Això és meu!

 Ja fa temps que tinc clar que sempre seré una persona mediocre i que, si he de destacar per alguna cosa, serà per alguna cosa dolenta. Tot i així (i això és complicat quan s'és perfeccionista) intento fer les coses el millor que puc. Ja sé que altra gent, amb molt menys d'esforç ho farà millor. Però almenys estic bé amb mi mateixa, ja que he fet tot el que he pogut.

 D'altra banda, amb el temps m'he anat entenent a mi mateixa, i crec que sóc "pessimista amb una alta capacitat d'adaptació". M'explico: sóc més aviat pessimista en quant al futur, i crec que les coses no sortiran bé. Però, un cop han passat les coses, m'acostumo a adaptar prou bé i a trobar la part bona de qualsevol cosa dolenta que passi. Després d'haver estat acusada bastant sovint d'inconformista, he acabat acceptant que no és que no m'importi el que em passa o em deixi de passar, o el que faig o el que deixo de fer, sinó que, simplement, passi el que passi o faci el que faci, acabaré trobant-hi els avantatges i m'hi acabaré trobant a gust. O potser és que les meves expectatives de futur són pessimistes i, com que la realitat sempre acaba essent millor que les meves previsions, sempre estic contenta amb el que tinc.

 Així que, fa uns dies, vaig fer una feina. La vaig fer amb la màxima il·lusió, sabent que no passaria a la història, i que ningú em faria cas. Però tenia ganes de fer-la, i em va agradar fer-la d'aquella manera. Creia que la idea era bona, i va arribar a un grup petit de gent.

 La meva sorpresa ha sigut quan he vist que una de les persones que va veure la meva feina, algú important, ha fet servir la meva idea. Sense avisar-me. Sense dir enlloc que la idea era meva. Simplement, ha fet seva la meva idea. No és que jo pretengui que em doni les gràcies públicament, o que el meu nom surti enlloc. Simplement, un petit missatge dient "ei, això que has fet m'agrada, t'importa que ho faci servir?" Però res, la meva idea allà, i prou.

 Al principi m'he empipat. Hagués dit de tot. Si l'hagués tingut al davant... bé, si l'hagués tingut al davant, sabent com sóc, hagués callat i no hagués dit res, que ens coneixem.

 Però, passades les hores, m'he adonat que he guanyat tres coses amb aquest episodi, i si ara tingués a la persona al davant, li donaria les gràcies per triplicat. Bé, tots sabem que no li diria res, però com si tingués valor per dir-li-ho!

 La primera, una mica d'autoestima: la meva idea era bona. Si no ho hagués sigut, no l'hagués fet servir. I el simple fet d'haver-la fet servir, ja m'està dient que ho he fet millor del que pensava. Per tant, gràcies!

 La segona, visibilitat: si vaig fer-ho, va ser perquè em va semblar interessant. Però si jo dic una cosa, la gent no em sol fer gaire cas (sovint, si estic en un lloc amb més d'una persona, em pregunto si m'han sentit, si directament passen de mi o si el que dic no és interessant, perquè ningú em fa cas. Ah, però si algú altre (algú amb millor reputació que jo) ho diu, aleshores la gent en fa cas. I això vol dir que la meva idea ha arribat a un munt de gent. Per tant, gràcies!

 La tercera, m'ha obert els ulls: sovint em pregunto com pot ser que determinada gent faci tantes coses, i les faci tan bé. Jo no tinc temps per fer gairebé res, i tot el que faig sembla dolent. Però hi ha gent que fa un piló de coses, i totes són genials. Aquesta persona és una d'elles. Sempre l'havia admirat molt pel que fa. Però sí, ho he posat en passat. Si aquesta persona ha sigut capaç d'agafar la meva idea i fer-la seva, i ningú (a part d'aquesta persona i jo) ho sap, com sé que la resta de coses que fa o diu no són també robades? Potser ha tingut un mal moment, i normalment no ho fa, però per mi, aquesta persona ha caigut del pedestal. Ja no és qui em pensava que era. I, altre cop, m'ha ajudat amb la meva auto-estima: aquesta persona no és tan genial com sembla. Jo també seria capaç de fer més coses si en comptes d'exprimir-me el cap "robés" les idees a altra gent. A mi em va costar una estona trobar la idea i llavors buscar la justificació i les dades que em calien. Aquesta persona, un cop llegit el que vaig fer jo, ho ha tingut en menys d'un minut i ha pogut dedicar-se a fer altres coses. Així doncs, la meva autoestima creix, altre cop. Per tant, gràcies!

Salut!

 Fa dos o tres mesos vaig veure aquest anunci:



 Era un mal moment. Havia tingut un problema de salut, i el metge s'havia posat molt seriós amb mi, dient-me que els resultats mostraven que una part del meu cos semblava tenir 20 anys més dels que tinc jo. Em va fer tres recomanacions, i avui, mentre n'estava fent una, un parell de noies m'han vist i han començat a riure ('s de mi? Amb mi? Degut a mi?). No les culpo: jo a la seva edat, i en la mateixa situació, hagués tingut problemes per aguantar-me el riure. Bé, potser me l'hagués aguantat al davant de la persona, i quan hagués marxat hagués esclafit a riure. És clar que, per sort, no he sentit (ni vist) el que passava quan jo he marxat. El problema és que conec aquestes noies, i sé que me les trobaré properament en una situació en què m'hauran de prendre seriosament... i dubto que puguin. És llavors quan m'he recordat del vídeo, i de que, malgrat tot, el més important és la salut.

 Les tres recomanacions eren a la vegada fàcils i difícils.

 La primera, perdre pes. Molt de pes. Em vaig mirar el metge (que em coneix des de fa vint-i-tants anys) amb cara escèptica. En els últims 30 anys he anat, que jo recordi, a 10 especialistes (entre endocrins i dietistes). He seguit fil per randa el que m'han dit, i mai ningú ha aconseguit que perdés més enllà de 5 o 10 kg. A la meva vida he passat molta gana, i la gent m'ha donat consells de tot tipus, però mai he aconseguit arribar a un pes saludable. Aquest cop, però, he trobat una persona jove, que em va parlar molt clar, i que em va dir unes quantes coses que lliguen amb la meva experiència (i que mai ningú havia trobat!) i encara és aviat, però vaig millor del que havia anat mai.

 La segona és l'activitat que he anat a fer avui. L'activitat se'm dóna bé, m'agrada, i sempre em sento molt bé quan la faig. Només hi ha un problema: necessito un equipament que no puc tenir a casa. Això vol dir desplaçar-se a una entitat esportiva... i canviar-se i quedar-se sense roba en algun moment (al vestidor, eh!) I així estava quan han entrat les dues noies que fa una setmana que em coneixen, i que dubto que se'm tornin a prendre seriosament. Sabia que algun dia havia de passar, però bé, podria haver trigat uns quants dies (o anys!) més.

 I la tercera... ai, la tercera! La tercera és una activitat que no he fet mai, però sempre que he fet coses similars han sigut un desastre. Jo no serveixo per aquestes coses. Però la salut és el primer, no? Prefereixo esforçar-m'hi que no pas haver de tornar a patir aquell dolor insuportable. Així que demà m'incorporo a un grup. El grup està ple de gent que fa temps que fa l'activitat, i jo, a part de no tenir-ne ni idea, ja sé que ho faré fatal. Per acabar-hi de posar salsa, tinc força possibilitats de trobar-me a noies com les que he trobat avui.

 Però no em rendiré. Com la gent "gran" del vídeo, la salut és el primer desig. Després ja venen altres coses. Però quan et passes una setmana seguida sense ser persona, decideixes que val més fer petits esforços que no acabar malament.

 Així que salut, i a prendre's la vida amb un somriure!

Sisè sentit

 Han passat sis anys, i m'ha anat bé allunyada del món dels blogs. No tinc intenció de tornar. He canviat. Per dins, i per fora (acabo de fer un somriure amb el "per fora", però això potser serà un altre post, d'aquí a 6 anys més...)

 La vida sovint és diferent de com la veu la gent que t'envolta. En el meu cas, potser és millor, o potser és pitjor. Però he estat preocupada amb determinades coses, durant molt de temps. Em segueixen preocupant. Però des de fa uns mesos que he recuperat el meu "sisè sentit". I des d'ahir que sé que, o escric això, o rebento.

  La cosa va començar fa uns mesos (bé, de fet va començar l'estiu de l'any passat). Com sempre, tinc la mala costum d'escoltar (i recordar-me del que em diuen). I vaig escoltar com algú deia una cosa. Unes setmanes més tard, gairebé per casualitat, vaig sentir com algú deia el mateix. La cara em va canviar de cop. Des d'aquell moment, vaig entendre moltes coses, i mentre va passant el temps, les dues persones implicades van deixant anar trossos d'informació. Al principi creia que eren imaginacions meves, però... no! No ho eren! I, cada cop ho veig més clar. I cada cop somric. Perquè el meu secret és que sé el seu secret. Però no saben que el sé :-) (crec que he perdut la manera d'explicar-me i tot!) Però somric. I sovint penso que no he perdut aquell punt que em feia tenir el sisè sentit.

  El segon episodi va passar fa un parell de mesos. Vaig sortir a caminar, i un cotxe em va pitar. Eren una mare i una filla, que viuen a prop. Les vaig veure un parell de segons, mentre el cotxe se n'anava. Em va venir un pensament al cap: "La filla està embarassada". L'endemà em vaig trobar a la mare pel carrer. La mare me la trobo sovint, i la filla viu en una altra banda, però com que li havia fet classes particulars, sempre li pregunto què fa la seva filla. "Ah, està embarassada. Encara no se li nota res, però ja està de 2 mesos!" Per poc m'ennuego.

  Una mica abans d'aquest episodi em vaig trobar amb una amiga que viu mitjanament lluny, i amb la que ens veiem un cop l'any o així. Va venir amb la seva filla, i a casa hi havia la meva parella. La vaig veure, i també vaig pensar que estava embarassada. No li vaig dir res, perquè hi havia la nena i vaig pensar que potser la nena no sabia res... Ella no va dir res, jo no vaig dir res. Ahir m'arriba un Whatsapp: està embarassada. Callo o xerro? Com que hi ha confiança, li pregunto si quan va venir estava embarassada. Em diu que no. I llavors em diu que sí, però que encara no ho sabia.

  No sóc una persona d'anar pel carrer i pensar que la gent està embarassada. En l'últim any, només m'ha avisat el sisè sentit en aquests dos casos. I he fet ple.

  Així que res. Sis anys després i segueixo conservant el sisè sentit. I llegeixo l'últim post i penso que això no li arriba ni a la sola de la sabata. Veig el porquet groc i somric. Fa tants anys! Rellegeixo el post i em segueixo sentint mala persona. Ara potser més que llavors. No espero que ningú em cregui, però no havia entrat en aquest compte (ni en el bloc) en els sis anys (i tinc 462 mails, que deuen ser tots spam).

  I res, no torno. Però potser (i només potser) el deixo accessible per tornar a escriure alguna cosa quan estigui a punt de rebentar!

Hora de tancar

Ara fa més de 4 anys i mig, una noia que s'avorria i que necessitava que l'escoltessin, va descobrir el món dels blogs i en va obrir un. Han passat molts dies, i, amb aquest, 1321 missatges, que es diuen aviat.

Han passat molts dies, i molta gent. El que va començar tímidament com una forma d'abocar el que se'm passava pel cap, amb el temps es va convertir en un bon costum, que m'acompanyava cada dia, em feia pensar, i em feia explicar les coses.

Però, com ja he dit moltes vegades, el millor de tot no era explicar les coses, sinó la gent que hi ha al darrere. Gent que apareixia del no-res, que podien viure més o menys lluny, però que d'avui per demà es convertien en algú que era gairebé de la teva família. O de la família ja directament.

Gent que, en alguns casos, van acabar traspassant la pantalla, i alguns s'han convertit en gent realment important.

No enganyaré a ningú. El que acabo de dir és veritat, però també seria una mica hipòcrita (o un molt) quedar-me aquí. Hi ha dues persones amb les que no em perdonaré mai com han anat les coses, i per més temps que passi, seguiré pensant que sóc una molt mala persona. I em seguiré dient que no es pot acabar com hem acabat. Però tampoc voldré arreglar-ho, per dir-ho d'alguna manera, perquè sé que intentant arreglar-ho només aconseguiré que fer-me mal, i això em fa sentir egoista, i a la vegada una bruixa.

D'acord, no més mal rotllo en aquest post...

Com he dit al principi, vaig començar, tot i que no ho sabia, explicant les coses perquè necessitava algú que m'escoltés. Qui m'ho hagués dit mai?

La meva mare, dona sàvia, com totes les mares del món, sempre em deia el mateix. "Ai, nena, mira que hi ha gent com tu pel món! Però, és clar, tu no surts, i ells, com que són com tu, tampoc surten! I, és clar, com vols conèixer gent com tu si us quedeu tots a casa? Així no us trobareu mai!"

La casualitat va acabar donant la raó a la meva mare. Com si fos un acudit dolent, o una juguesca del destí, vaig acabar coneixent a algú que, tal com deia ma mare, era com jo. Algú que treballava al mateix lloc que jo, que havia començat a treballar en aquell lloc a la mateixa època, i d'això ja en fa uns quants anys. Algú amb qui compartim molts coneguts/amics, i que ha tingut una trajectòria molt semblant a la meva.

La broma del destí és que, tal com deia ma mare, ens vam acabar coneguent des de casa. O sigui, per internet, cadascú a casa seva.

I, d'alguna manera, veig que tinc algú que m'escolta. I ja no em ve de gust repetir les coses. Perquè repetir les coses és avorrit. I allò que em semblava impossible fa un temps, que escriure no fos una necessitat, ha acabat essent possible. He acabat escrivint un post cada no sé quant, quan m'adono que fa molts dies que no dic res. Però sense massa convenciment. I parlant del mateix, sempre.

Crec que, d'alguna manera, ha arribat l'hora de tancar. L'hora de dir que ja s'han passat els dies en què venia i explicava les meves coses. Els dies en què estava trista i després d'escriure semblava que m'animava. O els dies en què volia compartir algun moment amb algú, i el compartia amb la pantalla.

Sé que fa menys de quatre mesos, de cop vaig tenir una cosa molt clara. Recordo intentant explicar una cosa de llistons a una persona, i el llistó que jo volia que estigués a dalt. Ho recordo perfectament. I també recordo que no sabia com explicar-ho. No ho sabia. Sabia què volia dir, però no sabia com explicar-ho. I, de cop, aquell dia, ho vaig veure clar. Era allò. Sí, allò era el que no sabia com explicar. I segueixo sense saber explicar-ho, però cada dia estic més convençuda de que era allò. Si és que és possible estar-ne més convençuda cada dia.

I, de la mateixa manera, cada dia estic més convençuda que aquest lloc no té futur, perquè ja no és el que era, i no vull acabar escrivint un post cada mes quan em recordi que fa molt que no dic res. Vaja, que ja que sóc molt xul.la, jo, em decideixo a fer com l'Indurain (quines comparacions que vaig a fer, jo! Està clar que no li arribo a la sola de les sabates!): em retiro quan encara estic en actiu (ejem... bé... d'això... deixant de banda els últims 3 o 4 mesos), i quan estic a dalt de tot (ejem... bé... d'això... és un dir), abans de que això no degeneri.

D'aquí a uns dies faré que aquest blog sigui privat, i ja només hi tindré accès jo. I amb això tancaré una etapa. Una etapa en la que he conegut a gent meravellosa, i que, està clar, que tanqui això no vol dir que deixi de tenir contacte amb tota aquesta gent. No podria, encara que volgués. Perquè són importants per mi. I tampoc vol dir que deixi de llegir aquells a qui he anat llegint últimament. També són importants per mi. Però crec que jo m'he de retirar.

Així que, sense més rotllo (que déu n'hi do!) me'n torno cap al meu lloc. Hi seré. Ja sabeu on i com trobar-me.

Per tota la vida?

Entro al cotxe. Estic cansada. Molt cansada? Bé, alguna cosa per l'estil.

Alguna cosa no va com ha d'anar. Què falla? Què és el que no està bé?

Ah, sí! L'altre dia, quan vaig arribar, algú em va entrar el cotxe. Abans de sortir-ne, vaig parar la radio. És clar!

He fet tantes coses que sembla que hagi passat molt de temps, però el temps ha passat tan de pressa, que espanta i tot. I ja torno cap a casa.

Cansada, molt cansada.

Amb la cara a l'estil gamba sueca, per variar.

Però feliç.

Ah, sí, la radio.

L'engego, i com per art de màgia, sona una cançó. Una cançó que m'acompanya tota la sortida del poble. Aquell poble que havia visitat un cop fa mitja vida, i que tants anys després no conec, però sé anar i venir dels llocs més interessants.

La cançó.



Somric.

Amb menys de 4 mesos després de conèixer algú es pot tenir tan clar?

Sant Jordi

L'any passat em vaig enfadar (i queixar) perquè a la Rambla només hi havia llibres mediàtics. Aquest any, no posaré els peus a la Rambla. Els llibres mediàtics no m'interessen, a mi. I no en compraré cap...

Fa dos anys sí que vaig trobar llibres a la Rambla. Però tampoc va ser un dia rodó. Aquest any no compraré llibres d'adolescents, ni em cremaré pel sol, ni ningú em girarà la cara a la Rambla (o, com a mínim, no crec que ho vegi).

Sembla que fa tres anys també s'amagaven de mi (què dec tenir?), però vaig descobrir que tenia un fan. Aquest any no descobriré fans, ni serà un dia amb tant de sol com aquell diumenge.

I fa quatre anys va ser un bon dia.

Aquest matí he rebut un mail. "Bona nit i feliç setmana!!! Que ve Sant Jordi... potser aquest serà diferent ;-)"

D'aquest només en sé que estic nerviosa.

Dijous passat vaig anar a la gran ciutat. Molt aviat. A les 9 del matí ja havia fet la feina que havia de fer a la ciutat. I llavors vaig anar a dos llocs.

Al primer vaig comprar una cosa petita, però de bastant valor. Almenys valor sentimental. Tot i que tampoc era barat, vaig donar un bitllet verd i poca cosa em van tornar. Però no m'importa el preu que va valer. M'importa la il.lusió que em va fer comprar-ho, i espero que sigui rebut amb la mateixa il.lusió que ho vaig comprar. Per això estic nerviosa.

Sí, té valor. Però... Ostres. Segur que sí. Però... i si no?

Al segon vaig comprar una cosa gran, de menys valor en diners. La vaig comprar de tot cor, però no sé si me la tiraran pel cap. I ja dic jo que si me la tiren pel cap, em faran mal, perquè de pesar, pesa! Al dia següent tenia agulletes de carretejar-la, és clar que vaig fer una passejadeta de mitja hora a peu, i és clar, no és que pesés excessivament, però... amb el temps, acaba cansant.

Estic nerviosa. Molt nerviosa. Li agradarà la primera cosa? I la segona?

La primera li farà tanta gràcia com a mi m'ha fet comprar-la?

I la segona, la que tinc més dubtes, li agradarà?

Sí, estic mooooooooooooooooolt nerviosa.

No diré quants cops he comprovat, des de dijous, que tot estigués al seu lloc, perquè ni jo mateixa ho sé...

Sí, aquest any serà diferent. No aniré a la Rambla. No em compraré llibres. No m'enfadaré amb ningú perquè em giri la cara. No m'enfadaré amb els llibreters per només tenir llibres mediàtics. No descobriré fans, ni gent amb bones notícies.

Però sabré si les dues coses que he comprat agraden o no.

Quins nervis!

No sé què fer

Sóc a la feina. Sóc a la feina i no sé què fer.

Dilluns vaig acabar de fer uns retocs a una cosa. Dilluns. I ho vaig
portar a instàncies superiors. Com ja havia fet algun cop. El problema
és que aquest cop va ser tot. No em vaig quedar res per mi. Tot. Tot.
I tot.

(Avís: A qui em digui que ja era hora, li foto un clatellot, això sí,
després de donar-li la raó...)

Dimarts vaig "tornar" a la feina. I vaig fer tot el que havia de fer.
Preparar coses, enviar mails, preguntar, intentar explicar, corregir.
I tot de coses que he de fer. Moltíssimes coses. Fins i tot contestar
alguns mails que tenia pendents.

I me'n van quedar. Així que aquest matí he vingut, a l'hora de cada
dia, i he acabat el que no vaig poder acabar ahir.

I ara... i ara, què faig?

El que vaig enviar dilluns està allà, esperant. Ja tornarà, però
mentre no torni, no puc fer res.

I la resta de feina, ho tinc tot lligat fins a l'estiu. Tot el que
podia lligar ara. Tot el que podia fer amb previsió. Tot el que s'ha
d'anar fent mica en mica, i que jo portava al dia, però amb un dia i
mig intens (els dimarts em passo gairebé 12 hores aquí!!!) he resolt
tot el que podia resoldre.

I ara, què faig?

Em sap greu llegir blogs o coses per l'estil. Em sap greu fins i tot
escriure això. Que, per cert, estic provant això d'enviar posts com a
mails que m'he trobat avui i que vés a saber quants dies fa que hi
era! A veure si es publica bé...

I són 3/4 d'1, i què faig? He quedat a les 2 per dinar :-D Però, fins
a les 2? Contesto un mail que ha tornat dels que vaig enviar ahir.
I...? Què més faig?

Fa setmanes (o uns tres mesos) que estic mig desapareguda. I podria
mirar les coses que he deixat mig penjades. Però... no ho sé, trobo
que ja que sóc aquí hauria de treballar, no? Com si no trobés
distraccions quan no sóc aquí!!!

I, de mentres, només puc fer que esperar. Esperar, i quan hagi
esperat se'm tornarà a girar feina.

Però ara mateix... ostres! On és la gent? Sí, ja ho sé, treballant.

Aniré a donar un volt a veure si trobo algú amb qui xerrar... o no.
Perquè tampoc vull distreure a ningú.

Què faig?