Cinema

Va anar al cine sola. Tenia moltes ganes de veure la pel.lícula. Ja coneixia la història. Sabia que acabaria plorant, però li era igual. Havien estrenat la pel.lícula aquella mateixa setmana i tenia moltes ganes de veure-la.



La pel.lícula li va agradar molt. Tot era tal com ella s'ho havia imaginat de petita, quan havia llegit el llibre. Cosa rara, perquè mai la convencien les pel.lícules quan ja s'havia llegit el llibre.



I va acabar plorant. Ella sabia que ho faria, i aquesta va ser una de les raons per les que hi va voler anar sola.



Va acabar la pel.lícula. Es van encendre els llums. Es va assecar les llàgrimes dissimuladament i es va disposar a sortir. I en aquell moment el va veure. Ja l'havia vist abans d'entrar, però l'havia vist de lluny i es pensava que marxava. Però pel que sembla, estava mirant la pel.lícula, com ella. Però ell anava acompanyat. No amb gent de la seva edat. Anava amb una parella que tenia edat de ser els seus pares.



Ella va decidir no dir-li res. Gairebé no es coneixien. Va trobar una mica violent dir-li hola quan ell anava amb els seus pares (o això creia ella) i ella anava sola i tenia els ulls vermells d'haver plorat. Així que va baixar el cap i va fer veure que enviava un missatge pel mòbil. I com que no mirava per on anava, per poc que no xoca amb ell.



Ell l'havia de veure. Però tampoc va dir res. Probablement es devia pensar que ella feia veure que no el veia. Cosa certa, per cert. I va decidir no dir res.



Es van trobar al cap d'uns dies. Ella el va saludar. Ell va mirar cap a una altra banda. Ella es va preguntar què havia passat: no eren amics, però sempre l'havia saludat. Llavors es va recordar del cinema. No ho havia d'haver fet, però ara ja no tenia solució.



Va passar el temps i no es van tornar a dirigir la paraula: ell continuava enfadat pel cinema; ella, enfadada perquè li havia girat la cara. Per què som tots tan orgullosos?