dijous, 16 de desembre de 2004

Els golfistes (capítol 1)

Diumenge al matí. El despertador va tocar a les 7 del matí. Aquell dia havia d'anar a jugar a golf. Al primer moment es va sentir alegre. Però després li van començar a entrar els dubtes.



No sé qui hi haurà jugant. Qui em tocarà? Espero que no sigui un "iaio". Amb la sort que tinc últimament segur que em toca un iaio, que em començarà a dir "nena" (com si fos tan petita!) i "maca això, maca allò altre". Odio que em diguin maca! Tinc un nom, jo!!!



Després de pensar en el que es podria trobar, se li van passar les ganes d'anar a jugar. Però ja havia dit que hi aniria. Així que es va vestir i va conduir cap al camp de golf, on ja començava a haver-hi gent.



Encara no sabia amb qui li tocaria. Es va posar a parlar amb alguns amics, i a explicar acudits dolents.



Finalment van fer el sorteig. Esperava que li toqués ser de les primeres. Així la cosa acabaria aviat. Ja donava per sentat que li tocaria algú que no li cauria bé, i com més aviat comencés, menys estona hauria d'aguantar una persona que no li queia bé. Va anar a mirar el sorteig. Va començar per dalt. Però el seu nom no sortia. Anava mirant i el seu nom enlloc. Com a mínim li quedava el consol de que s'anava trobant pel mig noms de gent amb qui no volia jugar. Quan ja es pensava que s'haurien descuidat d'ella, va veure el seu nom, a l'última parella que havia de jugar aquell dia. Buf! Allò era una de les coses que més odiava: l'espera abans no comencessin totes les parelles, cada cop menys gent esperant, fins a quedar-se sola amb el seu adversari.



Almenys havia tingut sort amb l'adversari. No era cap iaio. No era ningú que li digués "nena" o "maca". Era un noi que tenia aproximadament la seva edat. El problema és que gairebé no el coneixia. En principi, no havia de tenir massa problemes a guanyar-lo. Feia poc que jugava i no era massa bo. Però no sabia de què parlarien. En fi, millor no parlar que sentir comentaris masclistes. O potser ell també era dels que feia comentaris masclistes?



La gent va començar a jugar i cada cop anava quedant menys gent al bar. Anaven esperant, fins que es van quedar sols. Mentre hi havia més gent, van anar parlant, però quan es van quedar sols, es van quedar els dos callats, sense saber què dir. No sabien de què parlar. No es coneixien. Havien de competir en breus moments.



La situació no li agradava massa. Però bé, d'aquí a poc es posarien a jugar i ella es concentraria i el silenci ja no seria tan violent. Seria qüestió d'esperar cinc o deu minutets més a que la parella anterior acabés el primer forat.



I finalment van començar a jugar. Ella estava contenta. Estava jugant bé. Anava camí de fer el seu propi rècord. Però ell era més dolent del que ella pensava. A cada forat li treia com a mínim dos cops d'avantatge. Com pot ser que sigui tan dolent? Li passa alguna cosa? Li podria preguntar. No, millor no. I si sempre és així de dolent? Es pensarà que li prenc el pèl o que vaig de prepotent. No, no li preguntaré res. Espera... em sembla recordar que fa un temps el vaig veure amb una noia i un nen petit. Li donaré una mica de conversa.



- L'altre dia et vaig veure amb una noia i un nen. És el teu fill?

- Sí.

- Era molt maco, i deu ser molt espavilat.

- Sí.

Ostres! Només sap dir monosíl.labs? Farem un últim intent...

- Deuria tenir uns dos anys o així, no? Ja parla molt?

- Bé, no ho sé. Només el veig un de cada dos caps de setmana. Fa un mes la dona em va deixar i se'n va anar amb un altre. I no tinc la custòdia.

Merda!!!

- Ostres, ho sento.

Merda, merda, merda!!! Per què sóc tant idiota?????????? Deixa de parlar. No tornis a ficar la pota!!!



La partida va continuar. Ella anava molt bé, i ell anava cada cop pitjor. Ella es sentia cada cop pitjor, per guanyar tan clarament i per la conversa que havien tingut.



Van arribar a l'últim forat. Si ella el feia en un sol cop, feia rècord del camp. Es va concentrar, va tirar la pilota. I... la piloteta va entrar al forat!!! Estava eufòrica. Volia saltar i riure, però en aquell moment es va recordar del seu company de joc. I el va mirar. Tenia els ulls vermells, estava a punt de plorar.



Capítol següent

2 comentaris:

Atrammi ha dit...

:_(

Aix... lo malament q ens podem arribar a sentir per un comentari desafortunat... quan en realitat no en tenim cap culpa pq no en teniem ni idea de la situacio... i lo pitjor es q despres del shock en aquestes situacions en comptes de reaccionar ens solem quedar callats...

estranya ha dit...

Si que ens solem quedar callats. Però jo almenys no sé què dir. Ja no es pot arreglar de cap manera. I sembla que si dius algo més, encara tens més possibilitats de tornar a ficar la pota, cosa que encara seria pitjor.