Quan era petit, era el terror de la gent. Tothom se'n recorda. Fins i tot jo. Podria explicar mil i una coses d'aquell nen gran que es dedicava a fer dolenteries (i no tan dolenteries).

Quan jo tenia un any i ell en tenia set o vuit, un dia es va quedar un moment amb mi. Només van fer falta 10 segons amb ell a prop i sense cap adult a menys de 3 o 4 metres perquè una colla d'adults es posessin a cridar i una nena d'un any anés directament a urgències, mentre la gent que es quedava a la casa estava ben preocupada. I en aquella època no hi havia mòbils per avisar que al final no havia estat res.

No, no ho va fer a posta. El nen era entremaliat, però no era dolent. Mai ha fet les coses amb mala bava. Sí, li agradava riure a costa dels altres, però conec poques persones que siguin més bones persones que ell. Si és que en conec alguna.

És un tros de pa, per si no havia quedat clar.

No em vull enfadar amb ningú. Fa temps que ja vaig deixar-ho ben clar: si dues persones tenen problemes entre elles, però jo no tinc cap problema amb cap, a mi que no m'hi posin pel mig, que jo seguiré bé amb uns i amb els altres.

Però hi ha coses que em rebenten. No, les putades (sí, puc dir putades, és el meu blog) les podrien fer a algú que no fos un tros de pa. Les podrien fer a algú que fos tan puta (ho sento) com ells.

Però no. És molt més fàcil posar-se amb algú que sigui un tros de pa. Però qui ha de voler mal a una persona tan bona persona com ell?

No tinc paraules.

Merda.