Mai?

Veig la llum del bar oberta. Tinc set, però sé que a aquella hora tenquen. Trec el cap per la porta. Veig el noi del bar, que està recollint.

- Encara està obert?
- Sí.
- Doncs un moment, que vaig a buscar els diners i ara vinc.

Trigo menys de mig minut a anar a buscar els diners. No estan lluny. Quan torno, el noi no és enlloc. Arriba al cap d'un moment del magatzem i es posa a riure.

- Tu estàs acostumada a que et convidin sempre, no?
- Com?
- Sí, com que no portes diners, estàs acostumada a que et convidin sempre.
- Jo? Ui, no! Si a mi no em convida mai ningú.

Error. Mai? Ningú? Són paraules que no s'han de dir mai (encara que ara ho acabi de fer). Primera, perquè és mentida. I, malgrat que no sigui algú a qui acostumi a convidar la gent...

- Què volies?

Li dic i sento una veu al darrere que diu:

- Jo també.

Em giro. És un noi que conec. Bé, conèixer, el que es diu conèixer... No sé com es diu (per variar), però el tinc ubicat a l'espai i al temps. Li pregunto com li va, i em diu:

- Va, et convido.

Veig el noi del bar com aixeca el cap i es posa a riure.

- No, que ja ho pago jo.
- Que sí, dona, que et convido.

Arriba el noi del bar, fent-se el despistat. L'altre noi li diu que li cobri tot. Llavors el noi del bar es gira cap a mi, rient, i em deixa anar:

- Veus? Tu no pagues res.