dijous, 15 de juny de 2006

Un cert ordre

Tot ha començat amb un paper perdut. Una noia (o sigui jo), nerviosa perquè havia perdut un paper. Un paper molt important. Ai, però si no fa massa que el vaig fer servir...

Així que m'he posat a buscar-lo i he decidit posar ordre als meus papers. No massa, encara, perquè jo visc en un caos continu. Sé aproximadament on són les coses, però només jo sóc capaç de trobar-les entre tot l'escampament que tinc. Piles, pilons, més piles, coses escampades. Algun dia mataré a ma mare d'un disgust.

Però avui ma mare estava contenta. Perquè, encara que no hi hagi res arreglat, la pinta que fa tot plegat és d'ocupar la meitat d'espai. O sigui, tot continua escampat, però no tan escampat. I, és clar, al final el paperet ha aparegut.

No contenta amb això, he acabat de fer endreça i he llençat tots els papers que tenia per reciclar. Ara me'n penedeixo, però també he llençat la capsa. Ara tornaria al contenidor a veure si la puc recuperar.

La capsa la vaig construir quan anava a l'institut. Vaig agafar els cartrons de cinc paquets de folis. Un va ser la base, dos els laterals grans, i els altres dos, després de tallar-los, els laterals petits. Un cop enganxats, vaig tenir una capsa que he utilitzat per col.locar el paper per reciclar els últims 12 o 13 anys. I encara aguantava! Ara me n'hauré de construir una altra. Per què m'agafen aquests rampells, de vegades?

A ma mare no li agradava la capsa. Sempre em deia que me la tiraria. Fins i tot em va comprar una paperera perquè no fes servir "allò". Però jo ho seguia fent servir. Fins avui.

He agafat tots els papers i altres coses que calia anar a tirar. Mentre sortia de casa, m'he trobat a la nineta.

- Hola! Que vols venir a tirar això?

No ha fet falta que digués res més. Ha vingut corrent a ajudar-me. Li he donat una coseta petita, i ens n'hem anat fins als contenidors. Jo carregada amb dues coses grosses, una a cada a mà. Ella, amb una coseta petita entre les mans.

Ha sigut sortir a la carretera i la nena posar-se a mirar al terra. De tant en tant aixecava el cap i em mirava, només un segon, i llavors seguia amb la mirada fixa al terra. No sabia què li passava. Li intentava dir coses, preguntar-li coses, però ella seguia amb la mirada al terra. Com si algú la renyés. Com si fes alguna cosa mal feta.

Hem arribat als contenidors. Jo he tirat les coses grans. Ella ha volgut anar tirant les coses petites, així que ens hem estat una bona estona fent el mateix: ella agafa una cosa, "xò on va?", l'agafo a coll, tira a dintre el contenidor, xafardeja el que hi ha, la baixo, agafa una altra cosa...

Quan hem acabat, li he dit: "Ja està, ara cap a casa". Aleshores ho he entès tot.

Ha somrigut, ha aixecat la maneta, i me l'ha donat. Llavors ha tornat a riure, a saltar, a parlar. A deixat de mirar al terra, de no dir res.

És clar, jo no havia comptat amb què ella estava acostumada a que si sortia de casa i anava a la carretera, havia de donar la mà a algú. I si no donava la mà a algú, estava fent una cosa mal feta.

4 comentaris:

Zincpiritione ha dit...

Ai, aquella transparència de la canalla...!! I que quan som grans l'haguem de perdre i ens tornem tan opacs... Arghhhh!!!

maiagust ha dit...

És que ens passen la mà per la cara amb cada cosa que fan...!

B.P. ha dit...

i has anat a recuperar la capsa?

Llum ha dit...

Sí, són tan macos els nens... quan volen!

No, no l'he anat a recuperar :-(