Hora de tancar

Ara fa més de 4 anys i mig, una noia que s'avorria i que necessitava que l'escoltessin, va descobrir el món dels blogs i en va obrir un. Han passat molts dies, i, amb aquest, 1321 missatges, que es diuen aviat.

Han passat molts dies, i molta gent. El que va començar tímidament com una forma d'abocar el que se'm passava pel cap, amb el temps es va convertir en un bon costum, que m'acompanyava cada dia, em feia pensar, i em feia explicar les coses.

Però, com ja he dit moltes vegades, el millor de tot no era explicar les coses, sinó la gent que hi ha al darrere. Gent que apareixia del no-res, que podien viure més o menys lluny, però que d'avui per demà es convertien en algú que era gairebé de la teva família. O de la família ja directament.

Gent que, en alguns casos, van acabar traspassant la pantalla, i alguns s'han convertit en gent realment important.

No enganyaré a ningú. El que acabo de dir és veritat, però també seria una mica hipòcrita (o un molt) quedar-me aquí. Hi ha dues persones amb les que no em perdonaré mai com han anat les coses, i per més temps que passi, seguiré pensant que sóc una molt mala persona. I em seguiré dient que no es pot acabar com hem acabat. Però tampoc voldré arreglar-ho, per dir-ho d'alguna manera, perquè sé que intentant arreglar-ho només aconseguiré que fer-me mal, i això em fa sentir egoista, i a la vegada una bruixa.

D'acord, no més mal rotllo en aquest post...

Com he dit al principi, vaig començar, tot i que no ho sabia, explicant les coses perquè necessitava algú que m'escoltés. Qui m'ho hagués dit mai?

La meva mare, dona sàvia, com totes les mares del món, sempre em deia el mateix. "Ai, nena, mira que hi ha gent com tu pel món! Però, és clar, tu no surts, i ells, com que són com tu, tampoc surten! I, és clar, com vols conèixer gent com tu si us quedeu tots a casa? Així no us trobareu mai!"

La casualitat va acabar donant la raó a la meva mare. Com si fos un acudit dolent, o una juguesca del destí, vaig acabar coneixent a algú que, tal com deia ma mare, era com jo. Algú que treballava al mateix lloc que jo, que havia començat a treballar en aquell lloc a la mateixa època, i d'això ja en fa uns quants anys. Algú amb qui compartim molts coneguts/amics, i que ha tingut una trajectòria molt semblant a la meva.

La broma del destí és que, tal com deia ma mare, ens vam acabar coneguent des de casa. O sigui, per internet, cadascú a casa seva.

I, d'alguna manera, veig que tinc algú que m'escolta. I ja no em ve de gust repetir les coses. Perquè repetir les coses és avorrit. I allò que em semblava impossible fa un temps, que escriure no fos una necessitat, ha acabat essent possible. He acabat escrivint un post cada no sé quant, quan m'adono que fa molts dies que no dic res. Però sense massa convenciment. I parlant del mateix, sempre.

Crec que, d'alguna manera, ha arribat l'hora de tancar. L'hora de dir que ja s'han passat els dies en què venia i explicava les meves coses. Els dies en què estava trista i després d'escriure semblava que m'animava. O els dies en què volia compartir algun moment amb algú, i el compartia amb la pantalla.

Sé que fa menys de quatre mesos, de cop vaig tenir una cosa molt clara. Recordo intentant explicar una cosa de llistons a una persona, i el llistó que jo volia que estigués a dalt. Ho recordo perfectament. I també recordo que no sabia com explicar-ho. No ho sabia. Sabia què volia dir, però no sabia com explicar-ho. I, de cop, aquell dia, ho vaig veure clar. Era allò. Sí, allò era el que no sabia com explicar. I segueixo sense saber explicar-ho, però cada dia estic més convençuda de que era allò. Si és que és possible estar-ne més convençuda cada dia.

I, de la mateixa manera, cada dia estic més convençuda que aquest lloc no té futur, perquè ja no és el que era, i no vull acabar escrivint un post cada mes quan em recordi que fa molt que no dic res. Vaja, que ja que sóc molt xul.la, jo, em decideixo a fer com l'Indurain (quines comparacions que vaig a fer, jo! Està clar que no li arribo a la sola de les sabates!): em retiro quan encara estic en actiu (ejem... bé... d'això... deixant de banda els últims 3 o 4 mesos), i quan estic a dalt de tot (ejem... bé... d'això... és un dir), abans de que això no degeneri.

D'aquí a uns dies faré que aquest blog sigui privat, i ja només hi tindré accès jo. I amb això tancaré una etapa. Una etapa en la que he conegut a gent meravellosa, i que, està clar, que tanqui això no vol dir que deixi de tenir contacte amb tota aquesta gent. No podria, encara que volgués. Perquè són importants per mi. I tampoc vol dir que deixi de llegir aquells a qui he anat llegint últimament. També són importants per mi. Però crec que jo m'he de retirar.

Així que, sense més rotllo (que déu n'hi do!) me'n torno cap al meu lloc. Hi seré. Ja sabeu on i com trobar-me.

Per tota la vida?

Entro al cotxe. Estic cansada. Molt cansada? Bé, alguna cosa per l'estil.

Alguna cosa no va com ha d'anar. Què falla? Què és el que no està bé?

Ah, sí! L'altre dia, quan vaig arribar, algú em va entrar el cotxe. Abans de sortir-ne, vaig parar la radio. És clar!

He fet tantes coses que sembla que hagi passat molt de temps, però el temps ha passat tan de pressa, que espanta i tot. I ja torno cap a casa.

Cansada, molt cansada.

Amb la cara a l'estil gamba sueca, per variar.

Però feliç.

Ah, sí, la radio.

L'engego, i com per art de màgia, sona una cançó. Una cançó que m'acompanya tota la sortida del poble. Aquell poble que havia visitat un cop fa mitja vida, i que tants anys després no conec, però sé anar i venir dels llocs més interessants.

La cançó.



Somric.

Amb menys de 4 mesos després de conèixer algú es pot tenir tan clar?

Sant Jordi

L'any passat em vaig enfadar (i queixar) perquè a la Rambla només hi havia llibres mediàtics. Aquest any, no posaré els peus a la Rambla. Els llibres mediàtics no m'interessen, a mi. I no en compraré cap...

Fa dos anys sí que vaig trobar llibres a la Rambla. Però tampoc va ser un dia rodó. Aquest any no compraré llibres d'adolescents, ni em cremaré pel sol, ni ningú em girarà la cara a la Rambla (o, com a mínim, no crec que ho vegi).

Sembla que fa tres anys també s'amagaven de mi (què dec tenir?), però vaig descobrir que tenia un fan. Aquest any no descobriré fans, ni serà un dia amb tant de sol com aquell diumenge.

I fa quatre anys va ser un bon dia.

Aquest matí he rebut un mail. "Bona nit i feliç setmana!!! Que ve Sant Jordi... potser aquest serà diferent ;-)"

D'aquest només en sé que estic nerviosa.

Dijous passat vaig anar a la gran ciutat. Molt aviat. A les 9 del matí ja havia fet la feina que havia de fer a la ciutat. I llavors vaig anar a dos llocs.

Al primer vaig comprar una cosa petita, però de bastant valor. Almenys valor sentimental. Tot i que tampoc era barat, vaig donar un bitllet verd i poca cosa em van tornar. Però no m'importa el preu que va valer. M'importa la il.lusió que em va fer comprar-ho, i espero que sigui rebut amb la mateixa il.lusió que ho vaig comprar. Per això estic nerviosa.

Sí, té valor. Però... Ostres. Segur que sí. Però... i si no?

Al segon vaig comprar una cosa gran, de menys valor en diners. La vaig comprar de tot cor, però no sé si me la tiraran pel cap. I ja dic jo que si me la tiren pel cap, em faran mal, perquè de pesar, pesa! Al dia següent tenia agulletes de carretejar-la, és clar que vaig fer una passejadeta de mitja hora a peu, i és clar, no és que pesés excessivament, però... amb el temps, acaba cansant.

Estic nerviosa. Molt nerviosa. Li agradarà la primera cosa? I la segona?

La primera li farà tanta gràcia com a mi m'ha fet comprar-la?

I la segona, la que tinc més dubtes, li agradarà?

Sí, estic mooooooooooooooooolt nerviosa.

No diré quants cops he comprovat, des de dijous, que tot estigués al seu lloc, perquè ni jo mateixa ho sé...

Sí, aquest any serà diferent. No aniré a la Rambla. No em compraré llibres. No m'enfadaré amb ningú perquè em giri la cara. No m'enfadaré amb els llibreters per només tenir llibres mediàtics. No descobriré fans, ni gent amb bones notícies.

Però sabré si les dues coses que he comprat agraden o no.

Quins nervis!

No sé què fer

Sóc a la feina. Sóc a la feina i no sé què fer.

Dilluns vaig acabar de fer uns retocs a una cosa. Dilluns. I ho vaig
portar a instàncies superiors. Com ja havia fet algun cop. El problema
és que aquest cop va ser tot. No em vaig quedar res per mi. Tot. Tot.
I tot.

(Avís: A qui em digui que ja era hora, li foto un clatellot, això sí,
després de donar-li la raó...)

Dimarts vaig "tornar" a la feina. I vaig fer tot el que havia de fer.
Preparar coses, enviar mails, preguntar, intentar explicar, corregir.
I tot de coses que he de fer. Moltíssimes coses. Fins i tot contestar
alguns mails que tenia pendents.

I me'n van quedar. Així que aquest matí he vingut, a l'hora de cada
dia, i he acabat el que no vaig poder acabar ahir.

I ara... i ara, què faig?

El que vaig enviar dilluns està allà, esperant. Ja tornarà, però
mentre no torni, no puc fer res.

I la resta de feina, ho tinc tot lligat fins a l'estiu. Tot el que
podia lligar ara. Tot el que podia fer amb previsió. Tot el que s'ha
d'anar fent mica en mica, i que jo portava al dia, però amb un dia i
mig intens (els dimarts em passo gairebé 12 hores aquí!!!) he resolt
tot el que podia resoldre.

I ara, què faig?

Em sap greu llegir blogs o coses per l'estil. Em sap greu fins i tot
escriure això. Que, per cert, estic provant això d'enviar posts com a
mails que m'he trobat avui i que vés a saber quants dies fa que hi
era! A veure si es publica bé...

I són 3/4 d'1, i què faig? He quedat a les 2 per dinar :-D Però, fins
a les 2? Contesto un mail que ha tornat dels que vaig enviar ahir.
I...? Què més faig?

Fa setmanes (o uns tres mesos) que estic mig desapareguda. I podria
mirar les coses que he deixat mig penjades. Però... no ho sé, trobo
que ja que sóc aquí hauria de treballar, no? Com si no trobés
distraccions quan no sóc aquí!!!

I, de mentres, només puc fer que esperar. Esperar, i quan hagi
esperat se'm tornarà a girar feina.

Però ara mateix... ostres! On és la gent? Sí, ja ho sé, treballant.

Aniré a donar un volt a veure si trobo algú amb qui xerrar... o no.
Perquè tampoc vull distreure a ningú.

Què faig?

T'he marejat?

Arribo a casa i em trobo un sms. L'sms deia, entre altres coses, que si m'havia marejat, perquè ens hem passat tot el dia amb el que fa.

Marejat?

Després de veure l'sms me n'he adonat que sí, que ens hem passat tot el dia fent les seves coses. Però... és que m'ha encantat.

Recordo quan em va dir que es dedicava a això. Ho recordo com si fos avui mateix. I no fa pas gaire. Vaig somriure. I crec que ho vaig començar a veure clar. Molt clar.

I avui ens hem passat el matí intentant arreglar les destrosses que jo vaig fer intentant fer el que fa ell, ara fa més d'un any. Com em podia marejar? Com em podia marejar que ho mirés tot, que intentés veure què anava bé i què malament, i que ho comprovés tot? No, si a mi m'encantava i m'ha encantat ajudar-lo.

I després davant de l'ordenador. Em feia gràcia quan feia cares estranyes sense adonar-se'n. Però després he anat jo. I, ara que hi penso... ui... dec haver fet unes cares...

Ha sigut un dia genial. Tot dedicat a les seves coses, però no per això menys genial. Com em pot haver marejat? Si és que a mi també m'agraden, aquestes coses!

Llàstima del temps

Quants cops he dit que m'agrada la pluja? Quants? Moltíssims. Més dels que segurament em pugui imaginar.

M'agrada que plogui i passejar pel carrer. Però, sobretot, m'agrada ser a casa, i que plogui a bots i barrals, i veure com plou. L'olor de la terra mullada. I sentir com va caient l'aigua. Sobretot si estic ben tapada al meu llit.

Avui fa un dia molt maco. Un dia perfecte per anar a fer una excursió de les que teníem programades. Llàstima que, quan encara no sabia si planejaríem coses pels primers dies o pels últims, em vaig guardar avui, el dijous, per fer un parell de coses que havia de fer. Avui. El dia que ha resultat ser l'únic dia en el que podríem haver fet alguna cosa. Si és que tinc una punteria...

Des del cap de setmana, ens hem passat tots els dies treballant. Jo en les meves coses, i ell en les seves. I ens vam guardar els últims dies de setmana santa per... fer excursions.

Fer excursions, i altres coses.

Coses que no es poden fer si plou.

Quants cops he dit que m'agrada que plogui? Ho retiro! Ho retiro! Tinc ganes d'anar a aquell lloc on no he anat mai, i pujar-hi a peu. Tinc ganes de veure el seu hobby, tot i que un dia ja m'hi va portar, molt al principi. És clar que aquell dia era un hobby "descafeinat"... I tinc ganes de fer aquella excursioneta que vam dir que faríem. A un lloc on no hi he anat mai a peu.

Perquè, no sé, en les dues últimes setmanes he anat un parell de cops a la platja. A prop de casa seva, és clar. Que a prop de la meva no n'hi ha, de platja! O, com a mínim, no tant a prop.

Però també he intentat anar dos cops al cine, i no hi havia res interessant. I on es pot anar, si plou? Si plou i no fan res de bo al cine? Si plou i les excursions i el hobby són per dies que no plou?

Llàstima del temps!

(Crec que no ho havia dit mai tan en sèrio. He deixat de necessitar escriure. Aquest post és una porqueria, però tampoc tinc res més a explicar...)

Amb el mateix patró

Llegeixo el que diu la Tirai, i em remunto a... gairebé tres mesos enrere?

Encara recordo (i em sorprenc) de com, des del primer moment, ho vaig arribar a tenir tan clar. Per què? No ho sé. És un misteri. I dels grossos. Només sé que... ho vaig tenir clar. Des del principi. Des del primer moment.

Sí, jo sóc una persona que penso molt les coses. I les reflexiono. I m'ho penso molt abans de tenir-ho clar.

És clar que ell també.

D'alguna manera, m'hi vaig veure reflectida. Era allà. Algú que estava fet del mateix patró que jo. Algú que, d'alguna manera, amagava a dintre seu aquelles mateixes coses que ja fa no sé quants anys em van fer obrir un blog on em feia dir Estranya. Coses que, d'alguna manera, sé que, en tot aquest temps, i després de tot el que he arribat a escriure, no he explicat. Perquè no n'he sabut. O perquè no he volgut. O simplement, les he deixat entreveure.

D'alguna manera hi vaig veure algú que em podia entendre. Amb tot plegat. I algú a qui jo també podia entendre. Algú que diu una cosa i no cal que me l'expliqui, com hauria de fer a la resta de gent. Perquè jo ja ho entenc. Perquè jo ja he dit les coses d'aquesta manera.

Algú que, d'alguna forma, va sortir del mateix patró que jo. O va ser educat amb aquest mateix patró.

I somric, perquè no crec en les casualitats. Ni en els horòscops. Ni en res que se li assembli. Però, d'alguna manera, no deixa de fer-me gràcia que jo sigui 25 dies més gran. Només 25 dies. He dit mai que vaig néixer gairebé un mes abans d'hora? Els dies que vaig néixer abans d'hora passen de 20 i no arriben a un mes. Ell va néixer quan li tocava. I aquí ho deixo.

D'alguna manera, aquell dia, vaig tenir una cosa a dintre que em va dir que anava molt en sèrio. Que havia trobat algú amb qui em podia entendre. I, ho he de dir sincerament, em vaig espantar. I molt, que em vaig espantar.

Ara ja no estic espantada. Segueixo sorpresa, i cada cop penso més que van fer un motlle, ens hi van posar als dos, i van trencar el motlle. I no, no som iguals del tot. Però hem d'haver sortit del mateix motlle.

I aquest cap de setmana... Aquest cap de setmana fem dues visites. Una dissabte, una diumenge. Una a casa seva, l'altra a casa meva. I, d'alguna manera, hi ha quatre coses que són del tot certes, tot i que sembli una contradicció.

1. Estic molt tranquil.la. Els meus pares, i els seus, saben que estem fets de la mateixa pasta. I tot anirà molt i molt bé.

2. El dia que vingui a casa meva em fa més por que el dia que jo vagi a casa seva (això serà cert el dia que vingui ell). I si al meu pare se li giren els cables? I si comença a pensar que no és prou bo per mi, i aquestes coses que sempre he pensat que faria? I si li comença a preguntar per l'historial professional i educatiu i no en queda content? Que vaja, és molt similar al meu (quina sorpresa!), però, tot i així...

3. El dia que jo vagi a casa seva em fa més por que el dia que ell vingui (això serà cert el dia que hi vagi jo). I si no els agrado? I si? No sóc la persona ni més maca, ni més simpàtica del món. I si creuen que no sóc prou bona?

4. En realitat no estic gens tranquil.la. Sóc la Llum. Serà un miracle si algun dels dos dies aconsegueixo articular alguna paraula que no sigui un monosíl.lab!