Hi ha dies que són per somiar.
Hi ha dies que tant li fa que et proposis fer moltes coses. Et quedes mirant a l'infinit, somiant.
I somies. Somies desperta. Ets a... a molts quilòmetres d'on has de ser.
Fins que decideixes que per avui ja n'hi ha prou. I et trobes buscant un lloc al google maps, però no hi és. Bé, sí que hi és, però no hi ha informació.
Però continues somiant.
Després segueixes amb el google, buscant una cosa. La més gran del món, diuen. Somrius. Per què aquelles ganes de tenir el que sigui més gran del món? Però aquest cop tens ganes d'anar-ho a veure, encara que sigui al cul del món. O encara que hagis de tornar a fer un viatge d'aquells de 24 hores d'anada, 24 hores de tornada, i només un parell o tres de dies allà. És igual, segueixes somiant. Perquè vols veure això que és el més gran del món. Perquè això és el que t'ha fet somiar.
I continues somiant amb els ulls oberts.
De cop, trobes una imatge. La foto del passaport. Ai, recordes que encara has d'anar a buscar el ditxós dni. Ai! Encara se't caducarà. Eren 3 mesos, que tenies, per anar-lo a buscar?
Aquella noia que et mira des de la foto del passaport sembla tan jove... Tant, he crescut, en 3 anys? No ho semblava. Com puc haver degenerat tant en tres anys?
Va, és igual, continuo somiant.
I després me'n recordo. Em ve com un flash. El flash d'algú. A vegades em pregunto què em diries, si em veiessis ara. No, no em pregunto què em diries. Em pregunto com em miraries. Em miraries amb aquella cara de superioritat. Després intentaries parlar i no fer veure aquesta superioritat, però la mirada... la mirada et trairia. Durant molt de temps pensava que si ara em veiessis no sabria pas com em miraries. Molt pitjor que llavors, segurament. Però ara no m'importa. I ho dic des de dintre. Des de molt a dins. No, no m'importa.
Em pensava que ho tenies tot. D'alguna forma, envejava que ho tinguessis tot. Però amb el temps he entès que no ho tenies tot. He entès que et faltava una cosa molt important. Les teves ganes de voler ser millor en tot et fan infeliç. I no només això. Si ets millor en tot, i ho pots aconseguir, llavors tens aquesta mirada. La mirada de superioritat. Aquella mirada que et creu superior a qui tens al davant, o com a mínim a mi.
Però estic contenta. Estic contenta perquè somio. I els meus somnis són cosetes petites. Somio ser millor cada dia, però no millor que ningú, sinó millor en general. Somio ser més forta, però sense deixar de ser feble. Somio ser més eficient, i aconseguir moltes coses, però sense deixar de tenir dies com avui, dies per somiar.
I, ara, de cop, m'ha vingut una història al cap. I somric. Anàvem a dinar. Jo anava a darrere de tot del grup. I ens hem creuat amb una noia. És una noia que jo conec tant com les altres persones que venien amb mi. No parla català, ni castellà. Amb ella només ens hem dit hola i prou. Uns quants cops, però hola i prou. Sempre està molt seriosa, l'he vist pel carrer, seriosa, però sempre l'he vist saludar somrient.
Avui ens ha trobat i he pensat que tenia algun problema. Ha saludat a la gent de davant del grup. Els ha dit hola, tota seriosa. Als del segon grup també els ha dit hola, tota seriosa. I quan s'ha creuat amb mi, li ha canviat la cara. Ha somrigut, i ha dit hola. I m'ha fet il.lusió, vés quina cosa.
Sí, jo només somio en moments com aquest. En moments de somiar. En ser millor. Millor per mi. I en pensar que segurament vegi una cosa que és la més gran del món, i que jo valoraré moltíssim, tot i que sóc conscient que molt poca gent valoraria més enllà del fet de veure una cosa que és la més gran del món.
I somio. Somio. I somio.
Sempre m'he preguntat si el fet de somiar tant desperta fa que no recordi els somnis de quan dormo.
Però, està clar, no deixaré de somiar desperta per veure si recordo els somnis de quan dormo!
dimecres, 5 de març del 2008
No m'agraden les enquestes
Sobretot quan venen en un arxiu que no saps com contestar, i és impossible saber si has de posar creuetes, si t'has de carregar opcions, si has de posar la resposta en negreta, si... Com es contesta, l'enquesta?
Quan, a més, a dalt hi ha un espai per posar-hi el nom. Nom i cognoms. Perquè si ho has fet d'alguna manera massa diferent, a dalt hi hagi el nom perquè es puguin mirar qui és que ho ha fet així.
Si, a sobre, l'enquesta ha d'anar a parar a les mans d'un dels teus superiors...
... valorant coses que han fet ells.
I, com sempre, no hi saps què posar.
I, a sobre, fa més de mig dia que fa tramuntana. He dit mai que odio la tramuntana? He dit mai que la tramuntana em fa posar molt nerviosa? He dit mai que em fa tornar la dona elèctrica? M'enrampo amb tot i amb tothom, i he arribat a veure espurnes i tot!
Però, el que menys m'agrada és passar-m'hi tanta estona. Coi de cagadubtes!
De fet, escric això per no contestar la pregunta següent. He de valorar d'1 a 5. 1 és molt d'acord, 5 és molt en desacord. I... no tinc opinió. Què he de posar? Un 3? La resposta que fa quedar bé? Buf! Torno a l'enquesta!
Quan, a més, a dalt hi ha un espai per posar-hi el nom. Nom i cognoms. Perquè si ho has fet d'alguna manera massa diferent, a dalt hi hagi el nom perquè es puguin mirar qui és que ho ha fet així.
Si, a sobre, l'enquesta ha d'anar a parar a les mans d'un dels teus superiors...
... valorant coses que han fet ells.
I, com sempre, no hi saps què posar.
I, a sobre, fa més de mig dia que fa tramuntana. He dit mai que odio la tramuntana? He dit mai que la tramuntana em fa posar molt nerviosa? He dit mai que em fa tornar la dona elèctrica? M'enrampo amb tot i amb tothom, i he arribat a veure espurnes i tot!
Però, el que menys m'agrada és passar-m'hi tanta estona. Coi de cagadubtes!
De fet, escric això per no contestar la pregunta següent. He de valorar d'1 a 5. 1 és molt d'acord, 5 és molt en desacord. I... no tinc opinió. Què he de posar? Un 3? La resposta que fa quedar bé? Buf! Torno a l'enquesta!
dimarts, 4 de març del 2008
Blanc
Miro per la finestra i tot és blanc. Bé, enganyo: no tot és blanc. Tot és negre, i quan llampega deixa veure un terra ben blanc.
Pedrega. Sí, pedrega.
He baixat al pis de sota i he sentit gent que deia que nevava. No, no neva. Es sent com cau, i la neu no fa fressa. Pedrega.
Miro el cotxe per la finestra. Pobret! Amb el que pedrega, i ell fora, a l'intempèrie. Jo que el cuido tant i el tinc com si fos nou! Que sempre dorm a dintre... En fi, al vespre hauré de mirar els desperfectes. Ara qualsevol surt a mirar, que total no es pot fer res.
Em fa gràcia que estigui blanc. M'agraden els llamps i trons. Només que... només que estaria bé que fos neu, i no pedra.
Coi, que jo volia que plogués, i m'encanta que plogui. Però la pedra és diferent. Tinc la sort de veure vegetació des de la finestra i la pedra no és bona per la vegetació. Bé, ni pel cotxe!
I he parat de treballar, com tota la gent que m'envolta. És una cosa excepcional. Fa tant de temps que no plou que un dia que plou una mica ens paralitza a tots i tots ens amorrem a les finestres a contemplar com plou. O com pedrega. Jo ja ho faig normalment, però ara que feia tant de temps!
Està tot blanc. I m'agrada. M'agrada que estigui blanc. Perquè això vol dir que com a mínim cau alguna cosa del cel.
Però tinc dues objeccions:
1. Vull aigua, no pedra.
2. Demà havien de venir els paletes, després de no sé quan de temps. Si plou, no poden venir. Després de tant de temps de no ploure... quin dia es posa a ploure? Ara aniran a alguna altra obra. I vés a saber quan tornaran.
Me'n vaig a observar com llampega. I com el terra és blanc :-)
Pedrega. Sí, pedrega.
He baixat al pis de sota i he sentit gent que deia que nevava. No, no neva. Es sent com cau, i la neu no fa fressa. Pedrega.
Miro el cotxe per la finestra. Pobret! Amb el que pedrega, i ell fora, a l'intempèrie. Jo que el cuido tant i el tinc com si fos nou! Que sempre dorm a dintre... En fi, al vespre hauré de mirar els desperfectes. Ara qualsevol surt a mirar, que total no es pot fer res.
Em fa gràcia que estigui blanc. M'agraden els llamps i trons. Només que... només que estaria bé que fos neu, i no pedra.
Coi, que jo volia que plogués, i m'encanta que plogui. Però la pedra és diferent. Tinc la sort de veure vegetació des de la finestra i la pedra no és bona per la vegetació. Bé, ni pel cotxe!
I he parat de treballar, com tota la gent que m'envolta. És una cosa excepcional. Fa tant de temps que no plou que un dia que plou una mica ens paralitza a tots i tots ens amorrem a les finestres a contemplar com plou. O com pedrega. Jo ja ho faig normalment, però ara que feia tant de temps!
Està tot blanc. I m'agrada. M'agrada que estigui blanc. Perquè això vol dir que com a mínim cau alguna cosa del cel.
Però tinc dues objeccions:
1. Vull aigua, no pedra.
2. Demà havien de venir els paletes, després de no sé quan de temps. Si plou, no poden venir. Després de tant de temps de no ploure... quin dia es posa a ploure? Ara aniran a alguna altra obra. I vés a saber quan tornaran.
Me'n vaig a observar com llampega. I com el terra és blanc :-)
dilluns, 3 de març del 2008
M'ho proposo seriosament
Un altre post programat. Li he agafat gustet a això de programar posts :-) Ja pararé, però és que ara és la novetat. I que avui arribaré tard a casa, i demà... demà em vull tornar a aixecar aviat! Així que els comentaris ja els contestaré un altre dia...
Hi ha una cosa que sempre em crea una mica d'ansietat. Aquesta cosa és proposar-me alguna fita i dir-la. Em posa dels nervis que la gent em pregunti com ho porto, que em vagin preguntant si em falta poc, que em preguntin quant em falta. Per què? Doncs perquè normalment mai aconsegueixo fer les coses en el termini que em tenia fixat, i em sento una mica malament quan m'ho pregunten, perquè penso que estaré decepcionant a qui em pregunta, per no haver aconseguit tot el que em proposava.
Però, és clar, si ningú sap què et proposes... doncs és molt més senzill deixar-ho estar. Perquè t'has de donar explicacions a tu mateixa, però a ningú més. I hi ha el perill de l'auto-condescendència.
Però res, després de molt de temps dient que ho he de fer, que ja ho he fet un cop, que ho puc tornar a fer, he decidit proposar-m'ho seriosament. Altre cop. I sé que ho he d'aconseguir. Que ho aconseguiré.
El millor de tot és que ho vull fer per mi. Perquè jo vull. No perquè ningú em digui que ho he de fer, sinó perquè jo ho vull fer. I això és el més important. L'altre cop també ho vaig fer perquè jo volia fer-ho, i ho vaig aconseguir. Després les coses van canviar, i vaig deixar de voler-ho per mi, sinó per altra gent. I per això la cosa no va funcionar i vaig tornar al punt de partida. Però ara no. Ara torno a voler-ho fer per mi mateixa. Jo vull fer-ho per mi, i ho he d'aconseguir.
Encara no he dit el que vull fer. Vull perdre uns quants quilos que em sobren. En concret, 17. Per què 17 i no 16 o 18? Doncs 17, perquè si en perdo 17 arribaré a un punt d'aquells psicològics. De fet, arribaré al punt on vaig arribar l'últim cop i del que no vaig aconseguir baixar. Llavors ja estava bé, però em vaig proposar baixar una miqueta més, i no vaig poder. Per tant, crec que no és massa sensat intentar baixar una mica més. Però una mica menys tampoc. Perquè els 17 em porten just per sota d'un d'aquells números que o bé són rodons, o bé tenen a veure amb l'alçada, o bé el que siguin, però són un punt psicològic.
Per tant, la cosa està molt clara. Des de divendres passat que estic intentant-ho, i avui m'he decidit a dir-ho. Perquè així hauré de donar explicacions a algú :-)
Però no em dedicaré a matxacar a la gent amb el que intento fer. Comptant amb el meu metabolisme, i comptant que ja ara faig força esport i no menjo massa, perdre els 17 quilos suposo que em costarà un any, si ho aconsegueixo.
Tot i que, com sempre, em faig uns terminis. Bé, no terminis. Una cosa diferent. Com quan corria al matí, que tenia un punt, que era la meitat. Quan arribava a la meitat de temps em donava ànims a mi mateixa, per allò de que, un cop arribat a la meitat, això vol dir que el que et queda per fer ja és menys del que ja has fet. Però, d'aquesta meitat, quan arribes a la meitat de la meitat, vol dir que ja només et queda un tros com el que has fet per arribar a aquell punt on ja et queda menys per acabar que el que ja has fet.
Per tant, primera parada, la meitat de la meitat. Tothom sap dividir. És la part fàcil. Els divendres és el dia oficial per controlar com vaig. El primer objectiu és aquesta quarta part, a la que penso arribar... Coneixent-me, suposo que un parell de mesos. Essent molt optimista, un mes i mig. Així que aquí hi ha el que em proposo. El que vull aconseguir.
I aquí ho deixo. Fins que hagi aconseguit una quarta part del que vull. Espero que aviat. I... i si algú se'n recorda i d'aquí a un parell de mesos encara no ho he aconseguit... dóno permís perquè em pregunteu i em feu un sermonet!
Hi ha una cosa que sempre em crea una mica d'ansietat. Aquesta cosa és proposar-me alguna fita i dir-la. Em posa dels nervis que la gent em pregunti com ho porto, que em vagin preguntant si em falta poc, que em preguntin quant em falta. Per què? Doncs perquè normalment mai aconsegueixo fer les coses en el termini que em tenia fixat, i em sento una mica malament quan m'ho pregunten, perquè penso que estaré decepcionant a qui em pregunta, per no haver aconseguit tot el que em proposava.
Però, és clar, si ningú sap què et proposes... doncs és molt més senzill deixar-ho estar. Perquè t'has de donar explicacions a tu mateixa, però a ningú més. I hi ha el perill de l'auto-condescendència.
Però res, després de molt de temps dient que ho he de fer, que ja ho he fet un cop, que ho puc tornar a fer, he decidit proposar-m'ho seriosament. Altre cop. I sé que ho he d'aconseguir. Que ho aconseguiré.
El millor de tot és que ho vull fer per mi. Perquè jo vull. No perquè ningú em digui que ho he de fer, sinó perquè jo ho vull fer. I això és el més important. L'altre cop també ho vaig fer perquè jo volia fer-ho, i ho vaig aconseguir. Després les coses van canviar, i vaig deixar de voler-ho per mi, sinó per altra gent. I per això la cosa no va funcionar i vaig tornar al punt de partida. Però ara no. Ara torno a voler-ho fer per mi mateixa. Jo vull fer-ho per mi, i ho he d'aconseguir.
Encara no he dit el que vull fer. Vull perdre uns quants quilos que em sobren. En concret, 17. Per què 17 i no 16 o 18? Doncs 17, perquè si en perdo 17 arribaré a un punt d'aquells psicològics. De fet, arribaré al punt on vaig arribar l'últim cop i del que no vaig aconseguir baixar. Llavors ja estava bé, però em vaig proposar baixar una miqueta més, i no vaig poder. Per tant, crec que no és massa sensat intentar baixar una mica més. Però una mica menys tampoc. Perquè els 17 em porten just per sota d'un d'aquells números que o bé són rodons, o bé tenen a veure amb l'alçada, o bé el que siguin, però són un punt psicològic.
Per tant, la cosa està molt clara. Des de divendres passat que estic intentant-ho, i avui m'he decidit a dir-ho. Perquè així hauré de donar explicacions a algú :-)
Però no em dedicaré a matxacar a la gent amb el que intento fer. Comptant amb el meu metabolisme, i comptant que ja ara faig força esport i no menjo massa, perdre els 17 quilos suposo que em costarà un any, si ho aconsegueixo.
Tot i que, com sempre, em faig uns terminis. Bé, no terminis. Una cosa diferent. Com quan corria al matí, que tenia un punt, que era la meitat. Quan arribava a la meitat de temps em donava ànims a mi mateixa, per allò de que, un cop arribat a la meitat, això vol dir que el que et queda per fer ja és menys del que ja has fet. Però, d'aquesta meitat, quan arribes a la meitat de la meitat, vol dir que ja només et queda un tros com el que has fet per arribar a aquell punt on ja et queda menys per acabar que el que ja has fet.
Per tant, primera parada, la meitat de la meitat. Tothom sap dividir. És la part fàcil. Els divendres és el dia oficial per controlar com vaig. El primer objectiu és aquesta quarta part, a la que penso arribar... Coneixent-me, suposo que un parell de mesos. Essent molt optimista, un mes i mig. Així que aquí hi ha el que em proposo. El que vull aconseguir.
I aquí ho deixo. Fins que hagi aconseguit una quarta part del que vull. Espero que aviat. I... i si algú se'n recorda i d'aquí a un parell de mesos encara no ho he aconseguit... dóno permís perquè em pregunteu i em feu un sermonet!
Tot el que no et mati, et farà més fort
Ni són les set del matí, ni avui és dilluns. Però estic fent ús d'una cosa que es diuen entrades programades, que va descobrir la Laia i que ha redescobert la Tirai.
En aquests moments, si tot va bé, estaré entrant per la porta del gimnàs. Sí, són les 7 del matí, i aquesta és la meva hora d'entrada al gimnàs.
Hi ha una frase que diu que tot allò que no mata, engreixa. Jo avui vull canviar la frase. La frase, a partir d'avui, es diu: "tot allò que no et mati, et farà més fort".
Vaig començar la setmana passada amb molta energia. Amb positivisme. I amb moltes ganes. La vaig començar pensant que m'havia de menjar el món. I les coses van anar molt millor del que em pensava.
D'una manera o una altra, no sé com ho he fet, m'he fet més forta. No sé d'on ha sortit la força, però ha sortit. I sí, he baixat, i he pujat, però una cosa dins meu em diu que les coses són diferents. I són diferents perquè han canviat a dins meu, no perquè alguna tonteria m'hagi fet canviar.
Me'n vaig mig adonar durant la setmana. Tot i que no me'n volia adonar. Perquè pensava que alguna cosa em sabria greu i... Però no. Les coses han deixat de saber-me greu. Sí, hi ha coses que m'han sabut greu (ho sé, és una contradicció), però he tret la força de dins meu.
I, de cop, m'he tornat a sentir joveneta. He tornat a ser aquella nena que aconseguia el que es proposava, amb molt d'esforç, però que ho acabava aconseguint. I cada cop que he tingut una decepció per alguna cosa, en comptes d'enfonsar-me, he tret força de dins i he lluitat amb més força.
I dissabte me'n vaig adonar. Quan a les 8 del matí em vaig aixecar perquè ja havia dormit prou. Perquè no tenia ganes de seguir dormint. I el diumenge, quan a les 7 em vaig despertar i no vaig poder dormir més i em vaig entretenir la mitja horeta que m'havia aixecat abans de l'hora a la que ho hauria d'haver fet, a llegir.
I ara tinc tota aquesta força a dintre. Sí, he tingut una petita recaiguda. M'he sentit malament amb mi mateixa per la recaiguda del matí del diumenge. Però sé que això segurament sigui una cosa amb la que hauré de conviure tota la vida.
Tot i així, em sento forta. Molt forta. Però em sento forta per mi mateixa, no perquè ningú em faci forta. No necessito que ningú m'accepti. No necessito que ningú em vulgui. No necessito que algú es cregui que sóc forta per ser-ho jo.
Sóc jo, sempre jo. Però fa una setmana, o dues, que m'accepto com sóc. Jo i les meves circumstàncies. I això em fa ser més forta. Perquè tot el que em podria saber greu, encara reforça més les coses que em fan sentir bé.
A més, aquesta setmana torno a tenir moltes ganes. Moltes ganes de moltes coses. Però totes són per mi. Totes són per fer-me millor persona. I comencen ara i aquí: a les 7 del matí, al gimnàs. Per això he volgut programar aquest post perquè es publiqui ara mateix!
En aquests moments, si tot va bé, estaré entrant per la porta del gimnàs. Sí, són les 7 del matí, i aquesta és la meva hora d'entrada al gimnàs.
Hi ha una frase que diu que tot allò que no mata, engreixa. Jo avui vull canviar la frase. La frase, a partir d'avui, es diu: "tot allò que no et mati, et farà més fort".
Vaig començar la setmana passada amb molta energia. Amb positivisme. I amb moltes ganes. La vaig començar pensant que m'havia de menjar el món. I les coses van anar molt millor del que em pensava.
D'una manera o una altra, no sé com ho he fet, m'he fet més forta. No sé d'on ha sortit la força, però ha sortit. I sí, he baixat, i he pujat, però una cosa dins meu em diu que les coses són diferents. I són diferents perquè han canviat a dins meu, no perquè alguna tonteria m'hagi fet canviar.
Me'n vaig mig adonar durant la setmana. Tot i que no me'n volia adonar. Perquè pensava que alguna cosa em sabria greu i... Però no. Les coses han deixat de saber-me greu. Sí, hi ha coses que m'han sabut greu (ho sé, és una contradicció), però he tret la força de dins meu.
I, de cop, m'he tornat a sentir joveneta. He tornat a ser aquella nena que aconseguia el que es proposava, amb molt d'esforç, però que ho acabava aconseguint. I cada cop que he tingut una decepció per alguna cosa, en comptes d'enfonsar-me, he tret força de dins i he lluitat amb més força.
I dissabte me'n vaig adonar. Quan a les 8 del matí em vaig aixecar perquè ja havia dormit prou. Perquè no tenia ganes de seguir dormint. I el diumenge, quan a les 7 em vaig despertar i no vaig poder dormir més i em vaig entretenir la mitja horeta que m'havia aixecat abans de l'hora a la que ho hauria d'haver fet, a llegir.
I ara tinc tota aquesta força a dintre. Sí, he tingut una petita recaiguda. M'he sentit malament amb mi mateixa per la recaiguda del matí del diumenge. Però sé que això segurament sigui una cosa amb la que hauré de conviure tota la vida.
Tot i així, em sento forta. Molt forta. Però em sento forta per mi mateixa, no perquè ningú em faci forta. No necessito que ningú m'accepti. No necessito que ningú em vulgui. No necessito que algú es cregui que sóc forta per ser-ho jo.
Sóc jo, sempre jo. Però fa una setmana, o dues, que m'accepto com sóc. Jo i les meves circumstàncies. I això em fa ser més forta. Perquè tot el que em podria saber greu, encara reforça més les coses que em fan sentir bé.
A més, aquesta setmana torno a tenir moltes ganes. Moltes ganes de moltes coses. Però totes són per mi. Totes són per fer-me millor persona. I comencen ara i aquí: a les 7 del matí, al gimnàs. Per això he volgut programar aquest post perquè es publiqui ara mateix!
diumenge, 2 de març del 2008
Idiota
Estic a punt d'acabar un llibre que m'ha portat més temps del que m'hauria d'haver portat. Sona el mòbil. Queden 30 pàgines del llibre, i el mòbil està al pis de dalt. Passo del mòbil i acabo el llibre.
Un cop acabat el llibre, vaig a mirar què diu el mòbil. Una trucada perduda. Quina sorpresa! Miro de qui és i me n'estranyo. Sí, a la pantalleta hi posa un nom, però... Bé, el nom és conegut, i ens hem vist al matí, el que m'estranya és que després d'haver-nos vist al matí, ara truqui. Repasso mentalment les meves coses i les tinc totes. Així que agafo el mòbil i...
I esperava que truqués. Em coneix, i sap que acostumo a desatendre el mòbil bastant sovint. Em demana perdó. Ni tan sols se m'havia passat pel cap que hagués fet una cosa mal feta. Però bé, em demana perdó i jo li dic que no es preocupi. Sento que el que ha fet no ha sigut res dolent, no ha estat fet amb mala intenció i no ens han fet trampes per culpa seva. Li dic amb tot el convenciment. Li dic perquè així ho crec, i perquè crec que la gent no es dedica a fer aquestes coses...
Uns minuts més tard em sento idiota. Idiota. Idiota. I idiota elevat a l'infinit. Sí, ens han fet trampes. Ens l'han fotut de dalt a baix, només perquè la persona que m'ha trucat i jo hem actuat de bona fe. I coi, fa tres o quatre setmanes també vaig actuar de bona fe i me la van fotre els mateixos, la mateixa gent, els mateixos que avui jo deia que no me la podien fotre.
Em sento tan idiota. Però tant!
I m'adono que realment ho sóc. Segueixo essent aquella nena de 12 o 13 anys, que les persones més properes que tenia eren aquells nois de 15 o 16. Jo era la petita, i ells eren els més petits, a part de mi. Jo només volia que m'acceptessin. Només volia formar part del seu grup. Només volia no estar sola. Només volia ser acceptada.
Ni tan sols el dia que amb 13 o 14 anys vaig sentir a dos catxondejant-se de mi quan es pensaven que no els sentia, vaig deixar d'intentar que m'acceptessin. No té cap sentit, i ho sé. Però jo només volia això, ser acceptada. Al cole era una marginada, però fora del cole... doncs això, que era el que jo volia.
Però què volia? Des de quan nois de 16 o 17 anys adoptaran a una nena de 13 o 14 anys?
Recordo un dia en què els grans em van posar a l'altra banda. Havia d'anar contra ells. No volia. Em vaig revelar. No massa, però sí internament. Per què? Per què m'havien de fer anar a donar la cara, posar-me en contra seva i davant seu? No, no hi volia anar. Volia quedar-me a casa. O volia tenir dret a decidir a quina banda em posava. Però no, em vaig haver de posar en contra seva. I encara no sé per què em va saber tant de greu. Bé, sí que ho sé. Ells no m'haguessin acceptat si jo m'hagués posat de la seva banda. Però jo, en la meva desesperació per ser un d'ells, volia posar-me de la seva banda. No ho vaig fer.
Com pot ser que ara, 13 anys més tard, encara m'ho facin pagar? Ara ja no són aquells nois grans. Ara som tots de la mateixa generació. I ara, després de tants anys, em dic a mi mateixa que no m'interessa formar part del seu grupet. M'ho dic, i m'ho crec.
Però no m'ho dec creure del tot. Perquè quan hi sóc pel mig, n'hi ha prou amb què algun em vingui amb paraules amables. Només un, només unes paraules amables, i ja me l'han fotut.
Avui me l'han fotut, i molt grossa. A davant dels meus nassos. Just a davant. I jo, que sempre ho observo tot i que m'acostumo a adonar de les coses, ni me n'he adonat. Com una idiota. No, no me n'he adonat. Llavors m'han trucat, demanant perdó. I he seguit sense adonar-me'n. Però algú altre m'ha fet veure les coses clares. I ara ho tinc gravat al cervell. Merda.
Ahir mateix em vaig apostar amb algú que ens la foterien. Ahir mateix vaig dir-me a mi mateixa que intentaria vigilar. Ahir mateix em vaig dir que no tornaria a caure en un error de principiant, que fa molts anys que corro per aquests móns.
I avui ha fet falta només un somriure, o una paraula amable, o tot plegat, perquè tot això que vaig pensar ahir desaparegués. I me l'han tornat a fotre. I no em puc treure les imatges del cap. I... I no m'agrada.
No m'agrada la meva jo que vol ser acceptada. No m'agrada la meva jo que vol que l'acceptin a qualsevol preu. Però, sobretot, no m'agrada la meva jo idiota que es deixa manipular per un somriure, o una paraula amable, o tot plegat. Que ja no tinc 15 anys!
Un cop acabat el llibre, vaig a mirar què diu el mòbil. Una trucada perduda. Quina sorpresa! Miro de qui és i me n'estranyo. Sí, a la pantalleta hi posa un nom, però... Bé, el nom és conegut, i ens hem vist al matí, el que m'estranya és que després d'haver-nos vist al matí, ara truqui. Repasso mentalment les meves coses i les tinc totes. Així que agafo el mòbil i...
I esperava que truqués. Em coneix, i sap que acostumo a desatendre el mòbil bastant sovint. Em demana perdó. Ni tan sols se m'havia passat pel cap que hagués fet una cosa mal feta. Però bé, em demana perdó i jo li dic que no es preocupi. Sento que el que ha fet no ha sigut res dolent, no ha estat fet amb mala intenció i no ens han fet trampes per culpa seva. Li dic amb tot el convenciment. Li dic perquè així ho crec, i perquè crec que la gent no es dedica a fer aquestes coses...
Uns minuts més tard em sento idiota. Idiota. Idiota. I idiota elevat a l'infinit. Sí, ens han fet trampes. Ens l'han fotut de dalt a baix, només perquè la persona que m'ha trucat i jo hem actuat de bona fe. I coi, fa tres o quatre setmanes també vaig actuar de bona fe i me la van fotre els mateixos, la mateixa gent, els mateixos que avui jo deia que no me la podien fotre.
Em sento tan idiota. Però tant!
I m'adono que realment ho sóc. Segueixo essent aquella nena de 12 o 13 anys, que les persones més properes que tenia eren aquells nois de 15 o 16. Jo era la petita, i ells eren els més petits, a part de mi. Jo només volia que m'acceptessin. Només volia formar part del seu grup. Només volia no estar sola. Només volia ser acceptada.
Ni tan sols el dia que amb 13 o 14 anys vaig sentir a dos catxondejant-se de mi quan es pensaven que no els sentia, vaig deixar d'intentar que m'acceptessin. No té cap sentit, i ho sé. Però jo només volia això, ser acceptada. Al cole era una marginada, però fora del cole... doncs això, que era el que jo volia.
Però què volia? Des de quan nois de 16 o 17 anys adoptaran a una nena de 13 o 14 anys?
Recordo un dia en què els grans em van posar a l'altra banda. Havia d'anar contra ells. No volia. Em vaig revelar. No massa, però sí internament. Per què? Per què m'havien de fer anar a donar la cara, posar-me en contra seva i davant seu? No, no hi volia anar. Volia quedar-me a casa. O volia tenir dret a decidir a quina banda em posava. Però no, em vaig haver de posar en contra seva. I encara no sé per què em va saber tant de greu. Bé, sí que ho sé. Ells no m'haguessin acceptat si jo m'hagués posat de la seva banda. Però jo, en la meva desesperació per ser un d'ells, volia posar-me de la seva banda. No ho vaig fer.
Com pot ser que ara, 13 anys més tard, encara m'ho facin pagar? Ara ja no són aquells nois grans. Ara som tots de la mateixa generació. I ara, després de tants anys, em dic a mi mateixa que no m'interessa formar part del seu grupet. M'ho dic, i m'ho crec.
Però no m'ho dec creure del tot. Perquè quan hi sóc pel mig, n'hi ha prou amb què algun em vingui amb paraules amables. Només un, només unes paraules amables, i ja me l'han fotut.
Avui me l'han fotut, i molt grossa. A davant dels meus nassos. Just a davant. I jo, que sempre ho observo tot i que m'acostumo a adonar de les coses, ni me n'he adonat. Com una idiota. No, no me n'he adonat. Llavors m'han trucat, demanant perdó. I he seguit sense adonar-me'n. Però algú altre m'ha fet veure les coses clares. I ara ho tinc gravat al cervell. Merda.
Ahir mateix em vaig apostar amb algú que ens la foterien. Ahir mateix vaig dir-me a mi mateixa que intentaria vigilar. Ahir mateix em vaig dir que no tornaria a caure en un error de principiant, que fa molts anys que corro per aquests móns.
I avui ha fet falta només un somriure, o una paraula amable, o tot plegat, perquè tot això que vaig pensar ahir desaparegués. I me l'han tornat a fotre. I no em puc treure les imatges del cap. I... I no m'agrada.
No m'agrada la meva jo que vol ser acceptada. No m'agrada la meva jo que vol que l'acceptin a qualsevol preu. Però, sobretot, no m'agrada la meva jo idiota que es deixa manipular per un somriure, o una paraula amable, o tot plegat. Que ja no tinc 15 anys!
dissabte, 1 de març del 2008
Jardinera
Sembla que, ara ja sí, la setmana vinent començaran les obres. He nomenat a la Maia la cronista oficial, però la prèvia la faré jo.
Són obres a fora a casa, i hi haurà moltes màquines. Màquines que jo segurament no veuré (i, per descomptat, la Maia, que sempre m'acompanya, tampoc). Però, entre altres coses, agafaran molta terra i la posaran a sobre del jardí. Després la trauran, però hauran de moure moltíssima terra. És el que passa.
Aquest matí he estat fent de jardinera. Amb una mica de tristesa i una mica d'alegria. Una barreja estranya.
Fa temps vaig plantar un arbre. Bé, de fet n'he plantat més d'un a la meva vida. Però aquest era especial. Era una cosa que jo volia, jo el vaig escollir, i jo el vaig plantar. Al mig del jardí semblava tan petit com el primer dia. Semblava que no hagués crescut. Però el lloc on està l'arbre quedarà ple de terra, així que ha tocat arrancar-lo i plantar-lo en un test, esperant que no es mori i es pugui tornar a replantar al jardí. Però, un cop al test estava tan gran! No ho semblava, que fos tan gran. Semblava una coseta molt petita, semblava que no creixia, semblava que anava molt a poc a poc. Però ell ha anat fent, mica a mica, i no m'he adonat que era tan gran fins que l'he vist en un lloc on es podia observar en tota la seva plenitud.
D'acord, ja no estic parlant de l'arbre.
Ara ja està tot desplantat. Espero que els meus rosers grocs visquin. Si no visquessin, ja en compraria més. Però el jardí no seria res sense els rosers grocs.
I, un cop tot fora, faltarà que facin les obres. Un mes, suposo. I llavors... llavors tindrem tot un jardí per tornar a poblar de plantes i arbres. Vull el meu raconet. Ara ja el tenia. Un tros de jardí amb el meu arbre al centre i tot de rosers grocs al voltant. El meu tros de jardí. No pot ser de cap més manera. I ja he demanat el meu tros, i se m'ha concedit. Així que tornaré a crear el meu trosset.
He estat a punt de fer una proposta a les altes instàncies. Jo... Jo... Jo volia fer cinc jardinets al jardí. Cinc jardinets posats en una disposició molt especial. En una disposició que veig gairebé cada dia, i que s'ha convertit una mica en el sentit de la meva feina. M'agradaria poder fer cinc jardinets. Quatre que fossin de la meva mare, i el cinquè, el meu. El cinquè, el que és diferent dels altres.
Però una cosa m'ha parat i he decidit no explicar la meva idea. M'agrada la idea, però és molt friki. M'agrada la idea, perquè fins i tot pot conservar les distàncies que veig cada dia, que no seria fet a escala. I estic segura que si el jardí, en comptes de ser dels meus pares fos meu, faria els cinc jardinets d'aquesta forma. Cinc jardinets que serien exactament el que tinc al cap.
Però no m'he atrevit. No puc dir-li això a ma mare, que em prendria per boja. Hauré d'esperar a tenir el meu propi jardinet algun dia... tot i que dubto que pugui fer-ho.
Són obres a fora a casa, i hi haurà moltes màquines. Màquines que jo segurament no veuré (i, per descomptat, la Maia, que sempre m'acompanya, tampoc). Però, entre altres coses, agafaran molta terra i la posaran a sobre del jardí. Després la trauran, però hauran de moure moltíssima terra. És el que passa.
Aquest matí he estat fent de jardinera. Amb una mica de tristesa i una mica d'alegria. Una barreja estranya.
Fa temps vaig plantar un arbre. Bé, de fet n'he plantat més d'un a la meva vida. Però aquest era especial. Era una cosa que jo volia, jo el vaig escollir, i jo el vaig plantar. Al mig del jardí semblava tan petit com el primer dia. Semblava que no hagués crescut. Però el lloc on està l'arbre quedarà ple de terra, així que ha tocat arrancar-lo i plantar-lo en un test, esperant que no es mori i es pugui tornar a replantar al jardí. Però, un cop al test estava tan gran! No ho semblava, que fos tan gran. Semblava una coseta molt petita, semblava que no creixia, semblava que anava molt a poc a poc. Però ell ha anat fent, mica a mica, i no m'he adonat que era tan gran fins que l'he vist en un lloc on es podia observar en tota la seva plenitud.
D'acord, ja no estic parlant de l'arbre.
Ara ja està tot desplantat. Espero que els meus rosers grocs visquin. Si no visquessin, ja en compraria més. Però el jardí no seria res sense els rosers grocs.
I, un cop tot fora, faltarà que facin les obres. Un mes, suposo. I llavors... llavors tindrem tot un jardí per tornar a poblar de plantes i arbres. Vull el meu raconet. Ara ja el tenia. Un tros de jardí amb el meu arbre al centre i tot de rosers grocs al voltant. El meu tros de jardí. No pot ser de cap més manera. I ja he demanat el meu tros, i se m'ha concedit. Així que tornaré a crear el meu trosset.
He estat a punt de fer una proposta a les altes instàncies. Jo... Jo... Jo volia fer cinc jardinets al jardí. Cinc jardinets posats en una disposició molt especial. En una disposició que veig gairebé cada dia, i que s'ha convertit una mica en el sentit de la meva feina. M'agradaria poder fer cinc jardinets. Quatre que fossin de la meva mare, i el cinquè, el meu. El cinquè, el que és diferent dels altres.
Però una cosa m'ha parat i he decidit no explicar la meva idea. M'agrada la idea, però és molt friki. M'agrada la idea, perquè fins i tot pot conservar les distàncies que veig cada dia, que no seria fet a escala. I estic segura que si el jardí, en comptes de ser dels meus pares fos meu, faria els cinc jardinets d'aquesta forma. Cinc jardinets que serien exactament el que tinc al cap.
Però no m'he atrevit. No puc dir-li això a ma mare, que em prendria per boja. Hauré d'esperar a tenir el meu propi jardinet algun dia... tot i que dubto que pugui fer-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la