Obres

Feia anys que vam demanar que ho miressin.

Feia mesos que havien de venir.

Quedaven poques setmanes perquè caduqués el permís d'obres.

Fa cinc minuts ha aparegut un camió a casa. Estan descarregant material. Paletes. Per fi venen a fer l'obra. Per fi s'han dignat a venir.

No sé si treballen els dissabtes, però tampoc m'importa. Demà m'he de passar tot el matí i la tarda fora de casa. Treballant. Així que si jo treballo, ells també poden treballar.

Sembla que, finalment, començaran les obres. Potser demà. Potser dilluns.

Serà cosa d'una setmana. Potser un parell de setmanes. No crec que trigui més.

Jo no ho veuré evolucionar. No hi ha cap dia que arribi de casa amb llum de dia.

Però el cap de setmana vinent ja veuré una mica com està, i si falta molt.

Suposo que és d'aquelles coses que han de fer il.lusió. Però la veritat és que ara mateix, se me'n refot.

No, encara no he anat a dormir

No, encara no he anat a dormir.

Però hi hauria de ser.

Ara, a més de no voler anar a dormir, estic trista.

Molt trista.

I més encara, si és que això és possible.

Algú em va dir un dia que jo tenia molts altibaixos.

Potser sí. No em vull parar a pensar-ho.

Però tots els altibaixos tenen una raó.

No pujo i baixo perquè sí. Hi ha coses al darrere.

Merda!

Ara sí, definitivament estic massa cansada.

Però sé que, definitivament, el pitjor que puc fer és anar a dormir.

Avui mateix deia que em sentia forta.

No, no ho sóc.

Gens ni mica.

I ara sóc a baix.

Però no és problema hormonal, ni que pugi i baixi.

Hi ha com a mínim 3 raons al darrere, i estan ben identificades.

El problema és que no puc fer res per solucionar-les.

No, no hi puc fer res.

Merda.

Son

Tinc son. Estic molt cansada. Hauria d'anar a dormir.

Però una cosa em manté lluny del llit.

Tinc por.

No vull dormir. No.

Sé que em despertaré a mitja nit. O a la matinada. Dilluns em vaig despertar a les 5 menys 10 i ja no vaig poder tornar a dormir. Dimarts no sé quina hora era, però s'hi assemblava. I dimecres. I avui.

Què tocarà, avui?

Potser tindré un malson. Em despertaré i el malson semblarà tan real. I llavors no podré tornar a dormir. Bé, segurament no voldré tornar a dormir. Perquè sé que el malson es repetirà exactament igual si torno a adormir-me. I em quedaré estirada al llit, sense poder dormir, o sense voler-ho, veient com passa el temps.

Potser em despertaré amb remordiments per haver dit falsa a algú. I sí, ho és, i molt, però no sóc ningú per anar jutjant a la gent. No m'agrada aquesta doble cara que té, però segurament poca cosa més pugui fer.

Potser em despertaré sentint-me culpable perquè no m'importi el que li passi a segons qui. Sí, però el segons qui ja va demostrar fa molt temps que li importava poc el que em passés a mi. Tot i així, jo em sento culpable per... haver-ho superat?

Em moro de son. Gairebé no m'aguanto dreta. Però tinc por. Tinc por d'anar a dormir. Estic cansada. Estic cansada físicament. I mentalment. I cansada de tot en general.

I... passo de posar-hi res més. Potser millor que vagi a dormir. De totes formes, en algun moment o un altre hi hauré d'anar...

Ni fred ni calor

No, no estic enfadada. És una sorpresa fins i tot per mi.

Avui m'ha vingut una pregunta al cap. La pregunta era perquè ignorava algú. El primer que he pensat era que era perquè estava enfadada. Però no. No estic enfadada. Tota una sorpresa. No, no estic enfadada. Simplement, tant se me'n fa.

Llavors he començat a pensar i han aparegut unes quantes persones. No n'he fet prou amb els dits d'una mà per comptar-les. Reconec que totes aquestes persones em van provocar més d'una llàgrima. Algunes, més de tres o quatre llàgrimes (i gairebé diria que alguna més de tres elevat a quatre...)

Em centro en qualsevol de les persones en concret i m'adono que no estic enfadada. M'adono que no tinc cap espècie de rencor. M'adono que no faria budú, ni em crearia una diana amb la seva cara. No, res de tot això. Simplement, no em fa ni fred ni calor.

I amb això vull dir que tant se me'n dóna el que faci. Una notícia bona que tingui a veure amb la persona en concret? No em provoca cap mena d'emoció. Una notícia dolenta? Tampoc. Una xafarderia? No m'interessa. Com si no hagués conegut mai aquella persona. Com si fos algú amb qui em creuo pel carrer, i me'n diuen alguna cosa. La resposta seria: si, i què?

Algunes continuen formant part de la meva rutina. Algunes es senten culpables i intenten ser simpàtiques. Una em mira amb cara d'enfadada, malgrat que es va voler aprofitar de la meva situació i quan me'n vaig adonar la vaig engegar a pastar fang (per no dir una altra cosa) i des de llavors em fulmina amb la mirada. Algunes intenten seguir conservant un contacte que fa molt que s'hauria d'haver trencat.

Llavors he pensat que sóc una espècie de mala persona. No, mala persona no és l'expressió. Freda? Sí, suposo que freda és l'expressió correcta. Com si no m'importés la gent que m'envolta. He pensat que era molt trist.

Però no. No és trist. No em sento freda. Em sento forta. Em sento...

No, no sé com em sento. Només sé que no sóc freda. No, no ho sóc. Tampoc sóc rencuniosa. No vull cap mal a tota aquesta gent. Però tampoc els vull cap bé. Si em trobo alguna d'aquestes persones pel carrer, sóc capaç de saludar-les, i probablement ho faci. Són persones que conec. Però trobar-me-les no em despertarà cap emoció. No canviarà el meu d'estat d'ànim. No passarà res. I no somriuré quan els digui hola. Simplement, passaran sense fred ni calor.

Però m'alegro que sigui així. M'alegro de no tenir res a dintre. Potser és el dia. Però no. Hi ha una cosa a dins meu que m'impedeix sentir cap emoció envers cap d'aquestes persones. Cap ni una. I el millor de tot és que, en aquests moments, si hagués de fer una diana per practicar el llançament de dards, no em faria feliç posar-hi la cara de ningú. I de ningú vol dir de ningú.

D'acord, no sé què em passa. Ni tan sols em faria feliç posar-hi la cara d'en Rajoy o qualsevol similar. He de tenir algun problema. Què em passa? És com si hagués tancat la porta a qualsevol emoció dolenta. En tinc de bones, però cap de dolenta. I no, no he pres cap tipus de droga, ni cap tipus de medicament.

Torno a la persona que m'ha fet adonar d'això. Només em genera una emoció. Em sap greu. Em sap greu que no em provoqui ni fred ni calor. Intento enfadar-m'hi, però no puc. Intento que em provoqui alguna reacció, però en sóc incapaç. I em sap greu.

Bé, potser no és que em sàpiga greu. Podríem dir que ha passat de mi, però no del tot. Em va fer mal que passés de mi, però és clar, hi ha aquest no del tot. Un no del tot que fa que hi hagi de tenir un tracte. I no li puc dir res borde, perquè no em surt de dins. No, no em surt de dins. Perquè no em fa ni fred ni calor. Però hi he de parlar. I... doncs el problema és que no em fa ni fred ni calor. Si em diu qualsevol cosa, doncs se me'n refot el que em digui. I no puc tornar-li resposta. No li puc tornar cap resposta alegre, perquè... perquè no em surt de dins, i no sóc hipòcrita. I tampoc em surt cap resposta borde. Però... però quedar-me callada encara és pitjor que una resposta borde. I em sap greu. Em sap greu la situació, però no hi puc fer res. No hi puc fer res fins que no recuperi alguna emoció.

Àcid i dolç

Aquest post té dues parts. La primera sembla dolça, però en realitat és àcida. La segona sembla àcida, però en realitat és dolça. O era al revés?

Al final vaig perdre l'aposta. Vaig fer tot el possible per perdre-la. Si algú fa trampes per perdre, es pot considerar un trampós? No, no demano si es pot considerar idiota, demano si es pot considerar trampós.

I ara em sap greu. No em sap greu per haver perdut l'aposta. Sempre les guanyava, i ja era hora de que en perdés alguna. Em sap greu perquè m'he adonat que si jo no hagués fet trampes, l'aposta no l'hagués perdut. No tenia cap possibilitat de perdre l'aposta. I fa més mal adonar-se que hagués perdut l'aposta que no pas un "potser, si ho hagués intentat, l'hagués perdut".

Sempre he dit que fa més mal pensar el "i si...?" Però no. Fa més mal el adonar-te que no hi havia ni l'"i si...?"

I m'adono que no m'importa massa. No, aquest cop hagués guanyat l'aposta sense problemes i no m'hagués importat. Però ja són massa. Podria dir que l'últim any ha sigut molt dolent, però m'adono que no és que l'últim any hagi sigut molt dolent, és que tota la meva vida ha sigut molt dolenta. I aquí veig determinades veus que em diuen que no, que les coses canviaran. I m'enfado. Perquè aquestes veus només fan que posar-me de molt mala llet. Sempre els dic el mateix: són gairebé 30 anys de mala sort. Això no és mala sort. No es pot tenir mala sort durant tant de temps seguit.

Però estic cansada. Estic cansada de la mateixa història. No, la mateixa història no, però molt semblant. La mateixa història. Un cop. I un altre. I un altre. I encara un altre. I...

Estic cansada. N'estic fins als nassos. Abandono. Ho deixo estar. Tots tenim coses en les que som millors i coses en les que no. És una tonteria intentar que una de les coses en les que no ets bo surtin bé. Només porta a decepcions. Aquesta tarda he tingut un moment baix. Molt baix.

Però no. M'ho he tirat a l'esquena. Abandono. Ho deixo córrer. I ja està. El que més infeliços ens fa són les coses que desitgem i que no aconseguim. Jo no ho aconseguiré mai. Per tant, el millor és deixar-ho estar. I punt.

I, un cop presa la decisió, m'he sentit molt millor. Anava pel carrer. I era molt feliç. No crec que mai un abandó hagi pogut arribar a fer tan feliç a qui abandona.

I ara no sé com tallar aquí i començar amb la segona part...

La Jo Mateixa m'ha concedit un premi, el premi maduixes amb xocolata. I la molt punyetera només me l'ha donat a mi, i ara em crea un problema, perquè és clar, o el continuo jo o... s'extingeix!

Així que el modifico i...



Ara ve el temps de les maduixes (deixo estar la xocolata). I a mi... A mi les maduixes, com més m'agraden, són amb suc de llimona. I, és clar, si estic en un blog i dic "suc de llimona", no puc fer res més que pensar en la Tirai. I, oh casualitat, resulta que el blog de la Tirai també és àcid i dolç, com deia el premi de la Jo Mateixa! Així que... així que dóno el premi Maduixes amb suc de llimona a la Tirai. Perquè en faci el que vulgui. Ho sé, em mereixo alguna cosa molt dolenta per passar-te la responsabilitat a tu!!! Però bé, ara que ve el temps de les maduixes, com a mínim una pregunta (que almenys estaria bé que la contestés la Tirai com a premiada): com són més bones, les maduixes?

Jo ho tinc clar: amb suc de llimona. Massa àcid? Què va! A mi m'agrada!

Llàgrimes?

Aquest matí em trobava en una de les màquines del gimnàs. Suava. Suava molt.

No sé per què no m'he eixugat amb la tovallola. Simplement, he seguit amb el que estava fent, sense parar.

De cop, una gota de suor m'ha caigut dels cabells i se me n'ha anat a la galta. Darrere d'aquella, n'hi ha anat una altra. I darrere d'aquella, encara una altra.

He acabat amb la cara tota plena de gotes que em queien galtes avall. Però no una suor normal, sinó que em feia l'efecte que plorava.

A les meves galtes hi havia llàgrimes que rodolaven galtes avall. Però els meus ulls no ploraven.

De cop m'he sentit bé. De cop m'he sentit com quan fa tant de temps que tens alguna cosa a dintre, i llavors plores i tot surt. Només que no tenia res que em fes plorar (encara que hagi deixat unes quantes coses al gimnàs...) i els meus ulls no ploraven.

Sempre havia pensat que la sensació d'alleujament que es té quan es plora era deguda a les llàgrimes. Però... però avui jo tenia la mateixa sensació, només que no plorava. L'únic que tenia era gotes de suor que queien per les galtes.

I si la sensació d'alleujament fos provocada per les llàgrimes caient per la galta més que per deixar-les anar?

I si només és que això m'ha recordat allò i per això he sentit la sensació?

Diumenge de passat present

Tinc 10 anys, més o menys. Ma mare m'obliga a posar-me sostens. Faig una talla 90, i encara em falta una mica per créixer. No vull posar-me sostens. Sóc una nena. Les nenes de la meva classe són completament planeres, excepte la Sònia. La Sònia fa un any que només porta samarretes negres i blau marí, molt amples, i totes les nenes xiuxiuegen quan la veuen passar. Ja tinc prou problemes com per convertir-me amb la Sònia, segona part.

Però ma mare m'hi obliga. I començo a anar al cole amb sostens. El primer dia, ja se n'ha adonat tot el cole. A l'hora del pati, l'Ariadna m'agafa a part. Encara ho recordo com si fos avui mateix. I em deixa anar un:

- No sé per què portes sostens, si l'únic que tens és greixina. Greixina! No veus que l'únic que et passa és que estàs massa gorda?

Al dia següent vaig al cole amb una samarreta negra. Ampla. Amplíssima. A l'endemà, la samarreta és blau marí. Ampla. Amplíssima. I l'endemà de l'endemà, igual. Durant molts anys sóc una espècie que només es vesteix amb roba negra i blau marí. I ampla. Amplíssima. Descobreixo els sostens reductors. I em pregunto per què carai hi ha dones que volen augmentar la mida dels seus pits. No, no ho entenc.

I, mentre vaig vestida de negre, llegeixo tots els llibres de la Puck. Un dia pujo a un cotxe, amb quatre persones, i sento una cançó, que s'acabarà convertint en Els teus ulls glaucs.

Aproximadament vint anys més tard, em trobo davant d'una dependenta. Li demano sostens. Me n'ensenya. No li demano reductors perquè... perquè al cantó tinc una dona que demana una 85, però vol que sigui wonderbra, i quan jo demano la meva talla se'm mira amb cara de voler-me matar. Penso que li canviaria la meva talla per la seva 85, i em pregunto per què no podem estar mai contentes amb el que tenim? De cop, una veu dins meu em diu que què coi, que ja no tinc 10 anys, i que no tinc perquè amagar-me. Així que em compro uns sostens no reductors (o més d'uns), tot i que sé que hi ha tres o quatre peces de roba que no em podré posar amb aquests sostens. Algú sap com s'ho fan? Perquè la carn hi és igual, no pot ser que desaparegui. I amb els reductors hi ha peces de roba que entren, però amb sostens normals no. Sí, d'acord, els reductors ja ho han de fer, això, però em pensava que només era visual...

M'aixeco al matí i em poso els sostens nous. A sobre no m'hi poso els meus típics jerseis de colors vius. A sobre hi porto un jersei blau marí. Ample. Amplíssim. I, mentre surto de casa, somric. Em dic a mi mateixa que és com si tornés a tenir 10 anys.

I, de cop, apareixen. Tots quatre. Els quatre de la cançó. Els quatre que anaven al cotxe. Un fa veure que no em coneix. Un altre em saluda de lluny. Un altre, amb qui sempre hi ha hagut molt bona relació, ve i em dóna la mà, somrient. I el quart, amb qui hem tingut els nostres més i els nostres menys, em sorpren acostant-se i fent-me un parell de petons. El de la bona relació li fa un comentari, i el fa deixar quedar ben vermell. Vam anar tots al mateix institut, ja fa molt de temps. Ells eren guanyadors. Aquest parell de petons no me'l podria haver fet quan era un dels nois més populars de l'institut? Aquell noi que totes les noies perseguien?

Torno cap a casa i em poso a arreglar la sisena estanteria. La sisena estanteria és una part de la meva habitació, on hi tinc una estanteria plena de llibres. Començant des de baix, és la sisena, la que està a dalt de tot. I què té d'especial? Doncs d'especial no té res, només que no hi arribo si no pujo a sobre d'una cadira, o d'una escala. Ja he omplert tota l'estanteria de llibres, i necessitava buidar-la. A dalt de tot hi tenia els best-sellers que algun cop havia llegit. Llibres que sé que no tornaré a agafar mai més. He agafat una escala, els he posat en una caixa, i la sisena estanteria ara està ocupada per sagues que ja he acabat de llegir, i que segurament trigui a fer baixar. Llibres que sé que, o els agafo un darrere de l'altre, o no tornaré a llegir. Entre ells hi ha els Harry Potter, El senyor dels anells, la trilogia de Mart, Les cròniques del senyor de la guerra... I tota una estanteria dedicada als clàssics de la literatura juvenil (50 llibres), i a la col.lecció complerta d'obres d'en Jules Verne i en Salgari.

Quan he acabat, he vist que tenia tot un pis per anar-hi posant més llibres. He agrait la biblioteca, i no tenir tants llibres per "ordenar". I, just quan acabava, me n'he recordat. Vaig venir a viure aquí amb 19 anys. Una de les primeres coses que vaig omplir de la casa va ser la sisena estanteria. Just allà on ara hi ha la col.lecció de clàssics de la literatura juvenil. Allà hi havia, des del primer fins a l'últim, uns llibres antics, que m'havia llegit amb gran il.lusió. Uns llibres que el primer cop que em vaig quedar sense estanteries van anar a parar a una capsa. Els llibres de la Puck.

Somric. Tot torna, diuen.

Però avui... avui he tornat a tenir 10 anys. He tornat a sentir a l'Ariadna. He tornat a estar en aquell cotxe. I he tornat a emocinar-me amb la Puck. Un diumenge on el passat ha estat ben present.