Avui sí que em repeteixo

Ahir em vaig aixecar, i una cosa a dintre meu em va dir de provar a veure si m'anaven bé els pantalons. D'aquí al post d'ahir, hi van anar... molt poquets minuts. Un cop em vaig posar els pantalons, vaig posar-me també una altra cosa que havia quedat descartada per petita, i d'aquí a l'alegria hi va faltar molt poc.

Va passar tot un dia. Vaig rebutjar una proposta. Sí, sóc així... Ara penso que podria haver dit que sí, però... Bé, tampoc hi anava a fer res, si no era d'acompanyant d'algú que no necessitava companyia. Però, al cap i a la fi, em va demanar si hi volia anar, no? M'hagués avorrit com una ostra. Bé, no m'hagués avorrit, però... no ho sé.

Aquest matí pensava que el primer que havia de fer era preguntar què tal ahir. Però... però... se me n'ha anat del cap. Al final, però, se m'han emportat a una habitació fosca i m'ho han explicat. (No, no dic mentides. Si algú entèn el que no és, no és culpa meva!)

Avui li volia preguntar a la Nineta com anava. S'ha quedat a dormir, i al matí he pensat que era la millor persona a qui preguntar-ho. Segur que em diu la veritat. A aquesta edat encara no saben dir mentides piadoses. És clar que com que no anava amb un vestit rosa de dalt a baix, segur que m'hagués dit que no anava maca. Són els riscos de preguntar les coses a una princeseta... Però no hi he sigut a temps. Quan he estat vestida, ella ja no hi era. I no, no m'he passat una hora per vestir-me. Si només portava uns pantalons i una samarreta!

Però l'opinió me l'ha donat una persona que feia temps que no veia. Només de veure'm, se m'ha acostat, i m'ha deixat anar un "oh, que guapa que estàs!" que li ha sortit de dintre. I això m'ha creat un dilema mental, perquè no és el primer cop que m'hi trobo, amb dues opcions:
a) Sóc un desastre, i el dia que no vaig vestida com un desastre (recordo: pantalons i samarreta) semblo més maca i per això m'ho diuen.
b) És que realment sóc molt guapa, i és clar... (jajaja!)

I jo m'he posat a pensar, "mare meva, que superficial que sóc!"

Però no, no sóc superficial. O potser sí? Jo també em puc sentir guapa, de tant en tant.

Si estava tan guapa que fins i tot m'han portat a una habitació fosca!!! Però no tan fosca com perquè no se'm veiés, eh!!! Que ja veig a venir la brometa...

I sí, això ha sigut després d'enxampar més d'un cop a qui m'ha portat a l'habitació fosca mirant-me fixament quan estava pul.lulant per allà.

Però segur que estava mirant a l'infinit com faig jo sovint i ha sigut casualitat que jo sempre estigués en el radi de mira.

Algú més ha llegit aquest post i hi ha vist una adolescent o una pre-adolescent? Perquè jo l'acabo de rellegir i... crec que me'n torno a fer ESO.

Ai, calla, que jo no vaig fer ESO!!!

Mmm... Crec que val més que pari, o em fareu passar un control d'alcoholèmia...

Tot i que puc jurar que no he begut res. Bé, aigua. I suc de llimona amb maduixes. I un te blanc.

Crec que sí, que ja n'hi ha prou. Demà, en comptes d'anar a treballar, me'n vaig a estudiar primer d'ESO!

No m'agradaria ser repetitiva, però...

... ara mateix porto uns pantalons que l'estiu passat vaig deixar a l'armari perquè no em podia cordar (ejem).

I no semblo un botifarró!

I ara mateix, amb permís de la Tarambana, em sento la noia més mona en uns quants quilòmetres a la rodona (jo he dit això?????????????????)

I me'n vaig a passejar-ho, perquè així de mona no em quedaré a casa, no? Però no he resistit la temptació de venir i dir-ho :-)

Amb pinta de...

Escena 1: Surto de la biblioteca, amb un llibre a les mans (que estrany!). L'mp3 em tapa les dues orelles, i surto al carrer llegint la contraportada. L'he agafat en un arravatament (mare meva, que malament sona aquesta paraula, però no se m'acudeix la forma de dir-ho en català) perquè m'ha agradat la portada (bon criteri per triar un llibre...) I, com que encara no sé de què va, miro a veure què m'explica (de fet, la bibliotecària m'ha dit que m'agradarà molt, així que li he fet cas). I, mentre surto al carrer, xoco amb una dona que anava tan tranquil.la passejant i que no s'esperava que algú baixés els dos últims escalons de la biblioteca d'un salt i només mirant la contraportada del llibre, sense mirar si algú passava pel carrer. Es podria dir que li he saltat gairebé a sobre. Era una veïna de quan era petita...

Escena 2: M'estic esperant en un lloc públic del mateix poble. M'assec al solet en un lloc on no m'hauria de seure. El llibre és a la falda i ja he començat a llegir-lo. Estic molt concentrada comptant unes coses del llibre, perquè no em surten els comptes, mentre segueixo amb l'mp3. Una fressa em treu del meu aïllament autista. Tinc el senyor alcalde al davant, mirant-me amb cara divertida. M'ha fet un comentari que no he sentit. De fet, ni l'he vist venir. Em quedo sense saber què dir, fins que em repeteix la brometa. Però marxa de seguida, perquè ja ha vist que jo estava en un altre món, a saber on era.

Escena 3: Arriba una persona i em comenta que hi ha gent nova al poble. Jo li pregunto per la gent nova i em contesta que són gent d'uns 30 anys (mira, com jo! A veure si seran gent amb qui em pugui entendre!), i després em deixa anar:

- Amb pinta de... de...

I veig que mig m'assenyala, que vol dir que tenen la mateixa pinta que jo. Però no sap trobar la paraula, i com que ja m'ha assenyalat, no deu saber què dir.

- ... de intel.lectuals.

És el que aconsegueix dir. I jo em quedo amb una pregunta. Què anava a dir? Empollons? Frikis? Alguna altra cosa?

Massa calor

Ara que tothom està content amb l'arribada de la primavera, vaig jo i em queixo... de massa calor!

M'agrada l'hivern. M'agrada que faci fred. M'agrada anar-me'n a dormir i tapar-me amb un munt de roba. M'agrada agafar una jaqueta.

Avui jo ja anava amb samarreta. Amb una samarreta màniga llarga, però molt prima. I això de màniga llarga només és un dir, perquè les mànigues han estat tot el dia arremangades. Mànigues a dalt, samarreta... i tot just acabem de començar abril!

Acabem de començar abril i el cotxe ja marcava 26.5 graus. Fa calor. Massa calor. I si demano que em traslladin a Noruega fins a l'octubre? Perquè si ara ja tinc calor...

El més curiós és que arribarà l'estiu i jo aniré pràcticament amb la mateixa roba que ara. I comptant que a l'hivern l'únic que faig és canviar la samarreta per un jersei, però mai porto res a sota, em pregunto si realment és que sóc una persona que s'adapta molt al medi, o si estic destemplada, o què passa.

Tot i així, per primer cop en molts anys, quan veig el sol, em crida. I m'estaria tota l'estona a fora, prenent el sol. Que em toqui el solet aquest tan maco (encara que faci massa calor).

I aquest matí ja he bufat a dos dents de lleó :-) M'encanten! I això que amb les obres m'he quedat sense dents de lleó al jardí.

Em sembla que no sé massa què em dic. Suposo que la calor m'afecta al cervell :-)

Un desastre amb potes

Sí, la que és un desastre amb potes sóc jo, per si hi havia algun dubte.

Us presento el meu gràfic. Lectors del blog, aquest és el meu gràfic. Gràfic, a darrere la pantalla hi ha algú que et mira i no sap què ets.



Encara no, veritat? És que si hi posés algun títol...

La muntanya russa pintada de vermell indica el meu pes. Bé, el meu pes restant-li el pes al que vull arribar, i per això comença a 17... La línia verda indica la meitat de la meitat, allò que en principi havia d'aconseguir en un parell de mesos. Era això, no? Però la línia vermella encara està massa lluny de la línia verda, i suposo que amb un parell de mesos a partir d'ara...

La muntanya russa és el que em fa dir que sóc un desastre. Un desastre amb potes, per ser més exacta!

I ara, unes quantes observacions:

• Sí, per setmana santa vaig recuperar el que havia perdut en dues setmanes. Només vaig menjar dos brunyols. El meu pecat, suposo, va ser els cinc dies seguits que no vaig anar al gimnàs.
  
• Efectivament, l'experiment culinari de la meva estimada parenta em va fer perdre el que havia recuperat per setmana santa. Si encara li hauré de donar les gràcies... El que no entenc és com ella va perdre 3 quilos i jo només un...
  
• Sí, demà em toca mirar com estic, però no ho penso dir. Perquè si he tornat a pujar, m'emprenyaré. I baixar més, essent com sóc, segur que no ho he fet.
  
• Vaaaaaaaaaaaale. Semblo un pallasso. El que no em lliga és que, havent perdut només un quilo, sembli un pallasso. La roba comença a anar enorme més endavant, quan se n'ha perdut algun més que un...
  
• D'acord, he perdut més que el que vaig perdre per culpa del menjar en mal estat, perquè d'on em sobren més pantalons és del cul (per variar...), i el cul no baixa per problemes de panxa. Però un quilo i prou, i no només del cul, no s'hauria de notar.
  

Vaaaaaaaaaaaale. Post que no calia, que vaig dir que no faria, i que no aporta res de res. Però tenia ganes de fer-lo.

Una petita reflexió i un parell de regalets

Avui no estava massa contenta amb mi mateixa. Aquest matí m'ha semblat que contestava malament algú. Després he vist que no ho havia fet tant. Però tot i així, no m'ha agradat.

No m'agrada. Sé que tots tenim les nostres rareses, i jo tinc coses que són intocables, i si algú les toca, salto. I a vegades deu semblar que salto per res, però hi ha determinats temes sobre els que veig que no se'm pot fer broma, perquè m'enfado de seguida.

I no m'agrada. No m'agrada que em sàpiguen greu algunes coses, fins a arribar a ser una mica desagradable.

Sé què he de fer. Sé què he de fer per resoldre-ho, i avui pensava que potser ho hauria de fer. Però si ho faig, ha de ser sense dir-ho.

Després he arribat a casa. I m'he adonat que no ho vull fer. No de moment. Perquè tinc ganes de fer un parell de regalets.

El primer regalet és per una persona que no està massa animada. Perquè espero que es torni a animar molt aviat, perquè el que he dit al migdia anava seriosament. I perquè, no ho sé, a vegades parlo molt i no sé si en algun moment dir el que penso pot ser contraproduent. Espero que no!

I el regalet és una cançó. Una cançó que m'agrada molt. I m'agrada perquè em fa somriure, m'omple de bon rotllo, i és sentir-la i marxar tots els mals. Tots plegats, marxen, i no puc deixar de somriure.

A més, és una cançó molt apropiada! I ho dic pel groc, és clar :-)

Però és que a sobre he trobat un vídeo que, definitivament, si la cançó no fa somriure, el vídeo sí que ho ha de fer. M'enrotllo massa. Aquí el regalet!





El segon regalet és de part de la Maia. Perquè algú va fer un dibuixet molt maco de la Maia, i això es mereixia un regalet. Només és un petit vídeo. Un vídeo de...



... de dofins i orques. Perquè sé que, malgrat que perdessis el concurs, algun dia tu també ballaràs entre dofins!

Em va ignorar, li dic a algú.

Però sé que sóc injusta. Ho sé just en el moment de dir-ho, però suposo que no vull donar més explicacions. Encara que al final ho acabi fent. O no. Si això s'acaba publicant serà un conjunt de moltes casualitats.

Tenia un comptador posat que anava comptant quant faltava. Bé, de fet és un comptador que tinc per defecte a l'igoogle, i que sovint tinc problemes per posar-hi alguna cosa, i se'm va acudir posar-hi això, ja fa més d'un mes. Durant un mes, cada cop que entrava a internet, veia el comptador, que em deia els dies, les hores i els minuts que faltaven.

Fins que, inevitablement, va arribar el dia. Un dia com qualsevol altre, em vaig dir. No hi havia cap problema. Estava bé, em comportava bé, feia el que havia de fer. Era jo mateixa.

Fins que vaig arribar al lloc.

A vegades m'agradaria ser molt diferent. A vegades m'agradaria que no se'm creuessin els cables. A vegades m'agradarien tantes coses! Però, de la mateixa manera que si m'he de posar a parlar davant d'algú que sé que m'evalua, em bloquejo i no sóc capaç de fer res més que quequejar, els cables se'm van acabar creuant, com sempre.

Més d'una persona m'ha preguntat que com puc fer classe si tinc aquest problema. Jo també m'ho pregunto sovint. Però quan sóc jo la que estic allà davant i domino, no em bloquejo. No se'm creuen els cables. Però la resta... la resta em fa pànic, i encara em bloquejo més. Ho sé, intento dir-me que no passa res, però... però...

I vaig arribar al lloc.

Jo em volia comportar amb normalitat. Però si només d'entrar ja tens una cosa a dintre que et diu que t'has de comportar amb normalitat, és que alguna cosa no va del tot bé. Vull dir que alguna cosa no va del tot bé a dintre meu. Que comença el bloqueig. O el creuament de cables. O el que sigui.

Em faig ràbia fins i tot a mi mateixa. Bé, suposo que no és massa difícil.

De cop, vaig començar a fer de tot. Em vaig convertir en una autista. Vaig fer tota la feina de tres persones jo sola, en el temps en què normalment ho fem tres persones. No mirava enlloc, només al que feia. La qüestió era no aixecar el cap per no haver de veure ningú.

I aquí ve quan em dic idiota. No tenia un comptador que anava comptant els dies, hores i minuts que faltaven? Aleshores, quan arriba el moment, per què em voldria tornar invisible, o no ser-hi? Per què em tenco en mi mateixa i em comporto com una autista?

No, seré legal. No em va ignorar. Va venir fins on era jo per dir-me hola. Jo vaig aixecar el cap només un momentet, just per dir hola, i tornar a fer el que estava fent.

La mala sort (i per què fins i tot escrivint-ho dic que va ser mala sort?) va ser que jo no vaig tenir massa res a fer, així que anava mirant el que feien els altres.

I llavors m'odio, perquè podria haver sigut com tanta altra gent. Però no, jo sóc jo. Amb els meus bloquejos i creuaments de cables.

Vaig estar parlant amb tothom. Vaig estar rient amb tothom. Menys amb una persona. No, no deia mentides del tot: no es va acostar a dir res més, quan altra gent ho va fer. Però la meva rebuda tampoc va ser massa bona, i tampoc em vaig acostar en cap moment.

I, a sobre, sense voler li vaig donar un bon cop. Resulta que estava a prop meu i no ho havia vist, no sabia que tenia ningú a darrere. Després del cop, va fugir, suposo que perquè no fos cas que li'n tornés a donar un altre. Perquè he de reconèixer que li vaig haver de fer mal, pobre. Tot i que no es va queixar. I jo ho vaig fer sense voler, no sabia que tenia ningú al darrere! Però, és clar, qui es pot esperar que algú faci un moviment tan estrany?

No va ser fins a l'hora de marxar que vaig sortir de l'ou i vaig anar a dir adéu expressament, quan marxava.

Però, és clar, dir que em va ignorar no és massa verídic. Com a molt, em va ignorar de la mateixa manera que jo.

O potser no. En un moment vaig reunir força valor per acostar-me, i en veure'm, es va allunyar. És clar que jo portava una bona estona fent el mateix, així que suposo que no em puc queixar de res...

Però el problema està aquí. No em passa sempre, però quan em passa, em passa amb persones que m'importen realment. Vull dir que amb les persones que no m'importen massa, o quan estic fent classe, no em bloquejo (i això no vol dir que els alumnes no m'importin, eh!) Però quan una persona m'importa potser més del que penso, o quan m'estan avaluant, llavors em bloquejo (i això no vol dir que si no em bloquejo la persona no m'importi, que encara crearia algun malentès, i em sembla que arribat aquest punt ja he decidit que sí que ho publicaré).

Em bloquejo i sóc incapaç de fer res més que dir que sí i que no. Només sé contestar amb monosíl.labs, sóc incapaç de dir res, el cap se'm queda buit i només puc contestar a les preguntes directes. I, com que sé que em passa això, doncs em tenco a la closca i el cervell m'impedeix anar a parlar amb qui sigui, perquè sé que em passarà això. Però no m'impedeix parlar amb la resta de la gent, creant la sensació que passo de la persona en concret, que l'ignoro. Però les cames no em responen per anar cap a on és la persona a dir res.

Però puc mirar, i observar. Mirar i observar, que és el que faig sempre.

I puc decidir que qui sigui m'ha ignorat.

Fins que un comentari em fa veure que no m'ha ignorat del tot, sinó que mirava el que estava fent.

I llavors encara em maleixo més. A mi i als meus bloquejos.

Però ara tant se val. No em tornaré a trobar en aquesta situació amb aquesta persona com a mínim en mig any. I llavors dubto que em torni a bloquejar.

Però qui sap quants cops més em tornaré a bloquejar fins llavors?