M'acabo d'adonar (per enèssima vegada) que el món és un mocador. Tu coneixes algú per una banda, i algú per una altra. A la primera persona la coneixes des de molt petita, al cantó de casa. A la segona, l'has conegut més tard, i viu lluny. I, de cop, t'adones que aquestes persones són amigues de tota la vida i tu no ho sabies. Me n'emporto un somriure.
I me n'emporto un braçalet. El regal que m'ha fet un nen molt maco. Perquè sí. Perquè fem veure que ens barallem, però en realitat ens ho passem molt bé. I ell és així: agafa i em regala un braçalet.
I me n'emporto un malentès. Una xorrada. Però una xorrada d'aquelles que dius que no vols dir una cosa, però com que dius que no ho vols dir, encara t'insisteixen més. I, com més insisteixen, menys ganes tens de dir el què. I, com menys ganes tens de dir el què, més ganes tenen de treure-te'l.
I, és clar, llavors les criatures (sí, eren criatures) s'inventen històries. I, com que s'inventen històries, la cosa se'n va de mare i... i li diuen el que no li han de dir a algú. I veig la cara de decepció en aquest algú. I somric, però tampoc dic el què. Perquè els nens ja han decidit el què, i tampoc acceptaran que digui que no. Però he vist la cara de decepció, i em queda aquest moment. Ja desfaré el malentès, no hi ha pressa.
Però, sobretot, em queda un moment amb la Nineta. Una tarda, més ben dit. "Et distreu", em deien. I és que no és gaire senzill fer el que havia de fer amb una nena asseguda a la falda reclament la meva atenció. Però ella mirava, i aprenia. M'encanta quan es fixa en les coses i aprèn. Només li vaig ensenyar una petita cosa i... i la va aprendre tan ràpid!
I els nens, intentant-me treure les coses. Jeje, no parlaré. No, no parlaré :-D
diumenge, 15 de juny del 2008
dissabte, 14 de juny del 2008
Nereida
Li hauria de dir. Li hauria de dir que no em dic Nereida. Li hauria de dir que en realitat em dic Laia. Però, és que li fa tanta il.lusió... M'havia de trobar un nom, i com que la Laia va ser la primera a descobrir qui era jo, ha decidit posar-me Nereida.
La casualitat, però, ha fet que jo em digui Laia. Me'n dic des de que vaig néixer. Sí, les fades també neixem. I morim. Tot i que jo encara sóc molt jove i no sé massa sobre la nostra reproducció, perquè jo sempre he vist només fades femelles i cap "fado". Serà que s'amaguen? Serà que les fades neixem per generació espontània? Jo ja pregunto, ja, però ningú em vol contestar! Algú sap com neixem les fades?
La vaig conéixer en una botiga. Jo feia temps que em passejava pel món. Un dia va venir un gripau blau i em va fer una foto. Crec que es va quedar tan impressionat amb la meva bellesa que no es va adonar de qui m'acompanyava.
El que no sabia el gripau blau és que les fotos sempre agafen una part de la nostra ànima, perquè som éssers màgics. I jo em vaig dividir en dos. Una part de mi va continuar al bosc, amb els meus amics, els de la foto, i una altra part es va quedar dintre de la càmera. I, no sé com, de cop un dia estava en una botiga i vaig sentir unes veus.
I una veu que deia: "Aquest! Aquest és perfecte!"
Llavors em vaig començar a marejar. Vaig començar a volar, però sense fer servir les ales.
Sortosament, el meu destí era molt a prop del bosc on em vaig criar. De fet, no ho digueu a ningú, però m'he vist a mi mateixa. Bé, a la part de mi que es va quedar al bosc. I sabeu què? Doncs que jo sóc més jove. Jo seré eternament jove. Ella s'ha fet gran...
I bé, fa una setmaneta la Llum va aconseguir tornar-me a muntar, i ara ja torno a viure. De moment no veig massa cosa, però el fet de tornar a estar muntada fa que pugui tornar a volar, almenys a prop del lloc on se'm veu, i pugui anar fins al bosc, a respirar aire pur i a tornar a jugar amb els meus amiguets.
Que qui són els meus amiguets?
La Llum m'ha fet una altra foto.
Però aneu amb compte! Ja sabeu què passa amb les fotos! Sí, la meva ànima s'ha dividit en mil bocins. Bé, potser mil no, perquè la Llum no té tants lectors. Però sí que s'ha dividit en molts bocins.
I ara tu, que estàs llegint això, pots triar. Pots mirar la foto, sí. I pots no mirar-la.
Si la mires, em veuràs, i sabràs qui són els meus amics. Però també, si arribes fins a la foto i mires, una part de la meva ànima sortirà de la foto i t'acompanyarà la resta de la teva vida.
Sense que tu ho sàpigues.
Tu decideixes!
La casualitat, però, ha fet que jo em digui Laia. Me'n dic des de que vaig néixer. Sí, les fades també neixem. I morim. Tot i que jo encara sóc molt jove i no sé massa sobre la nostra reproducció, perquè jo sempre he vist només fades femelles i cap "fado". Serà que s'amaguen? Serà que les fades neixem per generació espontània? Jo ja pregunto, ja, però ningú em vol contestar! Algú sap com neixem les fades?
La vaig conéixer en una botiga. Jo feia temps que em passejava pel món. Un dia va venir un gripau blau i em va fer una foto. Crec que es va quedar tan impressionat amb la meva bellesa que no es va adonar de qui m'acompanyava.
El que no sabia el gripau blau és que les fotos sempre agafen una part de la nostra ànima, perquè som éssers màgics. I jo em vaig dividir en dos. Una part de mi va continuar al bosc, amb els meus amics, els de la foto, i una altra part es va quedar dintre de la càmera. I, no sé com, de cop un dia estava en una botiga i vaig sentir unes veus.
I una veu que deia: "Aquest! Aquest és perfecte!"
Llavors em vaig començar a marejar. Vaig començar a volar, però sense fer servir les ales.
Sortosament, el meu destí era molt a prop del bosc on em vaig criar. De fet, no ho digueu a ningú, però m'he vist a mi mateixa. Bé, a la part de mi que es va quedar al bosc. I sabeu què? Doncs que jo sóc més jove. Jo seré eternament jove. Ella s'ha fet gran...
I bé, fa una setmaneta la Llum va aconseguir tornar-me a muntar, i ara ja torno a viure. De moment no veig massa cosa, però el fet de tornar a estar muntada fa que pugui tornar a volar, almenys a prop del lloc on se'm veu, i pugui anar fins al bosc, a respirar aire pur i a tornar a jugar amb els meus amiguets.
Que qui són els meus amiguets?
La Llum m'ha fet una altra foto.
Però aneu amb compte! Ja sabeu què passa amb les fotos! Sí, la meva ànima s'ha dividit en mil bocins. Bé, potser mil no, perquè la Llum no té tants lectors. Però sí que s'ha dividit en molts bocins.
I ara tu, que estàs llegint això, pots triar. Pots mirar la foto, sí. I pots no mirar-la.
Si la mires, em veuràs, i sabràs qui són els meus amics. Però també, si arribes fins a la foto i mires, una part de la meva ànima sortirà de la foto i t'acompanyarà la resta de la teva vida.
Sense que tu ho sàpigues.
Tu decideixes!
divendres, 13 de juny del 2008
Autoconfiança (segona part)
Ve d'aquí.
Quins nervis, mare meva! Però quins nervis! Per què ho he de passar sempre tan malament?
Deixa'm mirar.
Buf! Sort que no hi ha ningú conegut. Sort que no hi ha aquella noia, com l'últim cop. Aquella noia que va venir només per escoltar el que havia de dir. Si no hi hagués sigut...
Però no, hi era, i ho va espatllar tot. No li podia dir que marxés, però...
Si no hi ha ningú conegut, parlo molt bé. Parlo, explico, dic. No em poso nerviós. No em poso vermell. No suo. Però només que hi hagi algú conegut, sobretot si és algú que m'importa...
Ah! Però quina sort! No hi ha ningú conegut.
Vinga, comencem! Vinga, va!
Ostres, i ho estic fent bé i tot! Que bé! Oh! Que bé!!!
Però... però... què ha passat? I la llum?
Coi! Per un dia que ho estic fent bé, sense nervis, sense tartamudejar, sense... i va i se'n va la llum! Ja és tenir mala sort, també...
I ara què? Diuen que sortim. Doncs vinga, cap a fora!
Continuarà...
Quins nervis, mare meva! Però quins nervis! Per què ho he de passar sempre tan malament?
Deixa'm mirar.
Buf! Sort que no hi ha ningú conegut. Sort que no hi ha aquella noia, com l'últim cop. Aquella noia que va venir només per escoltar el que havia de dir. Si no hi hagués sigut...
Però no, hi era, i ho va espatllar tot. No li podia dir que marxés, però...
Si no hi ha ningú conegut, parlo molt bé. Parlo, explico, dic. No em poso nerviós. No em poso vermell. No suo. Però només que hi hagi algú conegut, sobretot si és algú que m'importa...
Ah! Però quina sort! No hi ha ningú conegut.
Vinga, comencem! Vinga, va!
Ostres, i ho estic fent bé i tot! Que bé! Oh! Que bé!!!
Però... però... què ha passat? I la llum?
Coi! Per un dia que ho estic fent bé, sense nervis, sense tartamudejar, sense... i va i se'n va la llum! Ja és tenir mala sort, també...
I ara què? Diuen que sortim. Doncs vinga, cap a fora!
Continuarà...
dijous, 12 de juny del 2008
Autoconfiança (primera part)
Es va aixecar molt aviat. No volia recordar-ho. Les 4 del matí? Alguna cosa que se li assemblava. Va anar mig adormida a l'estació i va pujar en un tren que l'havia de dur lluny. Molt lluny. O potser no tant.
Va arribar poc temps abans de que comencessin. Va fer una ullada a la sala, i va estar buscant a veure si veia la persona que havia anat a veure.
Li semblava que es coneixien de tota la vida. Si algú li hagués preguntat, hagués dit que es coneixien de tota la vida. Però sabia que no. Sabia que feia uns 10 anys que es coneixien. No... de fet, no. Es va posar a recordar, i es va adonar que no, que no feia ni 10 anys. Però no sabia dir quants eren exactament, però sabia que eren menys de 10. Però era com si es coneguessin de sempre.
Era com si es coneguessin de sempre, però no s'havien vist mai. I allà estava, preguntant-se qui seria. Ho sabria aviat. Havia de parlar. Va començar a mirar, i a mirar...
Va arribar l'hora i va aparèixer. Es va posar nerviosa. Sabia que a ell li costava molt de parlar. Moltíssim. I que ho passaria malament. Se l'imaginava vermell, suant, amb cara d'espantat. I tartamudejant una mica, almenys al principi. Això era el que esperava.
Però no va ser així. Allà va aparèixer algú que semblava totalment segur d'ell mateix. Una font d'autoconfiança. Algú que parlava sense problemes. Ni vermell, ni cara d'espantat, ni suor, ni tartamudeig.
Es va plantejar no donar-se a conèixer. Sí, ell havia vist una foto seva, però no l'esperava. Vivia molt lluny i no s'esperava que vingués. De fet, era gairebé impossible que ho fes.
No, no li diria res. Però... però... Però s'havia adonat que no era qui deia ser. I, com que no era qui deia ser, com podria continuar com si res no hagués passat? Sí, li hauria de dir alguna cosa. Alguna cosa...
Però, com podia parlar amb algú tan segur d'ell mateix? Ella, que sempre dubtava. Ella, que no estava gens segura de si mateixa...
Continuarà...
Va arribar poc temps abans de que comencessin. Va fer una ullada a la sala, i va estar buscant a veure si veia la persona que havia anat a veure.
Li semblava que es coneixien de tota la vida. Si algú li hagués preguntat, hagués dit que es coneixien de tota la vida. Però sabia que no. Sabia que feia uns 10 anys que es coneixien. No... de fet, no. Es va posar a recordar, i es va adonar que no, que no feia ni 10 anys. Però no sabia dir quants eren exactament, però sabia que eren menys de 10. Però era com si es coneguessin de sempre.
Era com si es coneguessin de sempre, però no s'havien vist mai. I allà estava, preguntant-se qui seria. Ho sabria aviat. Havia de parlar. Va començar a mirar, i a mirar...
Va arribar l'hora i va aparèixer. Es va posar nerviosa. Sabia que a ell li costava molt de parlar. Moltíssim. I que ho passaria malament. Se l'imaginava vermell, suant, amb cara d'espantat. I tartamudejant una mica, almenys al principi. Això era el que esperava.
Però no va ser així. Allà va aparèixer algú que semblava totalment segur d'ell mateix. Una font d'autoconfiança. Algú que parlava sense problemes. Ni vermell, ni cara d'espantat, ni suor, ni tartamudeig.
Es va plantejar no donar-se a conèixer. Sí, ell havia vist una foto seva, però no l'esperava. Vivia molt lluny i no s'esperava que vingués. De fet, era gairebé impossible que ho fes.
No, no li diria res. Però... però... Però s'havia adonat que no era qui deia ser. I, com que no era qui deia ser, com podria continuar com si res no hagués passat? Sí, li hauria de dir alguna cosa. Alguna cosa...
Però, com podia parlar amb algú tan segur d'ell mateix? Ella, que sempre dubtava. Ella, que no estava gens segura de si mateixa...
Continuarà...
dimecres, 11 de juny del 2008
Em supera
La feina administrativa em supera. Omplir papers, posar-hi el que sigui, mirar que estigui tot bé, buscar a qui t'ha de signar els papers, presentar-los... Buf! Em supera! I és una feinada, i et fa perdre una de temps...
Ahir (gràcies, Anna!) em pensava que ja havia omplert tots els papers. Ja tenia tots els papers impresos, signats, i a punt de ser presentats.
Faltava una mica per dos quarts d'una. He agafat l'mp3, i apa, a presentar els papers. Hi ha dues cançons des del meu lloc de treball al lloc on he de presentar els papers.
Pel camí, em trobo una aglomeració de gent. Què fa tanta gent? Després me n'adono. Allà hi fan selectivitat i a aquella hora acaben de sortir de l'examen. Matemàtiques, per tots plegats.
Entro. Dono els papers i...
... i la persona a qui dono els papers agafa el telèfon, pregunta i... he de repetir els papers. Bien!
Torno a sortir. Dues cançons fins al lloc de treball. Ara hi ha més xivarri. Estan més nerviosos.
Arribo. Canvio. Imprimeixo. I busco...
Oh, miracle! Trobo qui m'ha de signar els papers.
Dues cançons. Cap a presentar els papers per segon cop. Ja són la una menys deu. Queda poca gent. Ja estan entrant. Encara hi ha més nervis.
Presento els papers. Per fi! Si qui els ha de rebre sabés el que m'ha costat omplir-los...
Surto. Queden un parell de nois a fora. Un amb un paper, mirant-se'l molt, sense voler entrar, fent la última repassada. I entra.
Jo torno al meu lloc. Dues cançons. Que bé! Ja he presentat els papers! Gairebé un dia per omplir-los i un matí més per acabar-los de presentar.
Ah! Encara no estic! He d'enviar un mail amb els mateixos papers. Envio. I...
... dos minuts més tard, m'arriba un mail.
"Et recordo que enviant el mail no n'hi ha prou. Has de presentar els papers a mà."
Coi! I què he estat fent els últims tres quarts d'hora?
La pregunta és: per què he hagut de presentar les coses per duplicat? I, quan dic per duplicat, vull dir que el primer cop que ho he presentat no era vàlid perquè no estava duplicat. Però, a més, ho he hagut de presentar en paper i per mail.
Aquestes coses de la burrocràcria (no, no m'he equivocat amb les erres) em superen.
Ahir (gràcies, Anna!) em pensava que ja havia omplert tots els papers. Ja tenia tots els papers impresos, signats, i a punt de ser presentats.
Faltava una mica per dos quarts d'una. He agafat l'mp3, i apa, a presentar els papers. Hi ha dues cançons des del meu lloc de treball al lloc on he de presentar els papers.
Pel camí, em trobo una aglomeració de gent. Què fa tanta gent? Després me n'adono. Allà hi fan selectivitat i a aquella hora acaben de sortir de l'examen. Matemàtiques, per tots plegats.
Entro. Dono els papers i...
... i la persona a qui dono els papers agafa el telèfon, pregunta i... he de repetir els papers. Bien!
Torno a sortir. Dues cançons fins al lloc de treball. Ara hi ha més xivarri. Estan més nerviosos.
Arribo. Canvio. Imprimeixo. I busco...
Oh, miracle! Trobo qui m'ha de signar els papers.
Dues cançons. Cap a presentar els papers per segon cop. Ja són la una menys deu. Queda poca gent. Ja estan entrant. Encara hi ha més nervis.
Presento els papers. Per fi! Si qui els ha de rebre sabés el que m'ha costat omplir-los...
Surto. Queden un parell de nois a fora. Un amb un paper, mirant-se'l molt, sense voler entrar, fent la última repassada. I entra.
Jo torno al meu lloc. Dues cançons. Que bé! Ja he presentat els papers! Gairebé un dia per omplir-los i un matí més per acabar-los de presentar.
Ah! Encara no estic! He d'enviar un mail amb els mateixos papers. Envio. I...
... dos minuts més tard, m'arriba un mail.
"Et recordo que enviant el mail no n'hi ha prou. Has de presentar els papers a mà."
Coi! I què he estat fent els últims tres quarts d'hora?
La pregunta és: per què he hagut de presentar les coses per duplicat? I, quan dic per duplicat, vull dir que el primer cop que ho he presentat no era vàlid perquè no estava duplicat. Però, a més, ho he hagut de presentar en paper i per mail.
Aquestes coses de la burrocràcria (no, no m'he equivocat amb les erres) em superen.
dimarts, 10 de juny del 2008
El post d'avui
Avui estava feliç. No sabia exactament per què, però estava feliç. I, d'alguna manera, sé que he de donar les gràcies a la senyoreta Tirai pel mail que em va enviar ahir al vespre i que he llegit aquest matí.
Avui el dia feia olor de post. De post alegre. De post on deia que m'agradava ser somiadora, on deia que m'agrada somiar. On deia que volia seguir essent aquesta nena petita que sóc ara. On deia que no volia créixer. On deia...
No sé en quin moment les coses s'han girat. Bé, sí que ho sé. Però sé en quin moment han tornat al bon lloc.
Han tornat al bon lloc quan, seguint un comentari d'una senyoreta que està fent la selectivitat, he anat a parar al seu blog per descobrir que ara és el cau de les nereides. La nova plantilla m'ha semblat tan genial que m'ha fet tornar el somriure a la cara. Només de veure la plantilla.
Després, quan encara pensava en prínceps blaus, m'he passat per casa d'un senyor que em sembla que no he de barrejar el seu nom amb el nom príncep blau o m'embolicaré. M'ha fet recordar un post que vaig escriure fa temps. Tant de temps fa, ja? Més de tres anys! I, tornant-lo a llegir, he tornat a somriure. La que ho va escriure, era jo? Hi ha uns quants posts que vull guardar, que vull conservar, que vull tornar a recordar. L'altre dia em va venir una idea al cap. Avui, amb la d'abans, ja són dues idees. Idees, projectes, és igual. Són les coses que em fan feliç. Les il.lusions. I ja torno al principi.
La tercera persona que m'ha fet somriure ha sigut una senyora (vale, no estàs casada, però és com si ho estessis!) Jo, a vegades, també vull ser cabrona. Tu m'has recordat unes colònies d'ara fa molts anys, i he somrigut. Al cap i a la fi, no sé si hi ha prínceps blaus, però hi ha gent que és molt legal.
Seguiré somiant. Sé que seguiré somiant. Perquè sinó, no seria jo. Sé que acabaré per terra més cops. Però em tornaré a aixecar. I tornaré a somiar.
Tornaré a somiar perquè m'agrada ser ingènua. Perquè m'agrada ser infantil i somiar el que somien els adolescents. No m'importa. Sé que aquest estiu faré els 30, però internament encara sóc aquella nena de 15 anys que somiava. Segueixo somiant, i ho faré tota la vida.
A la feina hi tinc un dibuix plantat que em va enviar un blocaire. I allà s'està. A davant meu. El veig moltes hores al dia (el dibuix, no el blocaire!) I ve a dir més o menys això. O no.
Ja em començo a embolicar. Però només tinc una pregunta:
Quan comença el proper somni?
Avui el dia feia olor de post. De post alegre. De post on deia que m'agradava ser somiadora, on deia que m'agrada somiar. On deia que volia seguir essent aquesta nena petita que sóc ara. On deia que no volia créixer. On deia...
No sé en quin moment les coses s'han girat. Bé, sí que ho sé. Però sé en quin moment han tornat al bon lloc.
Han tornat al bon lloc quan, seguint un comentari d'una senyoreta que està fent la selectivitat, he anat a parar al seu blog per descobrir que ara és el cau de les nereides. La nova plantilla m'ha semblat tan genial que m'ha fet tornar el somriure a la cara. Només de veure la plantilla.
Després, quan encara pensava en prínceps blaus, m'he passat per casa d'un senyor que em sembla que no he de barrejar el seu nom amb el nom príncep blau o m'embolicaré. M'ha fet recordar un post que vaig escriure fa temps. Tant de temps fa, ja? Més de tres anys! I, tornant-lo a llegir, he tornat a somriure. La que ho va escriure, era jo? Hi ha uns quants posts que vull guardar, que vull conservar, que vull tornar a recordar. L'altre dia em va venir una idea al cap. Avui, amb la d'abans, ja són dues idees. Idees, projectes, és igual. Són les coses que em fan feliç. Les il.lusions. I ja torno al principi.
La tercera persona que m'ha fet somriure ha sigut una senyora (vale, no estàs casada, però és com si ho estessis!) Jo, a vegades, també vull ser cabrona. Tu m'has recordat unes colònies d'ara fa molts anys, i he somrigut. Al cap i a la fi, no sé si hi ha prínceps blaus, però hi ha gent que és molt legal.
Seguiré somiant. Sé que seguiré somiant. Perquè sinó, no seria jo. Sé que acabaré per terra més cops. Però em tornaré a aixecar. I tornaré a somiar.
Tornaré a somiar perquè m'agrada ser ingènua. Perquè m'agrada ser infantil i somiar el que somien els adolescents. No m'importa. Sé que aquest estiu faré els 30, però internament encara sóc aquella nena de 15 anys que somiava. Segueixo somiant, i ho faré tota la vida.
A la feina hi tinc un dibuix plantat que em va enviar un blocaire. I allà s'està. A davant meu. El veig moltes hores al dia (el dibuix, no el blocaire!) I ve a dir més o menys això. O no.
Ja em començo a embolicar. Però només tinc una pregunta:
Quan comença el proper somni?
dilluns, 9 de juny del 2008
If tomorrow never comes...
El meu mp3 és molt intel.ligent, i sempre troba la cançó que em fa sentir bé. La cançó que necessito en qualsevol moment. La cançó... sí, la cançó.
Quan surto de la feina, des d'on treballo fins al cotxe, hi ha una cançó. Sí, jo també compto el temps amb cançons. Només hi ha temps d'escoltar una cançó. Així que engego l'mp3 en mode aleatori i... i vaig avançant a la cançó següent, fins que n'apareix una que s'adiu amb el meu estat d'ànim. Així que, és clar, tard o d'hora, el meu mp3 troba la cançó apropiada per anar de la feina al cotxe :-)
Avui li ha costat només un intent fallit. I m'ha regalat aquesta cançó, que explica molt bé el que volia explicar.
He entrat al cotxe, he hagut de canviar la ruta perquè hi havia un carrer tallat, he acabat en un barri amb tot de direccions prohibides. I, mentre sonava aquesta cançó (altre cop, la radio ha encertat el meu estat d'ànim)
les direccions prohibides m'han dut al carrer on vivia aquell noi que un dia es va riure dels prínceps blaus.
La tarda m'ha portat optimisme. Com deia a la Jo Mateixa, no podem intentar ser el que no som. I jo he intentat ser borde, però acabo sempre demanant perdó. I no era això el que volia dir.
El que volia dir és que no val la pena.
No, tampoc volia dir això. Volia dir que segueixo creient en els prínceps blaus. Coi, no crec en fades? I en druides? I... No, en realitat no hi crec, però en el fons del cor sé que existeixen. Perquè una fada no és un ésser que fa cinc centímetres d'alt, té ales, pot volar, i pot fer màgia. Una fada és un ésser que viu al mig del bosc, que creu en la màgia, i que creu que, amb la seva màgia, pot fer que el món sigui millor.
Calla! Però si jo sóc una fada! Com no han d'existir les fades, si jo en sóc una?
Però parlava de prínceps blaus. Si algú té curiositat, que miri què en diu el diccionari.
Doncs no, no em refereixo al príncep blau del diccionari.
Crec que m'embolico. Val més que no continui, que encara m'embolicaré més.
Atenció, definició: Un príncep blau és...
Sometimes late at night
I lie awake and watch her sleeping
She's lost in peaceful dreams
So I turn out the lights and lay there in the dark
And the thought crosses my mind
If I never wake up in the morning
Would she ever doubt the way I feel
About her in my heart
If tomorrow never comes
Will she know how much I loved her
Did I try in every way to show her every day
That she's my only one
And if my time on earth were through
And she must face the world without me
Is the love I gave her in the past
Gonna be enough to last
If tomorrow never comes
'Cause I've lost loved ones in my life
Who never knew how much I loved them
Now I live with the regret
That my true feelings for them never were revealed
So I made a promise to myself
To say each day how much she means to me
And avoid that circumstance
Where there's no second chance to tell her how I feel
If tomorrow never comes
Will she know how much I loved her
Did I try in every way to show her every day
That she's my only one
And if my time on earth were through
And she must face the world without me
Is the love I gave her in the past
Gonna be enough to last
If tomorrow never comes
So tell that someone that you love
Just what you're thinking of
If tomorrow never comes
... algú que pugui dir el que diu aquesta cançó.
I, definitivament... cal que continui la frase?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la