Sabem el que volem?

Sempre havia sigut perfecte. Tot el que s'havia proposat, al final ho havia aconseguit, més o menys. Feia moltes coses i era molt bo en la majoria de coses que feia. Tot i que ell no ho sabia, i sovint pecava falta de confiança.



La va conèixer fa poc. Des del primer cop que la va veure, no va poder deixar de mirar-la. No era maca. Era una noia físicament normal. Però no li podia treure els ulls de sobre.



Ella era una eminència en el tema que els va permetre conèixer-se. Ell creia que allò no se li donava massa bé, que era mediocre. Però el sol fet de ser allà ja volia dir que era bo en el tema, tot i que ell no ho sabia.



Tot i així, ell no pensava en això. No l'havia vist mai abans, ni tan sols en foto, i no li podia treure els ulls de sobre. Només podia pensar en aquella noia. I va començar a escoltar, fins que va deduir qui era.



Ell sempre havia sigut el que tenia bones notes, el que sobresortia en tot, i mai havia entès que determinades noies estiguessin una mica acomplexades al seu cantó. Sempre deia que era una persona normal, que les noies no tenien per què acomplexar-se. Però encara no l'havia coneguda a ella. Allò li va canviar la perspectiva.



En aquells moments, es va començar a sentir malament. Ostres! És que ella era tan bona. I ell era un mediocre. Segur que no es fixaria mai en ell.



Ella va intentar ser simpàtica i li va dir alguna cosa. I ell es posava molt nerviós cada cop que ella li deia algo. Tant, que sempre acabava diguent tonteries. Li va començar a agafar complexe de Bridget Jones. Ja no es recorda quantes vegades va fer el ridícul. Però ella continuava diguent-li alguna cosa de tant en tant.



La trobada va arribar al final. Ell havia estat incapaç de dir dues paraules amb sentit a davant d'ella. I ella es pensava que no li queia bé perquè no parlava massa, sempre estava estrany, com si ella no li caigués bé.



A l'hora de marxar no es van dir adeu. Ell tenia por de tornar a fer el ridícul. Ella estava cada cop més convençuda de que no li queia bé a ell.



Però ell va arribar a casa. I es va posar a buscar coses d'ella per internet. Intentava trobar el que fos. Hi havia moltes coses, no en va era una eminència en el seu món, però res que realment li interessés.



Va passar un mes. Al final d'aquest mes, ella estava triomfant en el seu món cada cop més. I ell es va començar a sentir malament. Només feia que pensar en ella, i sabia que no era bo. La probabilitat de tornar-la a veure era molt baixa, però tot i així, ell pensava que si la tornés a veure l'"atacaria". Però... si ella encara destacava més, cada cop la diferència entre els dos seria més gran. Així que es va posar a desitjar que les coses no li anessin bé. Només perquè si les coses no li anaven bé, no seria una eminència tan gran i no es sentiria tan acomplexat el proper dia que la veiés.



Però avui ella ha tingut un petit contratemps en la seva carrera. I ell ho ha vist. Cada dia busca a veure si troba alguna cosa nova seva. Fins avui, cada dia es desesperava al veure que ella cada dia ho feia millor. I ara... Avui es sent fatal. Ara voldria que això no li hagués passat. Voldria que ella fos perfecta, i que tot li sortís bé. Voldria no haver desitjat mai que tingués algun contratemps. Voldria que ella fos cada dia millor. Voldria que es convertís en la millor del món. Voldria...