divendres, 2 de juny de 2006

Me l'imaginava... diferent

M'ha passat sovint. Llegeixo un llibre. Em faig una imatge mental dels personatges. Tots tenen una cara, unes determinades característiques físiques. Es fan com de la família durant uns dies. I jo els veig, sé com són, me'ls imagino.

Però llavors torno al principi. Rellegeixo el llibre. O només una part. I em trobo que aquell personatge que jo veia amb el cabell ben negre, en realitat era ros. O aquell personatge que era alt i prim, l'autor el va fer baixet i grassonet. O que aquell que em pensava que tenia els cabells llargs fins a la cintura els porta rapats al zero.

I això quan l'autor en fa una descripció, que se't pot oblidar al cap de poc temps. Quan no et descriu la idea que té en ment del personatge, et pots estar imaginant un personatge completament diferent que el personatge que es va imaginar l'autor. Aquesta és una de les grandeses dels llibres. Tu et pots imaginar les coses, muntar-te el teu món... i podria ser que fos un món completament diferent del món que volia explicar l'autor (bé, completament diferent no, però sí bastant diferent). Però és el teu món. El món que tu has vist en el llibre. El món que tu volies veure-hi. Perquè, no ens enganyem, sempre hi acabem veient més el que hi volem veure que el que hi ha. Almenys jo.

En aquest punt, hi faig entrar els blogs. Sí, ja ho sé, canvio de tema una mica ràpid. Però tot té un sentit. Jo segur que us estic enganyant. Segurament, la visió que teniu de mi és completament diferent que la visió que en tindrieu si em coneguessiu en persona. Sovint llegeixes blogs i et fas una idea de com és la persona, ja no físicament, sinó de caràcter. Però la idea que te'n fas segurament és el que tu en vols veure, no el que realment és. O potser sí. Tot i que, després de la meva experiència, em sorprendria molt que algú s'imaginés com sóc jo i l'encertés.

Des que estic escrivint blogs, m'he topat cara a cara amb dues persones més que escriuen blogs, sense que aquestes persones sabessin qui era jo.

La primera va ser fa uns mesos. Una persona que ja sap que la vaig veure. Vaig entrar jo, tota tranquil.la, a comprar el diari, i vaig veure una persona vestida de negre, de dalt a baix. Això em va recordar un post que havia escrit algú feia poc, on deia que sempre anava amb tota la roba negra. Li vaig mirar la cara i vaig veure que coincidia amb una cara que havia vist en un altre blog. I aleshores vaig saber que era aquella persona.

Tot i així, tot i ser una persona que no amaga la seva identitat, em vaig sorprendre. No sé, no me l'imaginava tan alt. I, quan li vaig sentir la veu, vaig pensar que no podia ser, que aquella veu no era la veu del blogger que jo coneixia. No, no li havia sentit mai la veu, però li havia associat una veu, sense voler, a aquella persona, completament diferent a la veu que realment té.

Sí, ja sé que he dit que probablement la gent que llegeix això tingui una idea completament diferent de la meva realitat, de com sóc jo. Però estic segura que tothom té molt clar el que vaig fer. O no?

La segona persona que vaig veure em va sorprendre molt més. Llegia regularment el que escrivia i, de cop, un dia, va escriure una cosa que em va portar a pensar que jo coneixia aquella persona. O, com a mínim, la podia conèixer. Així que vaig investigar una mica, fins que vaig reduir les possibilitats a dues persones. Dues persones que jo hauria vist més d'un cop, però que no sabia quina de les dues podia ser. Dues persones completament diferents. Una lligava amb el que jo creia que era la persona que escrivia allò. L'altra no. Així que vaig tenir molt clar quina de les dues era.

Al cap de poc temps, vaig descobrir que no era la que em pensava, sinó que era l'altra persona. Una persona completament diferent. Una persona que no m'hagués imaginat mai que pogués ser la mateixa persona que escrivia el blog. Una persona que no era ni millor ni pitjor, sinó completament diferent.

I em va fer gràcia. Perquè jo sempre m'imagino les persones. Sempre penso com poden ser. I... doncs que tinc massa imaginació. O potser som tots, que en tenim massa, d'imaginació.

3 comentaris:

Zincpiritione ha dit...

Que bo!!!!!!

És com quan sentim la nostra pròpia veu gravada que mai no és tal com ens la sentim quan parlem! O com quan escoltes la ràdio i poses cara a les veus que sents... i sovint dius: com pot ser que aquest sigui aquest??????

Però això de posar cares és necessari, no? Ni que no tinguin res a veure amb la realitat... Jo darrere cada nick de la blogosfera ja hi tinc una cara associada!

Esteve M. Costa ha dit...

És normal, jo faig el mateix (però no em demanis que et describeixi, eh!!!). He conegut a uns quants blocaires i mai ha coincidit amb la imatge que jo tenia...
Jo, pesonalment, prefereixo no saber-ho, així és més interessant, no es trenca la màgia.
Nanit, Llum!!!

Llum ha dit...

Gràcies, Zinc. Sí, és això mateix de les cares de la radio. Però en el segon cas no em referia al físic, sinó al caràcter. I bé, tu també tens una cara associada. Segurament, completament diferent a la que tens, però tenir-ne en tens :-)

No, no cal que em descriguis, Esteve! Jo també tinc una idea de la teva cara, però jo tinc més fàcil :-)