I... una setmana més tard...

M'assec a la butaca, amb el portàtil a la falda. Ahir no ho vaig fer en tot el dia, i avui...

Tinc molta son i són quarts de quatre de la tarda. Però estic contenta, i suposo que això és el que compta.

El peu em fa un mal horrible, però he decidit que tornaré a anar al metge, això no pot continuar així.

Tinc aquella sensació de quan has acabat de fer un munt de coses, aquella sensació de descans. Tot i que sé que en falten moltes per acabar, ara em poso a respirar. He d'acabar unes coses abans de dilluns, però ho faré demà, i després tindré el diumenge per respirar.

Tinc el cap fet un embolic, i suposo que ara seria una bona estona per pensar. Però el cap està tan cansat, que diu que ja pensarà demà. Suposo que això és bo i dolent a la vegada. D'una banda, no pensar en el meu cas és bo, però de l'altra...

I m'adono que no estic nerviosa. La setmana que ve he de conèixer al que podríem anomenar "el meu aprenent". O sigui, que el meu jefe me l'envia perquè jo en sigui la jefa. Ein? D'això se'n diu... bé, jo en dic alguna cosa, però tampoc quedaria massa bé dir-ho. Com puc tenir jo un aprenent? Mare meva!

Ara toca agafar aire. Molt d'aire. La setmana que ve s'assemblarà molt a aquesta. Però... me n'alegro!

Ah, sí, una pregunta per nota: què tenen en comú Kiev, Praga i Riga? Espero una resposta positiva d'aquí a poc... :-)

Acabo de trobar la força

Fa un moment em podria haver enfonsat. M'he sentit tambalejar. Hi ha coses que saben greu. Però...

Però això m'ha donat força.

Sí, un dia ho vaig dir: jo no he sigut mai una persona de tenir molts amics. Poquets i amb qui poder confiar. Llavors, si aquests poquets fallen, venen les hòsties (trobo que últimament estic molt ben parlada...)

Moltes de les coses que vaig aconseguir de petita les vaig aconseguir per això: no tenia res a fer amb ningú, i llavors estudiava o el que fos, i aconseguia fer un munt de coses.

Fa anys que em sento com si visqués de rendes, però suposo que és perquè no faig com quan era petita.

A la vegada vull conèixer molta gent, però a la vegada vull seguir vivint en el meu món reduit. Difícil.

He arribat a casa cansadíssima.

Pensava que no podria fer el que vull fer. Se'm tenquen (tanquen pels puristes) els ulls.

Però he trobat la força en una cosa que m'hauria d'haver sabut greu.

Tot i que, al cap i a la fi, ser una espècie de marginada sempre em va anar bé. Per què no m'hi hauria d'anar ara?

PD: Aquests dies estic una mica rara. O diferent. Però... però... m'agrada com estic. I... i... i no em vull amagar sota la closca. Si sóc així, sóc així, i a qui no li agradi, doncs no obligo a ningú a entrar aquí. Apa! I ara a sobre sóc borde!!!

Un petit descans

Són dos quarts de sis. Intento posar-me a treballar, però sé que no podré.

A tres quarts de sis he de marxar. He d'anar a un lloc que em sol agradar anar, però que avui em molesta. Dues hores de parada. I jo amb les coses a mig fer!

Aquesta tarda m'ha tornat a agafar un altre atac de nervis, quan he anat a fer una cosa i l'ordenador m'ha dit que si la volia, que la fes jo. Al final he hagut de donar una volta enorme, però l'he acabat fent :-)

Estic contenta. No, no sé si estic contenta. Tinc moltes ganes. Ganes de moltes coses. Sé que no puc continuar amb aquest ritme, perquè si continuo amb aquest ritme, cauré d'un moment a un altre. He de seguir amb el meu ritme pausat i seguit.

Però de moment vaig fent, ràpid.

No sé si dic paraules connexes o inconnexes. No en tinc ni idea. I sé que hauria de rellegir-ho o no publicar-ho, però tant se me'n fa. No vindrà d'una anada d'olla. I aquí almenys puc escriure en català i puc escriure a raig.

He de reconèixer que estic cansada. Però també he de reconèixer que les dues hores que "perderé" m'aniran molt bé. Bé, de fet seran dues hores i mitja, però ja compto amb què mitja hora ja li estic normalment per arribar a casa. A vegades més i tot.

M'anirà bé el passeig.

Com deia una persona en un comentari en un dels 3 blogs que he mirat aquests últims dies, jo també tinc ganes de conèixer gent nova. Tinc ganes de conèixer més gent. Gent nova. Noves coses. Acabar coses. Començar-ne de noves.

Estic cansada, però tinc ganes de fer moltes coses. Però potser no tinc temps.

Ja no sé què dic. I aviat he de marxar.

Vull seguir treballant fins a caure rendida als vespres.

Vull conèixer nova gent. I no m'importa que em torni a fotre hòsties (ai, ai, ai! Val més que pari).

Vull moltíssimes coses.

Però ara... ara un bon descans de dues hores i mitja. Amb caminada inclosa :-)

Dos en un

Són les 11 del matí. He acabat el que pensava acabar a les 9. Només em falta una coseta. Una coseta i prou. Una coseta que no em costarà res.

A 2/4 de 12 decideixo demanar ajut a l'Anna. Anna! Va, que segur que tu ho saps!!!

A les 12 segueixo esperant la resposta de l'Anna, mentre em barallo amb el que havia d'estar a les 9, segons el meu horari...

A les 12 i poc rebo una resposta. No sap com fer-ho. Perfecte.

Un quart d'una. Estic dels nervis. Però dels nervis. De cop, un mail. L'Anna.

Em diu com fer la meitat del que he de fer. Perfecte, jo sé fer l'altra meitat :-)

Dos quarts d'una. Merda. Quan miro com queda, queda fatal. I ara, què faig? És la única manera que tinc que mig funcioni i... no queda bé!!!

Tres quarts d'una. Tinc una il.luminació divina.

La una. He acabat de fer el mateix amb 8 de diferents. I queden perfectes!!!

Em dic a mi mateixa que sóc una artista! :-) Després m'adono que en realitat hauria d'haver estat una artista a les 9 del matí i em maleeixo els óssos.

Però no treu que sóc una artista... que s'ha portat feina a casa i que està escrivint en comptes de fer-la. Ai! Només 10 minutets, que necessito... necessito evadir-me 10 minutets.

I, ara que dic això d'evadir-me...



Fa un parell de dies (o tres, o un) hi va haver una cosa que em va saber força greu. Em va tocar bastant. Però després em vaig adonar... em vaig adonar de moltes coses.

Podria fer un post molt llarg. Però... però avui no tinc temps. I... i la cançó ho diu tot. Sé que jo no sóc perfecte, i sé que jo dec haver decebut a molta gent. Però jo, quan dic les coses, les dic amb la panxa. I per això em va com em va. Més em valdria dir les coses amb el cap, però llavors encara parlaria menys.

Hi ha un post que se'm va quedar penjat fa uns dies. Parlava de creure. Jo, per fer alguna cosa, hi he de creure. He de creure en el que faig. Si no hi crec, no sortirà bé. I si hi crec, m'hi poso amb totes les meves forces, i la cosa acaba sortint perquè sí. Però el dia que pensava que escriuria aquest post em vaig adonar que em passa el mateix amb les persones. Potser no hauria de ser així, però si no crec en una persona, la cosa no pot anar bé. I si hi crec... Si hi crec llavors potser m'hi bolco massa, potser li explico massa coses, potser... i si hi deixo de creure, llavors...

M'he adonat que deixo de creure en unes quantes persones. Perquè m'han decebut. L'altre dia la Tirai deia que si decebs algú que t'estimes, et continuarà estimant. Potser és que jo no m'estimava aquestes persones. O potser m'han decebut perquè jo sí que me les estimava i he vist que no m'hi hauria d'haver bolcat tant.

Ai, ja he parlat massa, em temo. Però m'és igual. Sí, m'és igual. Només no m'és igual perquè ara he de tornar a la feina i he perdut una bona estona. I prou. Però...

No ho sé, la cançó ja ho diu tot.

Massa feina

Això és un avís. Si tinc molta feina, se me'n va l'olla. I avui tenia molta feina. I demà, i demà passat. Tornant a casa amb el cotxe se m'han ocorregut com 50 posts. Aquest és un resum dels que es podien resumir. Molt aviat hi haurà una sèrie, que no sé quan l'escriuré, però que té exactament 6 capítols. I si algú hi veu alguna influència... o sigui, si algú hi veu la influència que és molt clara, li dóno un premi. Demano em perdoneu pel post...

Estimat diari,

Hauria d'estar acabant la feina que m'havia proposat fer avui. Sobretot perquè he d'acabar una cosa abans de... abans d'un dia d'aquests. I sembla que tot es concentra en aquesta setmana.

Avui això serà una cosa poc convencional, o massa convencional, segons com es miri.

El matí ha començat molt bé. No he corregut, però he suat, i molt, i això sempre fa sentir bé. Llàstima que quan m'he anat a dutxar i estava tota ensabonada de dalt a baix l'aigua de la dutxa del gimnàs ha deixat de sortir calenta. Merda!!!
Però el dia ha començat amb un somriure. Esperava una resposta. I ha sigut molt bona. He anat amb un somriure d'orella a orella, fins que m'he tirat un esborrador per sobre els pantalons negres. Feia 10 minuts que estava a l'aula...

Després, per sorpresa, tenia companyia. Companyia i remordiments. Jo no volia perjudicar a ningú. Ni crec que hagi perjudicat a ningú. Però... no ho sé. Hi ha una possibilitat d'una cosa. Algú em va parlar d'aquesta possibilitat. I jo sé que a una altra persona aquesta possibilitat li faria molta il.lusió. Així que li vaig dir. No ha sigut fins aquest matí que m'he adonat que potser l'altra persona es podria enfadar, perquè és introduir competència. Que no crec que afecti, però jo no hagués sabut d'aquesta cosa si algú no me n'hagués parlat, i jo ho he dit a algú a qui li interessa. I... I... Jo crec que he fet ben fet, però em sap greu que aquesta altra persona s'ho prengui malament.

De fet, no fa massa jo vaig ser la persona que hi va sortir perdent. La persona que va avisar a una altra que hi havia aquesta possibilitat no s'atreveix a mirar-me, ni a dir-me res. Jo al principi vaig entendre que ho va fer perquè creia que a l'altra persona li interessava. Però, entre que sempre havia pensat que a aquesta persona no li queia bé, i que ara sembla que es sent tan culpable... Buf! Vaig començar a pensar que potser ho havia fet per perjudicar-me. Però segurament només sigui això, que continuo sense caure-li bé, però que no es sent còmode amb la situació. Ara que sóc jo la que he parlat d'una possibilitat (una cosa molt més petita, que no té res a veure amb el futur de ningú, que la meva sí que hi tenia a veure), em sento malament. I jo no ho he fet per perjudicar a ningú, però... ara sóc conscient que potser algú hi surt perjudicat. Però tornaria a fer-ho. Perquè crec que la persona a qui ho he dit es mereix aquesta oportunitat, perquè realment no puc pensar en ningú que s'ho mereixi més. I ara aquesta persona està molt contenta amb la possibilitat. I... per què a vegades són tan difícils les coses?

I també he rigut en veure unes persones joves. M'havien de venir a veure. I jo no hi era. Però ells no sabien que jo hi era. Molt pitjor: no sabien que jo no hi era, però que estava venint i els veia. Els veia com s'anaven dient l'un a l'altre que passés primer, que li feia vergonya, que si un moment, que si ara vaig jo, que no que vés tu. Buf, no me n'he pogut estar i els he dit que no me'ls menjaria pas! :-)

Després he entrat en estat de xoc. He vist una notícia. I m'he quedat... Perquè, perquè... perquè jo era una persona que era molt treballadora, que feia les coses, que em sortia de tot. I ara... Ara... com pot ser que tothom em passi al davant? Fins i tot gent que quan jo feia dos o tres anys que treballava encara estaven estudiant? Com pot ser? Què en faig del temps?

No, no, no ho vull saber. Avui encara he d'acabar unes quantes coses. Bona nit! Jo vaig a treballar. Buf...

Supersticions

Si algú em pregunta si sóc supersticiosa (quina parauleta més lletja, sobretot d'escriure!) li diré que no. Així, de cop. Deixaré anar un no.

Però si m'ho penso, llavors diré que sí. Diré que ho sóc. Però només en una part de la meva vida. Com aquell futbolista que sempre ha d'entrar amb el peu dret al camp, o aquell que quan passa per davant de la capella del camp nou s'ha de senyar, o com aquell que sempre porta les mateixes botes o...

Doncs sí. Jo sóc supersticiosa d'aquest estil. Sempre, sempre, sempre, si he de competir, tinc els meus rituals. Les meves coses que s'han de fer d'una determinada manera. El problema és que...

El problema és que les meves supersticions de competir no depenen només de mi.

Així que quan m'he aixecat al matí i he vist que les primeres supersticions fallaven totes... buf! He pensat que seria un mal dia. Però, no sé, me n'he anat directa al meu raconet de còmics. Fa temps que segueixo uns quants còmics, que gairebé tots tenen a veure amb la meva feina, amb més o menys relació. I bé, em fan molta gràcia, però me'ls guardo. I avui m'he fet un empatx de còmics. He rigut tant que m'he oblidat que les supersticions fallaven.

Quan m'he anat a vestir he vist que no hi tenia el meu jersei de la sort. Oh! El meu jersei! El que havia estat portant els últims temps i que m'anava bé. Tinc tan poca previsió que me l'havia posat el divendres i avui estava brut. Oh!!! Però llavors he pensat en ahir. Ahir vaig anar a comprar i em vaig comprar una cosa que no m'havia comprat mai. Que llavors vaig pensar que ja podria haver-m'ho comprat abans, també. Que no és cap cosa excepcional, i que qualsevol dona en té, i més d'un. Però jo no n'havia comprat mai cap, perquè... perquè a vegades em penso que total, per què m'ho he de comprar. Però ahir vaig pensar que què carai! Jo m'ho compro. I ja està. Perquè vull. I el total que el donguin! Bé, de fet, el total se'n pot anar a pastar fang perquè vull que desaparegui. He agafat tanta confiança que m'he oblidat que les supersticions fallaven.

Quan he pujat al cotxe, s'ha engegat la radio. Ai! Coi, per què posen tant aquella cançó de l'Enrique Iglesias que és tan odiosa? Bé, i ell també, ja que hi som. Ai! Si la principal prova de foc és que la primera cançó i la última que senti al cotxe m'agradin i em facin posar de bon rotllo. Ai! Saps què? Doncs agafo, canvio l'emissora, i aquí no ha passat res. He trobat una emissora amb una cançó que m'agradava i que m'ha fet posar de bon humor. I he rigut i cantat tant que m'he oblidat que les supersticions fallaven.

Quan tornava cap a casa amb el cotxe estava molt contenta. Han sonat les millors cançons. Em sentia a gust amb el meu jersei. I les coses del matí se me'n refotien (i no penso entrar en detalls, que espatllaria el post).

Ja en tinc la prova: les supersticions no serveixen de res. Bé, sí que serveixen. Al cap i a la fi, només me les crec quan em són favorables :-)

La mare de la Raquel

Fa un parell de setmanes que em van dir que la germana de la Raquel treballava a un lloc on jo vaig de tant en tant. Vaig somriure pensant que segurament me la trobaria. Vaig anar tirant enrere i em vaig adonar que feia 10 anys que no la veia, des que es va morir el seu pare. Llavors ella tenia 16 anys, i en aquests 10 anys podia haver canviat molt.

Així que avui, quan hi he anat, he anat amb els ulls ben oberts. No volia trobar-me-la, que em conegués, i jo no conèixer-la a ella.

Quan he entrat, m'he quedat palplantada a la porta, sense poder-me moure. La noia que hi havia allà era sense cap dubte la germana de la Raquel. No, no s'assemblava gens a la nena-noia que vaig veure per últim cop fa deu anys. La noia que tenia a davant meu, amb els seus 26 anys, era la seva mare.

Però no, no m'he quedat palplantada perquè s'assemblés a la seva mare. M'he quedat palplantada perquè m'ha recordat a la seva mare. I, de cop, se me n'han anat les paraules, els ulls se m'han mig omplert de llàgrimes, i he sigut incapaç de dir-li res. Ella m'ha saludat, m'ha preguntat com m'anava, i jo... jo tenia un nus a l'estómac i no podia dir res més.

La seva mare era una dona alegre. No recordo haver-la vist mai plorar, mai cridar, mai enfadar-se. La seva mare treballava amb la meva, tot i que no la recordo treballar. Es va passar tota la infància que jo recordo de baixa. La mare de la Raquel tenia càncer. Estava molt i molt prima. Però ella... Ella no sé com s'ho feia, però sempre reia, sempre explicava històries alegres, sempre jugava amb nosaltres, sempre semblava feliç.

Es va morir quan la Raquel tenia 8 anys. La seva germana, 5.

Mai m'havia plantejat que hagués mort tan jove. En aquella època ella era una "mama". I totes les mames eren grans. Eren molt i molt grans! I, amb el pas dels anys, va seguir essent una mama en el record. I la seva imatge es va conservar jove, però la seva edat, a dintre el meu cap, va anar creixent, com l'edat de totes les mames.

No ha sigut fins avui que m'he adonat que era molt jove. Fins que he vist a la germana de la Raquel. I, al veure-la, hi he vist la seva mare. Però no la seva mare de jove, sinó el record que tinc de la seva mare dels últims cops que la vaig veure, ara fa més de 20 anys. En aquella època per mi era molt gran.

Sí, era una mama. Era una mama jove. Una mama que no va arribar a complir els 31.