Melancolia

Podria dir que és l'efecte del diumenge a la tarda, si és que no hagués començat ahir a la tarda. No pot ser que l'efecte del diumenge a la tarda comenci el dissabte a mitja tarda.

Vaig tenir un divendres-dissabte d'allò més estressant. Fins que vaig arribar el dissabte a mitja tarda a casa i... doncs que ja s'havia acabat. Podria haver estat més repartit. Podria haver estat com els caps de setmana que vindran, des del proper fins a Nadal, que el cap de setmana començarà el divendres a la tarda i no s'acabarà fins diumenge, ben entrada la tarda, quan per fi m'assegui i... i faci totes aquelles coses que acostumo a fer el cap de setmana. I m'agafi la melancolia del diumenge a la tarda. O no sabria com explicar-ho. Aquella sensació que he de fer les coses que només es fan un cop per setmana, i que acostumo a fer-les el cap de setmana, i que sempre arriba el diumenge a la tarda i està tot per fer. Sempre em dic que ho faré algun dia el divendres o el dissabte, però com que són coses que tampoc són massa divertides, sempre acabo deixant-les per últim moment.

Ara acabo de fer endreça de l'armari. I la melancolia m'ha agafat, i de ple. Més que melancolia, podria dir tristesa. He començat a tirar peces de roba. Ara una, ara una altra. Peces que tenien dos o tres anys. I jerseis talla mini que no em puc posar ara mateix han anat al fons de l'armari. El resultat ha sigut que tinc exactament dos jerseis que em van bé, i un dels dos me'l vaig comprar fa un parell de setmanes. L'altre té 3 anys, però no el tiraré pas...

M'he enfadat amb mi mateixa. Per què no puc ser com una noia normal? Tenir més roba de la que puc portar. Anar de botigues i comprar-me roba, no poder resistir la temptació. Jo no puc. És sentir comprar roba i fugir per cames. I després passa el que passa. Que la meva col.lecció de jerseis es redueix a dos jerseis. A sobre, tots dos són del mateix color, per si no fos prou trist. He d'anar a comprar roba. Sí. Però aquesta és una altra de les coses que només puc fer els caps de setmana, en aquest cas els dissabtes. I el cap de setmana que ve el dissabte me'l passaré tot al Perdedorès. Així que ja puc anar demanant als déus que no faci massa fred fins d'aquí a un parell de setmanes. O que, abans de que vingui el fred, torni a ser la "pero tu estás muy gorda" que es posava uns jerseiets talla M que no sé ni per què guardo a dins l'armari. I això que m'agrada, el fred.

Aquest matí, quan anava a córrer, m'he trobat el veí, amb els nens i els gossos. Més gossos que nens, i això de nens ja ho he dit en plural. M'ha dit una d'aquelles frases, de que no paro massa per casa. I ara m'he adonat que se m'ha acabat la tranquil.litat. No sé per què sempre m'embolico. Per què no sé dir que no? Per què?

A la feina no tinc una hora fixa de plegar. Plego quan he fet el que volia fer. És perillós, però no tinc problema a fer les hores que calen. De fet, els comentaris que sento són sempre de que faig més hores de les que hauria de fer. I això que no em veuen que a vegades treballo a casa. Sóc com una persona amb uns quants anys menys que jo: no tinc cap tipus d'obligació. Puc sortir a l'hora que sigui i no he d'anar a buscar a ningú al col.legi, ni he de portar ningú enlloc, ni hi ha ningú que m'esperi a casa, a part dels meus pares, que tampoc m'esperen a cap hora en concret. Durant tot el mes de setembre, he marxat de treballar quan me'n cansava, quan havia acabat el que volia acabar, o quan veia que tenia un embolic tan gran, que no el solucionaria el mateix dia, i el deixava per atacar-lo al dia següent, i fer-ho tot de cop.

Però se m'ha acabat. Per què no sé dir que no? Per què no gaudeixo de la meva solteria adolescent, que em permetria acabar molt més aviat almenys el primer projecte? Que fa que no vagi nerviosa pel món perquè he de ser a tal hora a tal lloc, al mig de la ciutat, i no hi ha qui aparqui? Per què he d'aparcar al quinto pino i perdre no sé quanta estona? Perquè no sé dir que no.

Perquè, a partir d'aquesta setmana tinc una hora de sortida de la feina. Una hora en punt, marcada cada dia per una cosa diferent. No hi ha cap dia de la setmana que no hagi d'anar aquí o allà. No hi ha cap dia que em posi a treballar a la tarda i no pensi que això no ho puc fer perquè no em donarà temps i demà hauré de tornar a començar. Què ha passat amb els bons propòsits? Per què, quan em truquen, no sé dir que no?

Almenys, de moment, segueix fent calor.

He tornat!!!

- Mira, que fa molt temps que no escrius res. Com que no has agafat mai cap avió, el dia que arribem, et deixaré fer el post des d'allà, explicant què t'ha semblat això de l'avió.

Això em va prometre la Lluna fa un mes i mig. I? Doncs que no em va deixar fer el post. Que si les coses petites, que si doctor en Alaska, que si ara estic molt contenta, que si ara ja no, que si no sé què, que si no sé què més, ella vinga a xerrar, i encara no sé què coi ha explicat, i jo sense poder dir res!

I ara, a sobre, em fa estar quieta perquè em vol dibuixar. Mai no havia sentit res tan graciós. Ella dibuixant-me! Ja li val! Si ella no sap dibuixar. Primer ho ha provat a mà. Després amb l'ordenador. Però diu que una de les coses més difícils de dibuixar són els braços... i que a mi me n'ha de fer tres. Després diu que és culpa meva, que no m'estic quieta.

Excuses.

Així que hem fet un tracte: jo m'estic quieta una estoneta si ella em deixa fer un post.

Però no hi ha dret! Vosaltres veureu un dibuix molt mal fet de mi. I jo m'he de venjar per estar tant de temps sense poder dir res.

Així que em venjo, i si la Lluna no s'enfada massa per la meva venjança i em deixa seguir escrivint, seguiré explicant la meva visió de les coses. Us deixo amb una foto de la Lluna. Una de les millors fotos de la Lluna que he vist mai, està preciosa.


La foto de la Lluna...






A que té la cara molt rodona? ;-)

Avui no tocava post

Ho sento, però avui no tocava post. La feina em surt per les orelles. La que ja hauria de tenir feta. La que ja voldria tenir feta. La que fa anys que hauria d'estar feta. La que ha d'estar feta per ja.

He rebut un mail. Em conviden una setmana a vés a saber on, tot pagat. I, altre cop, he hagut de dir que no. Per què? Per la feina que ja hauria d'haver fet. Per la feina que no he fet. Per la feina que he de fer. Per...

Sé que potser hauria de dir que sí. Però la consciència no em deia. No puc dir que sí i marxar. Que llavors em quedo i faig poquíssima feina, perquè perdo dos dies amb una xorrada, i quan me n'adono m'estiro dels cabells, perquè fa dos dies que em barallo amb una cosa que, si m'hagués mirat detingudament, ho podria haver vist amb mig minut.

I ara tinc un problema d'aquests. No arriba a Bifur, Bofur i Bombur, però potser és pitjor, perquè aquest no el puc detectar tan fàcilment. I avui ja hauria d'estar arreglat. I no ho està. I li he donat totes les voltes que he pogut, però fa una setmana que m'hi barallo, i segur que serà una xorrada de les grosses. I si he perdut una setmana amb una xorrada, no podria perdre una setmana en algun altre lloc, de "vacances"? No, ja sé que la consciència no em deixa.

Però avui no tocava post. I avui he tornat al passat. I fa mal. Fa mal adonar-se que determinada gent t'ha descartat sense donar-te una oportunitat. Perquè és la història de la meva vida. No demanava res de l'altre món, només una oportunitat. Una amistat que podria haver sigut bona. Però no sé què va passar, i ara sembla que sóc la persona més dolenta del món. I jo no vaig fer res. En aquest cas, almenys, jo no vaig fer res. Un dia algú és amic, i al dia següent diu alguna cosa mal dita i ja no et torna a dirigir la paraula. Per què? Tampoc ho pots preguntar, perquè no et dirigeix la paraula.

Aquest cas va ser bastant dur. Jo em pensava que ho havia superat, però avui he vist que no ho he superat del tot. La sensació aquesta de que no tinc cap oportunitat. La sensació que ja està tot decidit, i que no tinc la meva petita oportunitat.

No entenc res de res.

No entenc per què les coses no em surten.

No entenc per què se'm neguen les oportunitats.

No entenc per què faig un post, si avui no tocava.

Crònica d'un matí que hauria d'haver sigut festa

Quan t'aixeques al matí i saps que la meitat del país (segurament més) té festa i tu no, fot. Si, a més, un 80 % (si no més) del teu entorn té festa, la sensació encara és més gran. I no parlo de la gent que viu amb mi, que al cap i a la fi tots treballaven, sinó que parlo de la gent que m'envolta.

Sona el despertador. Lavabo. Escales. Cuina. On és el comandament? Cinc minuts (potser exagero) buscant-lo. Ah, sí! Hi ha convidats a casa. Així que estarà al lloc més inversemblant. Un got. Aigua de l'aixeta. I aquesta fressa? Microones obert. Merda, el despertador! Escales amunt. Més escales amunt. Habitació. Despertador parat. Però si ja ho estava. Per què no para la fressa? D'on ve? Titititit. Titititit. Que no es desperti el convidat, si us plau, que no ho aguantaria. Titititit. Titititit. Merda. El meu pare. Coi! Ja el podria haver apagat bé.

Gimnàs. La tarjeta per entrar al gimnàs sembla que està de vacances, també. Ara no podré entrar... I comptant amb què ni m'he pentinat ni res que se li assembli...

La cinta. La radio. Ahir vaig obtenir el meu primer audiollibre. Un de l'Agatha Christie. Durava una mitja hora. El vaig esborrar fins i tot abans d'escoltar què era. Mitja hora????????? Tot un llibre????????? Au, va! Hauré de passar a l'opció B. O la C. Algú es va oferir a dir-me cançons? El Harry Potter que m'estic baixant en anglès estarà complert? Alguna altra idea?

M'avorreixo. Però començo forta. Em ve al cap cert element que em diu nena maca i corro com feia dies que no ho havia fet, a una velocitat que pensava que no podia córrer. Llavors m'adono que he forçat massa i em passo la resta d'estona a mig gas, perquè no m'aguanto dreta.

Però m'adono que hi ha una cosa que em distreu. No sé com, ni per què, però de cop trobo una cosa que no m'avorreix, tot i que no sé per quan de temps, i tenir alguna cosa per escoltar també m'aniria bé.

Quan agafo el cotxe per anar a la feina sé que he de fer un post per fer baixar l'últim. Feia 3 o 4 dies que el podia haver fet, i el vaig anar a fer just el dia en el que sembla que al dia següent ja m'aixeco molt millor. Per què ha sigut tan ràpida la baixada? És un miratge? Per què somric? O, ja directament, per què ric?

M'adono que el meu segon projecte està funcionant a la perfecció. Qui ho hagués dit!

El primer projecte... quan estic en un moment d'aquells en què estic desesperada, l'ordenador fa una fressa. Un mail d'algú amb qui pensava que acabaria perdent el contacte. Aquelles coses que passen: deixa de treballar al mateix lloc, i al cap d'uns mesos t'adones que fa no sé quants mesos que no us heu dit res. Tinc un mail de feina, que desapareixerà, perquè ja no treballa aquí. Tinc un mòbil. I un mail de la seva parella. Mira que és fàcil crear-se un mail, i sempre li dic que se'n faci un, que no tinc ganes d'enviar-li un mail i que primer passi per les mans de la seva parella...

Em ve a veure. A la tarda. I així no tornaré tan aviat a casa :-) No hauré de veure cap programa del cor, ni cap programa on facin toros ni coses per l'estil. Que de toros ja n'he vist prou aquest matí a la tele del gimnàs...

A mig matí tinc un problema molt gros anomenat Bifur, Bofur i Bombur. Si us plau, si algú entèn el comentari, que m'ho digui, que li faré un monument! Si és que algú és capaç d'entendre el meu humor enmig de la desesperació, que fa que el meu problema tingui tres noms i sigui Bifur, Bofur i Bombur. A vegades se me'n va massa l'olla...

Quan s'acaba el matí continuo amb en Bifur, en Bofur i en Bombur, però al principi de la tarda el resolc. Estic contenta, perquè tindré visita. M'he passat mig matí parlant per telèfon i ja torno a estar amb feina fins al capdamunt. La setmana passada el ritme de publicació va baixar per l'estat d'ànim. Però a partir d'ara baixarà per falta de temps físic. Perquè, perquè... perquè hi ha coses que no puc deixar. I sé que he de passar per aquí i dir coses. Tot i que intentaré que cap sigui com el post anterior.

Però l'important és que he volgut escriure un post per enterrar l'anterior. I que avui m'he alegrat infinitament de que jo no tingués festa. I que la persona que m'ha vingut a veure m'ha dit que em tranquil.litzés, que la posava nerviosa, de tant esperitada que anava. Això és que ja torno a estar bé.

Encara que em molestessin en Bifur, en Bofur i en Bombur.

L'altra banda del gronxador

No m'agrada la paraula gronxador. A partir d'ara, serà un culumpiu.

El que té de bo (o de dolent) d'estar a dalt d'un culumpiu és que saps que, tard o d'hora, la força de gravetat farà la seva feina (o, millor dit, el seu treball) i acabaràs baixant, amb una gran accelaració, fins arribar a baix de tot.

El que té de dolent (o de bo) d'estar a baix d'un culumpiu és que saps que, tard o d'hora, l'energia cinètica que portes farà la seva feina i començaràs a pujar altre cop fins a dalt.

De cop ets a dalt, i et preguntes per què. No penses en l'energia cinètica, tot i que tens present la gravetat.

Però de cop, un dia, apareix ta mare que arriba d'un sopar. La vas acompanyar a comprar-se la roba. Li vas comprar unes arracades. I la vas obligar a vestir-se com tu deies, malgrat que ella no ho veia clar. Li vas posar tot el que tu deies que s'havia de posar. Quan arriba està tan contenta... tothom li ha dit que estava tan maca, que allò li quedava tan bé, fins i tot gent que normalment no li diu res.

I tu te la mires i no sents aquella mica d'orgull que hauries de sentir, perquè es va comprar el que tu vas voler i s'ho va posar després de que la convencessis tu. I si no hagués sigut per tu, ella no hagués anat tan bé.

Però l'orgull no apareix, sinó que apareixen altres coses.

I de cop t'adones que estàs cansada. Cansada de la gent que apareix i et diu maca i nena. Cansada d'arribar als llocs i que tothom et rebi amb un somriure. Cansada d'adonar-te que ja només et saluden aquests que et diuen nena i que et fan tanta ràbia i que l'altra gent fuig de tu. Cansada de les frases fetes del tipus de "tot anirà bé", que saps que només es diuen per compromís, i que no t'has cregut mai, perquè mai es compleixen; si mai s'han complert, en vint-i-molts anys, per què s'han de complir ara?

I no vols sentir més paraules amables. No més "nena, maca", ni coses similars. No més "ja arribarà el teu moment", perquè no arribarà.

Saps que ha començat la baixada. I només esperes que l'energia potencial que tens a dintre es perdi molt aviat, i comenci altre cop la pujada. Però aquest cop l'empenta que portaves era molt gran, així que saps que et queda una gran baixada per endavant.

I odies els culumpius amb tota la teva ànima.

Avui és el nostre aniversari. Jo en faig 33, i arribo a la majoria d'edat, per fi. La nineta en fa 9. Ja és tota una doneta, encara recordo el primer cop que la vaig veure, tan petita...

Hem preparat una gran festa, com no podria ser de cap més manera. Hem de cel.lebrar que jo arribo a la majoria d'edat i que la nineta tindrà el seu últim aniversari d'una xifra. Vindrà gent de tota la Comarca, faltaria més! Tota la nostra família, els De la Pruna. Però també de totes les famílies que viuen per aquí. Hi ha gent que ja fa una setmana que són al poble, a casa de familiars, esperant la gran festa d'aniversari. I és que no és per menys!

Se'm fa estrany deixar "la vintena". Han estat vint anys de joventut, i ara per fi em faig gran, em converteixo en adulta. Però sé que la nineta aviat arribarà a la vintena, ja només li queden 4 anys, per deixar de ser una nena.

Vull marxar d'aquí. Ja és hora que marxi. Tants anys visquent a casa dels meus pares... però ara que m'he fet adulta, he de marxar, he d'anar per les meves, i abandonar aquesta casa. Però, abans de marxar, he de cel.lebrar el meu aniversari com Eru mana.

Hem preparat moltes coses. Hi haurà un globus perquè hi puguin pujar els nens, cotxes de xoc, muntanyes russes... i acabarem amb focs artificials.

I, un cop hagin acabat els focs artificials, marxaré. Perquè he de fer un llarg camí. Un camí que em portarà molt lluny.

Abans, però, deixaré un petit regal a la nineta. Un regal que vaig guanyar fa molt temps, però que sé que no em pertany a mi. Un regal molt important, del que em costarà desprendre'm, però un gran regal, tot i ser petit...

Què escolto?

L'altre dia vaig dir que les millores amb la bici es notaven molt més que les millores corrent. Bé, potser és que corrent havia de tornar a agafar el ritme que havia perdut durant l'estiu i per això res no em semblava una gran cosa.

Vaig començar, fa poc més de dues setmanes, corrent uns 5 quilòmetres. Des de llavors, vaig anar augmentant la velocitat, però sense augmentar el temps. Avui he corregut gairebé 6 quilòmetres, amb el mateix temps. Ja torno a estar gairebé com a principis d'estiu, amb un parell de setmanes. Ara ja només em queda augmentar una mica el temps, fins arribar a l'hora, i després seguir augmentant la velocitat.

Però, ai! Tinc el mateix problema que tenia el primer dia. Córrer damunt d'una cinta no és la cosa més divertida del món, i necessito algun estímul extern.

Tinc les teles, sí. Però recordo que entro al gimnàs a les 7 i en surto a les 8. I què fan a aquella hora? Doncs a tot arreu fan el mateix, les mateixes notícies, i les repeteixen com a mínim cada mitja hora. I això quan no fan un resum. Diria que avui he vist els gols del Madrid unes 10 vegades amb les tres teles que tenia a la vista, cosa que m'ha fet una gràcia... I si no són notícies, són els dibuixos del 33, que almenys, ja que hi ha dibuixos, podrien ser algun tipus de dibuix més divertit... Sempre penso que si anés al gimnàs a alguna altra hora, podria enganxar-me a alguna sèrie que fessin en algun lloc, i així no seria una completa inculta quan la conversa és sobre sèries de la tele. Però com que no és el cas...

Descartada la tele, queda la radio. Però tinc un petit problema, amb la radio. La meva es va espatllar (d'acord, em va caure...) I com que a casa ja tinc l'equip de música, a la feina l'escolto per internet, al cotxe tinc la del cotxe, i pel carrer tinc el reproductor d'mp3, vaig pensar que no em feia falta una radio nova. Al gimnàs tenen un parell o tres d'emissores que pots escoltar en comptes de la tele. Normalment escolto flaix fm. És que... és que el problema de les radios és el mateix: l'hora. No sé qui es va inventar aquests programes dels matins, que fan a totes les radios, i que és molt difícil (si no impossible) trobar una punyetera emissora en la que només hi facin música. A flaix fm com a mínim la música és adequada per córrer, però ningú em deslliura del temps i el trànsit. I de les brometes previsibles, que cada dia són les mateixes.

Així que sóc difícil: ni tele, ni radio. Em queden poques opcions. Una és escoltar música de l'mp3. Però el que té de bo la radio (quan no fan els programes del matí) és que van variant la música, però ens coneixem, i jo acabaria avorrint-me d'escoltar les mateixes cançons. D'acord, i que hi ha determinades cançons que no es poden escoltar quan corres, perquè llavors, en comptes de fer 6 quilòmetres, en faria 4...

No sé com m'ha vingut la idea. Que si podria mirar alguna sèrie de la tele. I alguna sèrie per la radio? No, crec que no m'agradaria. Però, i si intentés aprofitar el temps escoltant alguna cosa interessant? I llavors he pensat que podria provar d'escoltar algun audiollibre. Però... però... sóc una completa ignorant en el tema. Hi ha gaire oferta? Estan prou bé? Si jo tinc un llibre en mp3 que m'he tret de la màniga, el puc partir en trossets de més o menys una hora?

I ara estic pensant què puc escoltar. Quin llibre estaria bé? Alguna cosa que no fos massa avorrida... Algú té alguna idea? Algú sap com partir els mp3 en trossets petits? Necessito algun consell...