Els golfistes (capítol 3)

El principi de la història



La gent va començar a jugar. Els que s'esperaven se'n van anar al bar, a prendre algo i a xerrar. La conversa era animada al principi, però a mida que la gent anava marxant, cada cop costava més trobar un tema de conversa.



Es van quedar sols. Va notar que ella es posava nerviosa, que no sabia què dir. Ell voldria haver dit alguna cosa, però no la coneixia, no sabia quines coses li agradaven i quines no. Només sabia que tenien en comú el golf, però ella jugava molt bé i ell acabava de començar.



Els breus moments que es van quedar sols se li van fer eterns. L'ambient s'hagués pogut tallar. Finalment va arribar l'hora de jugar.



Però no estava concentrat. Cada cop ho feia pitjor. No recordava haver jugat tan malament des dels primers dies en els que havia començat a jugar. I es va posar a pensar en com havia entrat en el món del golf. Va ser per la Marta. La Marta, sempre la Marta.



Havia conegut a la Marta al cole. Ell tenia un any més, i quan ell tenia 13 anys ja van començar a sortir. Havien estat junts tot aquest temps, fins que ella el va deixar feia un mes. No havia estat amb cap més dona. Només ella. I ella l'havia estat enganyant, vés a saber quan de temps.



Quan van decidir casar-se, un dia el pare de la Marta se'l va emportar a jugar a golf. Després d'aquell dia, en va venir un altre. I un altre. I un altre. Fins que el joc el va enganxar. No jugava massa, perquè a la Marta no li agradava, però cada cop estava més enganxat.



M'he de treure la Marta del cap. Ho estic fent fatal. No ho havia fet tan malament des de no sé quan. Si almenys anés amb un jugador mediocre. Però ella és bona. I sembla que avui té un bon dia. Estic fent un ridícul espantós, deixa de pensar en la Marta!



Fins aquell moment, havien estat tota l'estona callats. Però ella es va decidir a parlar-li:



- L'altre dia et vaig veure amb una noia i un nen. És el teu fill?

- Sí.

Ostres! Jo que no volia parlar de la Marta!!!

- Era molt maco, i deu ser molt espavilat.

- Sí.

No tinc ganes de parlar. No se n'adona?

- Deuria tenir uns dos anys o així, no? Ja parla molt?

- Bé, no ho sé. Només el veig un de cada dos caps de setmana. Fa un mes la dona em va deixar i se'n va anar amb un altre. I no tinc la custòdia.

- Ostres, ho sento.

Potser m'he passat amb la resposta. Però no tenia ganes de parlar. Sembla que li ha sabut greu. Li dic algo? Li dic que no passa res? Bé, de fet sí que passa.



Ostres! Jo que no volia parlar de la Marta! I aquí em tens, parlant de la Marta amb una desconeguda. No, val més que no digui res més.



La partida va continuar. Ell es sentia malament. Potser li hauria de dir algo? Per què ho feia tan malament? No podria concentrar-se una mica? A veure com anem... ostres! Ella porta camí de rècord! Serà capaç de fer rècord! Ella fent rècord i jo fent el pitjor resultat de la meva vida. Si gairebé la doblo en número de cops!



Va notar que ella es sentia malament. Li havia sabut greu la conversa sobre la Marta. I al veure-la així, a punt de fer rècord però sense estar contenta, perquè es sentia malament pel que havia dit, va descobrir que havia anat a jugar amb una bona persona. Al cap i a la fi, potser no totes les dones eren com la Marta, segur que n'hi havia de bones.



I no va saber per què, li van entrar ganes de plorar. Des que la Marta l'havia deixat, no havia plorat. I ara li entraven les ganes de plorar. Va intentar empassar-se les ganes. Però com més ho intentava, més ganes tenia de plorar. I va començar a pensar en lo malament que quedaria davant d'ella si es posava a plorar. Bé, almenys era una noia. Si hagués sigut un noi, encara hagués sigut pitjor. Però tot i així, posar-se a plorar davant d'una noia que gairebé no coneixia...



Van continuar jugant. Ella cada cop ho feia millor i ell cada cop tenia més ganes de plorar.



Van arribar a l'últim forat. Si ella el feia en un sol cop, feia rècord del camp. Es va concentrar, va tirar la pilota. I... la piloteta va entrar al forat!!! Estava eufòrica. Però en aquell moment es va girar per veure com estava ell. I això va ser el desencadenant: era un dels millors moments de la seva vida, però abans de cel.lebrar-ho, s'havia girat per veure si ell, aquell noi a qui gairebé no coneixia, estava bé. No volia cel.lebrar-ho davant seu, perquè ell no ho havia fet massa bé. I aquest gest el va commoure de tal manera, que no va poder aguantar més les llàgrimes.



Capítol següent