Aquest post no hauria d'existir. No hauria d'haver existit mai, i no sé ni tan sols per què em poso a escriure'l.
He arribat tan cansada a casa (fa 10 minuts), que l'únic que volia era anar a dormir. Però vinc d'un lloc i he promés abans de marxar que aquest vespre enviaria un mail. I apa, ja està, ja l'hem fotuda.
I ja l'hem fotuda, perquè he marxat una hora més tard del que hauria d'haver marxat del lloc. M'he passat una hora amb les claus del cotxe a la mà despotricant d'una persona, que ja fa molt temps que està tocant els nassos (per no dir res més fort). I en sap, de tocar els nassos. A més, la té presa amb mi i amb la gent que m'envolta. M'he quedat ben descansada. Ben descansada?
El problema és que he arribat a casa i havia d'enviar un mail. I, com que havia d'enviar un mail, què he fet? Exacte! Obrir el mail. Sí, ja ho sé, l'excusa de sempre de "miro el mail i res més", però llavors comences a obrir pantalles i... Però avui anava en sèrio. Volia mirar el mail. Només un dels meus mails. El mail des del que havia d'enviar el mail col.lectiu que m'havia compromés a enviar. Però... oh, sorpresa! Tinc un mail. Només un. I qui és el remitent? Premi! El torrecollons (per no dir-li fill de puta cabrón directament, oh, que ben parlada que sóc!). I m'ha posat d'una mala llet, que tot i haver corregut cinc quilòmetres i mig al matí, no sé quantes hores dreta i donant volts, i 17 hores fora de casa, sé que no podré dormir perquè estic de mala llet. Perquè el torrecollons (per no dir-li fill de puta cabrón) ja me n'ha fet una altra de les grosses. La mare que el va parir! I és que a sobre, no és ni company de feina ni res. Que si com a mínim em paguessin per aguantar-lo... però no, a sobre jo hi dedico hores i... En fi, millor ho deixo estar.
Aquest post no hauria d'existir. No l'hauria de publicar. Després de despotricar una bona estona més, a part de les dues hores que ja ho he fet abans, estic una mica més tranquil.la. I ara potser podria explicar que m'he trobat un company de cole al metge que no veia des de vuitè (i que no ens hem dit res més que hola), o que una moto se m'ha creuat per davant i m'ha fet una ratlladeta (per no dir-li gran ratllada) al cotxe, o que...
Però el torrecollons (per no dir-li fill de puta cabrón) no es mereix que altres coses vagin al mateix post que ell. Què dic? No es mereix cap post! Però després de dir-li tres cops torrecollons (fill de puta cabrón), i amb aquest cop quatre, ja estic molt més tranquil.la.
I ara a dormir, que jo només volia mirar el correu i enviar un mail ràpid. Demà el despertador sonarà a... millor ni ho penso!
PD: Sento haver dit, amb aquest cop, cinc vegades fill de puta cabrón (ja passo del torrecollons directament). Veig que sóc molt mal parlada, i això està molt malament i bla, bla, bla... Però en fi, què carai, si ho dic, és que s'ho mereix.
PD 2: Continuo optimista, malgrat sembli el contrari. Si no estigués optimista, ara estaria mig enfonsada, però al contrari: estic guerrera. I molt aviat veuré aquesta persona cara a cara. Bé, d'aquí a uns 10 dies. Només espero conservar l'energia i l'optimisme fins llavors per dir-li unes quantes coses a la cara. Perquè les coses es diuen a la cara, carai!
PD 3: És molt difícil fer-me enfadar. Però molt. Almenys fer-me enfadar per alguna cosa que em duri més de... 2 minuts? Aquest ja fa 2 anys que em fa enfadar. Així que es mereix tot el que li dic i més. Encara no sé com no li he dedicat mai abans cap post.
PD 4: Tot i que és molt difícil fer-me enfadar, quan m'enfado de veritat... En fi, que val més no comprovar-ho. No sóc violenta, ni em poso a insultar a la gent, però... les coses les recordo anys i anys, i si estic emprenyada amb algú, que no em digui res, perquè tiro a matar.
PD 5: Fa temps m'havia quedat pendent dir quin era el meu número preferit. La Laia ho va encertar :-) tot i que no sé pas com! Per sort? No ho sé. Només sé que vaig directament a la presó (perdó, a dormir), sense passar per la sortida (dic, per cap altre blog) i sense cobrar els 20000 euros (eren 20000 euros?)
divendres, 14 de setembre del 2007
dijous, 13 de setembre del 2007
Sense raó aparent
Veig venir l'hòstia. Bé, no la veig venir, però sé que vindrà. Són d'aquelles coses que t'esperes, que saps que vindran, però no saps quan.
L'altre dia, quan vaig veure que se m'havien tacat de no sé què els pantalons nous i que no marxava... els pantalons que em vaig comprar pel casament, que em fa vergonya fins i tot pensar el que van costar, i que només vaig portar el dia del casament i el dia que em vaig asseure a no sé on i em vaig tacar... doncs vaig dir que res, que es portaven a la tintoreria, es tenyien, i així tindria uns altres pantalons nous.
I així, amb un munt d'altres coses.
I no és normal.
No és normal, perquè no tinc cap raó. No hi ha cap raó aparent per la que hagi d'estar així d'optimista. No hi ha cap raó perquè aquest optimisme no marxi, perquè normalment em pot durar un parell de dies, però després marxa. Però aquest cop ja fa... quants dies fa que estic així? Un parell de setmanes, com a mínim. I sempre que estic així, torno a baixar, i la baixada és dura. Com un pèndol. Ara ets a dalt, però a la que baixes, baixes amb una velocitat, que de seguida ets a baix. Patapam! I hòstia ve (amb perdó).
I no vull. No, no, i no! Em nego a que vingui l'hòstia que espero. Però és clar, si tingués alguna raó a la que enganxar-me quan vingués... Però no, no hi ha cap raó, i això és el més curiós de tot, que no hi sigui. Que no hi hagi cap raó i estigui tan feliç. El problema és que quan vagi cap a baix, no tindré cap raó on agafar-me. Bé, com gairebé sempre, però...
Em nego a baixar. Però avui ja he agafat dues emprenyades, per coses que tenien menys importància que allò dels pantalons. O sí, mai se sap. Segurament siguin tonteries.
Això vol dir que començo a baixar? No vull baixar. M'agafo amb les mans i els peus a dalt de tot, i intento aguantar-me de la forma que sigui. Encara que només sigui un miratge. Que no vull caure, coi! I que si comences a caure, la gravetat et fa anar cada cop més avall i no vull!
Però tampoc tinc cap raó aparent on agafar-me.
L'altre dia, quan vaig veure que se m'havien tacat de no sé què els pantalons nous i que no marxava... els pantalons que em vaig comprar pel casament, que em fa vergonya fins i tot pensar el que van costar, i que només vaig portar el dia del casament i el dia que em vaig asseure a no sé on i em vaig tacar... doncs vaig dir que res, que es portaven a la tintoreria, es tenyien, i així tindria uns altres pantalons nous.
I així, amb un munt d'altres coses.
I no és normal.
No és normal, perquè no tinc cap raó. No hi ha cap raó aparent per la que hagi d'estar així d'optimista. No hi ha cap raó perquè aquest optimisme no marxi, perquè normalment em pot durar un parell de dies, però després marxa. Però aquest cop ja fa... quants dies fa que estic així? Un parell de setmanes, com a mínim. I sempre que estic així, torno a baixar, i la baixada és dura. Com un pèndol. Ara ets a dalt, però a la que baixes, baixes amb una velocitat, que de seguida ets a baix. Patapam! I hòstia ve (amb perdó).
I no vull. No, no, i no! Em nego a que vingui l'hòstia que espero. Però és clar, si tingués alguna raó a la que enganxar-me quan vingués... Però no, no hi ha cap raó, i això és el més curiós de tot, que no hi sigui. Que no hi hagi cap raó i estigui tan feliç. El problema és que quan vagi cap a baix, no tindré cap raó on agafar-me. Bé, com gairebé sempre, però...
Em nego a baixar. Però avui ja he agafat dues emprenyades, per coses que tenien menys importància que allò dels pantalons. O sí, mai se sap. Segurament siguin tonteries.
Això vol dir que començo a baixar? No vull baixar. M'agafo amb les mans i els peus a dalt de tot, i intento aguantar-me de la forma que sigui. Encara que només sigui un miratge. Que no vull caure, coi! I que si comences a caure, la gravetat et fa anar cada cop més avall i no vull!
Però tampoc tinc cap raó aparent on agafar-me.
dimecres, 12 de setembre del 2007
Primer dia
Ulls. Només veig ulls. Ulls que se'm miren amb avorriment, i encara no he obert la boca. Encara he de començar a explicar alguna cosa, i veig un bon grapat de parelles d'ulls que se'm miren amb cara de "ja hi som un altre cop, a veure què ens explica aquesta".
El primer dia sempre estic nerviosa. M'he de posar davant d'un munt de gent i els he d'explicar un munt de coses que no els interessen el més mínim. Em recordo de la Laia i de les ganes que té de començar, d'aprendre coses noves. I miro a la classe i només hi veig avorriment. Gent mig adormida. Gent que no està disposada a aprendre massa cosa.
M'adono que encara tinc la cara vermella. Fa menys d'una hora que he baixat de la cinta. Cinc quilòmetres i mig, marcava que havia corregut. Fa poc més d'una setmana que vaig començar, i sense augmentar el temps que he passat sobre la cinta, ja he augmentat mig quilòmetre. I cada dia corro una mica més. Sé que vindrà el dia en què no superaré la distància del dia anterior, però mentrestant, cada dia estic una mica orgullosa de mi mateixa. Cinc quilòmetres i mig no és tant, però mica a mica... i aviat augmentaré el temps...
Fa molta calor a l'aula, i entre que vinc vermella i revolucionada...
Començo a parlar. Poc a poquet. Amb nervis. M'escolten? M'entenen?
Ningú diu res. No sé si estan avorrits o espantats. És el primer cop que entren a l'edifici. A primera hora, n'he trobat un que anava perdut i li he hagut d'indicar el camí. No es coneixen entre ells. No s'han vist mai, ni tan sols pels passadissos. Si fins i tot uns quants m'han preguntat on era el lavabo!
I jo segueixo, sense massa confiança, uns pocs minuts que se'm fan interminables. Les paraules no semblen voler sortir.
Fins que, de cop, començo a parlar. I ve la confiança. Em començo a moure de punta a punta de la classe. Parlo ràpid. Faig dibuixets. Alguna brometa. No riuen. Repte per demà: fer-los riure, que sinó allò sembla un cementiri! Ningú parla. Ningú contesta si pregunto alguna cosa...
Finalment, algú aixeca la mà. I, a partir d'aquí, la gent comença a preguntar. I jo ja estic al meu lloc. Somric, i em poso a explicar havent superat la vergonya. Perquè els primers dies sempre són durs. Perquè no saps qui tens a l'altra banda. Perquè és difícil parlar davant de gent que saps que no t'escolta, o que estan cansats d'escoltar a gent com tu.
Però tot acaba tornant a la normalitat. Ja no serà més el primer dia, i demà ja començaré amb confiança. Els meus pantalons han tornat bastant més blancs que quan he marxat de casa (com puc ser tan marrana?) I el coll ja em torna a fer mal, com cada setembre, que torno a forçar la veu. I ja és com si no m'hagués passat tot l'estiu sense estar davant la pissarra, explicant coses.
El primer dia sempre estic nerviosa. M'he de posar davant d'un munt de gent i els he d'explicar un munt de coses que no els interessen el més mínim. Em recordo de la Laia i de les ganes que té de començar, d'aprendre coses noves. I miro a la classe i només hi veig avorriment. Gent mig adormida. Gent que no està disposada a aprendre massa cosa.
M'adono que encara tinc la cara vermella. Fa menys d'una hora que he baixat de la cinta. Cinc quilòmetres i mig, marcava que havia corregut. Fa poc més d'una setmana que vaig començar, i sense augmentar el temps que he passat sobre la cinta, ja he augmentat mig quilòmetre. I cada dia corro una mica més. Sé que vindrà el dia en què no superaré la distància del dia anterior, però mentrestant, cada dia estic una mica orgullosa de mi mateixa. Cinc quilòmetres i mig no és tant, però mica a mica... i aviat augmentaré el temps...
Fa molta calor a l'aula, i entre que vinc vermella i revolucionada...
Començo a parlar. Poc a poquet. Amb nervis. M'escolten? M'entenen?
Ningú diu res. No sé si estan avorrits o espantats. És el primer cop que entren a l'edifici. A primera hora, n'he trobat un que anava perdut i li he hagut d'indicar el camí. No es coneixen entre ells. No s'han vist mai, ni tan sols pels passadissos. Si fins i tot uns quants m'han preguntat on era el lavabo!
I jo segueixo, sense massa confiança, uns pocs minuts que se'm fan interminables. Les paraules no semblen voler sortir.
Fins que, de cop, començo a parlar. I ve la confiança. Em començo a moure de punta a punta de la classe. Parlo ràpid. Faig dibuixets. Alguna brometa. No riuen. Repte per demà: fer-los riure, que sinó allò sembla un cementiri! Ningú parla. Ningú contesta si pregunto alguna cosa...
Finalment, algú aixeca la mà. I, a partir d'aquí, la gent comença a preguntar. I jo ja estic al meu lloc. Somric, i em poso a explicar havent superat la vergonya. Perquè els primers dies sempre són durs. Perquè no saps qui tens a l'altra banda. Perquè és difícil parlar davant de gent que saps que no t'escolta, o que estan cansats d'escoltar a gent com tu.
Però tot acaba tornant a la normalitat. Ja no serà més el primer dia, i demà ja començaré amb confiança. Els meus pantalons han tornat bastant més blancs que quan he marxat de casa (com puc ser tan marrana?) I el coll ja em torna a fer mal, com cada setembre, que torno a forçar la veu. I ja és com si no m'hagués passat tot l'estiu sense estar davant la pissarra, explicant coses.
dimarts, 11 de setembre del 2007
I no he baixat de la bici!!!
Ho sento, però no me'n puc estar. Que sí, que avui ja he fet un post, però...
He sortit de casa. El sol encara era alt, però feia ventet. He seguit el mateix camí que diumenge: cap a baix. A part de que és el camí més agradable, també és millor començar amb una baixada.
I quina baixada! El vent tocant-me a la cara, sense cotxes, tot recte. La bici a tota velocitat, i això que només baixo una quarta part de la baixada grossa.
Just quan acaba la baixada, quan encara la bici va sola, comença la primera pujada. Una bona pujada. Dura. I... l'he pujat sense baixar de la bici :-)
A dalt m'hi esperen un parell de cases i uns 10 metres de terreny pla, que són seguits per una gran baixada, de les bones. Una baixada que acaba de cop i es tranforma en una pujada d'un parell de quilòmetres. Una pujada d'aquelles que no tenen massa pendent, excepte al final de tot, però que a mida d'anar-les pujant, acabes amb les cames fetes pols d'estar pujant tota l'estona.
Una pujada que diumenge vaig deixar a la meitat i vaig donar mitja volta, però que avui... avui he decidit que la pujava tota. Fins i tot el tram final, que té més pendent.
I allà he arribat. Al cim. Amb un somriure. El somriure d'haver pujat fins a dalt de tot sense baixar de la bici.
D'acord, quan he arribat al cim he baixat de la bici... És que he volgut donar la volta, però la carretera era massa estreta, i me n'hagués anat a pastar, si no hagués baixat de la bici... Però ha sigut patatisme meu, no pas que no pogués pujar la pujada.
I llavors he baixat. Dos quilòmetres de baixada, amb el vent de cara, que m'han sentat d'allò més bé. D'acord, no he pedalat gens en els dos quilòmetres (m'hauria de caure la cara de vergonya), però és que per pedalar hagués necessitat el plat gros, i encara pedalar a tot drap. I després d'haver pujat la pujadeta sense baixar de la bici, crec que em mereixia gaudir de la baixada!
Quan estava al final de tot de la baixada, m'he recordat del comentari de la Terra. He posat el plat gros, he començat a pedalar com una desesperada, i he passat a tota velocitat per sobre de la riera, fins arribar a la pujada. El meu primer repte.
La pujada estava allà, esperant-me, i jo he fet un esforç. L'havia de pujar.
I ho he aconseguit! La felicitat d'arribar a dalt sense haver baixat de la bicicleta ha sigut immensa. No esperava trigar tan poc! Primer repte aconseguit!!!
Llavors he baixat la baixada, la última baixada, amb un somriure d'orella a orella i he atravessat el pla de casa (que de pla no en té res).
La pujada de casa no l'he intentat. Amb un repte al dia ja n'hi ha prou. Si l'hagués intentat pujar, no ho hagués aconseguit, i ara no estaria tan contenta amb mi mateixa. I havia quedat que intentaria coses que pogués aconseguir. Dissabte intentaré pujar el primer quart de pujada, fins al trencant de casa. A part de fer el camí una mica més llarg.
Si he pogut pujar la penúltima pujada a la primera (o a la segona, tot i que l'altre dia no m'ho havia proposat en sèrio), sé que puc aconseguir qualsevol cosa. Sempre que depengui del meu treball, és clar!
Ah, sí, als matins cada dia corro de manera caòtica, el que puc, per recuperar la forma després d'un estiu de pànxing. I cada dia corro una mica més que el dia anterior. D'aquí a les olimpíades. Ai, no, que deia que volia marcar-me objectius que pogués aconseguir!
He sortit de casa. El sol encara era alt, però feia ventet. He seguit el mateix camí que diumenge: cap a baix. A part de que és el camí més agradable, també és millor començar amb una baixada.
I quina baixada! El vent tocant-me a la cara, sense cotxes, tot recte. La bici a tota velocitat, i això que només baixo una quarta part de la baixada grossa.
Just quan acaba la baixada, quan encara la bici va sola, comença la primera pujada. Una bona pujada. Dura. I... l'he pujat sense baixar de la bici :-)
A dalt m'hi esperen un parell de cases i uns 10 metres de terreny pla, que són seguits per una gran baixada, de les bones. Una baixada que acaba de cop i es tranforma en una pujada d'un parell de quilòmetres. Una pujada d'aquelles que no tenen massa pendent, excepte al final de tot, però que a mida d'anar-les pujant, acabes amb les cames fetes pols d'estar pujant tota l'estona.
Una pujada que diumenge vaig deixar a la meitat i vaig donar mitja volta, però que avui... avui he decidit que la pujava tota. Fins i tot el tram final, que té més pendent.
I allà he arribat. Al cim. Amb un somriure. El somriure d'haver pujat fins a dalt de tot sense baixar de la bici.
D'acord, quan he arribat al cim he baixat de la bici... És que he volgut donar la volta, però la carretera era massa estreta, i me n'hagués anat a pastar, si no hagués baixat de la bici... Però ha sigut patatisme meu, no pas que no pogués pujar la pujada.
I llavors he baixat. Dos quilòmetres de baixada, amb el vent de cara, que m'han sentat d'allò més bé. D'acord, no he pedalat gens en els dos quilòmetres (m'hauria de caure la cara de vergonya), però és que per pedalar hagués necessitat el plat gros, i encara pedalar a tot drap. I després d'haver pujat la pujadeta sense baixar de la bici, crec que em mereixia gaudir de la baixada!
Quan estava al final de tot de la baixada, m'he recordat del comentari de la Terra. He posat el plat gros, he començat a pedalar com una desesperada, i he passat a tota velocitat per sobre de la riera, fins arribar a la pujada. El meu primer repte.
La pujada estava allà, esperant-me, i jo he fet un esforç. L'havia de pujar.
I ho he aconseguit! La felicitat d'arribar a dalt sense haver baixat de la bicicleta ha sigut immensa. No esperava trigar tan poc! Primer repte aconseguit!!!
Llavors he baixat la baixada, la última baixada, amb un somriure d'orella a orella i he atravessat el pla de casa (que de pla no en té res).
La pujada de casa no l'he intentat. Amb un repte al dia ja n'hi ha prou. Si l'hagués intentat pujar, no ho hagués aconseguit, i ara no estaria tan contenta amb mi mateixa. I havia quedat que intentaria coses que pogués aconseguir. Dissabte intentaré pujar el primer quart de pujada, fins al trencant de casa. A part de fer el camí una mica més llarg.
Si he pogut pujar la penúltima pujada a la primera (o a la segona, tot i que l'altre dia no m'ho havia proposat en sèrio), sé que puc aconseguir qualsevol cosa. Sempre que depengui del meu treball, és clar!
Ah, sí, als matins cada dia corro de manera caòtica, el que puc, per recuperar la forma després d'un estiu de pànxing. I cada dia corro una mica més que el dia anterior. D'aquí a les olimpíades. Ai, no, que deia que volia marcar-me objectius que pogués aconseguir!
Històries curtes
El que té de bo (o de dolent) quan fas endreça, és que trobes coses que fa temps que tenies oblidades. I fent endreça de la música que tenia (de fet, encara em queda molt per acabar-la, però ho vaig fent mica a mica, cada cop que carrego l'mp3...) em vaig trobar aquesta cançó.
No, el grup en qüestió no em paga res perquè hi posi les seves cançons. Prometo no posar-ne més...
Després de que se'm posés la pell de gallina només de sentir els 3 o 4 primers segons de la cançó, i que em tranportés uns quants anys enrere, em vaig quedar amb el títol: històries curtes. I em vaig recordar dels blogs.
En certa manera, els blogs no són res més que històries curtes, que alguns expliquem. Trossets de vida, que acaben formant històries curtes, no sé si sense massa sentit.
Fa uns posts, algú em va dir que una història que explicava ja l'havia explicat. Em repeteixo, ho sé, però em quedo amb la reflexió que potser no només són històries curtes sense cap sentit, sinó que són històries curtes que es lliguen entre elles, fins arribar a formar una part de la verdadera història, a partir d'històries curtes.
Històries curtes que, des del principi de la cançó, em tranporten a un passadís. Avui precisament, 11 de setembre. Demà és l'aniversari d'algú. De fet, avui és l'aniversari d'algú, però demà també. D'algú amb qui em passa una cosa bastant estranya: si em pregunten si sé quin dia és el seu aniversari, no ho recordaré. Però cada cop que veig escrit en algun lloc o que sento algú parlar de l'11 de setembre del 77, veig com somriu i diu "el dia abans de que jo nasqués".
El dia abans de que comenci el cole (uala, com en sé, de lligar temes...) M'he passat tot el matí (bé, potser no tot el matí) envoltada de llibres. Demà comença el cole, per mi també, i la setmana serà molt dura. Per mi, i pels pobres que estan a l'altra banda. Estava buscant històries curtes i coses divertides per explicar. Perquè pobres, després de tot un estiu de vacances, aguantar-me a mi unes quantes hores seguides (i unes quantes hores, la mateixa gent...) ha de ser dur. Per sort, casa meva està plena de llibres d'històries curioses i coses que fan gràcia. La majoria les he desestimat, perquè no vull que em prenguin per boja el primer dia. Estan acostumats a classes avorrides, i això d'ensenyar-los coses mitjançant jocs o històries curioses els sembla infantil. És una pena. En fi, demà a primera hora els veuré la cara, i tinc tot un curs per explicar-los històries, si hi estan predisposats, però el primer dia no. No vull ser la pallassa de torn.
M'he adonat que fa molt temps que no m'invento cap història. O, com a mínim, fa molt temps que no m'invento cap història i faig l'esforç d'escriure-la. Em sorprèn. Com em sorprèn el meu optimisme. Al principi del post anava a dir que, només de sentir com començava la cançó, m'he posat a somriure, amb un somriure d'orella a orella. Però no ho he dit, perquè somric tot el dia. De punta a punta. Si fins i tot al migdia, quan han passat quatre bicis per davant de casa i he vist que tots quatre pujaven la pujada de casa (bé, una tenia bastants problemes i feia una d'esses... però el que és pujar, ha pujat), m'he deprimit una mica pensant que a mi em pesa massa el cul, però se m'ha passat ràpid.
És l'hora de les meves històries curtes. Les històries curtes de la Lluna. Les històries inventades. Les històries possibles, i que tenen sentit. L'hora de les meves històries personals, que sorgeixen només del meu esforç, i que no depenen de ningú més: si jo m'hi esforço prou, jo aconseguiré arribar-hi, i no depenc de la resta del món.
Esperaré que baixi una mica el sol. I llavors agafaré la bici i aniré per aquest terreny muntanyós. A veure quines històries curtes em venen al cap.
No, el grup en qüestió no em paga res perquè hi posi les seves cançons. Prometo no posar-ne més...
Després de que se'm posés la pell de gallina només de sentir els 3 o 4 primers segons de la cançó, i que em tranportés uns quants anys enrere, em vaig quedar amb el títol: històries curtes. I em vaig recordar dels blogs.
En certa manera, els blogs no són res més que històries curtes, que alguns expliquem. Trossets de vida, que acaben formant històries curtes, no sé si sense massa sentit.
Fa uns posts, algú em va dir que una història que explicava ja l'havia explicat. Em repeteixo, ho sé, però em quedo amb la reflexió que potser no només són històries curtes sense cap sentit, sinó que són històries curtes que es lliguen entre elles, fins arribar a formar una part de la verdadera història, a partir d'històries curtes.
Històries curtes que, des del principi de la cançó, em tranporten a un passadís. Avui precisament, 11 de setembre. Demà és l'aniversari d'algú. De fet, avui és l'aniversari d'algú, però demà també. D'algú amb qui em passa una cosa bastant estranya: si em pregunten si sé quin dia és el seu aniversari, no ho recordaré. Però cada cop que veig escrit en algun lloc o que sento algú parlar de l'11 de setembre del 77, veig com somriu i diu "el dia abans de que jo nasqués".
El dia abans de que comenci el cole (uala, com en sé, de lligar temes...) M'he passat tot el matí (bé, potser no tot el matí) envoltada de llibres. Demà comença el cole, per mi també, i la setmana serà molt dura. Per mi, i pels pobres que estan a l'altra banda. Estava buscant històries curtes i coses divertides per explicar. Perquè pobres, després de tot un estiu de vacances, aguantar-me a mi unes quantes hores seguides (i unes quantes hores, la mateixa gent...) ha de ser dur. Per sort, casa meva està plena de llibres d'històries curioses i coses que fan gràcia. La majoria les he desestimat, perquè no vull que em prenguin per boja el primer dia. Estan acostumats a classes avorrides, i això d'ensenyar-los coses mitjançant jocs o històries curioses els sembla infantil. És una pena. En fi, demà a primera hora els veuré la cara, i tinc tot un curs per explicar-los històries, si hi estan predisposats, però el primer dia no. No vull ser la pallassa de torn.
M'he adonat que fa molt temps que no m'invento cap història. O, com a mínim, fa molt temps que no m'invento cap història i faig l'esforç d'escriure-la. Em sorprèn. Com em sorprèn el meu optimisme. Al principi del post anava a dir que, només de sentir com començava la cançó, m'he posat a somriure, amb un somriure d'orella a orella. Però no ho he dit, perquè somric tot el dia. De punta a punta. Si fins i tot al migdia, quan han passat quatre bicis per davant de casa i he vist que tots quatre pujaven la pujada de casa (bé, una tenia bastants problemes i feia una d'esses... però el que és pujar, ha pujat), m'he deprimit una mica pensant que a mi em pesa massa el cul, però se m'ha passat ràpid.
És l'hora de les meves històries curtes. Les històries curtes de la Lluna. Les històries inventades. Les històries possibles, i que tenen sentit. L'hora de les meves històries personals, que sorgeixen només del meu esforç, i que no depenen de ningú més: si jo m'hi esforço prou, jo aconseguiré arribar-hi, i no depenc de la resta del món.
Esperaré que baixi una mica el sol. I llavors agafaré la bici i aniré per aquest terreny muntanyós. A veure quines històries curtes em venen al cap.
dilluns, 10 de setembre del 2007
La revisió - els resultats
El 24 de maig vaig fer una revisió mèdica a la feina. Ja deia jo que hauria d'estar molt malament perquè em trobessin alguna cosa, i si hagués estat molt malament, quan haguessin arribat els resultats, ja estaria morta...
Avui, quan he arribat a la feina, m'he trobat un sobre. I a dintre, els resultats de la revisió mèdica. Han trigat gairebé 4 mesos!
Si t'interessa saber si estic sana...
El problema és que estic preocupada. Sí, preocupada.
Vaig fer la revisió només per l'anàlisi de sang. Que ja podria anar al metge de capçalera i em faria els anàlisis igualment, però no sé per què, els vaig fer.
De la revisió normal, em diuen unes quantes coses. La primera, que tinc estigmatisme. Fa 11 anys que porto ulleres per estigmatisme i miopia. La segona, que m'ha augmentat la graduació de les ulleres. Uau! Això ja ho notava jo sense que ningú m'ho digués, i ho va corroborar l'oculista.
I que em sobren uns quants quilos. Uau! Comptant amb què estic al meu pes màxim de tota la meva vida, no crec que sigui cap secret. Jo intento lluitar contra la genètica, però últimament, en l'últim any, no me'n surto. La genètica em guanya, i encara que el meu pes és bastant inferior que el que em correspondria mirant tota la família del meu pare (a qui m'assemblo moltíssim), sóc conscient que és superior del que hauria de ser. Però carai, que avui una de les que vigilen al gimnàs m'ha vingut a dir que jo no fallava mai, que sempre venia, i que m'hi estava molta estona, que tenia molta força de voluntat. I els meus companys de feina em diuen sempre que he de menjar més. Però en fi, jo faig el que puc.
El problema és que a l'informe diu que he de fer dues coses: dieta de adelgazamiento i que he d'ensenyar l'analítica al metge de capçalera.
I aquí ja m'ha entrat la cagalera. El meu pare és diabètic. Una gran part de la família del meu pare és diabètica. Jo no he tingut mai problemes amb el sucre, però sé que ho he de controlar.
D'altra banda, ma mare ja fa anys que es medica pel colesterol.
He anat directament a la glucosa. 66 mg/dL. L'interval aconsellable és entre 65 i 105. M'he passat tot l'estiu sentint al meu pare valors de 150 en amunt. Quan vegi això, li agafarà alguna cosa. I ja sé que tindré la discusió de sempre: nena, has de menjar més, i no sé quantes coses més. Però coi, si pesés 50 quilos em podria dir alguna cosa, però que de ben alimentada ja ho estic! I sinó, només cal mirar-me...
Però el que em preocupa és el colesterol. 246 mg/dL. I em preocupa perquè no acostumo a menjar coses amb greix, sinó tot el contrari. I també em preocupa perquè conec a poques persones que facin més exercici que jo. I si així tinc aquest colesterol, és que alguna cosa no va bé. I coi, que no puc tenir el colesterol tan alt! Com a mínim, l'HDL és de 75 mg/dL. Això és bo? No en tinc ni idea. L'experta en això és ma mare. Jo mai havia tingut problemes amb el colesterol, mai m'havia sortit alt. Sempre dins dels límits, però aquest 246 sembla que és massa alt. Coi de google, per què m'hauré posat a buscar coses?
També tinc una altra cosa, que ni idea del que és. Diu que tinc nitrits a l'orina. Però jo d'aquestes coses no hi entenc. El google m'ha semblat dir que tinc alguna cosa com una infecció d'orina. Però una infecció d'orina fa 4 mesos, què vols que et digui... A no ser que sigui alguna altra cosa.
Hauré d'anar a veure el meu estimat metge de capçalera, veritat? Almenys des de que sap que dono classes al seu fill és més amable. Però, com a mínim, que se'm miri el colesterol i a veure si he de tornar a fer-me anàlisis. Segurament seria el més sensat, tornar a fer els anàlisis, a veure com estan.
Però coi, jo ja no sé què més he de fer. No puc fer més esport (bé, sí que puc, però també he de treballar, que em passo cada dia una hora al gimnàs) i no puc menjar més sa, que ja ho faig.
Avui, quan he arribat a la feina, m'he trobat un sobre. I a dintre, els resultats de la revisió mèdica. Han trigat gairebé 4 mesos!
Si t'interessa saber si estic sana...
El problema és que estic preocupada. Sí, preocupada.
Vaig fer la revisió només per l'anàlisi de sang. Que ja podria anar al metge de capçalera i em faria els anàlisis igualment, però no sé per què, els vaig fer.
De la revisió normal, em diuen unes quantes coses. La primera, que tinc estigmatisme. Fa 11 anys que porto ulleres per estigmatisme i miopia. La segona, que m'ha augmentat la graduació de les ulleres. Uau! Això ja ho notava jo sense que ningú m'ho digués, i ho va corroborar l'oculista.
I que em sobren uns quants quilos. Uau! Comptant amb què estic al meu pes màxim de tota la meva vida, no crec que sigui cap secret. Jo intento lluitar contra la genètica, però últimament, en l'últim any, no me'n surto. La genètica em guanya, i encara que el meu pes és bastant inferior que el que em correspondria mirant tota la família del meu pare (a qui m'assemblo moltíssim), sóc conscient que és superior del que hauria de ser. Però carai, que avui una de les que vigilen al gimnàs m'ha vingut a dir que jo no fallava mai, que sempre venia, i que m'hi estava molta estona, que tenia molta força de voluntat. I els meus companys de feina em diuen sempre que he de menjar més. Però en fi, jo faig el que puc.
El problema és que a l'informe diu que he de fer dues coses: dieta de adelgazamiento i que he d'ensenyar l'analítica al metge de capçalera.
I aquí ja m'ha entrat la cagalera. El meu pare és diabètic. Una gran part de la família del meu pare és diabètica. Jo no he tingut mai problemes amb el sucre, però sé que ho he de controlar.
D'altra banda, ma mare ja fa anys que es medica pel colesterol.
He anat directament a la glucosa. 66 mg/dL. L'interval aconsellable és entre 65 i 105. M'he passat tot l'estiu sentint al meu pare valors de 150 en amunt. Quan vegi això, li agafarà alguna cosa. I ja sé que tindré la discusió de sempre: nena, has de menjar més, i no sé quantes coses més. Però coi, si pesés 50 quilos em podria dir alguna cosa, però que de ben alimentada ja ho estic! I sinó, només cal mirar-me...
Però el que em preocupa és el colesterol. 246 mg/dL. I em preocupa perquè no acostumo a menjar coses amb greix, sinó tot el contrari. I també em preocupa perquè conec a poques persones que facin més exercici que jo. I si així tinc aquest colesterol, és que alguna cosa no va bé. I coi, que no puc tenir el colesterol tan alt! Com a mínim, l'HDL és de 75 mg/dL. Això és bo? No en tinc ni idea. L'experta en això és ma mare. Jo mai havia tingut problemes amb el colesterol, mai m'havia sortit alt. Sempre dins dels límits, però aquest 246 sembla que és massa alt. Coi de google, per què m'hauré posat a buscar coses?
També tinc una altra cosa, que ni idea del que és. Diu que tinc nitrits a l'orina. Però jo d'aquestes coses no hi entenc. El google m'ha semblat dir que tinc alguna cosa com una infecció d'orina. Però una infecció d'orina fa 4 mesos, què vols que et digui... A no ser que sigui alguna altra cosa.
Hauré d'anar a veure el meu estimat metge de capçalera, veritat? Almenys des de que sap que dono classes al seu fill és més amable. Però, com a mínim, que se'm miri el colesterol i a veure si he de tornar a fer-me anàlisis. Segurament seria el més sensat, tornar a fer els anàlisis, a veure com estan.
Però coi, jo ja no sé què més he de fer. No puc fer més esport (bé, sí que puc, però també he de treballar, que em passo cada dia una hora al gimnàs) i no puc menjar més sa, que ja ho faig.
diumenge, 9 de setembre del 2007
Confiança
Confiança és el que em faltava avui amb la bici. Que sí, que la sé fer anar, però... em faltava confiança.
Mai he sigut una persona d'anar molt ràpid amb bici, i sempre frenava a les baixades, però és que avui...
Bé, confiança i altres coses, em faltaven.
I és que, aquí on visc, és molt difícil trobar un tros de terreny pla. O tens una baixada, o tens una pujada. Més o menys pronunciades, això sí, però la majoria amb bastant pendent.
M'encanta la sensació de les baixades, amb el vent a la cara. Tot i que hi he anat just després de dinar i el sol em matava.
Però les pujades... I és que, per més que corri i que intenti convèncer-me a mi mateixa que tampoc estic tan malament físicament, el problema és que estic bé per córrer, però a la que canvio l'exercici físic, ja l'hem fotuda.
Tot i així, ha anat bé en general. Dimarts hi torno, faltaria més! Però hi tornaré més cap al tard, no fos cas que m'agafés alguna insolació. I és que avui no sé si ha sigut pel sol o per l'exercici, però he arribat ben vermella de cara i no podia deixar de suar.
Això sí, després d'avui, no penso tornar a cap més classe d'spinning. Anar amb bici és sentir l'aire a la cara, amb la velocitat. És gaudir de les baixades com si volessis. I patir per arribar a dalt de la pujada, però sentir-te orgullosa amb tu mateixa quan per fi la pujada deixa de ser pujada i has aconseguit arribar a dalt. Tu i la bici.
I els reptes. Perquè les meves cames ja no estan acostumades a anar amb bici. I els costa. I al meu cervell li costa decidir quina és la marxa més apropiada per a cada terreny. Però amb el temps això ho aniré recuperant.
I, no ens enganyem, he arribat a dalt de poques pujades. És clar que tampoc n'he pujat massa. Però és que alguna ja em costava (i bastant, per no dir molt) quan tenia 13 anys i entrenava 3 hores diàries. El meu objectiu, de moment, és la penúltima pujada abans d'arribar a casa. Quan corria els pobles del municipi amb la bici, la pujava, no sense esforç. Avui he aconseguit pujar-ne tres quartes parts. Espero poder-la pujar tota a sobre la bici aviat. I, quan ho aconsegueixi, llavors atacaré la pujada de casa. Tres o quatre-cents metres de pujada d'aquella que sembla que no sigui gaire pujada, però que sí que hi ha pendent, i es nota bastant, seguit d'uns cent metres de pujada d'aquelles que superen el deu per cent de pendent. Per molta gent segur que no és res, però per mi és un bon repte.
Tot i que he trobat a faltar alguna cosa que m'indiqui la velocitat a la que vaig, quanta distància he recorregut, i totes aquestes tonteries. Algú em regala un gps? ;-) I, com que ja sé que algú m'ho comentarà en privat, no, no penso dir-li a ningú amb gps que m'acompanyi amb la bici. Que si he de començar a parar a mitja pujada i a suar com una porqueta (suen, les porquetes?) com he fet avui quan he arribat a casa, millor vaig sola!
Mai he sigut una persona d'anar molt ràpid amb bici, i sempre frenava a les baixades, però és que avui...
Bé, confiança i altres coses, em faltaven.
I és que, aquí on visc, és molt difícil trobar un tros de terreny pla. O tens una baixada, o tens una pujada. Més o menys pronunciades, això sí, però la majoria amb bastant pendent.
M'encanta la sensació de les baixades, amb el vent a la cara. Tot i que hi he anat just després de dinar i el sol em matava.
Però les pujades... I és que, per més que corri i que intenti convèncer-me a mi mateixa que tampoc estic tan malament físicament, el problema és que estic bé per córrer, però a la que canvio l'exercici físic, ja l'hem fotuda.
Tot i així, ha anat bé en general. Dimarts hi torno, faltaria més! Però hi tornaré més cap al tard, no fos cas que m'agafés alguna insolació. I és que avui no sé si ha sigut pel sol o per l'exercici, però he arribat ben vermella de cara i no podia deixar de suar.
Això sí, després d'avui, no penso tornar a cap més classe d'spinning. Anar amb bici és sentir l'aire a la cara, amb la velocitat. És gaudir de les baixades com si volessis. I patir per arribar a dalt de la pujada, però sentir-te orgullosa amb tu mateixa quan per fi la pujada deixa de ser pujada i has aconseguit arribar a dalt. Tu i la bici.
I els reptes. Perquè les meves cames ja no estan acostumades a anar amb bici. I els costa. I al meu cervell li costa decidir quina és la marxa més apropiada per a cada terreny. Però amb el temps això ho aniré recuperant.
I, no ens enganyem, he arribat a dalt de poques pujades. És clar que tampoc n'he pujat massa. Però és que alguna ja em costava (i bastant, per no dir molt) quan tenia 13 anys i entrenava 3 hores diàries. El meu objectiu, de moment, és la penúltima pujada abans d'arribar a casa. Quan corria els pobles del municipi amb la bici, la pujava, no sense esforç. Avui he aconseguit pujar-ne tres quartes parts. Espero poder-la pujar tota a sobre la bici aviat. I, quan ho aconsegueixi, llavors atacaré la pujada de casa. Tres o quatre-cents metres de pujada d'aquella que sembla que no sigui gaire pujada, però que sí que hi ha pendent, i es nota bastant, seguit d'uns cent metres de pujada d'aquelles que superen el deu per cent de pendent. Per molta gent segur que no és res, però per mi és un bon repte.
Tot i que he trobat a faltar alguna cosa que m'indiqui la velocitat a la que vaig, quanta distància he recorregut, i totes aquestes tonteries. Algú em regala un gps? ;-) I, com que ja sé que algú m'ho comentarà en privat, no, no penso dir-li a ningú amb gps que m'acompanyi amb la bici. Que si he de començar a parar a mitja pujada i a suar com una porqueta (suen, les porquetes?) com he fet avui quan he arribat a casa, millor vaig sola!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la