Hi havia una vegada un poblet...

Aquests dies he estat desconnectada d'aquí... però no ho he estat del tot. He seguit treballant amb ordenadors.

Ahir em va venir al cap que, d'aquí a uns dies, desconnectaré del tot durant gairebé una setmana: cap tipus d'ordenador, ni per treballar ni per internet. Aniré a un poble petit, on descansaré una mica (o no).

I aleshores em vaig recordar del meu poblet. Era l'estiu de 1988. Jo tenia 9 anys, a punt de fer-ne 10. Estava en unes colònies per la Garrotxa. Un dia ens van dir que escrivísim una poesia i ens van deixar sols. La resta de nens va intentar-ho, però als dos minuts ja estaven jugant a no sé què. Jo em vaig asseure en un lloc apartat, pensant què escriuria. I allà, a la llunyania, vaig veure un nucli de 3 o 4 cases. Encara el recordo. I vaig començar a escriure una poesia (o alguna cosa que se li assemblava).

Per desgràcia meva, la poesia va guanyar el primer premi de no sé què. I dic desgràcia meva, perquè la recompensa va ser, bàsicament, llegir la poesia... l'últim dia de colònies, davant de tots els nens... i tots els pares!

No recordo la poesia. Recordo el paper, i que hi vaig fer un dibuix del poble, i a baix hi havia el que deurien ser 5 o 6 estrofes de 4 versos cadascuna. Però sóc incapaç de recordar res més que els dos primers versos. Tot i que ja m'agradaria, eh! Jo no conservo el paper, però segurament la meva mare sí. Les mares conserven tantes coses... Ara em decebria que no ho hagués fet, de conservar el paper, tot i que no sé si li demanaré. Segurament és una poesia infantil, que només té alguna rima fàcil, com la que recordo dels dos primers versos.

Estaria bé poder acabar el post amb la Lluna de 9 anys i la seva poesia. Però us deixo només amb els dos primers versos, esperant que ningú sigui massa crític. Jo... jo només tenia 9 anys!!!

Hi havia una vegada un poblet
de tota la comarca el més petitet.

El millor de mi

Ens vam conèixer ara deu fer un any. Una mica més. De fet, ja ens coneixíem, però jo era una persona gran i ella només era una nena. Ella no s'atrevia a dir-me res, i jo la veia tan petita... I ho era, de petita. Algun cop havíem coincidit, i em feia gràcia veure-la tan seriosa, tan gran i a la vegada tan petita.

Aquell dia va ser una prova. Una prova per ella, i una prova per mi. L'havia de mantenir quieta, asseguda en una cadira, mentre jo li explicava coses, durant dues hores. Dues hores!

Em vaig preparar bé i vaig anar allà pensant si ho aconseguiria. Dues hores és molt de temps. Ella em mirava, no s'atrevia a dir-me res. Cada cinc o deu minuts li anava preguntant si estava cansada, si s'avorria. Em deia que no. Però no deia res a no ser que li preguntés alguna cosa.

Poc després va aparèixer una altra nena. També callada. M'observava. Només parlava si jo li preguntava. Era com si em tingués por. Jo devia ser aquella noia gran (senyora?), seriosa. Mai havia parlat amb elles. Perquè elles sempre corrien, saltaven, i jo feia altres coses, però sobretot, tenia un aspecte seriós. Sí, somreia, però elles no ho veien.

La qüestió és que, un any després, m'adono que aquestes criaturetes han aconseguit treure el millor de mi. Miro enrere i penso com podia viure sense aquestes criaturetes al meu voltant. Intento imaginar-me com seria la meva vida sense que elles vinguessin a explicar-me qualsevol tonteria que els ha passat. Però no puc.

Elles treuen el millor de mi, dia rere dia. Fan que hagi de lluitar per superar-me. Fan que hagi d'exprémer-me el cap per aconseguir trobar coses que els interessin i que no s'avorreixin. I això és difícil, perquè el més fàcil és entrar en una rutina, però si entres en una rutina, aleshores s'avorreixen.

Però també fan que vagi pel carrer saltant i rient. Fan que em torni una criatura petita. Que em comporti com si tornés a tenir 10 anys. I m'agrada. Perquè, al meu voltant, a vegades veig mirades estranyades, preguntant-se com em puc comportar com si tingués una tercera part dels anys que tinc. Però crec que són enveja. Enveja i prou. Perquè m'ho passo bé. Molt bé. Com si fos una criatura. Tot i que, de fet, suposo que ho sóc.

I m'agrada. M'agrada ser una criatura. M'agrada que treguin el millor de mi. M'agrada saltar i córrer. I riure. I preparar coses perquè s'ho passin bé, però també perquè aprenguin. I sé que no tothom ho veu bé. Sé que hi ha gent que em diu que sóc massa criatura. Però m'és igual. Perquè aquestes criatures treuen el millor de mi. Jo ho noto. Elles ho noten.

Ho sé. Podria ser la seva mare. De fet, algú m'ha confós amb la mare d'una d'elles. Però elles... elles això no ho tenen en compte. M'accepten com una més. I si s'ha d'anar a jugar, em venen a buscar perquè vagi a jugar amb elles. Que juguem a bàsquet? Doncs juguem a bàsquet. Que s'ha de saltar a corda? Doncs saltem a corda. Que s'han de fer jocs que creia passats de moda perquè jo hi jugava ara fa vint anys? Doncs juguem a aquests jocs. Com si fos una nena més. Com si no importés que quan elles van néixer jo ja estava a la universitat.

No sé massa com acabar aquest post. Simplement, pensant que aquestes criaturetes han tret el millor de mi. Jo ja era adulta quan van néixer. Sembla mentida com determinades persones poden arribar a treure el que portes dins.

Quan em van demanar si me'n podia fer càrrec, vaig dir que sí. Però no ho veia clar. Em mirava aquelles criatures i pensava que era incapaç de fer-ho. Però em van convèncer, encara no sé com. I tenien raó: era una bona idea. Segueixo sense saber si era una bona idea per les criatures. Això el temps ho dirà. El que sí que sé, i n'estic completament convençuda, és que va ser una bona idea per mi.

Hivern :-)

El pes de la roba quan vaig a dormir. Com més pes tinc a sobre, millor dormo. Ma mare a vegades em diu que m'hi posarà un roc. Però, a l'estiu, sense pes a sobre, em costa tant de dormir!

La cara vermella d'estar al costat del foc. Aquella escalforeta que només el foc sap donar.

La carn a la brasa, feta amb el foc que m'ha escalfat abans.

El sol de l'hivern, tan agradable.

Les tempestes amb llamps i trons, i l'olor a terra que queda quan la tempesta ha acabat.

La tramuntana bufant fort, sobretot si bufa en contra de la direcció a la que vas. Freda. I com comencen a plorar els ulls degut a la fredor de la tramuntana.

Les hores fosques, tranquil.les, a mitja tarda, estant a casa perquè a fora fa massa fred.

Els mitjons groixuts.

Els jerseis amples i 3 talles grans que em fico a casa.

La Lluna plena, com la d'avui, que fa tanta llum, i crea ombres al bosc durant la nit. Encara he de descobrir per què a l'hivern sempre fa una llum més intensa que a l'estiu.

La sopa calenta quan arribo tard al vespre.

I, sobretot, un parell de mantes al llit (ai, que això ja ho he dit!)

L'un i l'altre (III)

L'un i l'altre (I)

L'un i l'altre (II)

Segueix l'altre

Va caminant per la ciutat. No sap com, però es troba davant del bar. Pensa que és el subconscient, que a vegades té aquestes coses. No pot evitar mirar dintre, al bar.

I veu com la persona espera, mirant a la porta. Es sent malament. Perquè l'ha estat enganyant. Es pensava que sabia qui era, però sembla que no. Es sent tan malament, que entra dins del bar...

Veu la seva cara de pànic i encara es sent pitjor. Primer, perquè s'adona que en realitat l'altre no té la més mínima idea de qui és la persona amb qui està parlant. I segon, perquè ara sí que patirà de debó. Perquè es para, s'asseu a la mateixa taula i comença a veure com mira amb pànic la porta.

Passen una bona estona parlant. No es pot creure que a l'altre no se li hagi passat pel cap, en les últimes setmanes, que aquella persona del meetic podia ser aquella persona que es trobava un parell de cops per setmana. Li volia dir, però no sabia com s'ho prendria. I, de mentres, l'altre va mirant a la porta i veu com pateix.

De cop, però, veu una espurna als seus ulls.

- No pot ser!

I aleshores tanca els ulls. Ara ja no fa falta que li digui.

L'un i l'altre (II)

L'un i l'altre (I)


L'altre

Camina per la ciutat, sense rumb fix. Recorda el dia que va rebre aquell e-mail. Va engegar l'ordenador i es va connectar al messenger. Invisible, com gairebé sempre. Així veia si arribava algun mail, però podia fer feina, sense parlar amb ningú. Tenia un parell de mails. Un d'ells, deia que tenia un missatge al meetic. Va obrir el mail i el nom de la persona que l'enviava li va resultar familiar. Massa familiar.

Va obrir el missatge pensant que hi trobaria alguna cosa de l'estil de "mira qui hi ha per aquí". O que li faria alguna brometa sobre el fet de que estigués allà. De totes formes, però, la persona que li enviava el mail també hi era, allà, així que no tenia massa res a dir.

Però el missatge va ser una autèntica sorpresa. No semblava que s'hagués adonat de qui era. Semblava impossible, que no se n'hagués adonat. Però no, no ho havia fet. O, almenys, no ho deixava veure.

Va mirar el messenger. La persona que li enviava el missatge era un dels ninotets verds. Va pensar que li podria dir alguna cosa, però al final no ho va fer.

Va estar dubtant si contestar-li el missatge o no. I, en cas de decidir contestar-lo, si dir-li qui era o seguir el joc. Tenia el convenciment que l'altre sabia qui era, però no ho podia assegurar.

Al final va seguir amb el joc. Va contestar, com si no conegués a l'altre de res. Van anar intercanviant missatges. Hagués posat la mà al foc que l'altre sabia qui era, però no ho podia assegurar. I així van anar venint i tornant missatges.

Però, és clar, l'altre li va demanar una foto. I l'un no li podia enviar una foto sense que sabés qui era. I no li volia enviar la foto de ningú altre. L'altre li va dir el nom. Però l'un tampoc li va voler dir. I l'altre li va començar a demanar si volia quedar algun dia.

No volia quedar. Va començar a dir que no, però la insistència era tan gran, que al final va dir que sí. Tot i que es va prometre que no hi aniria. Ja en tenia prou, d'aquell joc.

I ara es troba passejant, pels carrers de la ciutat, sense rumb fix. Era el dia que havien quedat, però era una tonteria quedar, si ja es veien regularment un o dos cops per setmana...

Segueix...

L'un i l'altre (I)

L'un

Va entrar al bar. Cinc minuts abans de l'hora a la que havia quedat. Es va asseure, va demanar una coca-cola, i va començar a mirar a la porta. Estava claríssim: esperava algú.

Va començar a pensar en qui esperava. Un anunci al meetic que li va cridar l'atenció. Algú que se li assemblava, que tenia les mateixes aficions. Es va preguntar si podria conèixer aquella persona. Però semblava que no, que no es coneixien. Era estrany que no haguessin coincidit mai.

No sabia quina cara feia. No sabia com es deia. De fet, no en sabia gairebé res de concret. Havien parlat, sí, però no li havia volgut enviar cap foto. No havia volgut dir-li el nom. Però la persona que havia de venir havia vist la seva foto i sabia com es deia.

Va arribar l'hora en punt i ningú va aparèixer per la porta. Va continuar esperant. I mirant cap a la porta.

Fins que va aparèixer una persona coneguda. Mentalment, va dir tots els renecs que se li van passar pel cap. Sobretot quan aquesta persona va dir hola i es va asseure a la mateixa taula. Sí, es coneixien molt bé, però... què passaria quan aparegués qui havia de venir?

Van començar a parlar. Però no podia deixar de mirar cap a la porta. Perquè, és clar, quan aparegués qui havia de venir i veiés que tenia companyia... Si és que es fixava en algú que tenia companyia, és clar! I si ho feia... aleshores què li diria a la persona que ara estava a la seva taula?

Però el temps passava i no apareixia ningú. Anava parlant amb la persona que estava a la seva taula fins que va tenir un moment d'inspiració. Un moment d'aquells en els que tens una idea. Un moment en el que ho veus tot clar. I va dir:

- No pot ser!

Segueix...

Tres mini posts

Mini-post número 1:

Arribo a la gasolinera. Porto jo el cotxe, malgrat no m'agradi conduir amb el meu pare al cantó. S'ha comportat i només m'ha dit, en els últims 4 quilòmetres, 10 vegades que anava massa ràpid, que això ho feia malament o que allò altre ho feia fatal. Però ja que s'ha ofert a pagar-me la gasolina...

Entra a pagar. I jo, acostumada a les gasolineres de pre-pagament, simplement em disposo a posar gasolina. Quan començo a posar-la, sento que em diu:

- Has marcado los 30 euros?
- No, si ya has pagado.
- Es que los tenías que marcar.

Merda!

Es queda al meu cantó, observant el comptador, a punt per deixar a anar alguna cosa quan em passi un cèntim o dos dels trenta euros. Com si no el conegués...

El comptador va pujant. Quan arriba a 29 euros baixo la velocitat amb la que vaig posant la gasolina. Al final de tot, vaig molt a poc a poc. Començo a veure com es va parant, a mida que jo la vaig fent anar més a poc a poc.
29.90.
29.92.
29.94.
29.96.
29.99.

Merda!

Començo a veure, de refiló, com la boca del meu pare s'obre per dir-me que sóc burra o alguna cosa similar. Però no. Jo sóc capaç d'aconseguir-ho. Un últim toc i...

30.00!!!

Jeje, sóc la millor!

Mini-post número 2:

Un home d'uns quaranta anys parla amb una nena de dotze. Jo estic voltant per allà. L'home agafa i li diu alguna cosa de la seva mare. Jo, que estic vigilant a la nena, i que escolto la conversa, busco a la mare de la nena, que volta la cinquantena. La mare de la nena no hi és. La nena també busca a la seva mare i tampoc la troba.

Aleshores m'adono que l'home, quan li ha dit "la teva mare", m'estava mirant a mi. I ho faig un segon abans de que se n'adoni la nena. Una nena que sí, s'ha passat tot el dia darrere meu i jo vigilant-la, però que... bé, no té edat de ser la meva filla! A no ser que l'hagués tingut als 16 anys...

La nena, que no se'n calla ni una, li deixa anar:

- La Lluna no és ma mare!

I ell, per acabar-ho d'arreglar, li contesta, amb cara d'estranyat:

- Ah, aquesta senyora no és la teva mare?

Senyora? Mare?

Mini-post número 3:

Agafo el DNI per anar a votar. Miro la foto. El DNI té data d'octubre del 2002. Penso que no té sentit que vagi amb el DNI perquè no m'assemblo gens ni mica a aquella cara plastificada que em mira. Abans de mirar-la jo, li dic a ma mare:

- No sé per què porto el carnet, si igualment sóc completament diferent a la de la foto.

La meva mare se'm mira. Es posa a riure. Em pregunto de què riu. Així que em miro la foto.

I què hi trobo? Doncs m'hi trobo a mi mateixa. Exactament igual que la de la foto. Ni més ni menys. La mateixa cara rodoneta, els mateixos cabells (bé, els mateixos no, però amb el mateix pentinat). I somric, perquè sembla mentida que aquest carnet, que té quatre anys, conservi la meva essència, allò que ja ningú recordava. I és que avui, la gent que estava a les meses electorals, s'ho deu haver passat bé mirant les fotos dels carnets. Aquelles fotos que mai ningú vol ensenyar, perquè són... horribles?