Sé que me'n riuré. Sé que amb els anys em riuré d'aquesta situació ridícula. I sé que, avui, gràcies a això, sóc una mica més gran. I una mica més forta.
He arribat al poble. Jo m'esperava un poble estil Banyoles i m'he trobat... Quan he baixat de l'estació, m'he recordat de l'estació de Fornells de la Selva. Una estació que no es pot ni dir estació. Apeadero? Això mateix.
A fora, un bar. Tot de iaios prenent la fresca, que m'han recordat el poble del meu avi, perdut a la Meseta, d'uns 100 habitants, perduts en el temps. I tan perduts...
Només que aquests, en comptes de parlar un castellà que gairebé no s'entèn, parlen un... que no s'entèn directament.
A l'estació, una enganxina amb dos telèfons de taxi.
Al bar, m'assenyalen una cabina. Al primer, una dona em diu que truqui al segon, que és un mòbil.
El mòbil està parat.
No hi ha estació. No hi ha res de res. Només un record. El record d'una direcció d'hotel. En un hotel em demanaran un taxi, no?
El problema? Que el poble és a la vegada com Xile, Banyoles i Hostalric. És com Xile, perquè és allargat. I, casualment, és allargat cap amunt. De dalt a baix hi ha un desnivell dels que fan història. D'aquells de més del 10% (i del 20%) de pendent. És com Banyoles perquè té tants habitants com Banyoles. Amb la diferència que no té pisos, tot són cases. I és com Hostalric perquè l'estació està a baix de tot del poble i l'hotel a dalt de tot. I allà he d'anar a preguntar si em poden cridar un taxi...
dijous, 31 de juliol del 2008
dimecres, 30 de juliol del 2008
Conèixer gent
Necessito conèixer gent. Això em diu la gent del meu voltant. Amb la vida que faig, no en conec gaire, de gent. Però és que jo també ho veig.
I no precisament la gent que et trobes en el dia a dia. Les infermeres ja em coneixen. El metge, també. La cambrera del bar que està més a prop de l'hospital, també. I el porter de l'hospital, també. Amb aquest tinc un problema, perquè em sona la cara, però no sé si és de veure-la cada dia o si és que ja em sonava d'abans. I com que em saluda quan entro i surto... És clar que jo ho vaig fer primer.
Tinc ganes de que arribi el setembre, a veure si trobo plaça en algun curs. Ara me'ls mirava. És una pena, perquè... perquè en volia fer dos i són incompatibles. És clar, si jo vull fer dos cursos... segur que són tots dos el mateix dia, faltaria més!
Tinc un mes i mig per decidir-me. A la majoria de cursos no m'hi puc apuntar fins al 15 de setembre. I llavors...
En tinc un parell de marcats. En un dels dos trobaré plaça, no? Això espero! I sinó, n'hi ha uns quants més que no m'importaria fer. M'apuntaré a un. Si pot ser, un dels preferits. I sinó... doncs un altre.
No sé qui em trobaré. Però sortiré. I coneixeré gent. Encara que sigui gent que no em vagi ni em vingui. Encara que hagi de fer un esforç molt gran per començar a parlar. Però veure cada dia la mateixa gent, dia rere dia, cansa. I així... així podré trencar una mica. Una miqueta de res.
Un dia a la setmana. Fent una cosa que m'agradi (o això espero!)
I no precisament la gent que et trobes en el dia a dia. Les infermeres ja em coneixen. El metge, també. La cambrera del bar que està més a prop de l'hospital, també. I el porter de l'hospital, també. Amb aquest tinc un problema, perquè em sona la cara, però no sé si és de veure-la cada dia o si és que ja em sonava d'abans. I com que em saluda quan entro i surto... És clar que jo ho vaig fer primer.
Tinc ganes de que arribi el setembre, a veure si trobo plaça en algun curs. Ara me'ls mirava. És una pena, perquè... perquè en volia fer dos i són incompatibles. És clar, si jo vull fer dos cursos... segur que són tots dos el mateix dia, faltaria més!
Tinc un mes i mig per decidir-me. A la majoria de cursos no m'hi puc apuntar fins al 15 de setembre. I llavors...
En tinc un parell de marcats. En un dels dos trobaré plaça, no? Això espero! I sinó, n'hi ha uns quants més que no m'importaria fer. M'apuntaré a un. Si pot ser, un dels preferits. I sinó... doncs un altre.
No sé qui em trobaré. Però sortiré. I coneixeré gent. Encara que sigui gent que no em vagi ni em vingui. Encara que hagi de fer un esforç molt gran per començar a parlar. Però veure cada dia la mateixa gent, dia rere dia, cansa. I així... així podré trencar una mica. Una miqueta de res.
Un dia a la setmana. Fent una cosa que m'agradi (o això espero!)
dimarts, 29 de juliol del 2008
Repòs absolut
Sóc al cantó del llit. A fora veig com passa una dona a qui van fer el mateix que a ma mare, uns dies més tard. Va tan tranquil.la, pel passadís, com si no li haguessin fet res. Saluda, somriu, i fa algun comentari de com n'està de bé.
Ma mare és al llit i sé que l'està odiant profundament. Jo també l'odio. Li diria Mercè, tot i que sé que no s'ho diu. Però com si s'ho digués. I em pregunto si totes les persones així són dones. Prefereixo no pensar la resposta.
Ma mare és al llit. I penso en fa una hora.
Fa una hora he entrat amb un somriure d'orella a orella, i li he dit:
- Va, vinga, anem a donar un volt!
Abans de marxar, mitja horeta abans, li havia dit que la portaria a donar un volt petit. Ja feia més bona cara.
Però no em contesta. No pot. Li veig les llàgrimes als ulls, i és incapaç de parlar.
Ha vingut el metge.
Repòs absolut, ha dit.
Ma mare és al llit i sé que l'està odiant profundament. Jo també l'odio. Li diria Mercè, tot i que sé que no s'ho diu. Però com si s'ho digués. I em pregunto si totes les persones així són dones. Prefereixo no pensar la resposta.
Ma mare és al llit. I penso en fa una hora.
Fa una hora he entrat amb un somriure d'orella a orella, i li he dit:
- Va, vinga, anem a donar un volt!
Abans de marxar, mitja horeta abans, li havia dit que la portaria a donar un volt petit. Ja feia més bona cara.
Però no em contesta. No pot. Li veig les llàgrimes als ulls, i és incapaç de parlar.
Ha vingut el metge.
Repòs absolut, ha dit.
dilluns, 28 de juliol del 2008
Vull una pel.lícula
Estic neguitosa.
No, neguitosa no és la paraula.
La paraula tampoc és trista. No, no estic trista.
I tampoc és enfadada.
Tinc una cosa a dintre que he de treure.
Fa un parell de dies que busco per la tele alguna peli que em faci plorar.
Però no en trobo cap. Cap ni una.
Sé que això que tinc a dintre sortirà. Però per sortir necessito la meva peli. La peli i plorar perquè algú representa un paper on sembla que són feliços.
Per què no hi ha una refotuda peli que em faci plorar a la tele?
Sé que puc fer un munt de coses. I ho he intentat.
Però només hi ha una solució: una peli.
En moments com aquest em penedeixo de no tenir pelis en vídeo o en dvd...
I seguiré així com a mínim fins demà. Avui no fan res de bo.
Vull una peli!
No, neguitosa no és la paraula.
La paraula tampoc és trista. No, no estic trista.
I tampoc és enfadada.
Tinc una cosa a dintre que he de treure.
Fa un parell de dies que busco per la tele alguna peli que em faci plorar.
Però no en trobo cap. Cap ni una.
Sé que això que tinc a dintre sortirà. Però per sortir necessito la meva peli. La peli i plorar perquè algú representa un paper on sembla que són feliços.
Per què no hi ha una refotuda peli que em faci plorar a la tele?
Sé que puc fer un munt de coses. I ho he intentat.
Però només hi ha una solució: una peli.
En moments com aquest em penedeixo de no tenir pelis en vídeo o en dvd...
I seguiré així com a mínim fins demà. Avui no fan res de bo.
Vull una peli!
diumenge, 27 de juliol del 2008
La tarda en dos actes
Primer acte:
Estic nerviosa. Molt nerviosa. Vull somriure.
Em recordo de la samarreta del recorda't de somriure. I em ve una cançó al cap.
Sí, pot funcionar.
Funcionarà.
I, mentre em vesteixo, poso l'mp3 a repetir la cançoneta tantes vegades com calgui:
Sona cinc cops. Cinc!
Quan surto de casa, tinc un somriure a la boca.
Arribo a la ciutat i somric.
No sé amb qui em trobaré. No sé quanta gent em trobaré. No sé res.
Però sé que, vingui qui vingui, em trobarà amb un somriure a la cara.
Vaig cap al lloc de trobada cantant i ballant. A sobre, quan estic a punt d'arribar, a l'mp3 li dóna per posar-me aquesta cançó.
Tot ha d'anar bé. Per força.
Segon acte:
Estic al cotxe.
No sabia què fer. I he decidit anar a l'hospital. Tenia ganes de conduir. O conduir, o caminar. I m'he decidit per conduir. Podria haver anat a caminar per la catedral, però no en tenia ganes.
No sabia què em trobaria a l'hospital. Allà m'hi he trobat una mama que no es pot aixecar, i que ja fa 4 dies que s'hauria de poder aixecar sense problemes. I un pare amb cara de molt cansat, que fa dies que dorm allà. I que avui no ha pogut anar a casa en tot el dia, perquè jo no hi he anat a passar una estona. Perquè avui...
És el tercer cop que algú que va venir amb mi a l'institut em demana si vull quedar per veure'ns, per explicar-nos què tal ens va i què hem fet tots aquests anys.
És el tercer cop que dic que sí.
És el tercer cop que intento quedar amb algú.
I és el tercer cop que espero i espero, i no apareix ningú.
Els dos primers cops em vaig prometre que no hi tornaria mai més. Aquest tercer cop no m'ho he promès. Sé que si algú m'ho torna a demanar, tornaré a dir que sí.
Però també sé que un cop pot ser mala sort. Dos ja comença a ratllar el que no és mala sort. Tres, definitivament és que hi ha algun problema amb mi.
Cabeza alta, jovencita!
Almenys aquest cop només he esperat una mica més de mitja hora i m'han contestat quan m'hi he posat en contacte.
Qui sap? Potser el proper cop fins i tot em trucaran a l'últim moment per dir-me que no poden venir!
Estic nerviosa. Molt nerviosa. Vull somriure.
Em recordo de la samarreta del recorda't de somriure. I em ve una cançó al cap.
Sí, pot funcionar.
Funcionarà.
I, mentre em vesteixo, poso l'mp3 a repetir la cançoneta tantes vegades com calgui:
Sona cinc cops. Cinc!
Quan surto de casa, tinc un somriure a la boca.
Arribo a la ciutat i somric.
No sé amb qui em trobaré. No sé quanta gent em trobaré. No sé res.
Però sé que, vingui qui vingui, em trobarà amb un somriure a la cara.
Vaig cap al lloc de trobada cantant i ballant. A sobre, quan estic a punt d'arribar, a l'mp3 li dóna per posar-me aquesta cançó.
Tot ha d'anar bé. Per força.
Segon acte:
Estic al cotxe.
No sabia què fer. I he decidit anar a l'hospital. Tenia ganes de conduir. O conduir, o caminar. I m'he decidit per conduir. Podria haver anat a caminar per la catedral, però no en tenia ganes.
No sabia què em trobaria a l'hospital. Allà m'hi he trobat una mama que no es pot aixecar, i que ja fa 4 dies que s'hauria de poder aixecar sense problemes. I un pare amb cara de molt cansat, que fa dies que dorm allà. I que avui no ha pogut anar a casa en tot el dia, perquè jo no hi he anat a passar una estona. Perquè avui...
És el tercer cop que algú que va venir amb mi a l'institut em demana si vull quedar per veure'ns, per explicar-nos què tal ens va i què hem fet tots aquests anys.
És el tercer cop que dic que sí.
És el tercer cop que intento quedar amb algú.
I és el tercer cop que espero i espero, i no apareix ningú.
Els dos primers cops em vaig prometre que no hi tornaria mai més. Aquest tercer cop no m'ho he promès. Sé que si algú m'ho torna a demanar, tornaré a dir que sí.
Però també sé que un cop pot ser mala sort. Dos ja comença a ratllar el que no és mala sort. Tres, definitivament és que hi ha algun problema amb mi.
Cabeza alta, jovencita!
Almenys aquest cop només he esperat una mica més de mitja hora i m'han contestat quan m'hi he posat en contacte.
Qui sap? Potser el proper cop fins i tot em trucaran a l'últim moment per dir-me que no poden venir!
El cap a sota el coixí
Ara mateix posaria el cap sota el coixí. I li deixaria el que queda de tarda.
Tinc un nus a l'estòmac.
Em sento malament. No, no ets tu. O sí, segurament siguis tu.
No, sóc jo. Sóc jo i els meus dubtes. Jo i... on està el post d'ahir? O era abans d'ahir? Fa dies que no sé a quin dia visc.
Ets d'aquelles persones. Jo en dic persones Mercè, perquè va ser la primera que vaig conèixer. Tens seguretat en tu mateixa. No, no és això.
Comences a parlar i expliques com n'és d'interessant el que fas, com n'ets de treballadora, quants amics tens, com n'ets de simpàtica. Com n'ets de perfecta, en resum.
I jo em sento fatal. Perquè sé que, potser, del que dius la meitat és mentida. Però...
Però ahir em vas deixar pels terres. Jo, la meva maduresa, i la meva autoconfiança, van anar a parar al centre de la Terra.
No sóc ningú.
Tot i així, vaig fer un esforç. I vaig ser valenta. Valenta pel que fa a mi, és clar.
Però... no ho sé. Tinc un pressentiment. Un pressentiment dolent.
De fet, el tenia i no vaig dir res a ningú. I avui algú m'ha fet el comentari. Ha arribat a la mateixa conclusió que jo.
Ara em penedeixo d'haver sigut valenta. Perquè m'he posat nerviosa... per res?
Coi! És que ni això sé!
Jo no sé què em trobaré, però tu (vosaltres?) sí. No ho suporto!
Vull que torni el somriure. Vull tornar a somriure, i, encara que sembli tonta, somriure tota la tarda.
Però sé que no podré.
I encara no sé si he de somriure a una persona, a dues o... o jo què sé!
Tinc un nus a l'estòmac.
Em sento malament. No, no ets tu. O sí, segurament siguis tu.
No, sóc jo. Sóc jo i els meus dubtes. Jo i... on està el post d'ahir? O era abans d'ahir? Fa dies que no sé a quin dia visc.
Ets d'aquelles persones. Jo en dic persones Mercè, perquè va ser la primera que vaig conèixer. Tens seguretat en tu mateixa. No, no és això.
Comences a parlar i expliques com n'és d'interessant el que fas, com n'ets de treballadora, quants amics tens, com n'ets de simpàtica. Com n'ets de perfecta, en resum.
I jo em sento fatal. Perquè sé que, potser, del que dius la meitat és mentida. Però...
Però ahir em vas deixar pels terres. Jo, la meva maduresa, i la meva autoconfiança, van anar a parar al centre de la Terra.
No sóc ningú.
Tot i així, vaig fer un esforç. I vaig ser valenta. Valenta pel que fa a mi, és clar.
Però... no ho sé. Tinc un pressentiment. Un pressentiment dolent.
De fet, el tenia i no vaig dir res a ningú. I avui algú m'ha fet el comentari. Ha arribat a la mateixa conclusió que jo.
Ara em penedeixo d'haver sigut valenta. Perquè m'he posat nerviosa... per res?
Coi! És que ni això sé!
Jo no sé què em trobaré, però tu (vosaltres?) sí. No ho suporto!
Vull que torni el somriure. Vull tornar a somriure, i, encara que sembli tonta, somriure tota la tarda.
Però sé que no podré.
I encara no sé si he de somriure a una persona, a dues o... o jo què sé!
No vull anar a dormir!
Em sembla que aquest post és repetit, però m'és igual.
El pla era fàcil:
Jo sopava. Arreglava la cuina. Venia a mirar el correu (i quatre cosetes més). Tancava l'ordenador. I anava directa a la tele. Peli. Mirava la peli. I de la tele, directa al llit. A dormir. Com a molt, a llegir una mica, i a dormir.
On s'ha trencat, el pla?
No ho sé. No, no ho sé.
He acabat de mirar la peli.
I he sabut que, si anava a dormir, no dormiria.
Començaria a donar voltes.
I voltes.
I més voltes.
No, no puc dormir.
M'he acostumat massa a escriure les meves coses. Ja sigui en paper (quan no tinc ordenador), ja sigui en ordenador (quan en tinc, és clar).
No m'agrado quan estic enfadada. No, gens ni mica. M'agrado amb el meu somriure a la boca, i somrient tot el dia.
Així és com estava al matí.
Però, no sé. A mig matí...
Arribo a l'hospital. Esperava trobar-me algú aixecat, intentant caminar, passadís amunt, passadís avall.
M'he trobat amb una habitació fosca, i algú al llit. Algú que no se n'ha aixecat en tot el dia.
Estava animada, ahir tot anava tan bé!
Crec que en tota la meva vida mai l'havia vist estirada al llit, sense forces per aixecar-se.
També estic nerviosa.
Què em trobaré?
Ostres, és que un dels dos podria dir alguna cosa, coi!
El que més odio és el silenci.
No, vull tenir un somriure a la cara.
Estic cansada.
No podré dormir.
I demà?
Tinc calor.
I si llegeixo?
No, no em podré concentrar.
On sóc jo? La jo de les 11 del matí que no podia parar de somriure?
No vull anar a dormir.
Somiaré.
No vull somiar. No vull somiar. No, perquè si ho recordo.
Vull dormir.
Però no vull anar a dormir.
Em fa pànic.
I si llegeixo?
No, no ho sé.
Vaig a dormir?
Ostres, ja és dia 27!
Què té aquest any que tan sovint em recordo d'algú que precisament avui fa els 30? Ja és... buf, prefereixo no comptar-ho! Quanta gent?
Però ara ja sí. La última persona. Després, ja vaig jo.
Però no em preocupa. Els números no em preocupen.
Em preocupen altres coses.
No vull anar a dormir!
El pla era fàcil:
Jo sopava. Arreglava la cuina. Venia a mirar el correu (i quatre cosetes més). Tancava l'ordenador. I anava directa a la tele. Peli. Mirava la peli. I de la tele, directa al llit. A dormir. Com a molt, a llegir una mica, i a dormir.
On s'ha trencat, el pla?
No ho sé. No, no ho sé.
He acabat de mirar la peli.
I he sabut que, si anava a dormir, no dormiria.
Començaria a donar voltes.
I voltes.
I més voltes.
No, no puc dormir.
M'he acostumat massa a escriure les meves coses. Ja sigui en paper (quan no tinc ordenador), ja sigui en ordenador (quan en tinc, és clar).
No m'agrado quan estic enfadada. No, gens ni mica. M'agrado amb el meu somriure a la boca, i somrient tot el dia.
Així és com estava al matí.
Però, no sé. A mig matí...
Arribo a l'hospital. Esperava trobar-me algú aixecat, intentant caminar, passadís amunt, passadís avall.
M'he trobat amb una habitació fosca, i algú al llit. Algú que no se n'ha aixecat en tot el dia.
Estava animada, ahir tot anava tan bé!
Crec que en tota la meva vida mai l'havia vist estirada al llit, sense forces per aixecar-se.
També estic nerviosa.
Què em trobaré?
Ostres, és que un dels dos podria dir alguna cosa, coi!
El que més odio és el silenci.
No, vull tenir un somriure a la cara.
Estic cansada.
No podré dormir.
I demà?
Tinc calor.
I si llegeixo?
No, no em podré concentrar.
On sóc jo? La jo de les 11 del matí que no podia parar de somriure?
No vull anar a dormir.
Somiaré.
No vull somiar. No vull somiar. No, perquè si ho recordo.
Vull dormir.
Però no vull anar a dormir.
Em fa pànic.
I si llegeixo?
No, no ho sé.
Vaig a dormir?
Ostres, ja és dia 27!
Què té aquest any que tan sovint em recordo d'algú que precisament avui fa els 30? Ja és... buf, prefereixo no comptar-ho! Quanta gent?
Però ara ja sí. La última persona. Després, ja vaig jo.
Però no em preocupa. Els números no em preocupen.
Em preocupen altres coses.
No vull anar a dormir!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la