Ja tinc el bitllet. No sense abans haver patit. I és que, quan he clicat el botonet d'acceptar, l'explorador se m'ha penjat. I m'ha sortit la bonica pàgina de l'error 404. Merda! Segons més tard el mòbil m'avisava que s'havia fet un pagament amb la tarjeta de més de 100 euros. I la meva bústia de correu estava trista, sense cap mail.
M'ha costat uns cinc minuts de nervis i d'ara què faig anar a rebuscar a la carpeta d'spam, on, efectivament, hi havia el mail amb el bonic codi...
Encara no tinc hotel. Però patiré. Per què m'he recordat de Brasil, del dia que vaig arribar (un diumenge, com aquí arribaré) i no hi havia ningú que parlés anglès? Per sort, entenc el gallec, i vaig descobrir que el portuguès també força...
Tot i que, com avui deia, no vull anar a fer fotos com una condemnada. No vull visitar allò que tothom visita, perquè toca. No, no vull. Vull fer el que m'ha agradat sempre. Passejar, sense rumb, i veure les coses que hi ha a on em porti el destí. Potser em perdré les coses que veu tothom, però també veuré moltes coses que veu poca gent. Ah! I el que digui la gent sobre el que he fet no m'importa.
Però hi ha 3 coses que vull fer. 3 coses senzilles, que, tot i passar-hi poc temps, sé que acabaré fent.
1.
Tota la que em pugui arribar a menjar en els pocs dies que seré allà!!!
2. Una llibreria. Llibres d'allà, però no guies de viatge ni llibres de com n'és de maco tot allò. No. Una llibreria normal, com les que hi entra la gent que hi viu. Entrar, xafardejar, veure què hi ha. I... comprar! He dit que ara estic llegint un llibre que em vaig comprar a l'altra banda de l'Atlàntic? A veure què trobo! Aquest cop em sembla que no entraré en una biblioteca, com vaig fer allà, però no prometo res :-P
Me n'havia emportat feina a casa, com molts caps de setmana. Però aquest cap de setmana era una feina que no necessitava gaire concentració. De fet, hauria pogut esperar a fer-la dilluns, però així ja estarà fet, i podré aprofitar el dilluns per fer alguna cosa que sí que necessiti concentració.
I què faig? Doncs a mitja tarda agafo els trastets i me'n vaig a davant de la tele. Començo a mirar què fan fins que...
Oh! D'aquí a mitja hora fan "Els tres mosqueters". Oh!
I em quedo davant de la tele.
Quants cops he vist aquesta pel.lícula?
Quan mires una pel.lícula i saps exactament quan hi haurà alguna cosa que et farà gràcia, i abans que la diguin la pots dir tu amb les mateixes paraules, és que definitivament, has vist aquella pel.lícula més vegades de les que seria sa.
Però, si ja l'has vist més vegades de les que seria sa, ja te la saps de memòria, i pots avançar-te a tots els diàlegs... quina importància té veure-la un cop més? I més si has de fer una cosa molt avorrida que no necessita gaire concentració. Els tres mosqueters? Doncs els tres mosqueters!
I és que l'he de tornar a veure algun altre cop, perquè encara no he decidit quin dels tres és el meu preferit :-) Res no seria el mateix sense un dels tres. No, no, tots són molt necessaris.
Llàstima que la feien per Cuatro i cada dos per tres posaven l'anunci de "Podemos".
És clar que tant d'anunci m'ha fet mirar la pel.lícula des d'una altra perspectiva... Qui no recorda l'escena, cap al final, on hi ha tota la guàrdia d'en Richelieu vestida de vermell, i es posen a lluitar amb tots els mosqueters, vestits de blau? Recordo: Vermell -> dolents. Blau -> bons. I qui guanya?
És clar, és clar. Ja sé què va fallar! Que els pobres italians van haver de jugar de blanc en comptes de jugar de blau!!!
D'acord, deixo el futbol.
Encara no he acabat la feina. Me'n falta una petita part. Però, mentre mirava la pel.lícula, pensava que hi ha tres pel.lícules d'aquest estil que m'encanten, que em sé de memòria, i que prefereixo no saber quants cops les he vist. I podria dir que aquestes tres són les meves tres pel.lícules preferides, perquè sempre estic a punt per veure-les. D'acord, no són les úniques. Però... però que sí, que segurament siguin les millors. Grans clàssics per passar una bona tarda :-)
I les tres guanyadores són... "Els tres mosqueters", per descomptat. I "Robin Hood", també per descomptat. I "La princesa promesa", faltaria més. No sabria dir quina de les tres m'agrada més.
I, mentre pensava això, tallen i sento el "Podemos". No, no, no volia dir això! Que mentre pensava això, em trobo en Kevin Costner a la pantalla, fent de Robin Hood. Oh! I penso que, és clar, la millor hora per anunciar una peli d'aquest estil és quan es fa una altra peli d'aquest estil. I quan la fan?
Aquest vespre.
Ah! Dues en un mateix dia? Buf... Això seria massa, per mi.
Massa?
Algú ha llegit el títol del post?
Ara ja només em faltaria que mentre miri Robin Hood es posin a anunciar La princesa promesa, que llavors ja seria la repera.
Ah! Pels puristes... Vaig llegir la novel.la de l'Alejandro Dumas quan anava a l'institut (i no per obligació, precisament). A més, la tinc controlada a caseta i sé exactament on està.
Mmmm... Vaig a mirar a quina hora fan Robin Hood, que ja no ho recordo :-)
Estava a l'estació. Aquella estació on les vies passen uns metres per sobre la ciutat, i que tenen els dies comptats. Aquelles vies que tant m'agraden i que, en sóc conscient, als estrangers també els agraden. Una de les millors vistes de postal que existeixen és entrar de nit, venint del nord, a la ciutat, i trobar-te amb la catedral il.luminada.
Però diuen que les volen soterrar. Diuen que volen fer una super-mega estació de trens i autobusos per sota terra, que costarà una quantitat de diners que no em sé ni imaginar. Una estació que estarà al mateix lloc i que em portarà (a mi, i a moltíssima més gent) el mateix problema de sempre: on deixo el cotxe? Per què no fan una estació a Fornells, Riudellots, o al mateix Vilobí, i així s'estalvien els diners, la gent podrà trobar aparcament sense problemes i els diners els poden fer servir per una cosa realment necessària com ara... soterrar la MAT, per exemple?
Perquè la gent de la ciutat es queixa del tren, que fa molta fressa. Però... però la gent dels pobles ens queixem de l'estació. Jo vaig deixar el cotxe a tres quarts d'hora a peu (tres quarts d'anada, tres quarts de tornada), però l'alternativa era anar a Flaçà o a Caldes, i em queden força més lluny. I una estacioneta "a prop" de la ciutat? Es gastaran no sé quants milions en la nova estació, ja poden gastar-se uns pocs diners a arreglar una mica una de les estacionetes i que la gent que som de fora hi poguem anar...
Buf... No volia parlar de política, o infraestructures o... Però és que sembla que tinguin ganes de provocar. Just quan la gent començava a queixar-se de l'AVE per sota la Sagrada Família, van i proposen que passi gairebé per sota de Sant Fèlix. Si això no és provocar, ja em diran què és...
I, mentre sóc allà, agafo un llibre i espero el tren, preguntant-me quin retard portarà i amb quin retard arribarà a Barcelona (vaig agafar el metro, així que significa que portava un mínim d'un quart d'hora...)
De cop, un animaló s'enclasta al meu coll. Buf...
L'agafo. Però no l'esclafo ni res. Només el vull agafar, per veure què és. Me'l fico a la mà i descobreixo una marieta groga.
Somric. Una marieta groga! Se'n veuen poques, i menys al mig de la ciutat. I penso que, si l'estació estigués fora, hi hauria més possibilitats de trobar-ne a l'estació.
Me la poso a la mà i continuo llegint. I ella es passeja per la meva mà, una bona estoneta.
Fins que decideix que ja en té prou. Llavors arrenca el vol i se'n va cap a la ciutat.
Sóc al metro. Hi acabo d'arribar. Sants estació. Acabo de sortir del tren. Vaig per un dels passadissos, en direcció a la línia que vull agafar.
M'avança un noi. Me'l miro. I tinc aquella sensació.
No, jo no hi crec. No crec que la gent pugui predir les coses. Crec que són casualitats, i que per això ens hi fixem. Segur.
Però és d'aquelles coses que em surten de no sé on. No surten del cap. De la panxa? No, no sé d'on surten. Però em venen al cap, perquè sí.
No havia vist mai el noi que m'ha avançat, però una cosa m'ha dit: "Aquest noi va exactament al mateix lloc que tu".
No, no ha sigut un "tan de bo vagi al mateix lloc que jo!" I tampoc ha sigut un "té pinta d'anar al mateix lloc que jo". No. Ha sigut una cosa que m'ha vingut al cap.
I hem arribat a la línia, on es separa per anar a una banda o a l'altra. I jo he començat a dir: "Va, que m'hagi equivocat, que m'hagi equivocat, vés cap a l'altra banda".
Però jo sabia que agafaria la línia en el mateix sentit que jo.
A cada parada, anava mirant a veure si baixava. "Baixa, va, baixa! Vinga, que em vull equivocar. No vull que la predicció es compleixi!!!"
Però no ha baixat. No. No ha baixat fins que hem arribat a la parada on jo acostumo a baixar. Llavors he començat a dir: "Va, no baixis! Que no!!! Que no vull que baixis!"
I per un moment m'ho he cregut.
I he pujat les escales a darrere seu.
I quan hem arribat a la sortida, he començat a dir: "Va, home, surt per la sortida de l'altra banda de carrer! Vinga!"
Però he tornat a pujar les escales a darrere seu.
I hem sortit a fora. I jo, al darrere seu.
I jo anar pensant que no podia ser. Que jo aquest noi no l'havia vist mai. Com pot ser?
Fins que hem arribat a l'edifici. Ell davant, i jo vigilant, i esperant que no anés al mateix lloc. Perquè jo no crec en aquestes coses, coi!
Però ha entrat al mateix edifici que jo, i jo seguia pensant que no, que no, i que no! Que no pot ser! Que ha de ser una casualitat. Sí, ha de ser una casualitat, però Barcelona és molt gran, i quan jo l'he vist, podia anar a un munt de llocs diferents!
Jo me n'he anat a les escales. Sempre pujo per les escales. 3 pisos em semblen massa poc per pujar amb ascensor.
Ell s'ha parat davant de l'ascensor dels pisos senars. Però no he volgut comprovar on anava. Ah, no! No ho podia comprovar. No ho volia comprovar.
No, no podia ser. Aquella sensació d'una cosa que et surt de dintre. Havia de ser mentida. Com alguna altra cosa que també tinc a dintre. Mentida, hauria de ser mentida!
Segur que pujava al pis 5, o al 7, o al 9...
D'acord, ho he de dir. Una estona més tard estava jo tan tranquil.la, ja ni em recordava del noi...
... quan l'he vist sortir per la porta per la que jo havia entrat una estona abans, al mateix pis, al mateix lloc.
El dia que vaig decidir fer una nova plantilla pel blog (que, per cert, encara no està acabada, hi falta alguna coseta, però ja s'anirà fent), vaig decidir que hi afegiria una altra cosa. Una cosa que jo necessitava, tot i que fins aquell moment no sabia que necessités.
Què necessitava?
Em necessitava a mi mateixa dient-me coses des del passat.
Escric molts posts, això no és cap secret. I la majoria dels posts reconec que són prescindibles. Hi ha un munt de posts que, si s'esborressin, no passaria res. Però n'hi ha uns quants, un percentatge petit, però com que he escrit tants de posts, és un número gens despreciable, que necessito tornar a llegir. Posts que necessito recordar. Coses que vull recordar.
És per això que he creat aquest apartat a la part superior dreta, on hi surt (com no podia ser de cap altra manera) un post aleatori. Un post del passat. Un post que diu alguna cosa. Un post que és especial per mi, per alguna raó o per alguna altra.
Segurament hauria de fer-ho d'alguna altra manera. Aquest post aleatori no hi és perquè la gent hi entri. És perquè hi vull entrar jo, ho vull recordar jo. Allò que deia fa uns dies de fer les coses perquè m'agraden a mi.
El que està clar, de totes formes, és que aquests posts els he d'anar posant. Aniran apareixent mica en mica, suposo que els caps de setmana em dedicaré a rellegir-ne algun... o ja ho veurem.
Però avui he començat pel principi i he vist...
He vist a una noia amb les coses clares. On és aquella noia? Què passa, que amb els anys he anat perdent?
Aquella noia tenia les coses molt clares, i parlava sense problemes. No vigilava qui llegís. Simplement, deia. És clar que a aquella noia no la coneixia ningú. Però m'agradaria ser aquella noia que tenia les coses tan clares. M'agradaria poder dir les coses que deia aquella noia. M'agradaria...
No van al revès, les coses? La gent, quan es fa gran, veu les coses més clares i li importa menys el que digui la gent? Per què jo faig el pas enrere?
Sobretot hi ha hagut un post que m'ha deixat sense paraules. I és que... sí, sabia que l'havia escrit. Sí, ho tenia clar. Sí, ho segueixo pensant.
Però ja no hi sóc a temps!
M'agradaria tornar a tenir la determinació d'aquella noia de 26 anyets. Tornar a escriure sense preocupar-me com aquella noia de 26 anyets. Veure les coses clares com aquella noia de 26 anyets.
Com he arribat fins aquí?
Però, de qualsevol manera, segueixo essent aquella noia de 26 anyets. Només que ara en tinc 29. Aquella noia ha de viure dintre meu.
Ja ho sé. He de lluitar per treure-la fora.
De moment, ja ha començat, en forma de plantilla. Però continuarà.
No m'agrada la nit de sant Joan. No m'agraden els petards. A les nits de sant Joan jo sóc feliç a dintre el llit, segura, sabent que no em pot tocar cap petard.
Ahir no va ser un sant Joan diferent. Els meus pares van marxar i jo em vaig negar a anar a un lloc on sabia que hi hauria molts petards, i dels grossos. I que la gent els tiraria sense anar amb compte. Vaig fer bé. M'han dit alguna cosa d'un cargol que el van fer astronauta... i es veu que això només va ser el principi dels petards. Després, la cosa va continuar.
Jo era a casa. Els nens del "barri" van tirar uns quants petards al principi de la tarda. La Nineta anava amb cosetes petites i estava que no se la podia aguantar.
Però va arribar la nit, i els veïns van tirar petards grossos. I mentre jo em barallava amb la plantilla (ja he enviat una incidència, a veure si em treuen allò...) anava sentint i veient petards.
I, en comptes de fer el que faria una persona normal, anar a una foguera i cremar el que no m'agradava del passat... jo em vaig submergir en el passat.
Feia temps, feia molt de temps, que necessitava dir una cosa a algú. Ho necessitava, i em voltava pel cap. Una d'aquelles coses que saps que no diràs mai, però que sempre et voltaran. I que, d'alguna manera, saps que si no les dius, et perseguiran tota la vida.
Però no, no m'atrevia. Massa anys sense saber-ne res. Massa temps per dir una cosa.
Suposo que, en el moment que me'n vaig adonar, tenia massa orgull per dir-ho. I va passar el temps, i va anar passant. I va seguir passant.
Però un dia va aparèixer al meu cap, més fort que un temps enrere. Crec que fa un any, més o menys. I tot aquest any m'ha estat perseguint un "li hauries de dir".
No és gaire divertit tenir un dimoniet i un angelet al cap, que et van dient coses, tot i que no sé qui és el dimoniet i qui és l'angelet. Un que diu que ho faci. L'altre, que no. Un, que li agradarà sentir-ho. L'altre, que ni se'n deu recordar. Un, que potser ja ho sap i li agradarà que tu li diguis. L'altre, que no deu saber ni qui ets.
I, al mig de tot plegat, una casualitat. Una casualitat, que porta a una oportunitat.
I una nit de sant Joan.
I una noia que tanca l'ordenador per no haver de seguir el dimoniet (o l'angelet). I se'n va a dormir.
Però arriba al llit i sap que no podrà dormir. I sap que no serà pels petards.
Així que s'aixeca, i sense saber si la cosa arribarà on ha d'arribar, s'hi posa.
I canvia la pantalla, i diu que no pot.
Es torna a mirar la pantalla. "Sí, ho he de fer". Perquè sap que, un cop fet, fet estarà. I ja no hi pensarà més.
I una cançó, la de dalt.
I una altra, que no hi té a veure del tot, però si una miqueta.
Perquè a vegades va bé posar-se a córrer i dir el que s'ha de dir.
Allò que no sé fer. Allò que ens costa tant de fer. Allò que no fem per... per què?
Ho sé. Ho sé. Ho sé.
No està bé. Dius una cosa, i pam, la pilota està a l'altre camp. I te'n rentes les mans. Tu has fet el que havies de fer. I ara li correspon a qui està a l'altra banda veure com cau la pilota sense fer res, intentar retornar-la o tornar-la com sigui, encara que sigui després de que ja hagi botat i el punt sigui per l'altre.
Però costa. Costa agafar una pilota que fa temps que està caiguda, i tirar-la a l'altre camp.
I ja està. Ja està fet.
Bé, no està fet del tot.
No puc saber si la pilota ha arribat a l'altre camp. Només ho puc saber si tinc una resposta. Si no tinc cap resposta, només sabré que o la pilota no ha arribat, o no l'ha volgut veure arribar.
Però, no sé per què, prefereixo aquest cas. Prefereixo haver-ho intentat i quedar-me amb el dubte de si la pilota va arribar i no va ser retornada o si no va arribar mai, que no pas no haver-la enviat mai.
I, com sempre, un cop enviat, sé que ho podria haver fet molt millor. Va ser un rampell, i els rampells sempre són... rampells.
Tot i que suposo que sempre puc alegar la bogeria de la nit de sant Joan.
Avui és la nit de sant Joan. Avui hauria d'estar a fora, si no em fessin por els petards.
Avui hauria d'estar cremant el passat a la foguera.
Hauria d'estar cremant el blog a veure si puc fer que torni a funcionar?
Però no he fet res de tot això.
Estic sola a casa, i això és molt perillós. Jo, sola a casa, que havia planejat modificar la plantilla i...
... i no puc modificar-la (mira que estic pesada, amb la plantilla dels nassos!!! Després ho tornaré a intentar)
Però he fet una cosa molt diferent. Per curiositat, he anat a petar al Facebook. I allà no he pogut resistir la temptació de buscar gent que hagués anat al meu institut...
Acabo d'enviar un missatge a una noia que sé que m'engegarà. A una noia que sé que pensarà que sóc una fracassada. A una noia que se'm mirarà per sobre l'espatlla.
Però deu ser el sant Joan, i que em sembla que no és massa bo estar a casa.
Imatge gentilesa de la