diumenge, 18 de juny de 2006

A l'anada...

Quin silenci, mare meva! Com pot ser que en un cotxe ple de gent hi hagi aquest silenci? Sí, és clar, estan tots adormits, però és que... com pot ser que ningú digui res?

Sort de la radio. Però, ai, m'he acostumat a anar sempre sola. Vaig sempre sola a tot arreu. Sí, com que vaig sempre sola, quan vaig acompanyada em sento com rara. Mira quina cançó. Ara cantaria, si anés sola. Però millor no ho faig. Buf, un altre cop el si anés sola.

He hagut de fer lloc al cotxe. Com que sempre vaig sola, els seients del cotxe estan plens de papers i altres coses. Ara feia...

No, no feia tant. Només un parell de dies. Sembla mentida. Les coses...

- Però què fas??????????
- On vas?????????????

Ai, merda!

- Ai, estava despistada. Com que cada dia agafo aquest camí...

Mare meva, però com han saltat! Si semblava que estiguessin tots adormits! Però no, deuen tenir alguna cosa que si es poden ficar amb una noia que condueix els faci despertar-se de cop i saltar. Encara que vagin en el mateix cotxe. Que jo no he demanat portar el cotxe! Sí, m'agrada portar-lo jo, però jo ja els he dit que el podia portar qualsevol altre.

Si total, sempre vaig sola. Si feia... ah, doncs no, no feia tant. Feia un parell o tres de dies que vaig portar algú amb el cotxe i vaig treure les coses del seient del davant. És ben bé que les coses sempre van per parelles.

Ai, ja m'ha tornat a venir al cap el post del Tetris. Un dels primers posts que vaig llegir d'en Zinc. Tenia tota la raó. Ara, quan em trobo en una situació semblant, penso en el Tetris. Resulta que portes mig any (per dir alguna cosa, perquè no recordo l'últim cop que vaig portar algú en cotxe) sense portar a ningú al teu cotxe, i en dos dies l'omples dos cops. I no parlo només de cotxes. Les coses solen venir per parelles. Seria tan fàcil si les coses vinguessin ordenades, d'una en una... Però no. Et pots passar molt de temps sense que en vingui cap, i després, au, dos de cop (o tres, o quatre). I apa, a escollir. Quan si haguessin vingut d'una en una hagués sigut tan senzill...

Ah, mira, ja hem arribat.




A la tornada...

Oh, com m'agrada aquesta cançó.

- Bla, bla, bla, bla, bla...

Ostres, no podries callar? Que portes deu minuts parlant sense parar!

- Bla, bla, bla...

Pujarem el volum de la radio, a veure si es dóna per aludit.

- Bla, bla, bla...

Fa estona que no l'escolto. Ai, que jo volia escoltar la cançó i no em deixes. Va, que aquesta cançó és molt maca.

- Bla, bla, bla?

Fes que sí amb el cap. No saps a què dius que sí, però bé...

- Bla, bla, bla.

Oh! Ja s'ha acabat la cançó. Si hagués anat sola, hagués cantat. I així ni tan sols l'he pogut sentir. Ai, que m'agrada massa anar sola.

Silenci.

Havies d'anar a callar just en el moment precís en què s'acaba la cançó?

M'he perdut els últims minuts del que has dit, mentre intentava escoltar la cançó. No sé què m'has dit i no sé a què he dit que sí.

Ara espero el dia en què em vinguis i em diguis: "Pero tu me escuchas, cuando te hablo?"

Començaré a practicar la cara de bona noia...