De vegades tinc flaixos. Massa sovint. Flaix, i el meu cervell entèn alguna cosa que no hauria d'entendre, perquè és alguna cosa que algú no m'explicaria, perquè no n'he de fer res, però me n'entero.
És una situació difícil, i llavors no sé quina cara posar.
Com quan una parenta meva es va embolicar amb el seu jefe.
El problema dels flaixos és que llavors, cada cop, trobes més raons que et donen la raó, i cada cop és més clar.
I no faig res més que preguntar-me per què l'altra gent no ho veu. Per què, si és tan clar, ningú no fa cap comentari? Ningú se n'adona? Però no, veus que no.
Però a vegades els flaixos fan mal.
A vegades et donaries cops de cap a la paret.
A vegades penses que segurament...
Però t'adones que tant li fa, que és igual. Que igualment tu no serveixes per res, i no tens cap interès. I voldries tirar enrere en el temps.
Però a la vegada vols mirar endavant.
I vols deixar de tenir flaixos. Perquè si els expliques a algú, et diuen que són imaginacions teves, però cada cop acaben havent-hi més indicis que apunten a aquella direcció i voldries no saber-ho.
I hauries d'estar treballant, però has tingut un flaix i saps que, durant una estona (una bona estona) no faràs res de bo. I agraeixes que l'edifici estigui buit i que ningú no et vegi, que ja només et faltaria haver de donar explicacions.
I saps que aquesta tarda aprofitaràs que has d'anar a buscar les ulleres per anar al teu lloc preferit i quedar-te mirant el buit durant una bona estona (una hora? Dues hores? Fins que apareixi algú i comencis a sentir comentaris de que aquesta noia fa molta estona que és aquí, sense fer res, i si li passa alguna cosa?).
Vull deixar de tenir flaixos.
No, els flaixos no són bons. He estat a punt de tancar els comentaris, i suposo que ho hauria de fer.
divendres, 3 d’agost del 2007
dijous, 2 d’agost del 2007
Vacances de pares
D'aquí a unes 10 horetes em torno a quedar sola a casa. Que sí, que ja ho sé, que tinc edat d'haver-me independitzat, i que això i que allò altre, però continuo visquent a casa els pares i molt em temo que hi seguiré vivint en el futur proper.
Se'n van, aquest cop al lloc de cada estiu, i jo agraeixo quedar-me. Com sempre, amb la iaia i el gos, està clar.
Quan he arribat a casa, ma mare m'ha fet agafar un atac de nervis. La cuina estava plena de coses de dalt a baix, i llavors ha començat a recitar. Que si t'he deixat no sé què al congelador, no sé què més a la nevera, i no sé què t'ho has de menjar en un parell de dies, així que ja tens dinar per demà. I a la nevera també hi tens allò altre, però només durarà un dia, així que t'ho menges demà per sopar. Ah, i allò altre, que t'ho has de menjar demà per dinar.
He estat a punt de preguntar-li que quants cops vol que dini demà, perquè tinc tantes coses que s'han de menjar demà, o com a molt dissabte, que si m'ho menjo tot, reventaré.
Tornaran just a temps per portar-me a l'aeroport, que el tema no està com per anar-hi en renfe. La tornada sí que l'hauré de fer en renfe, i només espero que no sigui com l'últim cop: després de més de 24 hores d'aeroports, el tren va decidir parar-se hora i mitja a Mollet, entre altres coses, i vaig acabar trigant 6 hores des de l'aeroport a l'estació de Girona...
I, després de portar-me a l'aeroport, seré jo la que em passaré uns dies fora, fent vacances de pares (o ells de mi).
En total, gairebé 4 setmanes de vacances de pares, malgrat que jo no faig vacances. Em sembla que m'aniran bé. D'una forma o una altra, són vacances...
Se'n van, aquest cop al lloc de cada estiu, i jo agraeixo quedar-me. Com sempre, amb la iaia i el gos, està clar.
Quan he arribat a casa, ma mare m'ha fet agafar un atac de nervis. La cuina estava plena de coses de dalt a baix, i llavors ha començat a recitar. Que si t'he deixat no sé què al congelador, no sé què més a la nevera, i no sé què t'ho has de menjar en un parell de dies, així que ja tens dinar per demà. I a la nevera també hi tens allò altre, però només durarà un dia, així que t'ho menges demà per sopar. Ah, i allò altre, que t'ho has de menjar demà per dinar.
He estat a punt de preguntar-li que quants cops vol que dini demà, perquè tinc tantes coses que s'han de menjar demà, o com a molt dissabte, que si m'ho menjo tot, reventaré.
Tornaran just a temps per portar-me a l'aeroport, que el tema no està com per anar-hi en renfe. La tornada sí que l'hauré de fer en renfe, i només espero que no sigui com l'últim cop: després de més de 24 hores d'aeroports, el tren va decidir parar-se hora i mitja a Mollet, entre altres coses, i vaig acabar trigant 6 hores des de l'aeroport a l'estació de Girona...
I, després de portar-me a l'aeroport, seré jo la que em passaré uns dies fora, fent vacances de pares (o ells de mi).
En total, gairebé 4 setmanes de vacances de pares, malgrat que jo no faig vacances. Em sembla que m'aniran bé. D'una forma o una altra, són vacances...
dimecres, 1 d’agost del 2007
Què faria?
Què faria sense els teus comentaris irònics, que fan que em prengui les coses a riure, i els problemes deixin de semblar problemes?
Avui havia d'escriure un post fosc. Un post que començava amb una cosa que fa el meu pare i que em fa molta ràbia, que és donar als altres de menys. Bé, no és donar als altres de menys, però és una cosa que fa molt sovint.
Ahir, per exemple, vaig baixar a sopar i estava mirant un concurs de la tele. I, només d'entrar, el meu pare em va deixar anar el comentari "sí, ya ves, este concursante es muy malo. Es biólogo y le han preguntado si no sé qué era una planta y no lo ha sabido. Vaya biólogo! Qué mal estudiante tendría que ser! Y a eso le llaman biólogo, sin conocer una planta?"
Sempre fa comentaris d'aquest estil, quan la gent té una carrera. Si fan un petit error en qualsevol cosa que li sembli que és del seu domini, ja els diu de tot. I si no tenen carrera... Estic acostumada a sentir comentaris de la gent que m'envolta. "Bah, si estuvo 5 años para hacer una carrera de 4. Es un vago". O coses de l'estil "sí, ya ves, una carrera y trabajando en una fábrica". O el típic "no fue capaz de ir a la universidad". Tothom és dolent, no hi ha ningú bo, no hi ha ningú que es mereixi ser amic meu, perquè sempre té alguna cosa, sobretot en el terreny acadèmic o de feina. Com si jo fos aquí un Einstein!
El post, però, no anava per aquí. Anava pel fet que jo no vull convertir-me en algú com ell. Tots som humans, i tots ens podem equivocar. I cadascú decideix què vol fer a la vida, i si no vol estudiar, doncs que no estudii. I si vol treballar en una fàbrica, perquè no troba feina enlloc més, doncs que hi treballi. I jo no sóc ningú per jutjar a ningú. Faltaria més!
No ho fa amb tothom, això, el meu pare, està clar. Només amb la gent que va als concursos. Bé, i amb qualsevol noi que vegi parlar més de mig minut seguit amb mi i que no li agradi (o sigui, qualsevol noi que vegi parlar més de mig minut seguit amb mi).
I ja me n'he anat de tema. Jo deia que no volia convertir-me en algú així, però m'he adonat que jo també ho faig una mica. No amb el que ha estudiat la gent o amb el que treballen, al cap i a la fi una persona és una persona, independentment del que hagi estudiat o del que sàpiga, i a mi no m'importa. El que passa que m'he adonat que el que jo anomeno "gent simple" em posa nerviosa.
I em sento fatal, perquè jo no sóc ningú per anar jutjant la gent, i per dir-li simple a algú, que jo fico la pota bastant sovint. I ni tan sols sé explicar què és el que entenc jo per "gent simple". Gent que són incapaços de veure més enllà del seu nas; gent que es creuen el que ha dit no sé qui, només perquè ho ha dit no sé qui, i sense raonar el que s'han cregut. Però tampoc és ben bé això. Gent d'aquella que, quan acaba de dir alguna cosa, et quedes amb la sensació de que són tontos, i tonto vull dir que no arriben a més, per alguna raó que no sé.
Però, tot i així, jo també fico la pota, jo també semblo tonta sovint, jo també em crec certes coses... Així que no sóc ningú per dir simple a algú altre, però malgrat tot, alguns cops ho dic. Molt pocs, sí, però de tant en tant ho faig. No en veu alta, però sí per mi mateixa.
La gent simple em posa dels nervis. I em fa sentir fatal. D'una banda, perquè em posen nerviosa, amb les seves deduccions errònies, i que sempre creuen que són correctes, que tenen raó, i intenten ridiculitzar-te si dius el contrari, o et diuen que la ciència no té raó, o que els confonc amb els números i els estic enganyant. Però també em sento malament amb mi mateixa, perquè sé que no tinc cap dret a dir simple a ningú (per què s'assemblarà tant la paraula simple a la paraula ximple?). No tinc cap dret a posar-me nerviosa per algun comentari simple que fa algú. Però m'hi poso. I llavors lluiten a dintre meu els nervis de la persona que tinc a dintre, que vol dir-li quatre coses ben dites a qui té a davant, dir-li que si no ho veu, que està dient una gran tonteria. Però també lluita aquell homenet que tots tenim a dintre i que es diu consciència, i que em diu que sóc mala persona, i que jo sovint també fico la pota. I que la diferència està en què jo reconec que m'he equivocat, si algú m'ho raona, però aquestes persones simples no i... crec que hauria d'anar a córrer uns quants quilòmetres per treure'm els nervis de sobre.
I al final ho he fet, he escrit el post. El post que he pensat que escriuria aquest migdia. El post que no hagués escrit si no hagués sigut per tu, que llavors hagués escrit alguna cosa molt més fosca. Perquè tinc un costat fosc, jo també. I molt fosc, diria jo.
Però m'has fet un parell de comentaris irònics i he rigut. I ara encara em fa riure un dels dos comentaris, perquè tens unes sortides que déu n'hi do.
Així que he acabat escrivint el post. Fosc, però no tant com l'altre que hagués escrit abans dels comentaris irònics.
Què faria, sense els teus comentaris?
Avui havia d'escriure un post fosc. Un post que començava amb una cosa que fa el meu pare i que em fa molta ràbia, que és donar als altres de menys. Bé, no és donar als altres de menys, però és una cosa que fa molt sovint.
Ahir, per exemple, vaig baixar a sopar i estava mirant un concurs de la tele. I, només d'entrar, el meu pare em va deixar anar el comentari "sí, ya ves, este concursante es muy malo. Es biólogo y le han preguntado si no sé qué era una planta y no lo ha sabido. Vaya biólogo! Qué mal estudiante tendría que ser! Y a eso le llaman biólogo, sin conocer una planta?"
Sempre fa comentaris d'aquest estil, quan la gent té una carrera. Si fan un petit error en qualsevol cosa que li sembli que és del seu domini, ja els diu de tot. I si no tenen carrera... Estic acostumada a sentir comentaris de la gent que m'envolta. "Bah, si estuvo 5 años para hacer una carrera de 4. Es un vago". O coses de l'estil "sí, ya ves, una carrera y trabajando en una fábrica". O el típic "no fue capaz de ir a la universidad". Tothom és dolent, no hi ha ningú bo, no hi ha ningú que es mereixi ser amic meu, perquè sempre té alguna cosa, sobretot en el terreny acadèmic o de feina. Com si jo fos aquí un Einstein!
El post, però, no anava per aquí. Anava pel fet que jo no vull convertir-me en algú com ell. Tots som humans, i tots ens podem equivocar. I cadascú decideix què vol fer a la vida, i si no vol estudiar, doncs que no estudii. I si vol treballar en una fàbrica, perquè no troba feina enlloc més, doncs que hi treballi. I jo no sóc ningú per jutjar a ningú. Faltaria més!
No ho fa amb tothom, això, el meu pare, està clar. Només amb la gent que va als concursos. Bé, i amb qualsevol noi que vegi parlar més de mig minut seguit amb mi i que no li agradi (o sigui, qualsevol noi que vegi parlar més de mig minut seguit amb mi).
I ja me n'he anat de tema. Jo deia que no volia convertir-me en algú així, però m'he adonat que jo també ho faig una mica. No amb el que ha estudiat la gent o amb el que treballen, al cap i a la fi una persona és una persona, independentment del que hagi estudiat o del que sàpiga, i a mi no m'importa. El que passa que m'he adonat que el que jo anomeno "gent simple" em posa nerviosa.
I em sento fatal, perquè jo no sóc ningú per anar jutjant la gent, i per dir-li simple a algú, que jo fico la pota bastant sovint. I ni tan sols sé explicar què és el que entenc jo per "gent simple". Gent que són incapaços de veure més enllà del seu nas; gent que es creuen el que ha dit no sé qui, només perquè ho ha dit no sé qui, i sense raonar el que s'han cregut. Però tampoc és ben bé això. Gent d'aquella que, quan acaba de dir alguna cosa, et quedes amb la sensació de que són tontos, i tonto vull dir que no arriben a més, per alguna raó que no sé.
Però, tot i així, jo també fico la pota, jo també semblo tonta sovint, jo també em crec certes coses... Així que no sóc ningú per dir simple a algú altre, però malgrat tot, alguns cops ho dic. Molt pocs, sí, però de tant en tant ho faig. No en veu alta, però sí per mi mateixa.
La gent simple em posa dels nervis. I em fa sentir fatal. D'una banda, perquè em posen nerviosa, amb les seves deduccions errònies, i que sempre creuen que són correctes, que tenen raó, i intenten ridiculitzar-te si dius el contrari, o et diuen que la ciència no té raó, o que els confonc amb els números i els estic enganyant. Però també em sento malament amb mi mateixa, perquè sé que no tinc cap dret a dir simple a ningú (per què s'assemblarà tant la paraula simple a la paraula ximple?). No tinc cap dret a posar-me nerviosa per algun comentari simple que fa algú. Però m'hi poso. I llavors lluiten a dintre meu els nervis de la persona que tinc a dintre, que vol dir-li quatre coses ben dites a qui té a davant, dir-li que si no ho veu, que està dient una gran tonteria. Però també lluita aquell homenet que tots tenim a dintre i que es diu consciència, i que em diu que sóc mala persona, i que jo sovint també fico la pota. I que la diferència està en què jo reconec que m'he equivocat, si algú m'ho raona, però aquestes persones simples no i... crec que hauria d'anar a córrer uns quants quilòmetres per treure'm els nervis de sobre.
I al final ho he fet, he escrit el post. El post que he pensat que escriuria aquest migdia. El post que no hagués escrit si no hagués sigut per tu, que llavors hagués escrit alguna cosa molt més fosca. Perquè tinc un costat fosc, jo també. I molt fosc, diria jo.
Però m'has fet un parell de comentaris irònics i he rigut. I ara encara em fa riure un dels dos comentaris, perquè tens unes sortides que déu n'hi do.
Així que he acabat escrivint el post. Fosc, però no tant com l'altre que hagués escrit abans dels comentaris irònics.
Què faria, sense els teus comentaris?
dimarts, 31 de juliol del 2007
230
230 euros és el que han costat les meves ulleres de sol.
Abans, però, he fet de les meves. Ma mare m'ha fet agafar el cotxe, i m'ha fet anar a aparcar a un pàrquing en el que, segons ella, a l'òptica ens pagarien una hora...
Jo no sabia que aniria a un pàrquing, i com que sóc despistada, ja he agafat les dues ulleres: les ulleres que havien d'acabar amb els vidres canviats i les ulleres que m'havien d'arreglar, perquè la varilla anava massa dura. Així que només portava les ulleres de sol (graduades, és clar!), i no tenia cap ulleres normals a mà. Quan ma mare m'ha fet entrar al pàrquing, hem tingut un moment de crisi.
Amb les ulleres fosques, no veia absolutament res. En aquests casos, sempre tinc les normals a mà, però no les tenia a mà i... sense ulleres no veia res. Ma mare ha començat a cridar: "per aquí, per aquí! No, per aquí no, que és direcció prohibida!" I com vols que vegi jo la senyal si no veig un burro a dues passes?
He parat el cotxe, mentre buscava les ulleres normals. Però portava un cotxe a darrere, a qui li ha sentat molt bé que parés i em passés mig minutet buscant unes ulleres...
Entrem a l'òptica, em comencen a ensenyar ulleres de sol. En trio unes. 230 euros (vidres graduats inclosos). No està malament. Li dic que vull canviar els vidres d'unes de les ulleres que tinc. Em costen 90 euros més. Però apareix la noia amb una calculadora. Es veu que si et compres dues ulleres, unes de sol i les altres normals, et fan un pla renove, i et fan un descompte. Em comença a ensenyar ulleres. Unes de noves em surten per 110 euros, i tinc garantia per dos anys, i totes aquestes coses que tenen les ulleres noves.
Ja m'ha enganyat. Ara tinc dues ulleres a casa, semi-noves (d'un any i mig) amb la graduació antiga, i unes ulleres de sol també amb la graduació antiga. Divendres tindré les ulleres noves.
Mentrestant, al cantó una noia es compra unes ulleres noves perquè les antigues les va agafar el gos i les va deixar maques. No puc aguantar-me el riure. Una mica més enllà, una noia vol unes ulleres de pasta totes negres. Vol que no tinguin res que no sigui negre.
Miro les ulleres que m'he estat provant. Totes metàl.liques, totes de colors vius. Me n'he provat unes de negres, però eren massa serioses. Coi, que fins ara les ulleres que tenia eren o bé taronjes o bé verdes i blaves (i no precisament discretes, i de pasta, que es veuen més). He estat a punt de quedar-me'n unes que tenien dos colors, i un d'ells era un verd fluorescent. Al final, me n'he comprat unes de... Si em recordés de la marca podria mirar a veure si trobo alguna foto d'alguna cosa similar, però és que no recordo la marca, sóc així de pija.
Ma mare s'ha canviat les ulleres també. Però un sol vidre de les seves era més car que les meves ulleres de sol...
A l'hora de pagar, jo ja treia la tarjeta, i ma mare m'ha deixat anar que me les regalaven, pel meu aniversari. 240 euros! La noia del cantó, la del gos, seguia discutint amb sa mare, perquè no portava les ulleres mai. Ma mare, al cantó, dient-me que millor que no les porti pel carrer. Però que me les compra. Jo que no, ella que sí.
Sortim d'allà 2 hores més tard, amb 1000 euros menys (ma mare), i anem a buscar el cotxe. Es veu que no pagaven pàrquing. La brometa surt per 4 euros. Estic a punt de queixar-me, però ma mare em deixa anar un: "i ara et queixaràs per 4 euros d'aparcament, després d'haver-ne deixat 1000 a l'òptica?"
Abans, però, he fet de les meves. Ma mare m'ha fet agafar el cotxe, i m'ha fet anar a aparcar a un pàrquing en el que, segons ella, a l'òptica ens pagarien una hora...
Jo no sabia que aniria a un pàrquing, i com que sóc despistada, ja he agafat les dues ulleres: les ulleres que havien d'acabar amb els vidres canviats i les ulleres que m'havien d'arreglar, perquè la varilla anava massa dura. Així que només portava les ulleres de sol (graduades, és clar!), i no tenia cap ulleres normals a mà. Quan ma mare m'ha fet entrar al pàrquing, hem tingut un moment de crisi.
Amb les ulleres fosques, no veia absolutament res. En aquests casos, sempre tinc les normals a mà, però no les tenia a mà i... sense ulleres no veia res. Ma mare ha començat a cridar: "per aquí, per aquí! No, per aquí no, que és direcció prohibida!" I com vols que vegi jo la senyal si no veig un burro a dues passes?
He parat el cotxe, mentre buscava les ulleres normals. Però portava un cotxe a darrere, a qui li ha sentat molt bé que parés i em passés mig minutet buscant unes ulleres...
Entrem a l'òptica, em comencen a ensenyar ulleres de sol. En trio unes. 230 euros (vidres graduats inclosos). No està malament. Li dic que vull canviar els vidres d'unes de les ulleres que tinc. Em costen 90 euros més. Però apareix la noia amb una calculadora. Es veu que si et compres dues ulleres, unes de sol i les altres normals, et fan un pla renove, i et fan un descompte. Em comença a ensenyar ulleres. Unes de noves em surten per 110 euros, i tinc garantia per dos anys, i totes aquestes coses que tenen les ulleres noves.
Ja m'ha enganyat. Ara tinc dues ulleres a casa, semi-noves (d'un any i mig) amb la graduació antiga, i unes ulleres de sol també amb la graduació antiga. Divendres tindré les ulleres noves.
Mentrestant, al cantó una noia es compra unes ulleres noves perquè les antigues les va agafar el gos i les va deixar maques. No puc aguantar-me el riure. Una mica més enllà, una noia vol unes ulleres de pasta totes negres. Vol que no tinguin res que no sigui negre.
Miro les ulleres que m'he estat provant. Totes metàl.liques, totes de colors vius. Me n'he provat unes de negres, però eren massa serioses. Coi, que fins ara les ulleres que tenia eren o bé taronjes o bé verdes i blaves (i no precisament discretes, i de pasta, que es veuen més). He estat a punt de quedar-me'n unes que tenien dos colors, i un d'ells era un verd fluorescent. Al final, me n'he comprat unes de... Si em recordés de la marca podria mirar a veure si trobo alguna foto d'alguna cosa similar, però és que no recordo la marca, sóc així de pija.
Ma mare s'ha canviat les ulleres també. Però un sol vidre de les seves era més car que les meves ulleres de sol...
A l'hora de pagar, jo ja treia la tarjeta, i ma mare m'ha deixat anar que me les regalaven, pel meu aniversari. 240 euros! La noia del cantó, la del gos, seguia discutint amb sa mare, perquè no portava les ulleres mai. Ma mare, al cantó, dient-me que millor que no les porti pel carrer. Però que me les compra. Jo que no, ella que sí.
Sortim d'allà 2 hores més tard, amb 1000 euros menys (ma mare), i anem a buscar el cotxe. Es veu que no pagaven pàrquing. La brometa surt per 4 euros. Estic a punt de queixar-me, però ma mare em deixa anar un: "i ara et queixaràs per 4 euros d'aparcament, després d'haver-ne deixat 1000 a l'òptica?"
dilluns, 30 de juliol del 2007
L'oculista
Informe número tots els dits de tots els dits:
Els humans tenen una cosa que es diu oculista, o alguna cosa similar. La Lluna diu que miren si t'hi veus bé, i si no t'hi veus bé, et fan posar ulleres.
La Lluna diu que no s'hi veu bé, i m'ho ha ensenyat a través de dues imatges de la wikipedia (crec que us hauria d'enviar la wikipedia completa i tindríeu informes per uns quants anys. Ella diu que quan una persona normal hi veu això:
ella veu:
A més, diu que la imatge està molt ben feta, és exactament el que veu. I que, per això, a vegades porta ulleres. De fet, diu que veient la imatge, s'ha adonat que sempre veu com a la imatge de baix i que potser millor que vagi pel carrer amb les ulleres...
El lloc on hi havia l'oculista era molt fosc. No sé per què. La dona va fer-li posar les ulleres i li va començar a fer llegir lletres i números. Sincerament, i ara que no em sent, aquesta noia hauria d'anar altre cop a l'escola, perquè en fallava la meitat.
Diu la Lluna que s'ha de canviar les ulleres. I que s'hi deixarà el sou. Però que es farà unes ulleres de sol noves, que les que té ja fa uns quants anys que les té. Diu que si s'ha de gastar 100 euros en els vidres com l'altra vegada, doncs prefereix gastar-se'n unes miques més i tenir ulleres noves i dues per canviar. Però si amb aquestes ulleres ja no s'hi veu bé, per què les vol?
Però l'oculista té raó: ara que he vist les imatges aquestes, crec que la Lluna ha de portar les ulleres normalment. Deia l'oculista que si vol veure el que hi ha a l'altra banda del carrer, millor que se les posi sovint.
Em vaig divertir molt, a l'oculista. Ella intentava mirar-li no sé què amb una llum blava, i la Lluna no es deixava. Va acabar l'infermera aguantant-li el cap perquè no el mogués, i l'oculista obrint-li l'ull amb les mans, perquè no el tanqués. Realment graciós. Jo reia, però la mare de la Lluna no es podia aguantar el riure, cada cop que l'oculista li deia: "Si t'escapes, no ens trobarem".
Diu la wikipedia que això és hereditari. Crec que s'han de mirar això de l'herència, perquè la Lluna els està trencant tots els esquemes. A la família de sa mare no hi ha ningú que tingui ni tan sols una mica de miopia. A la família del seu pare, hi ha una sola persona en tota la família, d'aquells que porten ulleres des que tenien 4 o 5 anys. Ella en porta (quan li dóna la gana) des dels 17.
Ara està llegint no sé què que diu que ha trobat interessant sobre una cosa dita pleitropia o alguna cosa per l'estil, i sobre la relació que hi ha entre el quocient intel.lectual i la miopia. M'hi jugo el que sigui a que utilitza això en alguna conversa algun dia, quan ningú s'ho imagini, sobretot el que la fa riure ara, no sé què sobre que la correlació no implica causa. Quan ho entengui, passo un altre informe.
Els humans tenen una cosa que es diu oculista, o alguna cosa similar. La Lluna diu que miren si t'hi veus bé, i si no t'hi veus bé, et fan posar ulleres.
La Lluna diu que no s'hi veu bé, i m'ho ha ensenyat a través de dues imatges de la wikipedia (crec que us hauria d'enviar la wikipedia completa i tindríeu informes per uns quants anys. Ella diu que quan una persona normal hi veu això:
ella veu:
A més, diu que la imatge està molt ben feta, és exactament el que veu. I que, per això, a vegades porta ulleres. De fet, diu que veient la imatge, s'ha adonat que sempre veu com a la imatge de baix i que potser millor que vagi pel carrer amb les ulleres...
El lloc on hi havia l'oculista era molt fosc. No sé per què. La dona va fer-li posar les ulleres i li va començar a fer llegir lletres i números. Sincerament, i ara que no em sent, aquesta noia hauria d'anar altre cop a l'escola, perquè en fallava la meitat.
Diu la Lluna que s'ha de canviar les ulleres. I que s'hi deixarà el sou. Però que es farà unes ulleres de sol noves, que les que té ja fa uns quants anys que les té. Diu que si s'ha de gastar 100 euros en els vidres com l'altra vegada, doncs prefereix gastar-se'n unes miques més i tenir ulleres noves i dues per canviar. Però si amb aquestes ulleres ja no s'hi veu bé, per què les vol?
Però l'oculista té raó: ara que he vist les imatges aquestes, crec que la Lluna ha de portar les ulleres normalment. Deia l'oculista que si vol veure el que hi ha a l'altra banda del carrer, millor que se les posi sovint.
Em vaig divertir molt, a l'oculista. Ella intentava mirar-li no sé què amb una llum blava, i la Lluna no es deixava. Va acabar l'infermera aguantant-li el cap perquè no el mogués, i l'oculista obrint-li l'ull amb les mans, perquè no el tanqués. Realment graciós. Jo reia, però la mare de la Lluna no es podia aguantar el riure, cada cop que l'oculista li deia: "Si t'escapes, no ens trobarem".
Diu la wikipedia que això és hereditari. Crec que s'han de mirar això de l'herència, perquè la Lluna els està trencant tots els esquemes. A la família de sa mare no hi ha ningú que tingui ni tan sols una mica de miopia. A la família del seu pare, hi ha una sola persona en tota la família, d'aquells que porten ulleres des que tenien 4 o 5 anys. Ella en porta (quan li dóna la gana) des dels 17.
Ara està llegint no sé què que diu que ha trobat interessant sobre una cosa dita pleitropia o alguna cosa per l'estil, i sobre la relació que hi ha entre el quocient intel.lectual i la miopia. M'hi jugo el que sigui a que utilitza això en alguna conversa algun dia, quan ningú s'ho imagini, sobretot el que la fa riure ara, no sé què sobre que la correlació no implica causa. Quan ho entengui, passo un altre informe.
diumenge, 29 de juliol del 2007
Shhhhhhhhhhhhhh!
Shhhhhhhhhhhh! No feu fressa... Avui torna a dormir a casa...
A les 8 ja ha volgut anar a dormir, que no s'aguantava dret (no m'estranya, pobre criatura!)
Hem mogut el llit perquè no toqui a la paret i no em desperti... Ma mare s'ha tornat boja, quan ha començat a dir que tenia por, que hi havia fantasmes, que ara volia el llum obert, ara tancat...
Però demà no em vindrà a despertar. Quan es desperti, jo ja seré al gimnàs.
Shhhhhhhhhhhh... no me'l desperteu...
A les 8 ja ha volgut anar a dormir, que no s'aguantava dret (no m'estranya, pobre criatura!)
Hem mogut el llit perquè no toqui a la paret i no em desperti... Ma mare s'ha tornat boja, quan ha començat a dir que tenia por, que hi havia fantasmes, que ara volia el llum obert, ara tancat...
Però demà no em vindrà a despertar. Quan es desperti, jo ja seré al gimnàs.
Shhhhhhhhhhhh... no me'l desperteu...
Són tan macos... quan dormen
Em pregunten que si em poden deixar el nen a dormir. Estic sola a casa. I què els he de dir? Que sí, no?
Llavors em recordo de l'últim cop que em vaig quedar amb una criatura sola en hores en les que han de dormir. Era la germana del nen. Havia d'anar a casa seva al matí, aixecar-la, i cuidar-me'n tot el matí.
Quan es va despertar, la conversa va anar:
- I la mama?
- La mama no hi és, és a treballar.
- I el papa?
- El papa no hi és, és a treballar.
- I la mama?
- La mama no hi és, és a treballar.
Aquesta última frase va ser seguida per un plor desconsolat, amb la nena a coll, que va durar mitja hora ben bona.
Després, va ser hora de vestir-la, donar-li de menjar... Però ai, els nens tenen la seva rutina. Vam anar corrent per la casa.
- Tens pipí?
Em va fer que no amb el cap.
- T'aixeques al matí i no tens pipí?
No amb el cap.
- D'acord, doncs anem a esmorzar.
No amb el cap.
- A vestir?
No amb el cap.
- Anem a pentinar?
No fa res amb el cap, i me l'emporto al lavabo.
Agafo una pinta.
No amb el cap.
- Aquesta no?
No amb el cap.
- I aquesta?
No amb el cap.
I així podria seguir, durant molta estona.
Però avui no és ella. Avui és el seu germà, que entre altres coses, és hiperactiu. Me'l porten tard, ja són quarts d'onze, i el porto directament al llit.
- Un conte!
Sí, és clar, faltaria més.
- Però un i prou, eh! I a dormir! Quin vols?
I, com no pot ser d'altra manera, em demana el conte inventat.
Llavors venen els problemes.
- Et deixo la porta oberta i el llum de fora obert.
- Sí. No!
- No?
- Porta tancada.
- I llum tancat?
- Sí.
- D'acord, bona nit.
Tanco la porta, i a la que la tanco sento:
- Tinc por. Tinc por. Tinc por. TINC POOOOOOOOOOOOOOOOR!
- D'acord, porta oberta i llum obert.
- Sí. No! Porta tancada.
- Però no tens por?
- No. Sí. No.
- Porta oberta?
- Sí.
- D'acord, bona nit.
- No! Porta tancada.
Ja no recordo si li vaig deixar la porta oberta, tancada, el llum obert, la porta tancada i el llum obert, o què vaig fer.
Vaig aconseguir que s'adormís a la 1. Jo no, jo em vaig adormir més tard. Estic acostumada a llegir abans de dormir i em costa dormir si no he llegit...
S'ha passat tota la nit donant cops a la paret. Es mou molt, i la paret dóna a la meva habitació. Cada cop que donava un cop a la paret, tot retrunyia. S'ha d'haver fet mal... Però també, cada cop que donava un cop a la paret, jo em despertava. No recordo haver-me despertat tants cops durant la nit en molt temps.
Fins que he notat que entrava molta llum a l'habitació. Sempre dormo amb la porta tancada, perquè una mica de llum ja em desperta, i a fora, a la que surt el sol, ja queda ple de llum.
La porta s'ha obert. I he mirat. Una figura petita ha entrat a l'habitació, plena d'energia, saltant i rient. El rellotge de l'habitació encara no marcava les 7 del matí.
- Lluna, tinc gana!
Oh, que maco que ets quan dorms!
L'esmorzar donaria per un post. O per dos. Només diré que, després de menjar-se el que jo em menjaria en 3 dies d'esmorzar, només se li acudeix preguntar:
- I què menjarem, per dinar? Dinarem aviat?
I llavors ha anat fins a la meva habitació, s'ha estirat al llit, i els problemes han sigut per treure'l d'allà!
Llavors em recordo de l'últim cop que em vaig quedar amb una criatura sola en hores en les que han de dormir. Era la germana del nen. Havia d'anar a casa seva al matí, aixecar-la, i cuidar-me'n tot el matí.
Quan es va despertar, la conversa va anar:
- I la mama?
- La mama no hi és, és a treballar.
- I el papa?
- El papa no hi és, és a treballar.
- I la mama?
- La mama no hi és, és a treballar.
Aquesta última frase va ser seguida per un plor desconsolat, amb la nena a coll, que va durar mitja hora ben bona.
Després, va ser hora de vestir-la, donar-li de menjar... Però ai, els nens tenen la seva rutina. Vam anar corrent per la casa.
- Tens pipí?
Em va fer que no amb el cap.
- T'aixeques al matí i no tens pipí?
No amb el cap.
- D'acord, doncs anem a esmorzar.
No amb el cap.
- A vestir?
No amb el cap.
- Anem a pentinar?
No fa res amb el cap, i me l'emporto al lavabo.
Agafo una pinta.
No amb el cap.
- Aquesta no?
No amb el cap.
- I aquesta?
No amb el cap.
I així podria seguir, durant molta estona.
Però avui no és ella. Avui és el seu germà, que entre altres coses, és hiperactiu. Me'l porten tard, ja són quarts d'onze, i el porto directament al llit.
- Un conte!
Sí, és clar, faltaria més.
- Però un i prou, eh! I a dormir! Quin vols?
I, com no pot ser d'altra manera, em demana el conte inventat.
Llavors venen els problemes.
- Et deixo la porta oberta i el llum de fora obert.
- Sí. No!
- No?
- Porta tancada.
- I llum tancat?
- Sí.
- D'acord, bona nit.
Tanco la porta, i a la que la tanco sento:
- Tinc por. Tinc por. Tinc por. TINC POOOOOOOOOOOOOOOOR!
- D'acord, porta oberta i llum obert.
- Sí. No! Porta tancada.
- Però no tens por?
- No. Sí. No.
- Porta oberta?
- Sí.
- D'acord, bona nit.
- No! Porta tancada.
Ja no recordo si li vaig deixar la porta oberta, tancada, el llum obert, la porta tancada i el llum obert, o què vaig fer.
Vaig aconseguir que s'adormís a la 1. Jo no, jo em vaig adormir més tard. Estic acostumada a llegir abans de dormir i em costa dormir si no he llegit...
S'ha passat tota la nit donant cops a la paret. Es mou molt, i la paret dóna a la meva habitació. Cada cop que donava un cop a la paret, tot retrunyia. S'ha d'haver fet mal... Però també, cada cop que donava un cop a la paret, jo em despertava. No recordo haver-me despertat tants cops durant la nit en molt temps.
Fins que he notat que entrava molta llum a l'habitació. Sempre dormo amb la porta tancada, perquè una mica de llum ja em desperta, i a fora, a la que surt el sol, ja queda ple de llum.
La porta s'ha obert. I he mirat. Una figura petita ha entrat a l'habitació, plena d'energia, saltant i rient. El rellotge de l'habitació encara no marcava les 7 del matí.
- Lluna, tinc gana!
Oh, que maco que ets quan dorms!
L'esmorzar donaria per un post. O per dos. Només diré que, després de menjar-se el que jo em menjaria en 3 dies d'esmorzar, només se li acudeix preguntar:
- I què menjarem, per dinar? Dinarem aviat?
I llavors ha anat fins a la meva habitació, s'ha estirat al llit, i els problemes han sigut per treure'l d'allà!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la