Quan penses que ningú et veu...

Un dia d'aquesta setmana. Estic parada al mig de la ciutat. Molts cotxes. M'hi estaré una estona. Escolto la radio, com sempre que estic sola al cotxe. I canto. Canto, com sempre.

De cop, sento un cotxe que pita. Miro al meu voltant. El cotxe de davant meu no ha avançat. No veig a ningú que digui res. Continuo amb la cançó. I amb el ball.

Torno a sentir un cotxe que pita. Torno a mirar, però no veig ningú. I penso: "Vaja, algun despistat que no s'entera de que el piten!"



(perdó per la propaganda)

Avui, a mig matí. Rebo una visita. S'hi està una bona estona. Mitja hora. Potser més. Xerrem, riem, li explico les meves coses, m'explica les seves...

Una estona més tard, ens reunim amb més gent. I, de cop, quan tothom està callat, em deixa anar:

- Ahir et vaig pitar i no em vas veure.

Però llavors ho arregla...

- Estaves cantant i ballant al cotxe.

Ho acaba d'arreglar mentre m'imita.

I es genera un catxondeig, que tampoc cal que expliqui, mentre determinada gent es riu (de bon rotllo) de mi.

I em ve un dubte al cap. Som més nosaltres mateixos quan creiem que ningú ens mira? Jo sóc incapaç de cantar i ballar com ho feia al cotxe, si sé que algú em mira. És més, si entra algú al cotxe, tenco la radio. Però... quan sóc més jo: quan tenco la radio o quan em poso a cantar i ballar al cotxe?

Però hi ha una cosa que em preocupa més. Sí, ja ho sé, al cotxe vaig amb les finestres tencades i les portes bloquejades. Però... per què em sento allà dintre com si ningú em pogués veure? Per què em comporto com si ningú em veiés, quan hi ha més cotxes al meu voltant, i a sobre el meu cotxe crida l'atenció?

Realment, comparada amb els del vídeo/anunci, jo sóc molt més exagerada. Avui, tornant cap a casa, m'hi he fixat.

Quanta gent s'ha rigut de mi, mentre jo feia l'idiota a dintre el cotxe?

Sant Ferran

Recordo que quan era petita, cada cop que anava a casa els avis, que era bastant sovint, la iaia, en algun moment o un altre, em preguntava si sabia quin sant era aquell dia, o el dia següent. Amb els anys, em vaig aprendre alguns dels sants, però n'hi ha molts que encara no sé, i que sé que no sabré mai. Només em recordo d'aquells sants que signifiquen alguna cosa, o que són sants d'algú que conec. Els altres, no sé quan són, ni tan sols en tinc una idea de més o menys quan cauen.

Sant Ferran era un d'aquells sants que no sabia quan era, fins que fa uns quants anys (prefereixo no comptar quants), a la meva primera feina, un dia com avui, un Ferran es va presentar amb una safata plena de coses de pastisseria, per cel.lebrar el seu sant.

Quan vaig poder, li vaig preguntar a aquest Ferran on era la pastisseria. Treballava a la gran ciutat. Sortia de casa de bon matí, anava directa a la feina, dinava allà dins, i sortia corrents per agafar el tren. No coneixia res del barri on treballava, tot i que ja feia uns mesos que hi era.

A l'any següent, treballava al cantó d'un altre Ferran. Ell va callar, no va dir res a ningú, però un dia com avui, de fa no sé quants anys, es va aixecar, una estona abans de l'hora d'esmorzar. Vaig veure que agafava les claus i la cartera, així que li vaig deixar anar:

- Tampoc cal que t'hi deixis el sou, eh!
- Eh?
- Que tampoc cal que t'hi deixis massa diners.
- Per què?
- Perquè jo sóc la següent.

Avui m'he aixecat, i m'he recordat que era sant Ferran. Però no sembla sant Ferran. Han passat els mesos i ni me n'he adonat. I ja torna a ser 30 de maig. Sant Ferran.

I m'adono que no vull que arribi el dia de després. Perquè ja sé què passarà. I no em dóna la gana.

Hi ha alguna manera de fer passar un dia, sense adonar-se'n? Sense sentir els crits del meu pare, que no haurien d'anar dirigits a mi, perquè jo no en sóc la culpable? Perquè a mi tant se me'n fa, que la gent s'oblidi de mi. De fet, ha passat tota la vida, ja no ve d'aquí. Però... per què a sobre he de sentir el meu pare com, enfadat, es posa a cridar perquè ningú es recorda de mi?

L'estrella de l'avi

És tard. Molt tard. Almenys per mi. El rellotge marca quarts d'onze i encara sóc a la ciutat. No he menjat res des de l'hora de dinar, a les dues, i encara he d'anar cap a casa.

Pujo al cotxe, i malgrat ser tard, veig que encara és semi-clar. Em dirigeixo cap a la muntanya on s'ha post el Sol, fa una estona. Prou estona perquè ja sigui de nit, però no la suficient com perquè encara es vegi el reflex del Sol al darrere de la muntanya.

Al davant hi tinc el reflex del Sol. A darrere, la Lluna. Aquella Lluna a qui vaig dedicar un post ara ja fa tant de temps, quan ni tan sols sabia que obriria un nou blog on em diria Lluna. Aquella Lluna que m'il.luminava i em tenia tan intrigada. Fins que vaig descobrir què era. Aquella Lluna que és gairebé plena, avui. I que fa molta llum.

Aquella Lluna que tan agrada a la nineta. Aquella Lluna que ella sempre vol veure, i que va començar a observar i a preguntar per ella tan sols uns dies més tard que jo obrís aquest blog, com si ho sabés.

Aquella nineta que només vol anar a dormir quan s'ha post el Sol. I sovint, quan és tard i no vol anar a dormir, l'agafo de la maneta. Llavors em fa ensenyar-li la muntanya on el Sol es pon, que no es veu des de davant de casa seva. Anem una mica enllà, des d'on es veu, i li dic que el Sol ja se n'ha anat a dormir, i que ara hi ha d'anar ella.

I ella sempre em fa la mateixa pregunta: i la Lluna? Llavors, si hi ha Lluna, jo li ensenyo la Lluna, i sinó em pregunta per què no hi és.

I recordo que no fa massa que pregunta per la Lluna i que vol veure el Sol quan es pon. I no deixa de fer-me gràcia.

Però, tot i tenir al davant la muntanya on s'ha post el Sol, i al darrere la Lluna gairebé plena, el que em crida l'atenció és una altra cosa del cel. Una llumeta, que brilla més que totes les demés. Com aquella nit.

Feia molt poc que s'havia mort l'avi. La nineta corria per davant de casa, com fa sempre. Havia d'anar a dormir, però no volia, com fa sempre. I es va posar a mirar al cel, buscant la Lluna. Algú li havia dit que l'avi era al cel. I llavors ella va assenyalar un puntet molt brillant, el més brillant de tot el cel, i va dir:

- Mira, l'estrella de l'avi!

I, des de llavors, per mi ha sigut l'estrella de l'avi. Quan aixeco el cap i veig la llumeta, sé que és l'estrella de l'avi. I em recordo de la nineta, de l'avi, d'aquell dia, i de moltes altres coses.

Quan arribo a casa és tard. Molt tard. I sé que no ho hauria de fer. Sé que hauria d'anar directament a dormir.

Però també sé que tinc una cosa dins meu. I obro l'ordenador només per escriure sobre l'estrella de l'avi. Avui no rellegiré el post. Si se m'ha colat alguna falta o alguna frase que no s'entèn, aquí es quedarà.

Però no podia deixar d'escriure sobre l'estrella, l'avi i la nineta.

El dia dels dos esmorzars

Hi ha un dia a l'any que esmorzo dues vegades. Només un. Primer esmorzo, per primera vegada. I, al cap d'unes hores, torno a esmorzar. Per segona vegada.

Avui era aquest dia.

Hi ha un dia a l'any que no espero amb candeletes, però que sé que hi és. Un dia especial, que és cada any, i que sempre puc recordar amb un somriure a la cara.

Avui era aquest dia.

Hi ha un dia a l'any en què em despreocupo de tot, i em dedico només a divertir-me. Sense pensar en què passarà, en com ho faré, en si estaré a l'altura de les circumstàncies, o en què.

Avui era aquest dia.

Hi ha un dia a l'any que retrobo gent que feia temps que no veia. Gent que només trobo aquest dia, cada any. Gent que em recorden el que sóc, i el que era quan ens vam conèixer.

Avui era aquest dia.

Aquest matí m'he aixecat conscient de que avui era el dia dels dos esmorzars. Conscient de que m'ho hauria de passar bé. Conscient que riuria molt. Conscient de que m'ho passaria molt bé.

M'equivocava.

Sí, m'equivocava. Perquè no em podia imaginar que, a hores d'ara, quan ja fa molta estona que he marxat, encara em facin mal les mandíbules de riure. Perquè no em podia imaginar que m'ho passés tan bé.

Perquè, malgrat que sempre m'ho he passat molt bé, no recordo haver rigut tant com avui.

Perquè patia per una persona, a qui pràcticament no coneixia abans d'avui, i que he hagut de compartir-hi 5 o 6 hores, gairebé tota l'estona al meu costat. Pensava que podria ser una mica violent, però hem xerrat i rigut com mai m'hagués imaginat.

Perquè he tornat a veure un parell de persones, que ja coneixia de fa temps, però que vaig conèixer (en el sentit de parlar-hi) ara fa tres anys, en un moment que va ser molt especial per mi. I, malgrat que només ens coneixem d'aquell dia, han vingut, hem parlat, hem rigut... i m'han recordat que jo puc ser aquella noia, i més i tot. I no només això: malgrat ser molt superiors a mi, em tenen respecte. Respecte pel que sóc, respecte pel que faig, i respecte perquè saben que puc mig arribar a ser com ells.

Perquè hi ha hagut un moment en què he rigut tant, que fins i tot plorava. Perquè jo, la callada, he fet tant de merder, que fins i tot m'han hagut d'avisar que em comportés. Però jo he continuat rient. I passant-m'ho bé. Perquè allò era excepcional. Mai havia passat, i ha sigut tan divertit, que ja espero el moment de tornar-hi.

Perquè he fet riure a un nen. Tothom seriós. Callat. No podia pas ser. Així que he agafat un nen, amb qui tinc força confiança, i li he dit a cau d'orella una cosa sobre el que tothom mirava. I el pobre nen ha hagut de marxar, perquè la gent ja se'l mirava, perquè amb l'atac de riure que li ha agafat feia massa fressa.

Perquè ho he fet molt bé. A part de divertir-me, he estat molt per sobre del meu nivell. I això que m'he passat el dia rient per aquí, rient per allà. No puc ni arribar a pensar què hagués fet si m'ho hagués pres seriosament.

Perquè sóc dolenta i he aconseguit que algú que només em tractava de "nena", "maca", "ai, maca", "mira, una nena, hola maca", no em fes posar (massa) dels nervis i descobrís que no cal mirar-se a la gent només pel seu aspecte físic, i que jo puc ser tan vàlida com qualsevol home (apa! Que cada any, en aquest lloc, em trobo una o dues persones d'aquest estil i em fan una ràaaaaaaabia!)

Tot i així, sóc conscient que he ignorat algú. No és que l'hagi ignorat, és que jo tenia el meu grup, reia, i tampoc s'ha acostat ni a dir hola. I, com que estava lluny, tampoc l'he vist. Al final he sigut jo la que s'ha acostat a dir hola. Però en fi, qui vol els mals rotllos?

Tot i així, m'he trobat amb el problema de sempre. Algú que se m'acosta, que em diu alguna cosa, i que jo no conec de res. Algú que no sóc conscient d'haver vist en ma vida. Algú que no sé de què em coneix, però que es posa a preguntar-me no sé què. Algú que em deixa el seu lloc, perquè jo em pugui divertir (o perquè ja n'està fins als nassos), i abans de desaparèixer, em diu: "Va, Lluna, entra tu". I jo faig cara de no sé què, perquè jo no l'havia vist mai, i apareix, em parla i fins i tot sap com em dic. És més, fins i tot em pregunta pel meu historial, i el sap gairebé millor que jo!

Tot i així, sé que m'he passat. Quan ja tot havia acabat i jo estava crescudíssima. Així, per divertir-nos, he estat fent l'idiota amb un grup de gent. He entrat al lloc de la persona del paràgraf anterior i m'he trobat cara a cara amb algú bastant més dèbil que jo. Però jo estava crescuda, només tenia ganes de riure (prometo que només he begut una fanta de llimona i provenia d'una llauna, així que no hi ha la possibilitat de que ningú m'hi hagi posat cap tipus de beguda alcohòlica o droga), i he apretat massa. El pobre noi ha fugit per cames quan ha pogut. A vegades hauria de saber posar el fre i no matxacar a la gent...

I d'això... quant falta pel proper any del dia dels dos esmorzars? Perquè jo m'hi apunto! Ara mateix!

D'on vinc

Avui és festa grossa. Sí, sí, festa grossa! Avui la Lluna m'ha deixat el teclat, perquè pugui explicar d'on vinc.

Segueixo sense entendre-la massa, a la Lluna. Avui s'ha presentat a casa que encara no eren les deu del matí. Anava xopa de dalt a baix. No sé si era culpa de la pluja o de la suor. I, ara que no m'escolta, estava de mala lluna (expressió que no entenc, i que no sé per què hi ha de sortir el seu nom).

Es veu que deia alguna cosa de que avui finalment aconseguiria baixar de dues vegades una mà petita de mans petites i una vegada una mà petita de mans grosses de minuts, que sí, que ja porta temps, i que n'era capaç. Però he sentit alguna cosa d'una mà petita d'una mà petita de mans grosses de minuts, i això deu ser molt dolent.

Diu que m'hauria d'haver deixat el teclat ahir. Alguna cosa del dia de l'orgull friki, però no sé pas què és això. Potser algun dia m'ho explica.

Però anem pel meu planeta. El meu planeta gira al voltant d'una estrella que vosaltres coneixeu com GJ 674. De fet, fa poc que hi heu descobert un planeta, que dieu que és com Neptú, però que és molt diferent.

La meva estrella la podeu trobar a la constel.lació d'Ara. Malauradament, si viviu a prop d'on viu la Lluna, sereu incapaços de veure l'estrella d'on és el meu planeta. Així que, si algun dia aneu a l'hemisferi sud, recordeu-vos de buscar Ara al cel!

El meu planeta encara no l'heu trobat. És una mica més petit que el planeta que vosaltres anomeneu GJ 674 b, i gira una mica més lluny que ell de l'estrella principal.

Vaig néixer allà, fa dues vegades les meves mans. Vaig néixer uns dies més tard que la gent de la raça més intel.ligent del meu planeta descobrissin el vostre planeta. Quan vaig néixer, ja estava predestinada: m'hauria de passar els meus primers tots els dits d'anys del meu món (que és més o menys equivalent a totes les mans i una mà grossa d'anys dels vostres) preparant-me pel gran viatge, aprenent, i un munt de coses més.

Els següents tots els dits d'anys del meu món (totes les mans i una mà grossa d'anys dels vostres) me'ls he passat venint cap aquí, però per mi no ha passat el temps. La Lluna diu que és alguna cosa anomenada relativitat, o alguna cosa semblant. Jo només sé que sembla que fa només uns dies que era al meu món, i ara sóc aquí, tan lluny.

Em passaria hores i hores parlant del meu món. Però la Lluna em reclama el teclat. Diu no sé què de que ha de preparar unes quantes coses per demà, que vol fer-ho bé. I ho farà bé. I tant que sí! Entre l'entrenament físic del matí, i el mental de la tarda, demà ha d'estar en plena forma! O això espero...

Moments

Divendres al vespre. Em disposo a anar a llegir una estona abans d'anar a dormir. I, de cop, em sento petita, burra, càndida, idiota... Em quedo a casa, perquè no tinc res millor a fer, perquè no tinc ningú a qui trucar, perquè, suposo, en definitiva sóc una antisocial.

I em venen moments al cap. Moments bons, moments dolents. Moments divertits, moments en els que em voldria amagar. Moments, al cap i a la fi.

Em venen al cap perquè em vull oblidar de ser com sóc. Perquè em sento tan idiota! No, si jo sempre callo, però hi ha gent que, no sé per què, tenen el do de fer-me xerrar. I jo explico i explico... i llavors me'n penedeixo. I sé que me'n penediré tot el cap de setmana. Potser més i tot.

...

- Escolta, em sembla que ahir em vaig deixar alguna cosa.
- Jo no he trobat res.
- Ah. Bé, és igual, deixa'm mirar.
- Ho has trobat?
- No.

- Escolta, que ahir ell va perdre...
- Sí, ja ho sé, acaba de venir.
- Ha vingut?
- Sí, ara mateix.
- Però si ho va fer servir DESPRÉS d'estar aquí. Per què ha vingut?

...

- Bé, jo me'n vaig.
- Sí, jo també, que ja és hora.
- Vinga, adéu.
- Ei, que em portes?
- Sí, és clar.

- Vinga, puja.

Ai! Ara que trec les coses del seient de l'acompanyant em recordo que...


...

- Si m'adormo, em despertes a Caldes.
- D'acord!
Tio, però què vols??????? Som a Sils i ara et poses a dormir????? I resulta que jo t'he de despertar? Jo, que només et conec de veure't pel tren... Va, no t'adormis.
- Mira, m'he despertat sol.
Ja et val...
- Adéu, Lluna.
Eh? Espera, no baixis! Qui ets tu, i de què em coneixes??????

- Ei, mira, la noia del tren.
- Jaja, que simpàtic.
Nota mental: recorda't de mirar on va, per veure qui coi és.
- Què, em despertaràs quan arribi a Caldes?
A sobre acollona! No et fot!

És tard. M'he passat la última mitja hora caminant a sota del sol. És prop del migdia, i per on he anat no hi ha ni una sola ombra. A més, feia pujada. La meva cara és de color vermell pujat.

Mentre em dirigeixo al meu lloc, em trobo una companya. Em somriu, i em pregunta si sempre vaig escoltant alguna cosa. Somric i li dic que sí.

Arribo al meu lloc de treball. Algú es gira per mirar qui entra. Però no és qui esperava trobar. Somric. No sé qui guanyaria en una competició per saber qui és el més vergonyós. Però, malgrat tot, sempre ens saludem amb un somriure.

Ningú m'ha fet mai cap comentari, però jo em puc trobar 50 vegades alguna persona pels passadissos i dir-li 50 vegades hola amb un somriure.

Recordo que fa temps vaig estar a punt d'escriure un post, i no sé per què no ho vaig fer. Tenia un molt mal dia. Però molt. No tenia ganes de parlar amb ningú, ni de saludar a ningú, ni res de res. Així que, mentre estava en un passadís, prop de la paret, i vaig sentir que venia algú, vaig fer veure que no havia sentit res, i vaig seguir de cara a la paret. Una veu em va saludar per darrere: "Hola, Lluna". Era una veu riallera, em vaig girar, i em va saludar amb un somriure. Vaig seguir el meu camí i em vaig trobar dues persones més. Primer una, i després l'altra. Totes dues van fer el mateix. Em van saludar, amb un somriure, malgrat que la meva cara no era massa bona. Vaig arribar al meu lloc, em vaig asseure, i la cara em va canviar, només de veure que aquells somriures que em sortien espontàniament, havien tornat el dia que més els necessitava.

Però, a part de determinats dies, la gent no acostuma a saludar-te cada cop que passes. Et diuen hola el primer cop i para de comptar. La gent? La gent, menys la persona que s'ha girat per veure qui entrava. Al principi em feia gràcia, perquè pensava: "mira, sempre que veu algú, saluda amb un somriure, encara que l'hagi vist fa 5 minuts". Fins que em vaig adonar que jo feia exactament el mateix.

Agafo l'ampolla d'aigua. Em moro de set, però està buida. Així que me'n vaig, a buscar aigua.

Torno al cap d'un parell de minuts. La persona que està allà a prop es torna a girar. Torno a somriure, i li torno a dir hola. I rebo el mateix. Com si no li hagués dit hola fa un parell de minuts.

Em poso a treballar. De tant en tant, també treballo. Però només de tant en tant, no fos cas que em cansés!

Però la persona, amb qui fins ara només ens havíem dit hola i adéu (d'acord que algun dia li puc haver dit hola unes quantes vegades, però només hola i prou) es gira i em comenta no sé què.

Aixeco el cap. Em pregunto si m'ho diu a mi, però no li pot dir a ningú més. No hi ha ningú més al voltant.

Però no sé què dir. Em podria haver parlat de cinquanta temes diferents, i jo podria haver dit alguna cosa, però va i em treu... Res, que somric i gairebé no li responc, només algun monosíl.lab i prou.

Em faig ràbia a mi mateixa. Perquè coi, no acostumo a tenir a ningú a prop amb qui parlar. Potser aquest és el problema: estic massa sola, i quan hi ha algú al voltant, m'atabalo. I no només quan hi ha algú al voltant, perquè quan hi ha qui hi ha d'haver, encara xerra menys que jo.

El problema és aquest: que no em cau malament, i em comporto com si no hi volgués parlar.

Passa el dia. Va venint i marxant. Cada cop que ve, fa algun comentari. Crec que hi he parlat més avui que en tota la resta de temps que fa que treballa al mateix lloc que jo.

I em queda una sensació. La sensació de que hi ha estat més estona de la que hi hauria d'haver estat. Ve, se'n va. Torna a venir, se'n torna a anar. Cada cop que se'n va, ho fa com si ja hagués acabat el que havia de fer. Però als cinc minuts, torna per qualsevol altra cosa.

Finalment se'n va i ja no torna. I jo em quedo amb el dubte, de si és que sóc poc sociable, poc xerraire, o què.

Però llavors m'ho repenso. Amb d'altra gent potser no parlo tant, o potser sí, però aquesta persona en particular parla amb poca, de gent. I només si li pregunten alguna cosa.

Que m'hagi preguntat quatre o cinc coses avui, quan no estàvem parlant de res, quan tot estava en silenci, suposo que deu ser bo. O potser no. Però, de totes formes, no crec que ho arribi a saber mai.