L'era de les pastanagues

Ahir va començar l'era de les pastanagues.

Ahir havia d'anar a un lloc al que no volia anar, tard al vespre. A un lloc on hauria d'haver anat un altre dia, però perquè a un no li anava bé, ens vam haver de fotre la resta. I als altres a cap ens anava bé, però què hi farem!

Jo als vespres no acostumo a tenir gana, i si hi afegim arribar tard a casa, doncs ja està clar que arribaré, em beuré un got de llet, i me n'aniré a dormir.

Problema: això es pot fer un dia, però no cada dia.

Solució: emporta't el sopar...

Problema: demà al matí sortiré a quarts de 7 a casa. Al meu cantó, al cotxe, hi haurà la bossa del gimnàs, amb la roba (i bambes, i tovalloles, i...) per anar al gimnàs. Quan arribi a la feina, deixaré aquesta bossa i agafaré una motxilla amb el portàtil i una bossa amb el dinar. Quan surti de la feina, canviaré la motxilla i la bossa del dinar per una altra bossa, amb la roba per anar a fer el curs. Si a sobre me n'he d'emportar el sopar, al final hauré d'anar amb una furgoneta, no amb un cotxe!!!

Segon problema: ja prou rara sóc, que si a sobre em poso a sopar a la feina a les 7 del vespre...

Solució: emporta't berenar.

Problema: i què me n'emporto?

Situació: els cursos als que m'he apuntat tenen unes quantes funcions. La primera, i la més important, és fugir de la rutina casa-feina, feina-casa, que ja fa molts anys que tinc. La segona, conèixer gent (encara que no m'hi faci). Gent nova, que fa molts anys que només conec a gent de la feina, i són una mica... joves? La tercera, intentar passar-m'ho bé (que espero que sí! Quins nervis que tinc!!!) I la quarta, com no, doncs si a sobre puc moure el cul una mica...

Problema: si me n'emporto una fruita, m'agafarà aquella baixada que sol agafar quan només menges fruita just quan estigui movent el cul. I podríem dir que això no és massa bo.

Solució: no me n'emporto fruita.

Problema: però llavors, què me n'emporto?

Tic-tac, tic-tac!

Doncs, aprofitant que les pastanagues m'encanten, ahir va començar oficialment l'era de les pastanagues. Una pastanaga ben bona per berenar! Mmmm... boníssima!

Espero no cansar-me'n gaire aviat!!!

Tard

Aquest matí m'he aixecat excessivament tard per mi. Eren un quart de deu, minut amunt, minut avall. De fet, he obert els ulls a 3/4 de 7 del matí, però m'he tornat a girar, sabent que fins el dia 21 de desembre, em tocarà posar el despertador cada matí. I cada matí, com a molt tard a les 9, ja hauré de ser fora de casa.

Mig dormia, mig mandrejava i mig pensava.

Somreia amb l'aposta que vaig fer amb ma mare. Aquesta setmana passada, el dia que vaig arribar a casa més aviat, eren les 8 del vespre. I això que encara no han començat els cursos! I, cada dia, quan arribava a casa, veia llum a casa la Nineta. I, d'entre les ombres que es projectaven, veia la mare de la Nineta a darrere les cortines, vigilant. Hem apostat amb ma mare quant trigarà a preguntar-me què faig als vespres, per què arribo tan tard. I, sobretot, què dirà després d'aquesta setmana, en la que comencen els cursos i començaré a arribar tard de veritat... He apostat que, en menys d'una setmana, m'haurà fet (o a ma mare) la pregunta. O me la farà la Nineta, que pobreta no sap ni que torno més tard del normal, però que si la mare li demana que m'ho pregunti...

Però no. No volia parlar d'això, i a la vegada, hi volia parlar. Ara vinc de casa de la Tirai. I, com em passa sovint, signaria el post que ha escrit ella.

Aquest matí pensava en ahir. I en el temps per fer puzzle (no, no pensava en el temps per fer puzzle, però és una manera de dir-ho). Dos dies a la setmana arribaré a casa a les 10, perquè enganxaré la feina amb un curs, i el que queda a prop de casa acaba a 2/4 de 10, i el que em queda lluny de casa, acaba a les 9. Un tercer dia, plego de treballar a les 7, cosa que vol dir que no en surto fins a 2/4 de 8, i de la forma com està la ciutat, arribo a casa, com a molt aviat a 1/4 de 9. Un quart dia, arribo a casa a 2/4 de 9, però aquesta setmana tinc una reunió, i segurament hi arribi a les 10 o més... I un últim dia, acostumo a arribar-hi com a molt aviat a les 10, des de ja fa uns quants anys, i aquest any no ha canviat res, així que...

Els dissabtes i els diumenges al matí tinc compromisos. Un dels dos dies, en faig prou marxant a les 9 de casa. L'altre dia, he de marxar abans. I estic tot el matí fora.

Sí. He dit algun cop que vull tenir fills? No? D'acord, però... Aquest any m'he creat una vida a la meva mida. Com que no feia prou coses, n'hi he afegit més. No, de fet no n'hi he afegit més. He substituit unes per les altres, però... bé, que en faré moltes, de coses. I, totes aquestes coses, són una mica incompatibles amb aquesta vida.

Com la Tirai, jo aquest matí també he anat al poble. De lluny, he vist un parell de noies que conec amb cotxets. Noies de la meva edat. I?

Ostres, és que era molt recent! Aquest matí hi pensava, i pensava que faig el que m'agrada, que estic aprenent moltíssimes coses, i que m'agrada fer el que faig. I que si m'he de passar, com vaig fer la setmana passada, 12 hores a la feina... doncs me les hi estic. I ningú em diu res. No tinc ningú que m'esperi, però a la vegada sóc lliure, per la mateixa raó.

I sí, jo vull el cotxet. Però també sé que, amb una criatura de l'edat que té ara la Nineta, ara no seria on sóc. I és trist. És trist veure-ho, pensar-ho.

Perquè sovint em trobo amb una noia que venia a la mateixa classe que jo, que té dos fills. El primer el va tenir amb 18 anys, i el segon, amb 20. Ara ja són "grans". Ella està separada, des de poc després de néixer el segon fill. I els últims 10 anys s'ha dedicat a fer de mare. Ara torna a viure una mica més. I un dia se'm mirava amb cara trista. Me la vaig trobar en una botiga de joguines, on jo havia anat a comprar coses per mi. Els seus nens es van posar a mirar les coses que hi havia a la botiga. Jo mirava els seus nens amb enveja. Que grans! I li vaig dir. I ella... Ella se'm va mirar amb enveja, també, i em va dir que trobava a faltar la vida que he tingut jo. Trobava faltar el poder fer cursos, el poder tenir una feina que no fos només a l'hora que els nens estan al cole, el poder...

I suposo que tant ella com jo teníem raó, però a la vegada ens quedàvem amb la nostra vida. I, de cop, em sento molt egoista.

No, m'hi sento ara. Perquè m'he passat els últims anys fent classes particulars a preu tirat per diferent gent, però aquest any m'he retirat, per posar-me a fer cursos jo. Jo, jo, i jo. Fins l'any passat donava, però aquest any, tot és per mi, per estar millor jo.

I, d'alguna manera o una altra, jo, volent, he decidit que aquest any no tinc forats. (Parèntesis: Anna, com em facis un comentari marrano sobre aquesta frase per mail, el proper dia que et vegi, et pego! I amb el que estic fent, pots estar segura que estaré forta!) Normalment ja en tenia pocs (mateix parèntesis que abans), però aquest any no en tinc cap. No hi ha lloc. Només les tardes dels dissabtes i diumenges, però algun dia he de fer les poques coses de feina que faig a casa, així que...

Però jo ho he volgut així. I m'adono que tot això no ho podria fer amb una criatura al darrere. Segurament, i malgrat el que he dit sempre, tampoc ho podria fer amb una parella.

Però aquest any ho he decidit així. Potser el 20 de desembre em tiraré al llit i dormiré 10 hores seguides, o 12, o 14. I, quan em desperti, em quedaré a sota els llençols, pensant. Pensant en què n'he fet de la meva vida. En que m'agradaria ser com aquestes noies del cotxet. Però, fins llavors, crec que no tindré temps de pensar-hi. I beneides siguin les activitats!

I ja no sé de què parlava, ni per què he començat el post, ni recordo què volia dir. Estic fatal. El post es titula tard?

Ah, sí! Que vaig tard. Que potser no ho tindré mai, tot això. O potser sí. Potser tindré tot això més tard que l'altra gent. I suposo que va en contra del que pensava i deia jo fa 15, o fins i tot 10 anys. Vaig tard. Però, de mentres, m'he dedicat a fer camí. Un camí que, segurament (no, segurament no, segur del tot!), d'una altra manera, no hagués pogut fer.

Moments inesperats

Entro i algú em saluda. Aquesta roba! Buf... La situació ja fa massa que dura. Ja fa massa temps. Massa. Molt. I, de cop, li sona el telèfon. I sento que diu el meu nom. Sé amb qui parla. Però no sé què li diu la persona amb qui parla. Però sento com riu just després, i m'imagino què li han dit. I no sé si riure o plorar. Estic ajudant a fer un sudoku al seu fill. I el nen no s'entera de res. La filla se'm mira, com preguntant què ha dit el que està a l'altra banda del telèfon. Jo aixeco les espatlles. I com vols que ho sàpiga? Tinc tantes ganes de saber-ho com tu! O potser més. Però torna i no diu res. I ja ha tornat a canviar radicalment de comportament, com vinc fent jo des de ja no recordo quan.

Sortim de la botiga de joguines amb ma mare. Bé, jo en surto arrastrada per ella, i això que ella no pot caminar. En surto després d'un: "Bueno, què, que ja he pagat! Marxem o et quedes aquí amb la boca oberta mirant coses?" Però, un carrer més enllà, hi ha una altra botiga. Una botiga... ui! Ma mare i jo no portem diners a sobre, però la convenço per entrar. Vaig directa als puzzles. I acordem comprar-ne un. Un que trigaré a fer, perquè seré poc (o gens) a casa en hores de sol. Però que li he promés que li regalaria enquadernat per Reis. Tinc temps! I sí, hem hagut d'arribar a un acord. Perquè no és res fantàstic, perquè a ella no li agradaria. Però... bé, l'he hagut de fer jo. I em recordo de les fotos de la fada i els ocells. I em ve una pregunta al cap: Juguem?

Arribo a casa i la Nineta m'espera amb un somriure a la cara. I se m'enganxa com una paparra. Després d'endreçar totes les coses... acabo ensenyant-li com fer una truita d'espinacs! Jo! Jo ensenyant com fer una truita a una criatura! I, mentre la Nineta em va preguntant el perquè de tot plegat, penso que el món ha d'estar boig. Però, a la vegada, sóc feliç.

I, de cop, estic sopant. Hi ha la tele engegada. I, per variar, no hi ha notícies, que gairebé és l'únic que miro, quan esmorzo. I, de cop, surt a la tele un porc volant que canta una cançó repetitiva que diu: "Tu lo que estás viendo es un cerdo volando", o alguna cosa per l'estil. No sé què anuncien. Però agafo tal atac de riure, que quan acaben els anuncis, les ulleres són a sobre la taula i m'estic eixugant les llàgrimes. Què era aquella cosa? I què anunciaven? Encara m'ho pregunto, però només d'escriure això, ja torna l'atac de riure!

I aviat farà quatre anys...

L'altre dia algú em va dir que si jo deixava d'escriure és com si una d'aquestes webs que fa anys que funcionen, deixessin de funcionar. Sí? No.

Encara recordo com vaig entrar al primer blog. Algú que coneixia en tenia un. En podríem dir el meu pare blocaire. El meu pare blocaire tenia un blog on hi posava coses que no m'interessaven. Diguem-ne, un blog polític. Però, a través d'aquest blog polític, vaig descobrir altres blogs, i un dia vaig decidir crear-ne un jo.

Entre els que llegia, hi havia un dels grans de llavors. Un blog anònim, d'algú que em semblava proper, però no sabia per què. Fins que un dia, hi vaig llegir una història que em va sonar. Aquell blocaire era el meu pare blocaire! Sí, tenia un altre blog, amb un altre usuari. Un blog anònim. No vaig poder evitar riure de bona gana!

El meu pare blocaire ja fa molt de temps que està retirat. Retirat de tots dos blogs: el polític i el personal. En aquella època, com ara, hi havia els grans. I, de seguida, em vaig fer seguidora d'en Sergi (era difícil, no fer-se'n!), de la Mek i d'un parell més de blogs que han desaparegut del tot. Aquells eren els grans d'aquella època. Però estan retirats, o semi-retirats. I no ha passat res. Sí, es troben a faltar. Però, amb el temps, cada cop te'n recordes menys. El que passa sempre.

Després en van venir més. Grans. De la gent del primer any, alguns continuen en actiu, d'altres continuen en semi-actiu. La majoria, però, desapareguts o publicant un post cada mes o cada dos mesos.

Jo mai he sigut gran. I, pensant-ho fredament, m'adono que mai ho he volgut ser. Mai.

M'agrada ser petita. M'agrada escriure per mi. M'agrada escriure les meves coses. I explicar les cosetes que em passen. Però, com em passa a la vida real, mai he sigut de tenir 50 amics, de ser una persona molt social, ni de ser la reina de la festa. M'agrada tractar amb poca gent. Molt poca.

M'agrada saber què fan les persones que m'envolten. M'agrada saber qui és cadascú i no confondre'ls. M'agrada recordar el que fan, les seves il.lusions, el que volen aconseguir.

Però sóc una mica egoista, i m'agrada que a mi em tractin com jo intento tractar a l'altra gent.

Per això m'agrada ser petita. Perquè només essent petita puc aconseguir això. Perquè mai he volgut tenir molta gent al meu cantó, però els que he volgut, he volgut que fossin bons. Perquè no hi ha res que em faci més ràbia (i repeteixo, aviat farà quatre anys, i per tant he vist moltes coses) que una persona apareixi per aquí, faci una lectura en diagonal, i deixi un comentari en el que t'adones que ho ha llegit tot en diagonal (o potser només el primer paràgraf). I que no recorda ni el que vas dir ahir.

Sí, jo també tinc llacunes. Ho sé. Tots en tenim. Però intento escoltar la gent i recordar-me del que és important.

Sempre he volgut ser petita. I, vist en perspectiva, per això he anat fent canvis. Sempre, tot ha sigut per ser petita.

I vull seguir essent petita. I sí, aquest post tampoc té comentaris. Perquè no sé si els hagués tingut o no, però no vull un determinat tipus de comentaris, que podrien seguir al post d'ahir, o al d'avui.

Estic segura que, si hi hagués un estatut blocaire, aquest blog hi estaria en contra i em farien fora de la comunitat blocaire. Si hi ha una cosa que jo sempre he volgut és passar desaparcebuda. Sí, això ha d'estar en contra de l'estatut blocaire per força. Crec que la cosa es podria resumir amb això. O no. Crec que me'n vaig de tema. Em refereixo a que aquest blog no està fet perquè vingui la gent a fer-me la pilota. No, no és això. Prefereixo no tenir cap comentari que tenir 20 comentaris pilotes. I, ei! Que, a aquest pas, sé que qui arribi aquí serà qui escrigui els comentaris que SI que m'agraden. Però, si això és una explicació de per què hi ha els comentaris tancats, sou vosaltres qui l'heu de llegir.

Per què? Doncs perquè fa gairebé quatre anys que sóc aquí, i ara mateix tinc un petit problema. Mai he sigut hipòcrita, però amb la resposta de certs comentaris, sí. I no sé si la solució és seguir essent hipòcrita (com he sigut algun cop) o borde (com també he sigut algun cop). I, mentre ho decideixo, deixo els comentaris tancats.

Perquè no suporto els anònims. L'anònim que creu que no em puc fer una idea de qui és i que deixa anar algunes coses que fan mal. Em pensava no haver d'esborrar mai cap comentari, però ho he fet. I em sap greu. Però els anònims, sortosament, venen poc. El que passa és que... Bé, tampoc suporto la persona que apareix per aquí, fa una lectura en diagonal, i llavors fa un comentari que es pensa que és graciós, però que no té cap gràcia. Un comentari de col.lega, què tal, quan sortim de festa? Vale, no és això, però jo ja m'entenc. Ho sento. Ho sento molt. Però no puc.

A la vida real puc evitar aquestes persones. De veritat que ho puc fer. Però... això és un blog, i hi pot entrar qui vulgui. En fi, que m'enrotllo massa.

I tampoc, però tampoc, suporto a les persones que fan la pilota. Que venen, que et diuen que ets genial, que ets la millor persona. I llavors entres en un altre blog i et trobes el mateix comentari. No. És que no puc.

I tampoc, però tampoc, la gent que t'envia un mail. Un mail en el que et demana que tornis. Però, per què? Doncs perquè, potser, d'aquí a mig any es tornarà a passar per aquí (d'acord, mig any potser no, però sí més d'un mes). Es llegirà el primer post en diagonal, farà un comentari que no sabràs ni d'on baixa, i que delatarà que fa anys que no llegeix el que escrius. I llavors et dirà que ets genial, i que li encanta el teu blog. No, no puc. No. Si algú m'ha de dir alguna cosa, que sigui de veritat. Per venir a dir mentides, doncs passo.

I... i no. Perquè no he sigut mai hipòcrita, i mentre anava escrivint això pensava que segurament hauria d'obrir els comentaris i parlar clar. Però tinc un problema.

A la vida real, jo sempre callo. Sovint em faig la tonta, i sovint em trobo en situacions en les que em tracten de tonta, gent que no sap què faig. Un exemple: imagineu-vos que sóc venedora en una botiga de moda (jaja! Això és tenir molta imaginació!!!) I, un dia, al gimnàs, una noia parla d'aquella botiga, i en diu una cosa que no és certa. Però es vol fer la interessant, la que ho sap tot, i diu tonteria rere tonteria. Però les altres dones, que no han anat mai a comprar a la botiga, però que saben que en sóc la venedora, l'escolten amb la boca oberta, creient-se tot el que diu. Fins que la diu tan grossa, que faig un comentari. I llavors em tracta de tonta cap amunt, com si jo no hagués anat mai a comprar a la botiga, i no sabés res de res de moda. Jo callo, agafo les coses, i me'n vaig a dutxar. Això és el que faig. El que faig sempre. Si et vols creure que sóc tonta, o que no sé alguna cosa, doncs és problema teu. Jo no et trauré de l'error.

L'episodi del gimnàs va acabar amb què, quan vaig tornar de dutxar-me, la noia es va posar a fer-me la pilota descaradament. D'això en fa 3 mesos i encara me la fa (...)

Però ja m'enrotllo. Volia dir que no vull que la gent em faci la pilota, però tampoc vull que em tractin de tonta.

No, volia dir que a la vida real, si algú em fa un comentari que no m'agrada, callo. No els dic que molt bé ni res que se li acosti. Però aquí... aquí contesto tots els comentaris. I... doncs que no, que no puc.

I sóc conscient que aquest post no és gaire polític i que diu moltes coses dolentes de mi. Però m'és igual. D'alguna manera, necessitava escriure tot aquest rotllo. I, com he dit, això no és un aparador per dir com en sóc de bona, ni perquè la gent em digui que sóc molt bona.

Algun dia tornaré a obrir els comentaris. Quan estigui segura que tot està bé. Quan sigui capaç de ser hipòcrita i no contestar malament a determinats comentaris o quan sigui valenta i vulgui contestar malament a determinats comentaris.

Però, com que no puc deixar d'escriure, ni puc contestar els comentaris, la cosa està clara.

Tot i que, potser, 4 anys són molts anys.

Crec!

És dijous al matí. Són 2/4 de 8 i començo a recollir les coses per marxar.

Ma mare se'm mira des de baix de les escales. De cop, en un parell de dies, la cosa s'ha fet molt evident. Ha sigut d'avui per demà.

La setmana passada vaig recordar una condició que havia complert sempre que m'havia aprimat. Més que res, perquè la setmana passada em vaig veure obligada a complir-la. La setmana passada vaig baixar un quilet i mig de pes, però jo no notava res. Però de cop, ahir, quan em vaig aixecar, vaig veure que tota la roba m'anava grossa. I vaig anar al gimnàs. I vaig batre altre cop el meu rècord. D'acord, després de l'últim quilòmetre em faltava l'aire. Però gràcies a aquest últim quilòmetre que faig cada dia quan vaig al gimnàs (900 metres a velocitat de creuer més mig Km/h, i els últims 100 metres a velocitat de creuer més 2 Km/h), la meva velocitat de creuer ha augmentat fins els 8.4 Km/h, i ara ja no em fa vergonya reconéixer quina és la meva velocitat de creuer. Ja comença a ser una velocitat podríem dir que acceptable. A més, ahir, amb la distància marcada, vaig aconseguir tornar a baixar de la mitja hora, cosa que, a mida que vaig anar augmentant la distància, vaig pensar que no tornaria a aconseguir. I ja m'enrotllo!

En resum, que ma mare és una mica bruixa, i suposo que tant de temps de treballar amb dones hi ajuda, però sempre nota quan algú ha perdut un parell de quilos, quan alguna dona està embarassada i encara no ho vol dir, quan... sempre ho nota tot.

Un dia, però, em va dir el seu secret amb mi. A mi, els quilos, de seguida se'm noten al cul. Així que he anat molt amb compte a donar-li sempre la cara. Que jo em noti la roba baldera no vol dir res. Pot ser que la roba s'hagi donat. Al cap i a la fi, els pantalons que porto són dues talles menys de la talla que em compraria ara, que es van anar donant a mida que jo m'anava engreixant. Fa dies em preguntava com es podien haver donat tant. Però avui me'ls notava grossos, em ballaven per aquí i per allà.

De cop, ma mare, sense que jo li digués res i sense que li donés l'esquena, em deixa anar: "T'has aprimat". I jo penso: "Ostres, que mala bruixa! Com se'n pot adonar sempre així, tan ràpid?"

I jo, amb els meus pantalons dues talles petites, que s'han donat, i que ara em van grossos.

M'ajupo a recollir una cosa del terra.

- Crec!

No m'hi havia trobat mai. Realment, en les dues últimes setmanes m'he trobat amb dos problemes amb els pantalons amb els que no m'havia trobat mai, però l'altra situació és tan vergonyosa, que me la guardo per mi! I si algú troba que el fet de que s'esparrequin els pantalons és vergonyós... doncs això, que allò altre encara va ser pitjor :-(

En resum: l'únic problema dels pantalons és que se m'havia "descosit" la cremallera, però ho havia fet de cop. Crec! Té solució, tot i que no sé si m'atreviré a tornar-los a portar. Perquè, si ara han petat per aquí, qui em diu que no petaran per un altre lloc? I el problema és que han petat just quan no havien de petar. Perquè si haguessin petat fa un parell de setmanes, ho hagués trobat normal. Però ara? Si no tibaven per enlloc!

No, però això del crec no és el que m'ha fet més por. M'ha fet por pensar que, amb les hores de classe que tenia avui, i jo, que estic acostumada a que em caiguin els guixos i esborradors per terra (i més d'un cop a cada classe!), només em venia una pregunta al cap: si aquest matí no haguessin petat, haguessin estat a punt de fer-ho i...

No vull ni pensar què hagués passat si a mitja classe m'ajupo, els pantalons fan crec, i em quedo amb la bragueta oberta (perquè, és clar, amb la cremallera descosida d'una banda, tant li fa si la cordes com si no: queda oberta!)

Crec que, a part del que em va passar la setmana passada, això de que petin els pantalons a mitja classe, és un dels meus pitjors malsons de les coses que poden passar amb uns pantalons.

Per sort, el destí ha estat benèvol amb mi!

Tinc dues notícies...

... una de bona, i una de dolenta.

Per què sempre ha de ser així? Per què sempre ha de ser una notícia bona i una de dolenta, o la mateixa notícia vista des de dos punts de vista diferents?

Sempre que sento això, em ve al cap el mateix. Una mare, amb dos o tres fills, que està embarassada i va a veure al ginecòleg. Com que ja ha tingut criatures, sap com és la seva panxa, i veu que és més gran del que hauria de ser. I li demana al pobre ginecòleg que li digui que no són bessons, perquè si són dos, amb els que ja té a casa, no sap com s'ho farà. I el ginecòleg li deixa anar:

- Miri, senyora, tinc dues notícies per vostè: una de bona i una de dolenta. La bona, és que no són bessons.
- Oh! Gràcies, doctor! No sap com m'alegro que em digui això. Perquè si haguessin sigut dos, no sé pas com m'ho hagués fet per cuidar-los a tots dos! Ah, i per cert, quina és la mala notícia?
- Que són trigèmins.

Jo avui també tinc una bona notícia i una que no sé si és bona o dolenta, però que li'n direm dolenta.

La bona és que avui s'obria el plaç per apuntar-se als cursos dels Centres Cívics. I jo no em podia apuntar. Bé, no podia fins al vespre i ja preveia que això voldria dir que no trobaria plaça (fet que s'ha confirmat, a principis de la tarda ja no hi havia places!). Però, gràcies a l'Anna, tinc plaça pel curs que volia!!! He d'apuntar-me pel segon, però això serà més tard, i no sé si m'hi apuntaré... Però l'important era aquest, i li dec un bon regal a l'Anna, perquè si no hagués sigut per ella, ara no tindria plaça al curs!

La mala notícia? Bé, doncs que aquest curs és un dia al vespre, a l'hora que acostumo a connectar-me i fer els posts. I si m'apunto a l'altre curs, també és a aquesta hora, un altre dia. O sigui que, a partir de que comencin els cursos, d'aquí a un parell de setmanes, segurament hi hagi dos dies a la setmana que no tregui el cap per aquí. Bé, sense el segurament. I, o tinc un post programat (cosa que en certes èpoques no m'estranya que en tingui) o em desvincularé bastant d'aquí.

Aquesta era la notícia dolenta? No, no era aquesta.

Aprofitant una parada obligada a causa de la feina, allargaré una miqueta més aquesta parada. Seran unes setmanes de no res. Les necessito per agafar aire. Perquè... bé, perquè sí. I perquè... perquè les necessito. Les raons són moltes, i potser les expliqui quan torni. Ara prefereixo més no fer-ho.

Tornaré, amb els meus descansos setmanals. I en els descansos ja hi posaré tot el que falta de les vacances, i tot el que escrigui a les properes setmanes (que segurament sigui poc, o res). Però necessito aquestes setmanes. I... i també necessito demanar perdó (o no), perquè aquestes setmanes la meva llista de blogs a llegir també es reduirà. Es reduirà a 5 blogs. De la resta... ja agafaré el fil quan torni. O no.

No creia que el problema fos tan gros... fins que vaig començar a contestar comentaris

A vegades penso que si no tingués el cap ben ficat a sobre les espatlles (o el coll...), hagués tingut problemes d'anorèxia o bulímia. I ho dic seriosament. El que em va salvar, suposo, va ser el fet que jo passava de tot, no m'importava el que la gent pensés del meu aspecte físic, i jo vivia la vida al meu rotllo.

D'una banda, ara penso que no hauria d'haver sigut així, i ara m'adono que sovint busco el que no vaig buscar mai quan tocava. Que la gent m'accepti. Fins i tot intentant no ser jo mateixa. Sobretot quan realment m'importa. Suposo que és allò de que sé que essent jo mateixa és molt possible que no m'acceptin i... buf, que no anava per aquí.

Anava pel post anterior i els comentaris. No, no em va salvar només això. He explicat mai la noia que tenia anorèxia i que s'asseia al meu cantó a segon de BUP, i que un dia va sortir al diari perquè s'havia suïcidat? O una familiar una mica llunyana que va tenir bulímia a l'adolescència, i que ara, amb trenta-cinc anys encara no està curada del tot?

No, tampoc anava per aquí. Ai!

Suposo que la cosa anava per dues bandes. I la primera és, senzillament, un d'aquests "vull que m'acceptin i em sento fatal". Estic dels nervis. I no vull estar-hi. Però sé que estaré dels nervis tota la setmana que ve. I sé el perquè. Ho sé, no ho hauria d'estar. Però és que, a sobre, la síndrome pre-menstrual m'acaba de matar. Sobretot perquè ja no seria hora i perquè coi, aquesta sempre es presenta quan més toca la pera.

Total, que estic nerviosa per unes quantes coses. La primera (tot i que no sé si la més important), perquè m'han de presentar algú a qui he de donar bona impressió. I llavors penso que coi, que com donaré bona impressió essent una bola? Llavors m'adono que no cal, que el que importa en aquest cas no és la impressió que doni, però... tot i així...

Però hi ha més gent que m'importa el que pensin. I... buf, em sento fatal.

I, com ja deia en un comentari del post anterior, em fot que la gent es pensi que jo no puc fer determinades coses, només perquè el meu cul sembla el camp Nou. I em recordo d'algú que corre i que un dia va aparèixer després d'una cursa, i que estava molt enfadada perquè una noia "ampla" li havia passat al davant. Que se la mirava i que pensava que com coi aquella noia podia córrer més que ella, que era impossible. I això em rebenta. Em fa posar de mal humor. Perquè jo, amb el meu cul de la mida del camp Nou, puc arribar a córrer més que algú altre, perquè tinc unes bones cames, i perquè m'entreno i perquè... coi! Que sí. Que no hi té res a veure.

Però també em rebenta, i estic empipada amb mi mateixa. Em vaig aprimar, sí. Fa 4 o 5 anys. No tinc ganes de comptar-ho. I un parell de persones em van fer caure la moral. Per això mateix. Perquè volia ser acceptada. I totes dues persones em van fer el mateix comentari. Que estava rodoneta. Mai havia estat tan prima, i sabia que no podia estar-ho més. Però no era un pal d'escombra. Entre altres coses, sempre tindré un pit generós, i això fa que no pugui semblar mai prima.

I em vaig tornar a engreixar. I quan vaig superar el que pensava que mai superaria, 12 quilos més del que pesava quan em vaig aprimar, pensava que no podia ser. Que no podia haver arribat allà. I ara, un any després de començar a tenir mal al peu i deixar de fer esport, veig aquell moment com una cosa que voldria aconseguir. I m'adono que vull aconseguir una cosa que en aquell moment em semblava horrible. I veig allò que em semblava horrible a 8 quilos de distància. O sigui, que m'he d'aprimar 8 quilos (amb el que això costa), per arribar a una situació que em semblava horrible.

I com es fa, això? Anant al metge i que em recepti pastilles, segur que no. No em vull prendre pastilles. Ni vull fer tonteries.

I, de mentres, demà he de donar la cara. I he de donar bona impressió. I hi ha la cosa que no m'atreveixo a dir. Ni a admetre. Perquè sé que ficaré la pota.

I això no ho hauria de publicar. O rellegir abans de publicar. Però, què carai. Me'n vaig a dinar. A convertir el meu cul en un camp Nou amb una graderia més. Total, ja no vindrà d'aquí.