dissabte, 18 de desembre de 2004

Els golfistes (capítol 2)

El principi de la història







- Titititit, tititit, tititit,...



Coi de despertador! Amb lo cansat que estic! Per què toca tan aviat?



Vull dormir cinc minuts més!!! Què coi! Ho puc fer! Si la Marta encara estés aquí es queixaria: "Apaga el despertador ja, que em desperta! I no et tornis a dormir, que has volgut tu aixecar-te aviat per anar a jugar. A mi deixa'm dormir tranquil.la!"



Però ara dormia sol. Podia deixar el despertador sonant tot el matí, si li donava la gana. Amb permís dels veïns, és clar.



Va decidir dormir cinc minutets més. Però va començar a pensar. Al cap i a la fi, avui no li costava aixecar-se. Feia un mes que els caps de setmana no tenia cap raó per aixecar-se al matí, no tenia res a fer i no tenia ningú amb qui compartir els caps de setmana. Però aquest cap de setmana anava a jugar a golf, i almenys se li passaria el temps més ràpid. S'havia apuntat a tots els tornejos que va veure, així estaria ocupat en alguna cosa i no pensaria més en la Marta.



Es va aixecar abans que el despertador tornés a tocar. Avui s'havia aixecat feliç.



Va anar a jugar. Pel camí, estava content. Aquell matí no havia hagut de sentir el típic sermó de la Marta: "Sempre te'n vas els caps de setmana, mai vols fer coses amb mi, tu vas a jugar i jo em quedo a casa sola i avorrida".



Quan va arribar al camp de golf va mirar amb qui jugaria. No tenia ganes de parlar de la Marta. Volia que li toqués algú que no el conegués massa. Així evitaria el tema. Acabaven de penjar el sorteig. I li tocava amb ella, la única noia que jugava el torneig.



La coneixia. Qui no? En un món bàsicament masculí, tota noia que apareixia era diferent de la resta i tothom la coneixia. Pel que sabia, havia jugat tota la seva vida al golf. Jugava molt bé. Avui perderia, però almenys no parlaria de la Marta.



Es va acostar tímidament al grup més nombrós de gent. Ella estava en el grup. Se la va mirar. Tenia més o menys la seva edat, tot i que no n'estava segur. Era maca. Mai s'hi havia fixat, però ara que se la mirava, era maca. En aquell moment estava explicant un acudit: "Era una noia tan lletja, tan lletja, tan lletja, que quan passava per davant d'una obra, els paletes es posaven a treballar". Un acudit molt dolent, però el va fer somriure. Des que la Marta l'havia deixat que no havia rigut.



La Marta... un altre cop la Marta... sempre la Marta... No se la podia treure del cap. Va pensar en què hagués dit ella si no l'hagués deixat. Si encara estés amb la Marta, avui hagués decidit no jugar, per no buscar-se problemes. Ja la sentia: "Amb qui has jugat? Amb una noia? I era maca? I de la teva edat? M'estàs diguent que has estat tot el matí sol amb una noia maca i de la teva edat? I jo aquí morint-me de fàstic? Però tu què et creus??????????"



Per tercer cop al dia es va alegrar que la Marta ja no estés amb ell. Era estrany. Fins ara, només s'havia deprimit perquè ella ja no era allà. I ara resulta que en unes poques hores s'havia alegrat tres cops de no estar amb ella.



Va avisar que el sorteig estava fet. La va mirar mentre mirava amb qui li tocava. Va fer bona cara. Bé, almenys algú s'alegrava de tenir-lo al cantó. O potser només s'alegrava perquè ell era un jugador molt dolent i guanyaria fàcilment?





Capítol següent