diumenge, 12 de desembre de 2004

La nineta dels meus ulls

Encara no té dos anys. Va néixer lluny d'aquí, molt lluny. La seva mare encara no té 20 anys i ja ha tingut 3 o 4 fills, no n'estic segura. De molt petita, la seva mare la va deixar i la va portar a un orfenat. Al cap d'un temps, els meus veïns la van anar a buscar al seu país d'origen. Fa poc més de mig any que és aquí.



Al principi estava molt espantada. Suposo que es pensava que la seva vida sempre seria igual: quan hagués agafat confiança als seus nous pares, algú més se l'emportaria a algun altre lloc, on no coneixeria ningú i no entendria el que li deien. No volia anar amb ningú, només amb la seva mare.



Però de seguida ella i jo ens vam portar molt bé. Vaig ser de les primeres persones amb qui va voler venir, a part dels seus pares. No em va costar massa que em tingués confiança. La gent em diu que sóc molt sèria, però sempre em porto bé amb els nens, i després de fer 3 o 4 tonteries, ella va decidir que jo era una bona persona amb qui jugar.



Va durar un temps en què encara parlava amb el seu idioma. Però és molt intel.ligent i de seguida ens va començar a entendre. La primera paraula que va dir va ser el nom del seu germà. El seu germà és molt entremaliat i els seus pares diuen el seu nom moltes vegades al dia.



Poc després, un dia li vaig dir si volia venir a casa. Li agrada molt la xocolata i li vaig dir: "Vols venir a casa? Et donaré una xocolatina!" I em va dir: "Sí". No ho havia dit mai i els seus pares no em creien quan els deia que m'havia dit que sí.



Ara ja parla una mica més. A aprés a dir "papa" i "mama". Però no diu res més. Aquest matí estava jo diguent-li: "I com em dic jo?" Però no esperava resposta. Aquest migdia, la meva mare se l'ha trobat pel carrer. I ella l'ha agafat de la mà, ha senyalat cap a casa i ha dit: "Estranya!" M'ha fet molta il.lusió. Suposo que la simpatia és mútua.

2 comentaris:

Anonymous ha dit...

Jo també sóc estranya. Cristalls.

estranya ha dit...

Suposo que tots som una mica estranys a la nostra manera. Si tots fossim iguals... quin avorriment, no?