dilluns, 5 de juny de 2006

29:33.927

El despertador sona uns minuts abans de les 8 del matí. És festa, però tot i així t'aixeques aviat. Per dues raons. La primera, perquè vols treballar. Fa dies que estàs una mica als núvols (total, per què?). La segona, perquè vols anar a córrer. I qualsevol va a córrer a mig matí...

T'aixeques i el sol ja és amunt. "Ai, avui no correré massa". Recordes l'hivern amb un somriure, quan surts a córrer amb guants i un gorro. Sempre fas riure a la teva mare, perquè el gorro es mulla amb la suor, però després aquesta suor es glaça i queda el gorro amb una capa de gel per sobre.

Et vesteixes. Uns pantalons de xàndal i una samarreta. Portes el mòbil i la radio. Voldries deixar el mòbil a casa, però des del dia aquell que vas tenir aquell problema et fa por marxar sense mòbil. Però cap problema: et vas comprar una cosa que serveix per penjar al braç, on en teoria hi cap un reproductor d'mp3, però a tu t'hi caben la radio i el mòbil.

Decideixes fer la volta curta. I només una volta. Perquè fa massa calor i saps que no aguantaràs massa. Així que et dirigeixes a la carretera on començarà la volta.

Pel camí maleeixes l'hora que és. Com que només hi vas els caps de setmana, normalment a la radio fan música. Avui, però, fins a les 10 serà impossible trobar una emissora on facin música tota l'estona. En fi, paciència.

Arribes al lloc on tens marcat el principi i el final de la volta. Ja que portes el mòbil, almenys que treballi. Poses en marxa el cronòmetre i et poses a córrer.

Quan tornes al mateix lloc, pares el cronòmetre. Marca 29:33.927. Dolent, molt dolent. El sol i la calor fan que vagis més a poc a poc.

Arribes a casa i t'apuntes el temps. Dolent, molt dolent.

Però no ho has fet per això. No importa si ets més lenta que una tortuga. El que realment importa és que t'agrada fer-ho, que ho fas perquè et sents millor amb tu mateixa. Que ho fas per tu.

Algú em va preguntar un dia, mentres corria, si ho feia per aprimar-me. Jo només li vaig somriure. Quan tenia 10 o 11 anys entrenava entre 3 i 4 hores al dia i estava rodoneta. Sí, i què? Tinc molt clar que sempre seré més o menys rodoneta. I a qui no li agradi, doncs que no em miri. Jo faig esport, però no per aprimar-me, sinó per sentir-me millor, més àgil, amb més energia. I perquè, mentre faig esport em sento bé. Perquè mentre corro soluciono els problemes del món. Bé, potser els problemes del món en general no, però sí els meus problemes. Perquè fent esport es veuen les coses més clares. Perquè ara ja m'he tret de dintre les ganes de dir-li un munt de coses (i no precisament maco) a un home que em va despreciar només perquè era una noia (ho deixaré estar o em tornaré a enfadar...).

I perquè sí, perquè m'agrada. Perquè aquests 29 minuts i quasi 34 segons han estat un dels millors moments dels últims dies.

8 comentaris:

Esteve M. Costa ha dit...

Fer esport per sentir-te millor amb tu mateixa.. Hi tant!!! Jo faig molt poc esport, sóc dels que pensen "va, demà començaré"... i al final no ho faig. i é una pena, perquè les poques vegades que he anat a còrrer m' he sentit molt bé.

solarist ha dit...

Completament d'acord. Com deien els romans "Mens sana in corpore sano". Les dues coses estan lligades, i l'esport ens ajuda a estar mes sans en tots els sentits.

Dan ha dit...

Llum! Acabo de provar un parell d'ésports nous i ha sigut divertidissim. Que importa si era un desastre remant o pujant.
Petons nordics!

Anonymous ha dit...

a mi el que em rebenta són aquesta gent que estan prims i fan regim pesant tot el menjar que s'emporten a la boca. es igual que tinguis una kilets de més, l'important és acceptar-se un mateix. o no?
esther

Llum ha dit...

Vinga, doncs, Esteve, jo des d'aquí t'hi animo. Només pensa en com et sents de bé quan fas esport!

Completament d'acord, solarist :-)

Quina enveja, Dan! Ostres! Jo també vull anar a aquests congressos! I més si puc practicar esports d'aquest tipus (jo tinc un secret i és que... bueno, algun dia potser explico que també vaig fer un temps cert esport que es pot semblar a un dels que dius, malgrat que suposo que això deu donar la impressió que sóc molt esportista, i en realitat no ho sóc pas).

Sí, és clar, Esther, l'important és acceptar-se a un mateix.

maiagust ha dit...

Ui, jo l'altre dia vaig anar a correr pel carrer i vaig correr menys de 7 minuts i estava per l'arrastre! 29 minuts corrent? Buf...! T'admiro, Llum!

Llum ha dit...

Home, maiagust, segurament els teus 7 minuts corrent van ser bastant més intensos que els meus 29. Jo vaig al meu ritme, ja he dit més d'un cop que sóc bastant lenta...

Llum ha dit...

Home, maiagust, segurament els teus 7 minuts corrent van ser bastant més intensos que els meus 29. Jo vaig al meu ritme, ja he dit més d'un cop que sóc bastant lenta...