dimecres, 7 de juny de 2006

Exemple?

Hi ha coses que fan por. Molta por. Però no hi pots fer res. O potser sí?

Quan arribo a casa, tinc un mal costum. Com que no puc obrir la porta del garatge per on ha d'entrar el cotxe, obro la porta petita, la d'entrar a peu, entro, obro la porta del cotxe des de dins, i surto a fora. Però per sortir, faig coses rares: vaig fins a la porta per dintre el garatge, com si la porta estigués encara tancada, surto per la porta petita (també com si la porta gran estigués tancada), tenco la porta amb clau, pujo al cotxe i entro el cotxe al garatge.

Quan arribo a casa, si la nineta dels meus ulls està al carrer i em veu, ve corrent a veure'm i a dir-me hola. Li encanta pujar al meu cotxe. Així que ella ve, jo li dic que he d'obrir la porta del garatge, obro la porta del garatge, me la poso a la falda, i entrem el cotxe al garatge totes dues, mentre ella agafa el volant i fa veure que condueix.

L'altre dia arribo a casa i ella estava a fora. Es va acostar corrent. Jo li vaig dir que s'havia d'obrir la porta del garatge. Ella em va donar la mà i em va acompanyar a obrir la porta. Vaig obrir la porta i vaig seguir el meu ritual, esperant que ella sortís per la porta gran, per la porta del cotxe. Però quan anava a tancar la porta petita, em vaig adonar que hi havia una nena petita que em seguia. Ella va fer el mateix camí que jo, just a darrere meu, amb els mateixos gestos que jo, fent veure que tancava la porta petita amb clau.

Si em vol imitar, per què imita les coses rares que faig? Per què no m'imita quan faci alguna cosa normal?

I és que a vegades aquestes coses fan por. Fa un temps, tenia un fan. Un nen d'uns 10 anys, que sempre venia a veure què feia jo. La seva mare em va dir un dia que jo era un exemple pel nen, que el nen es fixava en el que feia i intentava fer el mateix que jo. Són d'aquelles coses que fan pànic, perquè jo sóc jo, i m'equivoco, fico la pota, i faig coses rares. Pensar que algú al darrere em pugui estar observant em fa realment pànic. Però el que més pànic em fa és donar un mal exemple.

Fa temps, quan aquest nen tenia 10 anys, un dia em vaig enfadar molt. No m'acostumo a enfadar, i si m'enfado doncs m'ho guardo per mi. Però aquell dia em vaig enfadar tant que vaig saltar. Em vaig enfadar tant que no em vaig adonar que el nen estava allà, observant-me com de costum. Em vaig enfadar tant que vaig començar a discutir-me amb qui m'havia fet enfadar. Després tota la gent que hi havia al voltant em va donar la raó. Però el nen estava allà. El nen va veure com m'enfadava, i al cap de cinc minuts, quan se'm va passar, el nen estava allà, al cantó de la seva mare, amb una cara que mai oblidaré. Quin exemple li estava donant jo a aquell nen de 10 anys?

Han passat els anys, i el nen ja és tan alt com jo. El nen em segueix observant. A vegades el miro i li veig un gest que dic: "Ostres, acaba de fer el mateix gest que el meu pare". Llavors m'adono que no. Que no és el mateix gest que fa el meu pare. És el gest que faig jo.

I em fa por. Em fa pànic. Perquè qualsevol dia la torno a liar com aquell dia. I llavors, quin exemple estaré donant? Quin exemple dóno a unes noies d'entre 10 i 15 anys que tinc al messenger i que, en comptes de parlar-me de les coses que m'haurien de parlar (o sigui, del que les ha portat a agregar-me al messenger) em demanen consell? I no consells fàcils, que diguem.

Jo no vull ser exemple per ningú. No vull que m'imitin. Però també sé que és inevitable. Els nens imiten a la gent. A algú. I de tant en tant et pot tocar. Potser no te n'adones. Però jo, almenys, quan me n'adono, em fa pànic.

3 comentaris:

Zincpiritione ha dit...

La canalla, sense voler-ho, també són un exemple per nosaltres. Sense ser-ne conscients ens fan adonar de les coses que no fem bé i ens fan canviar a millor (almenys davant seu)!

Llum ha dit...

I tant que són un exemple! I sinó, mira dos o tres posts enrere, aquell que es posava només a mig gronxador per poder-se gronxar tots dos junts.

Llum ha dit...

I tant que són un exemple! I sinó, mira dos o tres posts enrere, aquell que es posava només a mig gronxador per poder-se gronxar tots dos junts.