4!+4

Després de veure durant uns quants dies (mentida, no ho veia, perquè no hi entrava, però és un dir) el número 45 al principi d'aquest blog, aquesta tarda, i com que és festa (i no tenia ganes de fer el que he de fer, tot s'ha de dir) m'he dedicat a fer endreça. Endreça de què? Doncs endreça del mail. Que ja em diràs, hi ha moltes coses més interessants a fer un diumenge dilluns festiu a la tarda, però com que no vull posar-me a pensar tot el que podria haver fet i no he fet, deixaré estar el tema.

Així que me n'he anat al final de tot del mail i he començat a veure que hi havia un munt de mails que es podien esborrar i d'altres que encara guardaré un temps més, fins que un altre dia que faci endreça no passin el tall del que és important. M'agrada recordar altres temps. Suposo que aquesta és una de les raons per les que escric aquí. Sempre hi ha algú que et troba amb el google i et transporta un temps enrere, on somrius recordant el que va passar.

Avui m'he trobat el mail d'una noia. Bé, m'he trobat molts mails, però he deixat l'endreça quan he trobat el mail d'aquesta noia. I m'ha fet somriure. Perquè fa un mes jo deia que el número d'anys que tenia m'agradava, i l'any que ve també m'agradarà. Però aquest any... aquest any no m'agradava el número d'anys que complia. Res, supersticions, numerologies, anades d'olla. I no he pogut evitar somriure en llegir això:

Em va encantar que la Lluna trobes que l'any passat en compliem 3^3 i
aquest 4! + 4 Es genial!!!

És genial que en cumplim 4!+4, no és que jo sigui genial.

No fa massa, de fet el 23 de juliol, vaig començar a escriure una cosa paral.lela a això. No està aquí. Està en una compta de mail que ningú coneix. Bé, jo la conec, així que suposo que això de "ningú" no és massa correcte. A no ser que jo no sigui ningú. Quan vull explicar una cosa, vaig allà, m'envio un mail a mi mateixa i es queda allà per si algun dia ho vull tornar a llegir. I com que puc posar títols als mails, només mirant els títols ja sé de què va la cosa. És clar que també fa poc que ho he escrit. Avui, per primera vegada, he anat a xafardejar el que deia fa un temps. Tinc els mails en carpetes segons el mes (el que redueix els mails a tres carpetes, però en fi). He anat a la primera, a la de juliol, i m'he fet un fart de riure. Per què? Doncs perquè no he pogut evitar mirar un mail, del 30 de juliol, i que per tant estava a dalt de tot, que es titulava "capullo". He somrigut, perquè ara allò em fa molta gràcia.

Però també he pensat. He mirat uns quants mails a l'atzar. I en gairebé tots hi sortia el mateix tema. I, de fet, si no hi sortia un tema, n'hi sortia un altre. O tots dos a la vegada. Suposo que això és un indicador del que és important per mi.

Però, és clar, també he volgut recordar una cosa. Me n'he anat al passat i he intentat recordar unes coses. Però la meva memòria és molt dolenta. Dolentíssima. I, és clar, no he pogut recordar el que volia recordar. I m'ha fet molta ràbia. Sovint he sigut així: en un rampell destrueixo part dels meus records. I, és clar, llavors no es poden recuperar. O potser sí, mai se sap. Potser algun dia em trobo amb alguna sorpresa, com aquest 4!+4. Ara fins i tot m'agrada el número dels anys que vaig complir. Però, és clar, venint del 5^2 i el 3^3, el 4!+4 no és més que una "xapussa".

Tot i així, m'ha agradat recordar com vaig trobar el 4!+4 per una noia que, un parell de dies abans, també m'havia confessat que no li agradava el 28.

Sense paraules

- On eres?
- Com que on era? Aquí, era.
- Ah...
- Per què m'ho preguntes?
- Com que no deies res...
- És que no tenia res a dir.
- No?
- No. Bé, sí, però no.
- Sí o no, en què quedem?
- Tinc coses a dir, però tot són tonteries.
- Com sempre, així?
- De fet, estic per aquí i per allà i penso que podria dir això o allò altre, però quan arribo aquí em penso que és la tonteria més gran del món.
- I llavors no ho escrius.
- Exacte.
- El dijous passat tenia un post per escriure. Però es va estroncar durant el dia.
- Dijous? Però si avui som dilluns!
- Ho sé. De fet, aquest post mateix és una tonteria.
- Segurament.
- Suposo que l'hauria d'esborrar.
- Segurament.
- Però ja que m'he posat aquí i he escrit alguna cosa després de tants de dies...
- Però si és una tonteria...
- Sí, ja ho sé, però ara fins i tot em fa mandra esborrar-ho...
- Aleshores?
- No ho sé.
- No ho saps?
- No. O sí, jo què sé. Mira, ho publico. Encara que sigui una tonteria. Encara que no vagi enlloc. Coneixent-me, després de prémer el botó de publicar tindré alguna idea. O no. Crec que no en tindré cap. Però almenys segueixo per aquí.
- Hauries d'esborrar-ho. No hi dius res.
- Ho sé.
- Ho faràs?
- No.

45

- Que has fet què???????????
- Doncs això.
- Qui ets tu? I què has fet amb el meu altre jo?
- Jo...
- I què n'has fet d'allò que vas dir fa un parell de dies?
- Jo...
- Tu què?
- Jo... doncs que no sé què dir. Simplement he pensat que seria bona idea.
- Ah...
- Però ara suposo que ja no ho és tant, de bona idea.
- Per què?
- Perquè si la resposta no és la que espero...
- I quina resposta esperes?
- No ho sé.
- No ho saps?
- Bueno, potser sí que ho sé...
- Ah, és que sinó, seria per dir-te idiota de veritat.
- Ja... però si la resposta no és la que espero...
- Doncs res.
- Ja, però...
- Però què?
- Res, res.
- Res?
- Bé, que no sé, i si s'enfada?
- I si no s'enfada?

- Què tal?
- Odio el número 45.
- Odies el número 45?
- Sí.
- Per què?
- Perquè són els mails que tinc.
- Els mails que tens?
- Sí, coses que em dic a mi mateixa i que fa temps que estan allà, però que no els obro.
- Tu tens costums una mica raros, eh!
- Sí, bueno.
- I per què odies el 45?
- Perquè no és 46. O 47. O 48.
- Ah...
- I perquè ha sigut 46 ja tres vegades avui, però cap la que esperava.
- No?
- Bé, alguna m'ha fet il.lusió, però preferiria un altre 46.
- I no arriba?
- No.

- 46.
- 46?
- Sí, però no el 46 que esperava. Bé, sí que l'esperava, però no el que esperava que arribés...
- Ah, i què diu?
- El mateix que tu.
- El mateix que jo?
- Sí, una cosa similar a "què coi has fet"?
- Veus?
- I alguna cosa similar a que no es pot refiar del que jo li dic.
- Per què?
- Perquè fa uns dies que, cada cop que dic que no faré una cosa, en menys de dos dies la faig.
- I a tu et sembla normal, això?
- No. Però...
- Però què?
- Semblava una bona idea.
- Semblava?
- Ara ja no ho sembla tant.
- Per què?
- Perquè sóc una covarda i ara em tiraria enrere.
- Ah...
- Però no hi ha marxa enrere. Com puc ser tan burra?
- 45?
- 45.

- 46!
- 46?
- spam...
- Jaja!

- L'has tencat?
- Sí.
- Per què?
- Perquè m'hauran de canviar el teclat.
- Canviar el teclat?
- Sí, perquè gastaré l'F5.
- A vegades ets una mica exagerada.
- Home...
- I no tens curiositat per saber si arriba a 46? Mira que és maco el número 46, així escrit...
- No.
- No?
- D'acord, sí. Però no hi arribarà, així que...
- Encara 45?
- No ho sé.
- No ho miraràs?
- Ara no.
- M'ho crec?
- Sí. Bé, no. Bé, sí. Jo què sé! Si igualment, encara que digui no, podria ser que sí.
- Ja ho sé...

- Acabo de tornar a llegir-ho.
- Ah, sí?
- Bé, de fet, no.
- En què quedem?
- He començat. Però no he pogut acabar.
- No?
- No.
- Per què?
- M'ha fet vergonya.
- Vergonya?
- Sí, vergonya. Molta vergonya.
- Per què?
- Perquè sóc idiota. Saps d'alguna forma que desaparegui?
- Que desaparegui?
- Sí.
- Doncs com no ho esborris tu...
- Ja, però no puc.
- Aleshores no.
- Genial.
- Tan greu és?
- Bastant.
- Deixa-m'ho llegir.
- Per què?
- Perquè així et dono la meva opinió.
- Però si sóc incapaç de llegir-ho fins i tot jo! Seré idiota! A qui se li acudeix?
- A tu... Va, total, què hi perds?
- Home...
- Va, sigues valenta.
- És molt fàcil de dir.
- Torna-ho a llegir.
- No en sóc capaç.
- A veure si hauràs de tornar a la guarderia...
- És com quan vegi la resposta, si és que n'hi ha. La veuré i seré incapaç de mirar-la. Però com se m'acudeix?
- Què vols dir?
- Doncs que suposo que veuré el mail i no el voldré obrir. Com si la persona que l'ha enviat pogués veure que jo el veig. M'esperaré una estona a obrir-lo, i segurament no el llegeixi tot, sinó que només una mica, faci una altra cosa, una mica més...
- Però vols saber què hi diu, no?
- Sí, però sóc incapaç de llegir-lo.
- Tu noia no estàs bé...
- Podria ser.
- Fem un pacte.
- Digues.
- Mira si n'hi ha 45. Si n'hi ha 46, tornes a llegir el que has enviat.
- No podré.
- I tant que podràs!
- Em posaré malalta!
- Segur que no. Llegeix!

- 45?
- 45. Però, saps què?
- Què?
- Que no em fa res.
- Què vols dir?
- M'alegro d'haver-ho fet.
- Sí?
- Sí.
- Malgrat el 45?
- Malgrat el 45.
- Pensant que potser s'ha enfadat?
- Pensant que potser s'ha enfadat.
- Segur?
- Segur. Si no ho hagués fet, me n'hagués arrepentit. Fent-ho no sé si me n'arrepenteixo. Potser també. Però almenys ho he intentat. I qui sap, potser aquests 45 es converteixen en 46 un dia d'aquests.
- Però potser aquest 46 és una resposta que no vols veure.
- Ho sé. Però aleshores sé que la resposta és la que no vull veure.
- També tens raó. 45?
- 45...

Algú t'està mirant...

Està treballant d'esquena a la porta. Com sempre. Algun cop li havia molestat, però així no es distreu. Si treballa d'esquena a la porta, no veu la gent passar i sap que no es distreurà mirant les mosques, perquè podia passar algú i veure-la. Així que ha escollit treballar d'esquena a la porta, de forma que tothom pot veure el que fa i ningú la distreu.

Està treballant, barallant-se amb una cosa que, per variar, no funciona. De cop, sent com algú l'està observant. Aquella sensació de que algú et mira fixament, i que, malgrat estar d'esquenes, notes com et miren.

Es gira per veure qui la mira. Es recorda d'un acudit o similar molt dolent, en el que hi ha un lladre, un lloro i un dòberman. L'explicaria, però li fa vergonya i tot, de dolent que és l'acudit. Què carai, algú altre pot explicar l'acudit per mi.

Es gira i veu qui l'observa. Si això fos una sèrie dolenta de la tele (o no tan dolenta), es veuria la noia com es gira, molt a poquet a poquet, i la cara que fa. I aleshores començarien els anuncis. I t'hauries d'esperar els 5 o 10 minuts d'anuncis a que la càmera mostri qui hi ha a la porta.

Però la noia no es gira a poc a poc, sinó que es gira ràpidament. Però, és clar, això no és una sèrie dolenta de la tele, però a darrere hi ha algú que té ganes de tocar la pera.

És clar que si això fos una sèrie de la tele o una pel.lícula ja sabries qui hi ha a la porta. Si es tractés d'una sèrie de por o d'intriga, et trobaries algú amb un ganivet, al vell estil de la dutxa de Psicosis. Si fos una pel.lícula de l'oest, et trobaries el típic "vaquer" amb bones o males intencions, depenent de si la noia és la protagonista o si és una simple actriu en un paper secundari. I si fos una telenovel.la d'aquestes de mitja tarda (encara les fan a mitja tarda, quan s'acaben els telenotícies?) et trobaries que ja és el final de la telenovel.la en qüestió, i et trobaries el protagonista allà.

Però això és la vida real. O no. La suposada noia està escrivint això, així que no hi havia en Norman Bates a la porta. Tampoc hi havia un personatge d'aquests de l'oest, perquè aleshores això seria un catxondeig dels grossos. I tampoc estem en una telenovel.la, o potser sí?

La noia es gira. I ja s'ha girat tants cops, que això ja és pitjor que la pitjor telenovel.la de sobretaula o de la pitjor pel.lícula de diumenge a la tarda, que repeteix una vegada i una altra la mateixa escena i no et deixa veure qui hi ha a la porta. I, no ens enganyem, si això fos una escena d'aquestes, el següent que es veuria seria una escena borrosa de la porta amb una silueta al davant, que no es distingeix qui és. La visió de la noia, que és una mica miop i que si no porta les ulleres i està mirant alguna cosa propera, quan mira a la llunyania, només veu alguna cosa borrosa.

I qui hi ha a l'altra banda? Doncs això és la vida real. Així que, segurament hi ha algun company de feina, que li ve a demanar alguna cosa. O potser és algú que passa per aquí, que la coneix i que no té idea que està aquí i la veu tan concentrada que no s'atreveix a dir res. Això seria el més normal. Si la noia fes volar la imaginació, segur que seria alguna altra persona. Però això seria tan surrealista com l'opció d'en Norman Bates.

I, és clar, després de tota aquesta parrafada, que no porta enlloc, que és una autèntica xorrada, no té ni una mica de substància i que només prové d'un somni idiota, algú es preguntarà: i qui hi havia realment a la porta?

Doncs el dòberman, està clar.

Algú en dubtava?

Dilluns

"Si te esperas cinco minutos a marchar, te cierro la puerta del garaje".

Somric. Quan arribo a casa agraeixo que algú em senti arribar i obri la porta. A l'hora de marxar, que algú la tenqui només fa que m'estalviï el mig minut que em costa baixar del cotxe, tencar la porta i tornar a entrar al cotxe. Si m'espero els cinc minuts que em diuen, encara perderé més temps.

Miro la roba que porto. Era la roba que havia de portar ahir. Dissabte vaig arribar a mitja tarda a casa. Em vaig treure la roba que portava i vaig comprovar que a dintre l'armari hi hagués alguna cosa que em pogués posar. Tinc poca roba, i de la poca que tinc, la meitat no em va bé. M'he passat tot l'estiu sobrevisquent amb 5 samarretes i poca cosa més (o sigui, un parell o tres de pantalons). Podria anar a comprar roba, però em fa tanta mandra i m'agrada tan poc, que dia rere dia tinc una discussió amb ma mare, perquè em diu que he d'anar a comprar roba.

Un bri de tristesa em passa pel cap. Era la roba que havia de portar ahir. Però ahir em vaig passar tot el dia a casa. El dissabte a la tarda vaig arribar molt contenta a casa i als cinc minuts estava no sé si enfonsada o trista. Quina importància té, això, ara?

Pujo al cotxe. Quan li dono al contacte s'engega la radio. Sempre ho fa. Ni tan sols em recordo que la radio s'engega sola, i això que el meu cotxe ja és prou vell com per haver passat la ITV un cop i l'agafo cada dia. Em sorprenen les notes d'una cançó. Sembla mentida com les notes d'una cançó et poden retornar a llocs impensables. A mi em retornen a un carrer petit, que fa pujada, situat en un dels millors llocs que conec. Em recorden un dia que vaig pujar i que la cançó em va fer adonar del nom del carrer i vaig somriure. Ironies del destí, suposo.

Condueixo fins a la ciutat, però no em trec la cançó del cap. Per sort, em recordo d'agafar el camí que he d'agafar. Des que aquest estiu van tencar un dels principals carrers de la ciutat, que he de fer molta volta per anar allà on vaig. Abans, quan arribava a la ciutat, trigava 10 minuts a arribar. Ara en trigo 15. D'acord, 5 minuts no és massa. Només que ara, quan m'aixeco, el despertador no marca les 6:00, sinó que marca les 5:55, o sigui que són les 5:47, però aquesta barrera psicològica de posar el despertador abans de les 6 és bastant gran. I què carai, que són 5 minuts, però el temps ha augmentat un 50%! Si a tothom li haguessin augmentat el sou un 50% aquest estiu, segur que tothom faria millor cara. Somric. Em recordo del meu sou i de que a mi no me l'han augmentat un 50%. Veurem el dia que cobri, però l'augment estarà prop del 200%.

Arribo al meu primer destí. Segueixo somrient. Qui es recorda ara ja del diumenge? No hi ha millor forma de començar un dilluns al matí, quan la ciutat encara dorm (o gairebé) que jugar a pilota com fa la gent que té la meitat d'edat que la que tinc jo (o menys de la meitat, no ens enganyem... la tercera part? Potser menys? Millor no faig números).

Després de la pilota, toquen els estiraments. No tinc res en contra dels estiraments, però si en contra de la relaxació. M'avorreixo. Intento jugar a intentar tapar les bombetes amb els peus, de forma que no vegi ara aquest llum, ara aquell altre, mentre l'altra gent es relaxa. Després em dedico a tornar a comprovar amb quin ull apunto. Somric. Fa poquet que ho sé. Ho vaig aprendre en un curs on els alumnes eren bàsicament masculins. I els professors també, ja que hi som. Bé, per ser exactes, si no hi hagués sigut jo, hagués sigut un curs exclusivament masculí. Algú va parlar d'apuntar, i de que si havies fet la mili sabies exactament amb quin ull apuntaves. Un parell de nois més joves que jo i un de la meva edat ens vam mirar als altres. Aquell dia vaig descobrir que jo apunto amb l'esquerre. Em va sorprendre, perquè és l'ull en el que hi tinc més miopia, però la prova és infalible. Avui he tornat a comprovar que és així.

Torno a casa bastantes hores després d'haver-ne sortit. I avui torno aviat, perquè tinc unes coses per acabar i he pensat que ja les acabaria a casa, estava una mica cansada del lloc de treball. Abans de posar-me a fer-ho, però, miro el correu. Bé, si he de ser sincera, a la feina, el miro sovint. Però només el miro. No contesto res. Llegeixo i prou. Bé, a no ser que arribi alguna cosa que no pugui evitar contestar... Avui no tinc temps de contestar cap mail. Potser si acabo la feina d'hora...

Veig que tinc algun comentari. Això no és rutina. Això sempre fa il.lusió. Escric això. Tampoc és rutina. Miro enrere i veig les parts positives del dia. N'hi ha hagut més, però tampoc val la pena posar-les totes. Després contestaré els comentaris. I, si no acabo la feina massa tard, algun mail. Avui no tindré temps de res més, i és possible que no hagués hagut d'escriure això. Però avui tenia ganes de veure la part positiva de la rutina.

De totes formes, si acabo aviat, em desconnectaré aviat, avui. Ja fa dies que estic llegint un llibre que em té enganxada. No és un llibre llarg, però me l'estic llegint tres o quatre vegades. Només faig que anar enrere a rellegir capítols anteriors. Com si volgués guardar-los a la memòria de forma que no se m'oblidessin mai. Per això trigo tant a llegir-lo. Aquest divendres he de tornar a la biblioteca. Dels llibres que vaig agafar per llegir a l'estiu, n'hi ha un que ni tan sols l'he començat. Però és que també n'he llegit de meus.

Publicaré aquest post. Contestaré els comentaris. Acabaré la feina. Contestaré un o dos mails, si no és molt tard. Llegiré una estona. I em posaré a dormir. Demà al matí, a les 5:55, que en realitat són les 5:47, sonarà el despertador. Amb una mica de sort, aquesta nit no aniré veient com passen les hores a la radio despertador. Demà al matí, quan vulgui marxar, el meu pare entrarà al lavabo per dutxar-se. Em dirà que si m'espero cinc minuts em tencarà la porta del garatge. Demà no jugaré a pilota, però faré alguna altra cosa similar. Arribaré a la feina i miraré el correu abans de fer res. Arribaré a casa 13 o 14 hores després d'haver-ne marxat. Soparé. Miraré el mail. Amb una mica de sort tindré una resposta que espero i que no arribarà. Llegiré. Aniré a dormir. El despertador sonarà a les 5:55, que en realitat són les 5:47...

Adéu-siau

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
Per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,
Guaites per un forat la tomba del Jueu,
E al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com conèixer pogués lo front de mos parents,
Coneixia també lo so de tos torrents,
Com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,
Ja no conec ni sent com en millors vegades;
Així d'arbre migrat a terres apartades,
Son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
A veure de més prop les torres de Castella,
Si el cant del trobador no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,
E veig del Llobregat la platja serpentina,
Que fora de cantar en llengua llemosina,
No em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
La llengua d'aquells forts que acataren los reis,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
Quan del mugró matern la dolça llet bevia;
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
E càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
En llemosí li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir ni ment,
Puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau

Nerviosa, jo?

- Ja és segur?
- No, encara no.
- I és el que volies, no?
- Sí. Però ara...
- Ara què?
- Estic nervioseta.

- D'acord, sé que esperes que digui que estic dels nervis, però la veritat és que no.
- Ah, no?
- No.
- I esperes que m'ho cregui?
- Sí. Perquè és veritat.

- D'acord, ho reconec, fa una estona he tingut una petita crisi de nervis.
- Què has fet?
- No res, simplement estava molt nerviosa.
- I ara?
- Doncs ara res. Gens de nervis. Bé, ara comencen a aparèixer un altre cop.
- I com han marxat la primera vegada?
- He seguit un consell.
- Un consell?
- Sí, un consell que em va dir no sé qui no sé quan.
- Doncs si abans t'ha servit... ara també, no?
- Suposo. Però, de fet, no estic tan nerviosa.
- Doncs millor. Però, segur que no estàs nerviosa?
- Ostres, tu ajudes molt, eh!
- Home, si estiguessis nerviosa t'ajudaria a treure't els nervis de sobre, però com que no ho estàs, i no és normal, perquè ho hauries d'estar molt, estic intentant fer-te reaccionar...
- De fet, tampoc és segur.
- Ja, però tot i així, el més probable és que sí, no?
- Sí.

- Veig que no estàs nerviosa, quin és el teu secret?
- No ho sé.
- No ho saps?
- No. Mira, m'he convençut que és una ocasió com qualsevol altra.
- Però no ho és.
- Ja, però tampoc és tan diferent. A més, no em coneixerà ningú.
- Com dius?
- Que no em coneixerà ningú.
- I vaig jo i m'ho crec. Jo crec que en els primers cinc minuts no en faràs prou amb els dits de les mans i els peus per comptar la gent que et coneix.
- Vols dir?
- Seguríssim.
- Ara no em facis posar nerviosa...
- Jo? Què va...
- De totes formes, doncs més per mi: si conec a tanta gent és que ja hi estic acostumada, no? O sigui, que no he d'estar nerviosa per res.
- Ja, però és que no parlem d'això en concret sinó d'allò altre.
- Però és que no és el mateix?
- Saps que no.

- Saps? Al principi estava nerviosa, perquè no sóc res.
- Ja deia jo.
- Però llavors he arribat a la conclusió que hi vaig perquè sóc jo.
- Què vols dir?
- Que qui ha d'anar-hi sóc jo. No hi ha d'anar aquella noia tan guapa que tothom es gira quan la veu passar pel carrer. Ni aquella noia que ha fet tantes coses i té tants mèrits professionals. Ni aquella noia que és tan simpàtica i divertida. He de ser jo la que hi vaig. I allà m'esperen a mi. A ningú més. Així que no tinc res a patir: si m'esperen a mi, seré jo la que hi vagi.
- Ostres! Això sí que és una sorpresa. Doncs bé, si ho veus així, qui sóc jo per contradir-te?
- El meu altre jo?
- Potser sí.
- Mira, l'altre dia algú em va dir que jo sempre estava rient. I suposo que té raó.
- Podria ser.
- Home, d'una manera o altra he d'amortitzar la inversió en dentistes que van fer els meus pares quan era petita... i el mal que em va fer treure'm els queixals del seny. Tot i que, abans de treure'ls, ja em van moure altre cop les dents de lloc...
- Saps què et diria si fos algú de la teva mitja família, no?
- "Catalana tenía que ser".
- Exacte.
- Doncs això, que hi vaig jo. La que sempre riu. La que explica acudits dolents. La que diu parides freakies.
- Ejem... tampoc cal que et passis amb les parides freakies, eh!
- D'acord, d'acord, ho tindré en compte.
- I ja que hi som, ni amb els acudits dolents.
- Però llavors no seré jo. I ja hi ha el perill de que em quedi callada...
- Aleshores sí, potser millor un acudit dolent que quedar-te sense dir res.
- Veus com tinc raó?
- I nervis?
- Potser en tindré. Potser avui no podré dormir. Potser em surtin d'aquí a un moment. Potser em surtin al moment en qüestió. Però ara mateix, no en tinc.
- Quina sort! Veig que millores!
- Sí. I ja sé la solució.
- Quina és?
- Doncs estar segura que a qui volen veure és a mi. Que sí, podria ser millor. Sí, podria ser moltes coses. Sí, podria tenir una aparença molt millor. Sí, podria vestir millor. Sí, podria ser moltes coses. Però sóc jo. I és a mi a qui volen veure.
- Doncs a veure si el moment en qüestió te'n recordes!
- Això espero!