo alguna foto bona. Com aquesta. O com moltes d'altres. I oblidar-me de porquets, de promeses i d'altres tonteries.

Estimats Reis Mags...

Cada any us envio una carta demanant-vos coses. Però aquest any no sé si fer-ho. Perquè aquest any, el 2007, he sigut molt dolenta.

Sí, ja ho sé, només portem 4 dies i mig de 2007, però és que si ja he començat com he començat...

Per començar, el dia 1, a les 12, em trobava jo tan tranquil.la llegint. No crec en les festes de cap d'any, tot i que fa uns dies vaig llegir que només es queden a casa quatre iaios i quatre marginats. Jo no sóc iaia, així que... Doncs res, que estava a casa llegint i vaig sentir el telèfon. Quan vaig veure qui era, vaig tancar el llum sense fer massa fressa i vaig fer veure que estava dormint...

Després vaig rebre dos sms felicitant l'any nou i no en vaig contestar cap. L'any que ve no en rebré cap.

Un dia més tard, li vaig fotre un moc a un noi. Sí, d'acord, en d'altres situacions s'ho hagués merescut i no ho vaig fer, i aquest cop me la va posar "a huevo", però tampoc calia que anés jo a fotre-li el moc. Després em va saber greu. I suposo que el moc era considerable, quan em va demanar perdó i no l'havia sentit mai demanar perdó. Però, si em voleu fer un favor, contesteu-me el dubte: si cada cop que m'ha dit alguna cosa fora de lloc i jo he callat no ha demanat perdó, per què el dia que no fa res (i no va fer res, el pobre) i jo li foto un moc (quan vaig ser jo la que vaig fer una cosa mal feta) és ell el que em demana perdó?

Després del dia en què vaig fer veure que dormia, no he tornat a obrir el llibre. Malgrat prometre'm a mi mateixa fa un mes que volia menys vida virtual i llegir més... m'he passat aquests últims dies fins tard davant de l'ordenador, i no precisament treballant.

I ahir... Ahir al matí va sonar el telèfon de casa. Com que ja sabia qui era, vaig fer veure que no havia sentit com em quedava sola i no el vaig agafar, amb el meu típic "ja l'agafarà algú altre, total, tampoc és per mi". Més tard, ma mare em va demanar que no obrís la porta. I és que quan vius en un lloc on hi ha poca gent, veus de seguida quan ve un cotxe i saps si ve a casa teva o no. Així que, seguint ordres de la meva mare, vaig sentir el timbre i em vaig quedar ben quieta, no fos cas que fes algun tipus de fressa, esperant que qui havia trucat al timbre girés cua i marxés.

I el propòsit que em vaig fer a mitjans de desembre, tornant del pont... el vaig complir cada dia... fins el dia 1 de gener. Va ser arribar l'1 de gener i deixar de complir-lo. I jo em pregunto: no és el dia 1 de gener el dia de començar amb els bons propòsits, i no el dia de tirar-los per la borda?

Doncs res, que aquest any m'he portat molt malament, ja ho veieu. I això no ha fet més que començar. Així que no us demano res, aquest any. Perquè no m'ho mereixo. I perquè, bé, sé que vau anar a una llibreria i us vau gastar 100 euros en llibres per mi, i és molt més del que jo em mereixo. Així que res, no us demano res més, perquè ja tindré més del que m'he guanyat. Encara que, com molt bé sabeu vosaltres, i jo també, us limitareu a aquests 100 euros de llibres que no em mereixo i que no llegiré amb la rapidesa que voldria, perquè, no ens enganyem, estaré massa ocupada amb la meva vida virtual.

Tot i així, espero que també us fixeu en les coses bones. Ahir va trucar el meu nen. Sí, ja sé que no és meu ni res de tot això, i ja sé que això de "nen" ja comença a ser una mica desapropiat, però sempre serà el meu nen. Ara ja té 14 anys, crec. O 13, no n'estic segura. Encara recordo quan el vaig conèixer, ara fa 4 anys.

Trucava per demanar-me un favor. Ja me l'imagino, a casa seva, preguntant-li una cosa a la seva mare. I la seva mare, que no li sabia respondre, i que és amiga meva, dient-li que em truqués. I ell, ben vergonyós, dient que no. Fins que va acabar trucant.

I el favor me'l va fer ell a mi. Perquè em vaig sentir útil. Perquè el vaig fer riure. Perquè ho vaig saber resoldre al moment, sense problemes. Perquè les meves aficions, els meus llibres estranys i totes aquelles coses que fan que determinada gent em classifiqui com a bitxo raro van fer que, malgrat no haver sentit mai res semblant, pogués resoldre el dubte al moment, sense cap tipus de problema. Sense cap dubte.

I el nen va penjar telèfon content. I jo també vaig penjar el telèfon contenta. I, ja que hi sóc, porteu-me tots aquests llibres que us he demanat! I, per si de cas, miraré si trobo la pregunta que em va fer ahir el meu nen en algun dels llibres. Perquè segur que hi ha de ser.

La profe de piano

Ahir vaig obrir una llibreta que sabia que feia temps que estava tancada, però no pensava que en fes tant. L'últim cop que hi vaig escriure alguna cosa va ser el novembre de 2005, i d'això fa molt de temps. El primer escrit era del 2003. Un parell o tres de pàgines i prou. Un llarg parèntesis. Després venia el 2005. Unes quantes pàgines més, unes 20 potser. I després silenci altre cop.

Vaig tornar a la part interessant del 2005 i vaig ser incapaç de continuar llegint. Tot i així, em va venir al cap la meva profe de piano.

Mai vaig ser bona alumna de música. Cantava massa fluix perquè em feia vergonya, i el piano... mai vaig voler tocar el piano, així que tampoc m'ho prenia massa seriosament. Recordo que, quan anava a classe, sempre tocava més lent del que havia de tocar. Sempre li deia a la profe que era perquè m'encallava en un lloc i així no m'encallava...

Però tant ella, com jo, com tot el veïnat sabia la verdadera raó per la que jo tocava massa lent: no estudiava prou. Només estudiava una miqueta i prou. Al principi, evitava el meu pare. Cada cop que obria el piano, ell s'asseia al sofà i em deia "venga, hazme un concierto", i es quedava allà, mirant com tocava, sense fer res més. Sempre li deia que marxés, que així no podia estudiar. Sempre se m'ha fet molt difícil treballar o estudiar si algú em veu. Però ell no marxava mai.

La cosa va empitjorar quan va aparèixer una nova veïna. La nova veïna també tocava el piano. Vivia a la porta del cantó de casa. Jo la sentia tocar, i ella a mi. Ella no estudiava mai. Almenys, mai que jo la sentís. Però era jo posar-me al piano i començar ella a tocar. I, és clar, com que sentia el piano com si fos a casa mateix, em desconcentrava i no podia seguir estudiant. Així que ho deixava.

Aleshores, per posar-me a estudiar, s'havien de complir tres condicions: que el meu pare no fos a casa, que la meva veïna no fos a casa seva i que en tingués ganes. I això es produia molt pocs cops. Així que estudiava un moment abans d'anar a classe (ja he dit que era molt mala alumna) i, és clar, quan arribava a classe no sabia fer res i havia d'anar a càmera lenta, perquè no sabia tocar el que havia de tocar.

Si vaig recordar a la profe de piano, és perquè ella sempre em deia el mateix. I tenia raó. No recordo exactament com ho deia, però deia una cosa similar a que no havia de tenir por d'equivocar-me: si tocava el que havia de tocar tal com ho havia de tocar, i m'equivocava en una nota, només m'hauria equivocat en una nota. Si, al contrari, anava més a poc a poc per no equivocar-me en aquell tros complicat, possiblement no m'equivocaria en aquell lloc, però ho hauria fet tot malament, i era millor equivocar-se en una nota que no pas equivocar-se en tota la peça.

Vaig rellegir la part més interessant del 2005. Em va costar, però ho vaig acabar fent.

I vaig descobrir que en aquella ocasió, com quan tocava el piano, vaig cometre exactament el mateix error. L'error de no haver estudiat més abans, però sobretot, l'error de no voler-me equivocar en un moment puntual, i per no equivocar-me en un moment puntual, em vaig equivocar en tota la peça.

Però, com un concertista, tens una possibilitat d'encertar i prou. Si toques i t'equivoques en una nota, possiblement ningú se n'adoni. Però si ho fas malament, qui estigui al públic no voldrà tornar-te a escoltar. En la majoria dels casos.

Tota la vida he tingut por d'equivocar-me. I per culpa de no voler equivocar-me, encara he fet errors més grossos.

Vaig tornar a obrir la llibreta. I em vaig prometre a mi mateixa que, si més no, ho intentaria. Que intentaria no tornar a tenir por d'equivocar-me i, per culpa d'això, fer errors encara més grossos. Els errors del passat són difícils d'arreglar, però poden ajudar a fer un millor futur.

I, qui sap, potser fins i tot torno a tocar el piano algun dia.

Descobriments

Encara recordo quan vaig descobrir el blog d'en Jordi. En aquella època em passava bastanta estona a catapings i clicava a tort i a dret. Fa temps que no ho faig. O no ho feia. Va arribar un moment en què vaig deixar de fer-ho, i no ho vaig trobar a faltar.

En Jordi havia anat amb mi a l'institut. Vam anar a la mateixa classe un any, tot i que no recordo quin dels anys va ser. Potser va ser a COU? No ho sé pas.

Suposo que ens haguessim ignorat tot el curs, si no hagués sigut perquè una noia que compartia autobús amb mi (i que no venia a la meva classe, ai quina pena!) només tenia ulls per ell. Aquella noia va passar-se 8 anys de col.legi i 3 anys d'institut ignorant-me... fins que vaig compartir classe amb en Jordi. Ja passen, aquestes coses. És clar que després la vaig ignorar jo a ella. Es passava el dia venint a la meva classe a dir-me coses. I jo, simplement, l'ignorava. De la mateixa manera que en Jordi l'ignorava a ella.

En Jordi tenia un nom comú, però un cognom no massa comú. Així que quan vaig veure un blog amb el seu nom, vaig tenir la seguretat que era ell. I després, pel que explicava, encara en vaig estar més segura.

El blog no m'agradava gens, com suposo que això tampoc agrada a molta gent. En Jordi mai em va caure bé i, no ens enganyem, jo a ell tampoc. Però el xafarderisme, la curiositat o el que sigui, van fer que m'enganxés a aquell blog, que ja fa molt de temps que va morir.

Aquests dies de treballar dur (buf, i no faré ni una quarta part del que pensava fer!) he tornat a entrar a catapings. Només una estona, per desconnectar, per veure coses noves. Sé que deixaré d'entrar-hi d'aquí a poc. Però, de mentres, xafardejo una mica.

Ahir vaig descobrir un altre blog. El blog d'una altra persona coneguda. Una altra! I, altre cop, el xafarderisme m'ha fet agafar-ne l'rss i sé que llegiré el que escrigui. Per variar, però, el blog d'aquesta persona coneguda m'ha agradat. Vull dir que fins ara, cada cop que havia trobat un blog de qui prèviament coneixia l'autor, o era un rotllo o era una exhibició de "sóc el millor" o... Però aquest no. M'agrada el que explica i com ho explica.

Tot i que hi ha una cosa que em crida l'atenció: què hi ha, més blogs de dones o d'homes? Donant un volt, mai hi he trobat que n'hi hagués més d'uns que dels altres. Potser m'equivoco, però. Tot i així, totes les persones que conec prèviament i que llavors trobo el seu blog són homes. Si més no, és curiós.

I ja m'he tornat a enrotllar de mala manera. Jo només volia parlar d'un descobriment que he fet avui. Segons sembla, ja fa temps que corre per aquí, però jo no l'havia vist mai. És clar, com que estic una mica fora de lloc. La veritat és que no sé com he arribat aquí, però no hagués esperat mai arribar-hi. Vaig començar essent una persona anònima, totalment anònima, i un conjunt de gent llegia el que escrivia. I ara... doncs ara tinc la impressió que gairebé tothom que es passa per aquí em coneix, sap qui sóc, i això em fa molta por. Moltíssima por. Se'm va passar pel cap tancar la paradeta i tornar a començar, totalment anònima. I continuo sense saber per què continuo aquí.

Me'n vaig de tema. M'ha enganxat el post sobre el vaixell de paper. És una llàstima que no s'hi puguin deixar comentaris. O potser jo no sé veure com deixar-los. Algun cop he pensat de tancar jo els comentaris, però com que sé que em fa molta ràbia entrar en un blog, voler deixar un comentari (i mira que en deixo pocs, jo, eh!) i no poder-ho fer, doncs no ho faig.

El vaixell el podria haver fet jo. No, aquest no el vaig fer jo. M'agrada fer figures de papiroflèxia, tot i que no en sé massa. Tenia un llibre de papiroflèxia. Era molt bo. Però una nena a qui feia classes me'l va demanar. "Te'l tornaré la setmana que ve", em va dir. D'això ja en fa 3 anys. Sé que no el tornaré a recuperar mai més, i em sap greu. Perquè m'agradava, aquell llibre. No sé què ho farà, que sempre que deixo un llibre no torna mai... i llavors el trobo a faltar. Com un llibre que vaig deixar fa cosa de 4 anys. Un llibre d'història, la història de la codificació. De tant en tant el fullejava, l'havia rellegit com 3 o 4 cops. I algú me'l va demanar. No l'he tornat a veure més. Sé que l'hauria de tornar a comprar, perquè aquesta persona ja fa molt que no l'he vist. Però em resisteixo a fer-ho.

I me n'he tornat a anar de tema. El blog en qüestió m'ha semblat molt interessant. Feia temps que no feia un descobriment així. Hi veig un tros de mi, malgrat que és diferent a mi. No ho sé, és difícil d'explicar. Tot i que, ho repeteixo, em sap greu no poder deixar-hi comentaris.

Test

M'encanta fer tests de personalitat. Tot i que després, quan surten els resultats... em faig un fart de riure, per què negar-ho?

Ahir en vaig fer un. Si algú vol veure els resultats....

No publicaria un post tan xorra si no m'hagués fet moltíssima gràcia una cosa. Resulta que sóc un 48% masculina (suposo que fins aquí, cap problema), però quan hi surt la feminitat... ai... només en sóc un 30%. Crec que aquí hi ha un problema: o amb el test, o amb mi, o amb la meva forma de contestar les preguntes...

També em crida l'atenció que sóc molt poc de tot. Segons això, el que sóc més és empàtica (gran sorpresa), però li segueix autoritària. Jo sóc autoritària??? Em sembla que el test no està bé... que el canviin ara mateix!!!

M'encanta la frase: "Relating to others so well, and understanding their emotions, leads you to trust people in general, even though you're somewhat shy and reserved at times." At times? Només at times?

En fi, una xorrada més, com qualsevol altra...

Any nou...

Ahir em vaig posar a fer el resum de l'any. Un resum molt curt (així m'agrada, que sàpiga resumir!) i molt dolent. Hi havia mesos en els que hi hauria d'haver posat molta més cosa, i en d'altres no hi hagués hagut de posar res.

Per primera vegada, en molt de temps (potser en tota la vida) vaig mig llegir el que havia escrit fa temps i no em van donar ganes de tirar-ho tot. No em reconeixia en la persona que escrivia tot allò, però almenys no tenia ganes d'esborrar-ho. I em va provocar algun somriure.

Tot i que no només somriures, em va provocar. Vaig començar a veure-hi coses que ja hauria d'haver superat, però que encara estan aquí. A vegades és difícil superar alguna cosa quan te la trobes davant teu cada dia, però suposo que has de tirar endavant, i pensar que no pots tornar enrere, i que no vas tenir allò, però segurament, i per no haver tingut allò, tindràs alguna altra cosa. Alguna cosa que potser serà millor, o potser no, però no ho pots saber. En qualsevol cas, segur que serà una cosa diferent.

Llegia i pensava en tots els errors que he fet. Molts errors. Errors que saben greu. Situacions en les que podria haver fet més i no ho vaig fer. Però no té cap sentit seguir pensant en els errors. S'ha de tractar d'arreglar-los, si es pot, i sinó, intentar no tornar-los a fer. Però com que no es pot tirar enrere, s'han d'acceptar, com s'accepten les coses bones. El problema és quan els errors fan mal a d'altres persones. En aquests casos, es pot demanar perdó, però sempre queda aquella cosa. Sé que aquest any (l'any passat) he fet moltes tonteries. Però moltes. Molts cops de ficar la pota, aquí i allà. I n'hi ha uns quants que em saben molt greu. Però suposo que tothom s'equivoca una vegada o una altra. I, de totes formes, ja estic pagant els meus errors amb allò que més mal em fa. I m'hi trobo sovint, per recordar-me els meus errors, una vegada i una altra.

Uns dies abans de Nadal algú de qui feia molt que no sentia res, va tornar a aparèixer. Em va dir que havia tingut un any molt dolent, i em va preguntar què tal el meu. I no vaig saber què contestar. Perquè... el meu any no va tenir cap novetat. Tot continuava com estava, cosa que em feia deprimir una mica. Et fas il.lusions, penses que aquest any faràs això i allò altre... i quan arriba el final d'any, veus que estàs allà on estaves.

Però no vull veure les coses així. Al cap i a la fi, si continuo allà on estava, vol dir que no he millorat, però tampoc he empitjorat molt. Bé, una mica sí que he empitjorat, perquè ha passat un any i segueixo allà mateix. Però es tracta de mirar les coses bones. No m'han detectat cap malatia. Tinc una feina, i a més, m'encanta aquesta feina. Tinc un lloc on viure (encara que no sigui "casa meva", tot i ser-ho). Puc estar aquí, escrivint això. I altres petites coses.

I sí, la forma més exacta de descriure la meva vida personal és "un complet desastre", que augmenta any rere any. O sigui, que any rere any, el desastre és més gran. Però, com em va dir un dia algú, "tens una vida interior molt gran", que no és cap consol, però almenys és alguna cosa. Una vida interior i una vida virtual. Això significa que el meu exterior...

En fi, intentaré prendre-m'ho de la forma més optimista possible. Almenys jo, avui, no tinc gens ni mica de ressaca (mare meva, que dolenta que sóc...), un aparatet diu que he fet 5328 passos en 40 minuts aquest matí (ja sé que no és gaire, però és més que res) i em sento bé per dins i per fora, encara que el meu exterior...