Amb el cor

Avui he rebut un mail. Bé, abans n'havia enviat un jo. I, mentre l'anava contestant, m'he adonat que l'important d'aquest blog és que l'escric amb el cor. Bé, de tant en tant se me'n va l'olla una mica (o massa, segons com es miri). Però l'important per mi és que (gairebé) cada dia em poso aquí, davant de l'ordenador, i penso en el que és important per mi. En el que és important en aquell moment, aquell dia. A vegades miro enrere, al que he escrit fa tan sols un dies, i ja no em sento identificada amb el que vaig escriure. Algun cop miro alguna cosa de fa més d'un any i em segueixo sentint identificada amb el que vaig escriure. Però el que importa és que vinc aquí i faig una espècie d'examen de consciència, i m'adono del que és important (o no), o com a mínim el que és important en el moment en el que em poso a escriure. Que em treu temps? Sí, però aquest exercici és una cosa que s'ha convertit en necessària: veure el que està bé i el que no ho està. O alguna cosa similar.

Això podria ser una resposta d'aquell meme que em va passar en Zinc fa uns dies i que va recórrer pràcticament tota la blogosfera. Encara que el seu origen no m'agradi massa (no, no penso enllaçar a cert individu).

Me'n vaig de tema. Com sempre, vaja. Bé, com sempre que em poso a davant de la pantalla i em poso a pensar. Em costa molt poc posar-me aquí i parlar amb el cor. Sembla una contradicció, perquè aquí ho pot llegir qui vulgui. I ja no sóc tan anònima. No dic que sigui ni bo ni dolent, però és molt difícil ser completament anònima, com volia ser al principi. Com em va dir algú un dia, "si et volen trobar, et trobaran".

El problema és que no sempre és tan fàcil parlar amb el cor. Aquí és molt fàcil, i m'ajuda molt a parlar. Sí, des que escric al blog a mi també em passen moltes més coses. Però és que també busco que em passin moltes més coses. No moltes, però sí més que les que buscava abans.

El problema (ai, dos paràgrafs seguits començats amb "el problema") ve quan dius una cosa, però no saps com dir-la. Llavors m'entrebanco. Intento explicar el que deia. Però encara m'embolico més. I llavors es crea una situació en la que ja no saps què dius i què no dius. Seria tan fàcil saber trobar les paraules exactes... però les paraules exactes no surten.

Ara, fa un moment, m'acabo d'embolicar un altre cop amb les paraules. No sé pas com m'ho faig. Volia dir una cosa a una persona. I l'he dit. Però llavors he pensat que es podia malinterpretar. Així que he tornat a dir-la d'una altra forma. I d'una altra forma. I al final ja no sé ni què deia ni què no deia. Vaja, com ara.

Seria tan fàcil parlar amb el cor... si sabés com dir-ho! Si sabés com dir-ho sense donar cinquanta voltes, i sense acabar dient de tot menys el que realment vull dir. Vaja, com ara.

El problema (ai, un altre cop!) és que el que estava intentant dir era una contradicció. Una contradicció que jo he sentit de la persona a qui jo ho deia més d'un cop els últims dies. Una contradicció que jo entenc, però que em sap greu. I, és clar, ara que sóc jo la que dic la contradicció, em sap greu. Em sap greu perquè no és el que vull fer, sinó el que he de fer.

És complicat. I com que és complicat, també és complicat d'explicar. I per més que intento parlar i explicar-ho, em costa d'explicar-ho. Perquè no és el que vull, però és el que he de fer. Perquè el cap parla, i diu que he de fer això. De la mateixa manera que el cap de l'altra persona també parla i diu que ha de fer el que ha de fer. Però el cor diu el contrari.

Com es pot parlar amb el cor, si estàs dient el que diu el cap? Si el cor està en contra del que diu el cap? Aleshores has de parlar amb el cap. Però vols parlar amb el cor.

I al final acabes per no fer ni una cosa ni l'altra: no parles ni amb el cap ni amb el cor. El cap s'enfada perquè no has dit el que ell volia que diguessis. El cor s'enfada perquè no has dit el que ell volia que diguessis.

I mentrestant, esperes una resposta i escrius un post que no té cap sentit, excepte per tu. Però d'això es tractava, no?